Febrer de 1948. Quan el hivern s'enfada

Fa 3 anys ha acabat la guerra més sagnant que mai ha patit la humanitat i Europa està en ruïnes, motiu per el qual hi han converses per la reconstrucció entre els països aliats durant 1947 preparades pel Secretari d'Estat dels Estats Units George C. Marshall i que popularment es coneix com Pla Marshall, ratificat el 3 d'Abril de 1948. L'ajut econòmic, tot i semblar de bona voluntat per part dels americans, responia clarament a la naixent rivalitat entre les dues grans potències aliades a la guerra, Estats Units i la Unió Soviètica, en el que es coneixerà com a Guerra freda i que marcarà políticament la segona meitat del segle XX. Espanya, pel seu tarannà feixista, va ser exclosa tot i que als anys 50 va rebre algunes ajudes econòmiques que van reactivar la molt malmesa economia espanyola. Sens dubte el seu rebuig a les polítiques comunistes van influir per que els Estats Units donessin suport al règim franquista.

Bufi el vent d'on bufi, hem d'anar plegats. Pòster creat per a promoure el Pla Marshall a Europa.

Un altre fet històric destacable en aquell any de 1948 va ser la partició de Palestina en dos estats, un jueu i un àrab, a la qual es van oposar frontalment els estats àrabs d'Orient Mitjà. Des de La Vanguardia, la postura oficial espanyola, no cal oblidar que llavors tota la premsa passava per la censura, era la de donar suport a la posició àrab i els articles parlaven amb menyspreu. Vull pensar que l'antisemitisme espanyol no tenia que veure amb el suport tàcit de Franco als que van cometre l'Holocaust. Un exemple de donar lliçons sabent que la opinió que sortia d'Espanya no tenia cap valor doncs el nostre país estava aïllat del món: "Al historiador futuro todo este asunto de Palestina le parecerá un juego de locos. A no ser que alguno, o algunos de los locos, sean muy cuerdos y lleven un juego secreto. En lo que está a la vista, sólo resulta un cúmulo tan fantástico de errores e incongruencias, que resulta extraño que gentes que han llegado a los más altos puestos de la gobernación del mundo hayan podido cometerlos." La Vanguardia. 25.02.1948. Pàg. 5.

A Barcelona, en aquesta Espanya aïllada, es feia el que es podia i els moments d'alegria eren escassos. El racionament del menjar era plenament vigent de manera que els negocis fraudulents, el mercat negre i l'estraperlo eren els més lucratius en una economia de subsistència. Per endinsar-nos en aquella Catalunya dels foscos anys 40 us recomano dues joies, llegir L'ombra del vent de Carlos Ruiz Zafón i veure la pel·lícula Pa Negre d'Agustí Villaronga.

Guerra de boles de neu als carrers de Barcelona. La neu va portar moments alegres.

En el plànol climàtic, els anys 40 van ser més càlids que les dècades anteriors. Ningú parlava d'escalfament però la pujada de temperatures entre 1910 i 1940 va ser similar a la del darrer trentenni, malgrat això la neu i el fred no van faltar.

El hivern de 1947-48 va començar de sobte. El Novembre va ser, i segueix sent, un dels més càlids de la sèrie de l'observatori Fabra però els últims dies una advecció del nord amb el pas d'una depressió per sobre de la Península van fer caure els termòmetres i van provocar nevades importants a llocs en alçades mitjanes com Madrid, Toledo i moltes ciutats de la Meseta. A Catalunya la neu també va caure en cotes de 600 metres a la Catalunya central o al Montseny però no al Tibidabo: "A la inestabilidad del tiempo de estos días pasados, sucedió el domingo una abundante lluvia, que se inició por la mañana, convirtiéndose en verdadero temporal a última hora de la tarde, no cesando hasta ayer al mediodía." La Vanguardia. 02.12.1947. Pàg. 3

Desembre va quedar fresc però sec. Un anticicló situat entre Europa central i les illes Britàniques permetia l'entrada de vents de gregal frescos però eixuts, motiu per el que entre el dia 4 i el 29 no va caure ni una gota. Gener, en canvi, va començar molt suau i només va tenir un dies frescs, no freds, al voltant del dia 20 però a final de mes les temperatures altes van tornar i, fins i tot, fins ben entrat Febrer l'ambient era extraordinàriament suau, malgrat les boires i les inversions tèrmiques a l'interior, tan és així que el dia 16 de Febrer les màximes a Barcelona oscil·len entre els 18 i 21 graus.

Ningú esperava el canvi de temps tan important que hi hauria en poques hores. Ho podem comprovar amb una carta apareguda a la revista Destino amb el títol CUANDO EL INVIERNO SE ENFADA on dona entitat personal al hivern:

"Los optimistas mortales que hemos loado prematura y jubilosamente la avanzada aparición de la primavera, nos sentimos ahora consternados y arrepentidos por haber provocado con nuestros inofensivos comentarios las iras del inhóspito y malhumorado invierno, que de un irritado manotazo ha dejado a los árboles frutales sin las incipientes flores con que empezaban a cubrirse, y ha vestido sus lustrosas ramas con el gélido festón de la nieve. Y no satisfecho aún de su venganza, de sus bajas temperaturas, de sus montes y sus ciudades blancos, nos amenaza con agudizar la ola de frío, indignado de que le hayamos supuesto muerto o ausente. En su actitud de enojo palpita viva y severa una lección: la de abstenerse de pronosticar sobre el tiempo, que según el propio jefe del Servicio Metereológico Nacional en Barcelona, es muy difícil predecirlo en España, y aunque parezca una perogrullada, reñida con la poesia, lo cierto es que no hay invierno sin invierno." Destino. N. 551. 28.02.1948. Pàg. 9

La irrupció d'una massa d'aire molt fred del nord de Rússia va fer caure el mercuri fins ben a prop dels zero graus i una depressió atlàntica força activa va lliscar per sota de l'anticicló centreeuropeu portant, primer pluja i després neu, a la mateixa línia de la costa.

