Aquells episodis en que tothom parlava del temps que feia.





dijous, 30 d’agost del 2012

Setembre de 1962. Aiguats al Vallès. La crònica

Si en un altre tema d'aquest mateix bloc, referit als aiguats del Vallès de 1962, hem vist algunes imatges colpidores ara podem llegir les cròniques escrites a peu de carrer, amb el fang fins els genolls i vivint en directe les tasques de desenrunament i la recuperació de cossos de desapareguts.


GRAVEDAD EN EL DOLOR Y FORTALEZA FRENTE A LA ADVERSIDAD

"El negro cielo de la tempestad que descargó anteanoche sobre casi toda Cataluña, y especialmente sobre Barcelona y su provincia ha cubierto nuestros paisajes con un velo de luto. Las trombas de agua —porgue fueron varías— dejaron tras sí un desastre, una tragedia, una catástrofe. Centenares de familias sufren profunda amargura, dolor sin límites. Se han concitado la muerte, las destrucciones, la ruina y la desolación sobre Tarrasa, Sabadell, Montcada, Rubí, Cornellá, El Prat, Gavá, Martorell, San Vicente, San Baudilio y otras poblaciones situadas en los valles del Besós y del Llobregat. En la propia capital, la ansiedad fue muy viva durante las horas que duró la tormenta, aungue los daños y desventuras no alcanzaran el índice aterrador gue abruma a las ciudades y pueblos de que antes hemos hecho mención.

El espectáculo de la furia de la Naturaleza desatada durante horas y horas, en la noche del martes al miércoles, será inolvidable para cuantos hubieron de sufrirlo, más que contemplarlo. La condición humana, el desvalimiento del hombre, la poquedad de sus fuerzas, se revelan cuando se desencadena sobre nuestras vidas y haciendas una de estas violencias incontrastables: terremotos, ciclones, trombas arrasadoras, cóleras volcánicas... Entre las seis de la tarde y la una de la madrugada del martes al miércoles, se hubiera dicho que todo —campos, colinas, casas, árboles, fábricas, rocas cimeras— iba a quedar sumergido y destruido para siempre en la provincia de Barcelona; tal era el ímpetu del agua que caía como una inmensa masa metálica.

Los primeros datos de la catástrofe son agobiadores. La tempestad nos lega cerca de tres centenares de muertos y cuatro centenares de desaparecidos; más el desplome de viviendas y fábricas, el arrasamiento de talleres y factorías, un panorama de vías férreas desbaratadas, de carreteras hendidas, de caminos cegados... En suma, un enorme duelo."
La Vanguardia. 27.09.1962. Pàg. 5

Aquest article, que descriu amb un lèxic i un títol molt adients amb l'estil de la època, ocupava lloc de privilegi a la primera pàgina de La Vanguardia del dia 27 de Setembre de 1962, el dia després de la devastació. L'impacte que va generar en la societat, tant catalana com espanyola, va ser molt gran i la onada de solidaritat per una catàstrofe natural no tenia precedents a Catalunya.

La revista Destino, de periodicitat setmanal, va tenir que canviar a corre-cuita la seva portada i part de la publicació del 29 de Setembre a causa de la importància de l'esdeveniment.

La evolució de la tempesta va ser com qualsevol altre que podem tenir a finals d'estiu. Alberto Llines Escardo, cronista de la Secció Meteorològica de La Vanguardia, explica les causes i en feia el seguiment:

"Días atrás, toda la Península, en particular el Levante, se encontraba sometida a las cálidas corrientes del Sur. Y repentinamente ha llegado el aire frío, procedente de altas latitudes, que ha entrado en violenta colisión con el aire meridional. Este choque ha sido particularmente intenso en las capas altas atmosféricas, donde en realidad se ha generado el extraordinario temporal que tanto daño y dolor va causando. En la tarde del martes, a lo largo del frente de ataque de las dos masas de aire contrapuestas, se formaron grandes centros tormentosos, que se localizaron principalmente en las laderas orientales de la cordillera Ibérica y que, poco después, fueron discurriendo a lo largo del Ebro hacia Cataluña. Entrada la noche, la actividad tormentosa, como es habitual, decreció en el interior, pero se reactivó hacia las costas." La Vanguardia. 27.09.1962. Pàg. 7

