Hivern de 1954. A l’ombra de la gran fredorada

A la història hi ha un munt d’esdeveniments que destaquen amb llum pròpia, i ho fan amb tanta lluentor que altres fets importants propers en el temps s’acaben oblidant o perdent el seu veritable valor. No és estrany que això també passi amb les grans personalitats científiques, polítiques, esportives. Recordem Eddy Merckx però oblidem al gran Poulidor. Podríem dir que això és el que va passar amb el Hivern de 1954, que es perd en el record eclipsat per la importància del Febrer de 1956, potser el més fred des que tenim dades instrumentals, fa uns 240 anys.

Però abans d'entrar en matèria meteorològica, no hi fa res uns apunts històrics, per allò de posar-nos en situació.

Espanya es troba fora del mapa estratègic, aïllada després d'acabada la Segona Guerra Mundial. La Organització de les Nacions Unides, recent nascuda després del conflicte bèlic, recull en la Resolució 39 de la ONU el que es coneix com Qüestió espanyola el conjunt de relacions geopolítiques i diplomàtiques entre l'Espanya feixista i el països de l'ONU.

Un Franco ben somrient es troba amb Hitler a Hendaya, l'Octubre de 1940.

Com ens expliquen a l'article anterior: "A l'ONU, el tema d'Espanya va ser un dels primers a ser tractat per l'organització, per iniciativa de la delegació de Polònia. Entre maig i juny de 1946, el Consell de Seguretat de l'ONU va fer un estudi sobre la situació política a Espanya, arribant a les següents conclusions:

1. El règim de Franco era de naturalesa feixista, establert amb ajuda del règim nazi d'Alemanya i el règim feixista d'Itàlia.
2. Malgrat les protestes aliades, Franco va ajudar a les potències de l'eix enviant la Divisió Blava a la Unió Soviètica i apoderant-se de Tànger en 1940.
3. Franco, juntament amb Hitler i Mussolini, va ser culpable de la conspiració que va resultar en la Segona Guerra Mundial, en la qual es va ajornar la bel·ligerància de Franco fins al moment que s'acordés mútuament."

No obstant, degut a la posició anti-comunista del règim franquista, els Estats Units, en l'àmbit militar, van fent més lleugera aquesta pressió enviant armes després del conegut com Pacte de Madrid, signat el 26 de Setembre de 1953. Aquest, en esència, seria el punt d'inflexió que marcaria el final de l'embargament que patia Espanya i la normalització internacional de la dictadura.

Un Franco ben somrient es troba amb Eisenhower a Madrid, el Desembre de 1959.

Ens trobem en plena escalada de la Guerra Freda. Després de la II Guerra Mundial, les potències es divideixen en blocs: per una banda el bloc capitalista, encapçalat pels Estats Units que desenvolupen el conegut com Pla Marshall i el bloc comunista, que lidera l'Unió Soviètica que acabarà signant el Pacte de Varsòvia.

En aquest augment de les friccions est-oest, entrava en joc una eina que, d'haver-se utilitzat, podria haver estat terrible per la humanitat sencera: les bombes atòmiques. Era un tema molt tractat a la premsa d'aquell hivern. Només començar l'any ens posen en situació amb un article de José Artero Soteras amb el títol Muere un año peligroso, 1953, Nace un año esperanzador, 1954: "La energía atómica y los armamentos fundados en ella, bien sean ingenios A o artefactos H son conocidos en el mundo entero; hallándose los dos posibles enemigos en posesión de todos sus secretos. Nadie, por tanto. debe soñar con eliminar al contrario en un primer golpe, por muy grande que éste fuera; máxime sí como en el caso de Rusia tiene ésta el espacio a su favor.

Quien conozca la geografía rusa deberá reconocer que esto es una verdad evidente y con bombas atómicas, como ya sucedió cuando sólo se luchaba con fusiles, el tremendo «general espacio», y el «mariscal invierno» lucharán siempre en vanguardia contra quienes pretendan, ignorar su existencia."