El dia 19 de Febrer la nova massa d'aire ja fa de les seves, plou a la ciutat amb aiguaneu al Tibidabo però el dia 20 la neu baixa clarament de cota i emblanquina tota Collserola i el Vallès. De matinada continua el descens de temperatura i agafa també a la ciutat que es desperta completament blanca. A primera hora del matí del 21 de Febrer torna a nevar fins migdia, deixant al mateix centre de Barcelona una capa de 3 a 5 centímetres, tot i que a les muntanyes del voltant el gruix va ser molt més gran. A primera hora de la tarda surt tímidament el sol desfent gran part de la neu de la ciutat que s’acaba marxant amb la pluja que cau al vespre i que s’intensifica de nit.

Els jardins de la plaça Universitat coberts per una capa de neu.

Les noticies sobre la neu sempre portaven comentaris d'allò més... poètics, per altra banda, en un estil periodístic típic de la època:

"Si tuviéramos que contar el tiempo por el sol y por las níeves que cubren el campo, hace tiempo que hubiéramos prescindido de los calendarios.
En nuestra edición de ayer vaticinábamos que, de persistir la presencia de los algodonosos heraldos del invierno, volcando su lluvia de agua-nieve sobre la ciudad, aparecería ésta totalmente blanqueada. Efectivamente así ha sido. Barcelona amaneció ayer blanca como una paloma muerta en mitad de un pinar. Los copos caídos de madrugada llegaron a cuajar al despuntar el día a causa de la baja temperatura reinante. El espectáculo de las desnudas estatuas cubiertas da nieve ofrecía a la luz del amanecer un contraste desusado e irónico.
Hacía las siete de la mañana se reanudó activamente la nevada, cristalizando en las plazas, calles, árboles, ventanas, azoteas, "parterres", bancos públicos, monumentos, etc., así como sobre cuantos vehículos quedaron estacionados en la vía pública.
A la hora de la entrada en las escuelas y durante toda la mañana, en los jardines y paseos, los niños hicieron armas de los blancos copos de nieve y con alborozo comenzaron sus regates y batallas dando a las frías calles de la ciudad esa nota de color y de vibración íntima que los juegos infantiles tienen, en su inefable candor, y que dan a la vida ciudadana un ambiente ruidoso de algarabía parvularia." La Vanguardia. 22.02.1948. Pàg. 4

Un tramvia travessa la plaça Urquinaona sobre una catifa blanca.

En quant a l'impacte de la neu i els entrebancs que va provocar, segons les noticies del diaris, van ser molt lleus i els serveis públics van tenir una actuació exemplar. Cal acceptar que la densitat de vehicles no era, ni de lluny, la de les dècades posteriors ni tampoc la nevada va ser considerable però sobta que tot funcionés a la perfecció quan sabem que a Barcelona i a Catalunya quan cauen quatre volves tot són problemes. Almenys el port va quedar aturat. Be, acceptem que en aquesta època la crítica periodística era totalment inexistent i suposem que on posa "leves retrasos" podrien ser retards de hores de durada però això és el que ens ha arribat:

"La ciudad cubierta de nieve ofrecía un espectáculo pintoresco y desusado debido a la poca frecuencia de las nevadas en Barcelona, gracias a su benigno clima mediterráneo. La montaña del Tibidabo, así como las de Vallvidrera, Carmelo, San Pedro Mártir y Montjuich vistieron la capa blanca reservada para las grandes solemnidades frigoríficas, ya que la densidad de la nieve a pesar de los remolinos producidos por el viento que la hacían muy desigual, ha llegado en algunos puntos a alcanzar un espesor considerable. No obstante y debido a la perfecta organización de los servicios públicos en los cuales están previstas tales contingencias, no se interrumpió el funcionamiento normal de ninguno de ellos.
Según noticias facilitadas en la R.É.N.F.E., la circulación de los trenes siguió su horario, acostumbrado aunque con leves retrasos. Igualmente en el aeropuerto del Prat de Llobregat el tráfico aéreo se realizó en la forma prevista. El avión francés de la linea Argel-Perpiñán, reanudó su viaje con dirección a Toulouse en vez del aeródromo hacia donde se dirigía por hallarse éste cerrado al tráfico por causa de la nieve.
También loa funiculares del Tibidabo y Vallvidrera actuaron cor plena normalidad, siendo utilizados sus servicios por muchos barceloneses que quisieron contemplar desde la cima de dichos montes el soberbio espectáculo que ofrecía la ciudad.
A consecuencia de la nevada, la actividad en nuestro puerto fué casi totalmente nula. El mal estado de la mar restó la acostumbrada actividad al incesante tráfico que nuestros muelles, por su estratégica posición geográfica, tienen." La Vanguardia. 22.02.1948. Pàg. 4

Mercaderies emblanquinades al port de Barcelona.