La negror que avançava amb les tempestes era considerable, tal com descriu el periodista en un article que porta per títol Se anticiparon las sombras de la noche:

"Viajeros que se dirigían a Barcelona y que fueron sorprendidos por la tempestad declaran que, uno de los signos precursores de la inmensidad del fenómeno que iba a desencadenarse fue el hecho de haberse anticipado, por así decirlo, la llegada de la noche del martes. Ya en las angostas gargantas que descienden desde La Panadella hasta Igualada, o en los panoramas del Vallés y de La Maresma, advirtieron los automovilistas que, a las cinco y cuarto o cinco y media de la tarde, empezaba a hacerse necesario el empleo de los faros, no como luces de advertencia y señalización, sino como iluminación indispensable para poder continuar el viaje. A las seis de la tarde, toda la montaña de Montserrat estaba cubierta de espesas sombras. En toda Cataluña arreciaron las lluvias aproximadamente a esa hora, y alcanzaron su máxima violencia entre nueve y once de la noche. Cientos de automóviles iban alineados en fila india, por así decirlo, y tratando de avanzar muy lentamente, en lucha contra un viento huracanado y contra cortinas de agua tan espesas que llegaban, en ocasiones, a, cortar prácticamente toda visibilidad. Las carreteras ya no parecían tales, sino ríos de caudal copioso. Hacia la medianoche empezaron a movilizarse en las distintas carreteras que confluyen sobre Barcelona miles y miles de autos que habían estado detenidos bajo la tormenta. Y en las cunetas quedaban, averiados vehículos de motor, cuya cifra alcanzaba más de un centenar solamente entre Esparraguera y Molins de Rey." La Vanguardia. 27.09.1962. Pàg. 7

La construcció incontrolada, en una època de corrupció molt accentuada, i els immigrants de pocs recursos que vivien en assentaments de barraques situades en els llits d'inundació de rius i rieres van ser causa directa de la elevada quantitat de desgràcies personals i materials.

Malgrat les cròniques periodístiques, no hi ha millor testimoni que el de qui ho ha viscut. Han passat 50 anys però queda molt viva en la memòria una nit passada per aigua que va canviar la vida a moltes persones i que és història viva al Vallès especialment.

Són moltes les històries particulars de moments d'angoixa i horror provocats per l'aigua totalment descontrolada que venia a confirmar la vulnerabilitat humana enfront de les forces de la natura. La Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental va descriure la evolució de la tempesta quan va fer la memòria del Projecte de condicionament de la Riera de Les Arenes al seu pas per la ciutat de Terrassa:

  • 19:30 h. Plou fort.
  • 21:00 h. Marxa la llum.
  • 21:30 h. Pànic a les cases al veure com l’aigua va ascendint. Impressionant soroll de la pluja al colpejar el sòl. És arrossegat el pont del ferrocarril sobre la Riera de Les Arenes.
  • 22:30 h. S’escolten impressionants crits ensordidors pel soroll de l’aigua. L’aigua penetra per les escletxes de les portes. Els cops d’aigua arrosseguen alguns fugitius de les cases i moltes persones moren a dintre d’elles.
  • 23.45 h. Ha deixat de ploure. Algunes cases que han resistit són abandonades pels seus habitants en amenaçar ruïna. Alguns veïns que demanen auxili des de les teulades són arrossegats al ensorrar-se les cases.

Aquesta cita i el següent testimoni de Luis Ruiz, maquinista del tren que es va aturar davant la violència de les aigües després de creuar el pont entre les Fonts i Terrassa, que es va enfonsar uns minuts després, les podeu trobar aquí:

"Fueron dos horas y media espantosas (...) Se oía gritar y rezar, llorar y maldecir. Por suerte todos los objetos que se detuvieron contra la máquina desviaron el agua en dos vertientes. Éramos como la proa de un barco, que resistía oleadas terribles de agua, algunas veces con tres o cuatro menos de altura"

Tren dels Ferrocarrils Catalans aturat enmig de la tempesta amb 105 passatgers que van salvar la vida de miracle perquè Luis Ruiz va bloquejar les portes i ningú va poder baixar del tren i ésser arrastrat per l'aigua.