Així estava tot, i més anys que va seguir, però per sort, els dos galls de la baralla es van limitar a treure pit i ensenyar-se qui en tenia més i qui les tenia més grans.

Enmig de tot aquest enrenou, la vida seguia i els dies passaven, amb més o menys dificultats, per la gent d'una banda i de l'altre de les fronteres, cada vegada més altes, que s'aixecaven entre països.

Però, si hi ha quelcom que no entén de fronteres és el conjunt de fenòmens que cada dia ens afecta: calor, fred, sol, pluja, neu..., en definitiva, la Meteorologia. Especialment adversa va comportar-se durant aquest hivern tan "bèlic" i, com veurem, n'hi va haver per tothom.

El període hivernal 1953-1954 va començar a Catalunya de forma molt decepcionant, pels amants del fred i la neu, és clar, i és que la suavitat tèrmica s'allarga fins Nadal. La causa no és altre que un gran anticicló centrat sobre Europa oriental que bloqueja el pas de depressions atlàntiques que, en el seu recorregut típic d'oest a est, queden ancorades a les portes de la península Ibèrica, generant un corrent del sud o sud-oest gairebé constant.

Com podem observar a la pàgina del Boletín Meteorológico diario del 18 de Desembre, una setmana abans de Nadal, quasi tots els observatoris de la xarxa d'AEMET, llavors Servicio Meteorológico Nacional, tenen mínimes superiors a 5ºC, fins i tot en localitats molt fredes com Molina de Aragón o Soria i, curiosament plou dèbilment arreu d'Espanya menys al Cantàbric i Galicia. Els vents del sud són els causant d'aquest desgavell.

Malgrat que no s'acostuma a recordar, com si que passa amb els freds i les nevades, aquest tipus de situació és bastant normal, de manera que molts hiverns tenen alguns dies o setmanes de caire primaveral, abans i ara. No és estrany, fins i tot, que aquest dibuix sinòptic sigui tan durador que abasti tota l'estació, avançant dates de floració i portant als catastrofistes de l'escalfament a fer tota mena d'auguris.

En el hivern que ens concerneix, va ser durant els dies de Nadal quan va girar la truita. L'espai atlàntic va ser ocupat per un anticicló que, amb el seu gir en sentit horari, va portar vents de latituds septentrionals, més freds, és clar. El canvi, no obstant, no es limita a un moviment de les peces en el tauler meteorològic. L'anticicló atlàntic s'allarga cap al nord-est establint un pont amb l'anticicló del nord d'Europa i dibuixant la nit de Cap d'Any un corrent que porta els freds de les planes russes cap a l'interior continental.

Només començar l'any 1954, el fred i la neu prenen un protagonisme absolut quan el 2 de Gener cau a la mateixa ciutat de Barcelona una mica d'aiguaneu: "La que acaba de venir ha sido la primera ola de frío que hemos padecido en el invierno actual. La causa de ella ha sido igual a la que origina todas las más intensas que se registran siempre en estos meses: la absorción de vientos del sur de Rusia por una borrasca que se sitúa en Italia y que procede de otra que comenzó en Canarias y que después de cruzar el estrechó de Gibraltar se fue corriendo por el Mediterráneo hasta alcanzar la península hermana. (...)
Sin embargo, aunque España no recibía tan directamente el empuje de la masa aérea fría, fue lo suficiente para ocasionar en Cataluña, y especialmente en los Pirineos orientales, grandes nevadas con espesores de treinta y ochenta centímetros de altura. (...)
¿Continuará viniendo más aire frío? Esta es la pregunta que, aterida y asustada, formula ahora todo el mundo. Y a ella hay que contestar que lo probable es que vaya cesando la impetuosidad de ese viento y que poco a poco la masa aérea, se aquiete y repose sobre nuestro suelo y se temple con nuestro sol.
El cielo, no siendo en las cordilleras, está limpio, «claro y heladero propio de enero», y si de noche se enfría mucho, por el día se caldea bastante.
Las temperaturas de nuestras capitales de provincias — que es de donde tenemos rápidamente datos — han descendido en uno o dos días, tres, seis, doce y aun más grados." La Vanguardia. 03.01.1954 Pàg. 6

La neu a les muntanyes del Cantàbric aïllava sovint molts pobles. Els treballs per restablir les comunicacions eren titànics.