I la neu va deixar pas a la pluja i a unes temperatures dia a dia més primaverals. I les crítiques a les autoritats seguien sense aparèixer però, com veiem tot seguit, les crítiques als homes del temps, inclús en els anys més durs de la dictadura, es feien lliurement:

"No se celebra conferencia telefónica en España, y creemos que en el mundo entero, sin que los interlocutores hablen del tiempo. Entre los más enrevesados negocios o los más idílicos madrigales de una conversación a través del micrófono, siempre parece, obsesionar a los conversadores este tema: "¿Qué tiempo hace ahí?". Suponemos que a nadie extrañará que en esta croniquilla de tres al cuarto, en que procuramos hacer el balance de la jornada, no falte la alusión al tiempo. Pero ayer el tiempo fue una pesadilla. Ya lo anunciaban los partes meteorológicos oficiales. Naturalmente que pronosticaron hace días buen tiempo... y sigue diluviando. Esta actualidad, que no dejó de serlo ayer como tema de conversaciones, de incomodidades y hasta de reniegos, por el barro acumulado con la lluvia, eclipsó, en un sentido estricto, todos los demás acontecimientos del día." La Vanguardia. 27.02.1948. Pàg. 8

Nota: Les fotografies de la nevada pertanyen a La Vanguardia i a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Estiu de 1816. Any sense estiu?

Tots els aficionats a la meteorologia han sentit parlar de l'any sense estiu, frase feta que es refereix a l'estiu de 1816 que va ser extraordinàriament fred a Europa Occidental i al nord-est de Amèrica del Nord, casualment els territoris més desenvolupats científicament i on hi havien els primers observatoris meteorològics en funcionament.

Però, realment va ser tan fred com es diu?

Sincerament, he llegit moltes bajanades sobre el que va passar i moltes històries s'han mitificat fins al punt de que quan llegeixes un nou article sobre el tema acaba explicant el mateix i poques vegades aporta novetats que poden ser contrastades amb diaris de la època, dietaris personals i, fins i tot, per dades meteorològiques. La història més coneguda relacionada amb aquest estiu és la que ens explica que uns escriptors es van reunir a la casa que Lord Byron tenia a la vora del llac Leman a Suïssa. Entre ells estava Mary Shelley que va escriure Frankenstein, i que segons els seus biògrafs el va escriure influenciada en les tertúlies mantingudes amb els seus companys que, retinguts per les inclemències meteorològiques a Vila Diodati, la casa de Byron, després d'una aposta, van imaginar possibles relats protagonitzats per personatges terrorífics.

Una vegada dit això, la resposta a la pregunta anterior és que sí que va ser molt fred però en comparació amb altres estius. En cap cas, com he arribat a llegir, es va glaçar el Llobregat durant l'estiu ni la neu va caure a cotes molt baixes.

A sobre d'aquestes línies tenim el mapa que representa les anomalies de les temperatures mitjanes de l'estiu de 1816 respecte al trentenni de 1971-2000. Mentre Europa Occidental va ser un estiu molt fred a la Europa Oriental va ser més càlid del normal. Això ens fa pensar en la presència de depressions sobre Europa Central que permetien la entrada continua d'aire més fred provinent de latituds més altes i, tanmateix, la persistència de dies coberts, foscos i plujosos que impedia que el Sol escalfés com s'espera a ple estiu. De la mateixa manera, a Europa Oriental gaudien de vents de latituds meridionals i dies més assolellats. Uns exemples, salvant les distàncies, els podríem trobar en el estiu de 1977 o en el Juliol de 2011.

Que va passar a Barcelona?

Tenim la sort de que el Dr. Salvà prenia dades des de 1780 de forma ininterrompuda, la qual cosa ens permet establir comparacions, i podem afirmar que l'estiu de 1816 va ser el més fred de la sèrie meteorològica pionera a Barcelona però a molt poques dècimes de diferència de dos estius que no s'han fet famosos com són els de 1809 i el de 1860.

Mirant dia per dia les dades veiem que cap dia en tot l'estiu passa dels 24ºR (30ºC) en el moment de la observació, el Dr. Salvà no mesurava la màxima i la mínima, així el dia més càlid d'aquell estiu va ser el 21 de juliol amb 23,4ºR (29,3ºC) a les 2 de la tarda. La mínima observada no la valoraré doncs la observació del matí la feia a les 6, hora que durant l'estiu fa unes dues hores que el Sol escalfa, no obstant la més baixa és de 13,9ºR (17,4ºC) el 29 de Setembre.

El que més destaca de les seves dades és la quantitat de dies ennuvolats que hi ha i les pluges que tot i no ser continues, difícilment passa una setmana sense que anoti "lluvia" o "rociada".

Anomalia de les temperatures mitjanes del lustre 1816-1820 respecte a les mitjanes de 1780-1815.