Més colpidors són els testimonis de qui va perdre algun familiar directe com Maria Romero Benavente que va perdre una filla de 4 anys:

"Aquella noche nos fuimos a dormir. Me desperté por los gritos de una vecina. Todo estaba oscuro. Se había ido la luz y el agua empezó a entrar por debajo de la puerta. Cuando nos dimos cuenta nos habíamos quedado encerrados porque la puerta de entrada era muy pesada y el agua no nos dejaba abrirla. El agua subió rápidamente hasta que alcanzó la altura de la ventana. Me encerré con mis hijos en una de las habitaciones y nos cogimos con todas nuestras fuerzas a la reja de la ventana por donde seguía entrando y saliendo agua. Yo le decía a mi hija que no abriera la boca para no tragar agua. La verdad es que no recuerdo bien si se resbaló o se cayó. Nos rescataron unos vecinos de la Font Pudenta. Movieron la puerta como pudieron y entraron con una linterna. Entonces nos vieron. De aquel momento no recuerdo más porque me desmayé y perdí el conocimiento."

Aquest i altres testimonis de gent que va patir la riuada a Montcada, els podeu llegir en aquest web commemoratiu.

El drama que es va viure aquella fatídica nit al Vallès va ser enorme. Podeu trobar més informació a molts webs però jo destacaré el tema de la Wikipedia dedicat a la riuada i el bloc Records de Terrassa que dedica uns quants temes a la riuada.

dilluns, 20 d’agost del 2012

Setembre de 1962. Aiguats al Vallès. Imatges i vídeos

La riuada que va patir la comarca del Vallès el 25 de Setembre de 1962 és una d'aquelles catàstrofes meteorològiques que transcendeixen l'esdeveniment estrictament natural per entrar en la memòria col·lectiva, fins i tot passant de generació en generació.

Per la seva importància dividiré el tema en diferents parts per fer-ho més amè. En primer lloc, un recull de vídeos i imatges del dia que l'aigua va portar la mort al Vallès.

Clicant en el títol del documental, Aiguats 62: la catàstrofe més gran, podeu veure un especial que el programa 30 minuts de Televisió de Catalunya va emetre el 27 de Setembre de 1987, amb motiu del 25è aniversari de la tragèdia.

Seguidament, un vídeo de la riuada a feta per l'ajuntament de Terrassa.



Les imatges parlen per si mateixes, no cal afegir gaire més, només apuntar la localització perquè les destrosses van ser tan importants que molts llocs van quedar irrecognoscibles.

Cerdanyola.

El pont trencat sobre el riu Ripoll des d'on avui tenim la C-58. Al fons, el turó de Montcada.

El riu Sec al seu pas pel centre, prop de l'actual camp de futbol, amb el campanar de l'església a la esquerra.

Un camió arrossegat per la força de la riuada.

Montcada i Reixac.





Rubí.

Danys a la zona Escardivol.

Casa destrossada per la riera en plena nit.

Fàbriques, conreus i ponts destrossats per l'avinguda.

Terrassa.

Les vies del tren queden penjant sobre la riera després que l'aigua s'endú el pont.

Sabadell.

Una nau industrial completament destrossada. El danys al sector industrial de la comarca van ser molt grans.

Cornellà.

També a l'àrea del Llobregat van arribar les inundacions. Podem veure l'alçada de l'aigua als carrers del barri d'Almeda de Cornellà.

divendres, 10 d’agost del 2012

Abril de 1904. Inauguració del Fabra

Hi han moments a la història que signifiquen un salt de qualitat, fets que amb la perspectiva que dona el pas del temps adquireixen una importància clau en algun àmbit o a nivell general. A la història científica catalana, i més concretament de la de la ciutat de Barcelona, la creació de l'observatori Fabra va representar un esdeveniment que ha impulsat la recerca i observació dels fenòmens astronòmics, meteorològics i sísmics que ens han permès tenir una base de dades de molta categoria.