El règim franquista, quinze anys després de la guerra, no havia preparat al país per evitar aquests problemes cíclics. Poca neu havia caigut fora de les muntanyes però els problemes de comunicacions eren generals. Calia buscar una justificació transcendental: "El mundo se nos está empequeñeciendo de tal modo —por efecto de la creciente intensidad y rapidez de las comunicaciones— que en cualquier lugar repercuten las consecuencias de los sucesos acontecidos a muchos kilómetros de distancia. En este momento el pais entero se encuentra bajo la égida de un tiempo riguroso, pródigo en nevadas, en lluvias y en ventiscas, y ello ha tenido por resultado inmediato que las comunicaciones ferroviarias padezcan interrupciones y retrasos, los cuales vienen a constituir ante nosotros como una embajada del desorden del clima en aquellos lugares. De este modo los trenes procedentes de Zaragoza llegaron a nuestra ciudad con tres o cuatro horas de retraso sobre su horario." La Vanguardia. 10.01.1954 Pàg. 6

Com el temps evoluciona sense aturador, l'onada de fred siberià desapareix i a meitat de mes es gaudeixen unes temperatures inimaginables dies enrere. Els canvis sobten tant com els 20ºC que es registren a Barcelona: "Estamos sometidos a grandes cambios de temperatura del aire. Tan pronto bajamos en España por escalones de seis grados centígrados, como trepamos a saltos locos de doce grados en muchos puntos de nuestra Península.
Puntos destacados por sus mayores excesos térmicos han sido durante la semana última Cuenca, que vió caer el termómetro a 11 grados bajo cero, y Alicante, que disfrutó casi de los 25 de máxima, propios de un día de verano." La Vanguardia. 17.01.1954 Pàg. 5

I, com no podia ser d'una altre manera en un hivern tan variable, el millor estava per arribar. La darrera setmana de Gener s'estableix un pont anticiclònic entre les altes pressions de Sibèria oriental i Escandinàvia. El flux de vent de l'est és mastodòntic, abasta gairebé mig hemisferi nord, com podem veure en la següent imatge. Podem dir que hi havia fred per tothom, els de l'est i els de l'oest.

En el seu recorregut, afecta primer a Europa oriental i, en concret, a Romania, oberta a Sibèria pel mar Negre. En aquest sentit, voldria fer una àmplia ressenya d'aquell Febrer de 1954 a Romania que és la terra de la meva dona.

A la memòria meteorològica del país daci hi han molts hiverns durs, que a Catalunya són impensables, però aquest Febrer de 1954 destaca amb llum pròpia. Una paraula que temen els romanesos durant les informacions del temps a l'hivern és viscol. Més que una nevada, estaríem parlant de neu amb vents molt forts durant hores i hores que arriba a acumular decenes de centímetres, fins i tot metres de neu, en un temps relativament curt.

Una de les regions més afectada per aquest fenomen és Muntènia, situada entre els Càrpats i el Danubi. Oberta al mar Negre per l'est, quan una depressió hivernal queda instal·lada al sud aporta, amb el seu gir ciclònic, fred de les planes russes i humitat del mar Negre. Aquesta barreja crea un coctel que als Estats Units es coneix com Lake-effect i acumula neu a dojo en zones concretes afectades pel vent.

Imatges de la tempesta de neu de Febrer de 2012 a prop de Buzău

Us puc assegurar que és molt angoixant. Neva sense parar reduint la visibilitat a la mínima expressió, que fa gairebé impossible caminar o circular per carretera, i acumulant grans quantitats de neu que poden arribar a formar congestes que sepulten cotxes i, fins i tot, cases.