Un cronista del episodi va ser el Baró de Maldà, que explica les seves impressions al seu dietari Calaix de sastre i del que ja hem parlat en aquest bloc. El Baró ja te 70 anys i fa poc ha tornat de l'exili, es sent vell i ja no surt a passejar com quan era més jove però ens segueix fent cinc cèntims del temps que feia. Compara de forma constant l'estiu amb la primavera, l'ambient és fred per estar a l'estiu i això l'incomoda força. En tot cas, són sensacions, amb tota la subjectivitat que suposa, i no dades tot i que ell diu que te un termòmetre, però pel que he pogut anar llegint les dades que aporta són molt dubtosa fiabilitat. Prefereixo les seves impressions i les dades, les del Dr. Salvà.

Els efectes produïts per les temperatures persistentment baixes són importants en la agricultura, especialment en els conreus que ocupen a més treballadors. El cereal no madura prou i la collita es retarda i dona poca quantitat de gra doncs en molts casos encara és verd a ple estiu. En el raïm passa quelcom similar, les hores de sol i de calor són escasses, apart d'un règim de pluges més abundant del que és normal, la qual cosa evitarà que el fruit maduri i que la qualitat del vi sigui dolenta.

Tota aquesta situació al camp venia agreujada per la situació de postguerra a Europa. Les guerres napoleòniques, que havien acabat el 1815 amb la batalla de Waterloo i l'exili de Napoleó, havien deixat camps erms i quan els camperols pensaven recuperar les reserves consumides en els deu anys de guerra, van haver d'afrontar un any misèrrim. Va ser necessari que soldats armats s'ocupessin del transport del blat fins a Paris per evitar el saqueig del poble famolenc. França potser va ser un dels països que més va patir aquest mal estiu.

Perquè l'estiu va ser tan fred?

L'arxipèlag indonesi on trobem la illa de Sumbawa. L'explosió volcànica va matar unes 82000 persones i va cobrir tota l'atmosfera de la Terra amb un tel de cendres i fum.

Mai en meteorologia, on tot està interconnectat, hi ha una sola causa però en aquest episodi podem destacar dues causes directes:

1. El mínim de Dalton, període de baixa activitat solar que va tenir lloc durant les primeres dècades del segle XIX i que es va notar a nivell climàtic en uns anys més frescos del normal.
2. La erupció volcànica del mont Tambora en 1815, considerada una de les més fortes de la història i que, degut al fet d'estar a l'Equador, va estendre les seves cendres per tot el globus.

Els nivells de sulfurs mesurats a Groenlàndia. El pic de 1816 correspon a l'erupció del Tambora, i l'anterior de 1810 correspon a la pertorbació consecutiva a l'erupció desconeguda, l'any 1809.

En ambdós casos és el calor del Sol el que es veu afectat. En el cas del mínim de Dalton la causa és inherent al mateix Sol i els seus cicles però en el cas de les erupcions volcàniques és el tel de fum i cendra que no permet el pas de la radiació solar. Al cap i a la fi és l'alteració en la influència de la nostra estrella que és el motor del clima i, en definitiva, de la vida a la Terra.

Si voleu llegir més sobre el que va passar aquell any, us deixo uns enllaços:

L’any sense estiu a Catalunya explicat pel baró de Maldà

El año sin verano

Eighteen Hundred and Froze To Death

Abril de 1973. El Tibidabo blanc

Existeix la creença popular, potser per influència anglosaxona o potser degut a la nevada del Nadal de 1962, que la neu és més habitual al Desembre i Gener però fent una revisió de les nevades al nostre àmbit mediterrani trobem que algunes de les nevades més importants han caigut al final del hivern, des de finals de Febrer, Març i, fins i tot, a l'Abril. Aquest és el cas que va succeir l'any 1973 quan en dates plenament primaverals va caure una nevada que va deixar gruixos destacables a moltes comarques catalanes.

Des del punt de vista històric l'any 1973 la dictadura franquista començava a estar caduca amb Franco que ja passava dels 80 anys. La lluita antifranquista era cada cop més important però la repressió no es quedava curta. Molts espanyols eren a l'exili ja que a Espanya serien empresonats i torturats per les seves idees. Gent com Lluis Llach, que l'any 1973 va actuar a l'Olympia de Paris, on era exiliat, i va presentar la cançó L'estaca com a símbol de la lluita contra la dictadura.

Aquell any de 1973 van morir 3 personatges cabdals en la cultura que varen estar molt implicats contra els règims totalitaris, dos d'ells espanyols morts a l'exili, i es va córrer una frase que utilitzava el seu nom en català per simbolitzar la lluita contra un règim que va accedir al govern mitjançant una guerra: "L'any 1973 han mort tres paus". Pau Casals, Pablo Neruda i Pablo Picasso. Aquest últim moria just el dia abans de la nevada primaveral del 9 d'Abril de 1973.

L'any 1973, Barcelona tenia un parc de vehicles que creixia de forma exponencial. La crisi del petroli va tenir un impacte en la economia molt important.

L'any 1973 sempre serà recordat com el de la crisi del petroli que va començar el 17 d'octubre de 1973, arran de la decisió de l'Organització de Països Àrabs Exportadors de Petroli (que agrupava als països àrabs membres de l'OPEP més Egipte , Síria i Tunísia) amb membres del golf pèrsic de l'OPEP de no exportar més petroli als països que havien donat suport a Israel durant la guerra del Yom Kippur, que enfrontava a Israel amb Síria i Egipte. Aquesta mesura incloïa a Estats Units i als seus aliats d'Europa Occidental. L'augment del preu unit a la gran dependència que tenia el món industrialitzat del petroli, va provocar un fort efecte inflacionista i una reducció de l'activitat econòmica dels països afectats.