El valor de l'observatori Fabra en meteorologia és gran degut a que durant gairebé 100 anys les dades han estat mesurades al mateix indret i sense pràcticament canvis a l'entorn més proper si no és per una major coberta de vegetació, arbres i matolls, però cap edificació nova que obligués a una homogeneïtzació de les dades amb la subjectivitat que això comporta.

La vinguda del rei a Barcelona va suposar un trasbals del tarannà de la ciutat. El jove rei, encara no tenia 18 anys, va atraure una munió de gent allà on anava.

Un dia del mes d'Abril de 1904 el rei Alfons XIII va venir a Barcelona i va ser un bany de masses. Podeu llegir tota la ruta que va fer el monarca a La Vanguardia del dia 8 d'Abril de 1904. Entre d'altres esdeveniments va inaugurar l'observatori de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

El dia va ser bo, potser una mica calorós per ser a primers del mes d'Abril, i va acompanyar als barcelonins que volien veure al seu rei passejant pels carrers de la ciutat. La informació meteorològica va ser aquesta:

E1 día de ayer transcurrió con cielo despejado, brisas del S., sol ardiente y mar picada; anocheciendo lo mismo.
Las presiones quedaron á 766 milímetros, y las temperaturas fueron las siguientes: Máximas: 27,3 grados al sol y 18,9 á la sombra.
Mínima: 6,8 grados á la sombra.
Reflector: 5,8 grados.
La humedad á 78 grados.

En el següent vídeo de 108 anys d'antiguitat podem veure algunes de les activitats relacionades amb la visita del rei aquell dia.



La crònica de la inauguració de l'observatori Fabra va ser explicada així per La Vanguardia als seus lectors:

En carruaje y después de recibir continuas muestras de afecto, el Rey y su acompañamiento se dirigieron hacia la plazoleta donde se alza el Observatorio astronómico que fundó el difunto primer marqués da Alella.
A la puerta del flamante edificio aguardaban á S.M. el Rey el presidente y varios individuos de la Real Academia de Ciencias y Artes, el marqués de Alella y su hermano don Román Fabra y otras distinguidas personalidades.
En el peristilo estaba el Obispo auxiliar de esta diócesis doctor Cortés y el Obispo de Solsona doctor Belloch.
S. M. fué acompañado hasta el salón de Actos, donde se le tenía dispuesto un trono bajo el retrato de su augusto antecesor del Rey Don Carlos III.
Antes de subir ai estrado el Rey saludó á la marquesa viuda de Alella, que alli estaba rodeada de sus hijos.
Don Alfonso firmó en ei álbum del Observatorio, siendo au firma la primera; luego firmaron la marquesa de Alella, el señor Thos y Codina, presidente de la citada Academia, y otras personalidades.
Cuando el Rey se hubo sentado en el trono, el señor Thos y Codina le dirigió un elocuente saludo y dedicó un recuerdo á la buena memoria del marqués de Alella, ensalzando la labor de la Academia de Ciencias y terminando por agradecer á Don Alfonso XIII el honor de inaugurar el Observatorio.
El señor Thos y Codina terminó su discurso con un viva el Rey, que fue contestado con entusiasmo.
En nombre de S. M. contestóle el Presidente del Consejo de Ministros, pronunciando frases elocuentes y oportunas.
Luego el Rey acompañado por los señores ya citados y por el señor Comas y Sola, subió á la rotonda donde está montada la soberbia ecuatorial que como saben nuestros lectores es la más potente é importante de España.
Don Alfonso XIII mostróse muy complacido de la visita y en medio de continuas aclamaciones volvió á tomar el funicular y se dirigió hacia ei paseo de la Bonanova, siendo vitoreado con igual entusiasmo que antes.
La Vanguardia. 08.04.1904. Pàg. 3

La ironia de La Esquella de la Torratxa deixava en evidència a les classes dirigents de la ciutat.