En l'aspecte climàtic, l'any 1973 quedava de ple en el que els científics han anomenat "global cooling" doncs la temperatura portava unes dècades baixant. En aquest sentit trobem un article a la prestigiosa revista Time, amb el títol Another Ice Age? (llàstima que és de pagament!!), on el catastrofisme lligat al refredament és molt similar al que la premsa i alguns científics utilitzen avui quan parlen de l'escalfament. Uns paràgrafs molt eloqüents:

"A l'Àfrica la sequera segueix per sisè any consecutiu incrementant terriblement el nombre de víctimes de la fam. Durant 1972 rècords de pluja als Estats Units, Pakistan i Japó van causar les pitjors inundacions en segles. A la regió bladera de Canadà, una primavera particularment freda i plujosa ha retardat la sembra i pot acabar donant una frustrant mala collita. La plujosa Anglaterra, per contra, ha patit anormals períodes de sequera en les últimes primaveres..."

"Els signes (del possible començament de la glaciació) són a tot arreu, des de la inesperada persistència i el gruix del gel que envolta Islàndia fins a la migració des del Midwest cap al sud del armadillo, amant de la calor. Des de 1940 la temperatura ha baixat 2,7ºF. Tot i que aquesta xifra és una estimació, està confirmada per altres convincents dades."

"Sigui quina sigui la causa del refredament, els seus efectes podrien ser extremadament seriosos, fins i tot catastròfics. Els científics estimen que una reducció de només un 1% de la llum solar que arriba al sòl podria desequilibrar el clima i portar costa avall cap a una nova glaciació que s'assoliria en uns pocs centenars d'anys."

I l'article acaba amb un avís: "No crec que la població humana actual sigui sostenible si hi ha seguits més de tres anys com aquest de 1972."

Portada de la revista Time de Abril de 1977 amb un títol molt catastrofista: Com sobreviure a la propera edat de gel. Sens dubte representava el que pensaven els científics als anys 70.

En tot aquest ambient apocalíptic no hi va ajudar gaire l'onada de fred que va patir Europa Occidental el mes d'Abril de 1973.

Després d'un hivern amb temperatures una mica més baixes del normal però sense onades de fred destacables i amb unes precipitacions força més escasses del que acostuma, arriba Abril amb un ambient suau. Res fa pensar que la primavera quedaria interrompuda sobtadament.

Que va passar, doncs?

El fet que no hi haguessin onades de fred aquell hivern va permetre que aquest quedés acumulat en àrees polars. A primers de Abril la corrent en jet es va ondular i una massa d'aire molt estable es va situar en forma de anticicló de bloqueig a l'Atlàntic nord i simultàniament un àrea de baixes pressions es formava sobre Escandinàvia. Entre ambdós centres d'acció un passadís d'aire provinent del Pol Nord s'abat sobre l'oest d'Europa. En el moviment de peces meteorològic una depressió formada sobre la Península Ibèrica entra en escena. Les baixes temperatures a totes les alçades de la troposfera unit amb la inestabilitat va ser el desencadenant de les nevades intenses a llocs poc habituals en dates tan avançades.

Mapa isobàric i situació en alçada quan va començar a nevar al Tibidabo.

A Barcelona la baixada de temperatures va ser contundent. Com a exemple, a l'Observatori Fabra el dia 7 d'Abril van tenir 18,3ºC de màxima i 13,3ºC de mínima amb un dia assolellat. Dos dies més tard la màxima no passava de 3,8ºC i la mínima era de 0,8ºC amb el cel cobert tot el dia i amb neu que va arribar a acumular 12 centímetres.

Que nevi a l'Abril a l'alçada del Fabra no és insòlit, de fet, si mirem la estadística d'aquests gairebé 100 anys d'observació veurem que el mes d'Abril neva un dia cada 10 anys però no ens portem a engany. Des de 1914 només ha nevat 9 vegades però amb una distribució molt dispar. Va nevar en 1918 i 1919, ja ho havia fet en 1910, i en els següents 40 anys només va nevar l'any 1933. Posteriorment, en 20 anys va caure neu 6 vegades en un mes d'Abril, el 1958, 1962, 1970, 1972, 1973 i 1977 però des d'aleshores fins avui, han passat 35 anys, no ha caigut ni una sola volva de neu a l'observatori més antic de la ciutat en funcionament.

Per aquest motiu la neu sobta en dates tan avançades de primavera, fins i tot als anys 70 tal com ho posa en evidència el paràgraf que explica la fotografia publicada a La Vanguardia:

"Aunque no sea un hecho muy frecuente, no por eso es sorprendente que alguna vez, a lo largo del invierno, el Tibidabo aparezca cubierto con una capa de nieve, que normalmente no pasa de ser la nota anecdótica de la época del frío. Pero que caiga una nevada ya entrado el mes de abril, después de un invierno sin fríos ni humedades, y que además cuaje, confiriendo la estampa que aparece la fotografía, a pesar de la fina lluvia que ha estado cayendo después de la nevada, es un hecho insólito que se produce muy contadas veces. Porque, por otra parte, no es la primera vez que a primeros de abril nuestro Tibidabo ha amanecido cubierto de nieve." La Vanguardia. 10.04.1973. Pàg. 5

Com ja he dit, no va ser un hivern nivós. Els negoci al voltant de la neu encara no estava molt desenvolupat però tot i això la falta de neu, com ha passat aquest hivern, ja preocupava sobretot per les reserves d'aigua:

"Después de un invierno en que la nieve ha sido muy escasa, hasta el extremo que en algunas estaciones de deportes de nieve del Pirineo, hubo que renunciar a la celebración de pruebas deportivas consideradas como clásicas, por ausencia prácticamente total de nieve, desde el domingo, el Pirineo catalán vuelve a vestirse de blanco, que aunque puede que no será en suficiente cantidad para gusto de esquiadores, significa un alivio en cuanto a las expectativas de reservas de agua, dada la extremada sequía del invierno último.

Y la nieve ha bajado también de las altas cúspides para visitar también parte del litoral catalán. Si los leridanos cuando despertaron ayer se encontraron la ciudad cubierta por la nieve, también los barceloneses la pudimos ver en el Tibidabo, y hasta tocarla los que se desplazaron hasta la cima de la montaña, que fue en donde cuajó con cierta consistencia. A más bajas cotas sólo quedó en los árboles y en algunos lugares resguardados, ya que la lluvia que no dejó de caer durante todo el día, la fundió." La Vanguardia. 10.04.1973. Pàg. 34

La neu i les precipitacions primaverals no van pal·liar massa el problema de la sequera ni de la contaminació dels rius, tal com es pot veure en la portada que La Vanguardia va fer el diumenge 8 d'Abril, casualment el dia anterior a la nevada, i que podeu veure tot seguit. Les quantitats recollides aquella primavera ens diuen que estadísticament va ser normal però moltes de les precipitacions van caure en forma de tempesta que, com sabem, no és la millor forma per mitigar els efectes de la sequera.

En quant a temperatures, el mes d'Abril de 1973 va ser una mica més fred respecte als estàndards de la seva dècada però avui dia l'hauríem percebut com un Abril extraordinàriament fred. La mitjana va ser de 11,0ºC, 6 dècimes per sota de la mitjana dels anys 70 però 2,9ºC per sota de la mitjana de la primera dècada del segle XXI. Malgrat això, el tret més destacable va ser la mínima del mes amb 0,0ºC i que junt el mes d'Abril de 1972 representa la temperatura més baixa d'aquest mes al Fabra. Tres dies amb mínimes per sota de 1ºC i la màxima més baixa en un mes d'Abril, el dia de la nevada, amb 3,8ºC acaben conformant la radiografia d'aquest mes primaveral amb tocs clarament hivernals.

Gener de 1786. El noble i l'il·lustrat

Les primeres referències que es conserven respecte al temps meteorològic a Barcelona amb una certa periodicitat ens les porten, curiosament, dues personalitats completament diferents.

Per una banda, el Dr. Francesc Salvà i Campillo, metge, inventor i físic és també qui pren la responsabilitat iniciada a la Société Royale de Médicine de Paris i exposada per Louis Cotte al seu Traité de Météorologie d'endegar una sèrie d'observacions meteorològiques a Barcelona per tractar de veure la relació entre el temps atmosfèric, la salut i la agricultura.

El Dr. Salvà i Campillo, pioner de la Climatologia a Catalunya.

El Dr. Salvà inicia la seva tasca el dia 1 de Gener de 1780 amb 3 observacions diàries, a les 7 del matí, a les 2 de la tarda i a les 11 de la nit, anotant la temperatura expressada en graus Reaumur (1ºC = 0,8ºR), la pressió atmosfèrica, els vents i l'estat del cel. Aquest sistema de tres observacions, encara s'empra en molts observatoris.

La metodologia és molt senzilla i esquemàtica, podríem dir que estava pensada per ser utilitzada per un programa de càlcul com Excel, però notablement pràctica. Útil per poder fer un estudi climatològic però amb algunes mancances que haguessin completat alguns comentaris més extensos. Aquí comença la aportació del Baró de Maldà a la meteorologia.

Rafael d'Amat i de Cortada, més conegut com a Baró de Maldà, era un noble barceloní contemporani del Dr. Salvà. Ha passat a la història gracies al seu dietari, anomenat Calaix de sastre, on narra els fets més o menys destacables que li van succeint i les noticies del que passa a la seva ciutat. La seva formació va ser la que rebia qualsevol noble de la època i el seu estil ortogràfic denota que el nivell era molt bàsic, malgrat això, força entenedor. Cal destacar que comença a escriure l'any 1769 quan encara a Barcelona no hi havia cap diari imprès.

En aquest dietari destaquen les celebracions religioses, a les que era molt aficionat, les seves relacions personals i també comentaris sobre com estava el temps. Al principi aquests comentaris eren només de situacions destacades, com aquest de l'estiu de 1770: "La vigilia de la presentació de Nostra Senyora en lo any 1770, per espay de 12 horas continuas, feu un gran vent, cesant á las 10 del matí, fins á las ... de la nit, y á las 8 del vespre, pasá á un espantós uracàn, de manera que horroritzava á quants lo ohíren pués feu caurèr las mes de las chimeneas de las casas de Barcelona, sen portá teulas; rompé molts dels fanals dels carrers y vidrieras de las finestras de las casas, feia tocar las campanas, tirá a terra las dels rellotges y els panarets del hospital y de las Geronimas; derribá la cupula del cimbori de la Cathredal (...) arranca arbres, sense altres estargos considerables dins y fora de la Ciutat." Calaix de sastre. 1º Volum. Pàg. 7. Més endavant, no obstant, va inserint comentaris diaris com aquest de 1786: "Dia 6 de Febrer (...) Lo dia fou molt seré, y medianament fret per anár hom á paseig." Calaix de sastre. 2º Volum. Pàg. 34.

Fotografia de la taula de dades meteorològiques recollides pel Dr. Salvà al carrer Petritxol de Barcelona el mes de Gener de 1786.

La idea d'aquest tema del bloc és destacar la importància dels comentaris aficionats o periodístics que donen un valor afegit a les dades que per si soles no poden abastar sensacions i fets no mesurables. Per veure la simbiosi de les dues activitats utilitzaré un mes, Gener de 1786, del qual teniu les dades del Dr. Salvà a sobre, i les complementaré amb els escrits del Baró de Maldà que es poden trobar al seu Calaix de sastre, al segon volum entre les pàgines 27 i 33.

El dia 1 de Gener el Dr. Salvà anota vents del oest i nord-oest amb un petit popurri meteorològic aparentment antagònic: "lluvia, despejado, nubes" Com podem treure l'entrellat? Mirem que explica el Baró de Maldà: "Dia 1 de Janer de 1786 (....) Ha amanescut lo dia ab vent y inmediatament há plogut un poch; luego se es serenat lo cel envés 3 quarts de vuit del mateix matí y lo vent há parát (....) Envés las dos horas de la tarde se cubrí de nubols la admosfera, exint escasament lo Sol, y no obstant de fer vent fresc prou molest, havia prou gent en la muralla de terra y Rambla y demés paratges de Barcelona, principalment en la Cathedral en lo acte de la reserva." També ens diu que: "Los fanchs notablement se son axugats dintre de barcelona ab lo vent de avuy."

Una explicació breu i ens ubica tant la pluja, el cel seré, els núvols i els vents de ponent i mestral secs que eixuguen el fang dels carrers de la pluja de dies passats.

Al dia següent el Dr. Salvà anota a les 7 del matí "cubierto", a les 2 de la tarda "lloviznando" i a les 11 de la nit "nieve". El Baró de Maldà diu: "Dia 2 de Janer há estát enterament nubol y molt fret que há fet." Però de ben segur que ho va escriure abans de la nit perquè l'endemà apunta: "Dia 3 de Janer (....) Lo dia há amanescut ab molt fret y pluja, com que yá ahí nit queyan copos de neu, y avuy tota la pluja es neu, y en tot lo dia, que no se há vist lo Sol, ni serenát gens ni mica lo Cel pues que há plogut casi sens parár poch ô molt." El dia 3, curiosament, el Dr. Salvà només anota a les 7 del matí "lluvia" i en les altres observacions del dia l'abreviació "idem". No vivien gaire lluny l'un de l'altre, el Dr. Salvà al carrer Petritxol i el Baró de Maldà al carrer del Pi però les temperatures registrades de 3,5ºR a les 7, 4,3ºR a les 2 i 3,3ºR a les 11 indiquen la poca amplitud tèrmica i el fred regnant.

Carrer Petritxol, 11. Aquí vivia i tenia el seu observatori el Dr. Francesc Salvà i Campillo.

El dia 4 si que és important la descripció del Baró de Maldà ja que el Dr. Salvà escriu un escarit "sereno": "Dia 4 de Janer, havent fet vent molt fort en la nit y matinada, ha amanescut ben seré lo Cel, pero ab una gran nevada en totas las montañas del rededor de Barcelona, totas blancas, y forta glasada, que hó há denotát bé la grandissima fredór que há fet en tot lo dia, junt ab vent de tramontana, unas vegadas fort y altras no tant, que tothom tiritaba de frét impossibilitant á la gent poder anár â pendrer lo Sol. Los fanchs dels carrers se han notablement axugats ab tal gran fredór, y vent, anant tothom de presa emborrosát ab la capa, quin tenia, y sino cabriolé ó cot." La glaçada era segura doncs la temperatura de 1ºR al terrat del carrer Petritxol a les 7 del matí indica de ben segur una temperatura sota zero a un hipotètic observatori amb les condicions actuals. Aquell dia no es va passar de 3,5ºR (4,3ºC). El dia 5 la temperatura puja una miqueta: "Dia 5 de Janer, há amanescut lo dia seré, y fret, fora de temporal de vent com ahí, casi tant."

Els dies següents la temperatura es torna molt més suau com veiem a les taules i tal com narra el Baró de Maldà:

"Dia 6 de Janer, dia de la Epifania (...) ab molt concurs de Poble en las Iglesias, y fora á la Rambla; muralla de mar al matí de deu á una: Lo dia há estát yá nubol; yá seré; alguna gent en la muralla de terra en la tarde á paseig, y molta en la Rambla; Coches, y demés farandula á tot arreu."
"Dia 7 de Janer ha estát vario, pues á estonas estaba nubol, yá seré, ab vent calent, y fresch, molta humitat de per tot."
"Dia 8 de Janer, Diumenge há fet bon dia per anár la gent á paseig..."
"Dia 9 de Janer (...) Lo dia há estat yá nubol, yá un poch seré, y temperát, com si fosem encara en la Primavera."

La resta de mes no va oferir grans canvis, algun dia de pluja o vent i temperatures suaus, que el Baró de Maldà reflexa amb el seu habitual fervor, estant a l'aguait de la celebració religiosa del dia, i mostrant també el gust per el dolce far niente de la noblesa amb el passeig diari.

Un gravat de finals del segle XVIII fet des del castell de Montjuïc on podem veure la Barcelona emmurallada i els camps on avui trobem la Vila Olímpica i el Poble Nou.

Aquestes són les cites del Baró de Maldà d'aquell mes de Gener de 1786. Compareu-les amb les dades i anotacions que va fer el Dr. Salvà.

"Dia 10 de Janer (...) Lo dia há estat emboyrát, pero gens fret, fora de un poch de vent fresquet."
"Lo dia que contam onse de Janer dimecres de la semana há estat emboyrát, havent plogut en la nit passada, conexentse por los molts fanchs de per tót."
"Dia 12 de Janer há estát seré, y bó per anár hom á paseig"
"Dia 13 de Janer (...) Lo dia ha estat bó per pasejar, y lo temps es bastant templát."
"Dia 16 de Janér (...) Lo dia encaraqué seré há estat tempestuós per lo rezio vent há fet, proseguint en la nit, y en la antecedent."
"Dia 17 de Janer festa del Gloriós Sant Antoni Abat (...) Lo dia há estát nubolós, y tal qual serenitat en la Admosfera (....) Molta gent á paseig, y mes en lo carrér de Sant Antoni, en tot aquell trós de muralla desde envés Valldonsella, fins prop de Sant Pau..... En la nit plogué, y molt fort á 10 horas fins á quarts de 12."
"Dia 18 Há amanescut lo dia nubol, se es serenát á mitja matinada, y ha proseguit yá nubol; yá seré, algun poch de vent há fet; per fi há estat algo variable."
"Dia 20 de Janer Sant Fabiá y Sant Sebastià martirs anaren en profesó desde la Cathedral á la Iglesia de Sant Sebastià (....) á cantár un ofici, votát de la ciutat per la pesta, com se acostuma en tots los anys. Dia de gran Gala en Palacio, per ser Cumple años de Nostre Catolich monarca Don Carlos III, que Deu guarde;(...) rua de Coches en tal tarde, bé que en la muralla de már per causa del fanch, y roderas devant de Sant Sebastià."
"Dia 21 de Janer, se son comensadas las quaranta horas en la Iglesia de Pares Caputxins, y lo dia fou seré, y plausible per pasejar, fent un temps com casi Primavera."
"Dia 22 de Janer tornaboda de Sant Antoni; turrát en lo carrér; repich de campanas á festa, y estracció dels tossinos. Molta gent per tot, per havér fet bon día."
"Dia 25 de Janer la Conversió de Sant Pau; ab lo motiu de la Pluja de la antecedent nit, eran bastants los fanchs per los Carrers; Plazas; Rambla, etc, ab tot hi há hagut prou gent en los barris de Sant Pau; tros de muralla de terra desde las Canaletas, fins passat Sant Pau."
"Dia 28 de Janer (...) Feu un dia molt placido per paseig, y fora de la humitat en la terra, no fa gens de fret, per conseguent un temps molt templát."
"Dia 29 de Janer; festa en la Iglesia de Sant Felip Neri per celebrar la de Sant Francisco de Sales (.....) sent diumenge (...) molta gent; mati, y mes en la tarde en tota la muralla de terra; Rambla; y demés paratges de Barcelona, per haver fet un hermosisim dia per anár á pasejár, y pendrer lo Sol...."
"Dia 30 de Janer (...) Feu bon dia per paseig, y lo temps es molt templat, venint molt bé per los camps, en totas sás produccions de blats, ordis, etc."

La objectivitat de les dades i la subjectivitat de les sensacions, aquesta ambivalència necessària fa que la recerca en meteorologia històrica sigui apassionant.

Palau Maldà. En aquest edifici del carrer del Pi de Barcelona va viure el Baró de Maldà.

El Baró de Maldà va seguir amb el seu Calaix de sastre fins poc abans de la seva mort l'any 1819 però arran de la invasió francesa de 1808 marxa de Barcelona. Vic, Moià i, sobre tot, Berga són els seus destins a l'exili on segueix amb el seu diari. Tots els seus avatars els podeu llegir en aquest magnífic article del diari El Mundo: El barón prófugo de la guerra.

El Dr. Salvà va viure a Barcelona fins la seva mort l'any 1828 i no va marxar de la ciutat durant la dominació estrangera, només va estar absent en algun període de viatge a Madrid on va col·laborar amb el Memorial Literario de la capital espanyola entre 1786 i 1790, però no interromp les seves observacions seguides pels seus deixebles en la seva absència tal com van seguir fent després de la seva mort.