Una de les més importants que recorden els romanesos va ser al principi de l'etapa comunista i es coneix com a Marele Viscol din februarie 1954 (La gran nevada del Febrer de 1954), que va afectar sobre tot a Buzău i a la capital, Bucarest.

La mare de la meva dona va viure amb 19 anys aquest hivern glacial a la localitat de Săpoca, un poble prop de Buzău, i segons em va explicar, els que van poder sortir amb menys dificultats, anaven a ajudar a la gent que havia quedat literalment enterrada dins de casa seva portant menjar i traient-los si calia. Calia obrir camins que, en molts casos, semblaven tunels per l'alçada de les parets de neu. Tot això sense màquines, que havien quedat enterrades, i base de pales i la unió dels veins.

En un país amb hiverns tan freds, la neu pot aguantar sense desfer-se durant setmanes, per tant, hom pot imaginar que una nevada d'aquest nivell paralitza l'activitat a qualsevol lloc, ja sigui un poble o una gran ciutat, com Bucarest. Aquí, el govern de la República Socialista, liderat per Gheorghiu-Dej, va mobilitzar l'exercit romanés, que encara mantenia una presència significativa de soldats soviètics que havien ocupat Romania des de l'any 1944 i presoners polítics i comuns que van intentar obrir vies de comunicació.

Tot seguit, tres enllaços a diferents temes que tracten aquest episodi meteorològic, en llengua romanesa:

• DOCUMENTAR ÎN IMAGINI: Iarna anului 1954

• ROMÂNIA - IARNA 1953-1954

• Presoners de la Gran Nevada amb torb de l'hivern de 1954

Des del punt de vista purament meteorològic, aquest hivern de 1953-54 va ser un dels més freds viscuts a Romania durant el segle XX. Les dades de Buzău parlen per si soles: entre el 1 de Desembre de 1953 i el 28 de Febrer de 1954, van haver 55 dies amb temperatures màximes inferiors a 0 graus, és a dir, glaçant tot el dia, i 41 dies amb mínimes per sota dels -10ºC, apart de diversos dies que queden per sota dels -20ºC. La mitjana de -8,7ºC del mes de Febrer de 1954 queda uns 9 graus per sota de la mitjana climàtica actual.

Però com he dit abans, hi va haver fred per tothom. Si hi ha una cosa òbvia, és que les masses d'aire no entenen de fronteres ni de murs ideològics i aquesta massa gèlida va recórrer tota Europa fins arribar a les terres més occidentals del continent.

 Febrer de 1954. Carrer Pelai de Barcelona

Només començar Febrer, el fred arriba amb puntualitat a Catalunya. El 31 de Gener el fred ja era ben viu, durant la tarda el cel s'anava tapant i amenaçava pluja. Al vespre ja queia un plugim que poc abans de mitjanit es transforma en neu: "La grisácea luz y el aire cortante de la tarde del domingo advirtieron a los barceloneses de la inminencia de una nevada, que, en efecto, comenzó alrededor de las once de la noche, si bien a partir del crepúsculo cayó en distintas zonas de la ciudad una finísima lluvia de gotitas heladas, que contribuyó a poner en su punto un panorama meteorológico muy poco frecuente en Barcelona. Al principio los copos tuvieron la graciosa y alígera apariencia de pavesas agitadas por el viento, visibles al cruzar los haces de luz de las farolas y de los reflectores de los automóviles. Poco a poco aumentó su tamaño y su consistencia y fue posible contemplar el espectáculo de la nieve desprendiéndose como ingrávidas masas de plumón sobre las desiertas y ateridas calles, en las que el frío se intensificó progresivamente hasta permitir que se depositara una leve capa blanca que a primeras horas de la madrugada era unánime, con esa mágica monotonía de la nieve en la que triunfan los mil matices del blanco.

Avinguda Josep Tarradellas, abans Infanta Carlota, en plena nevada. Al fons, la que llavors era la plaça Calvo Sotelo

La gran sorpresa se la llevaron los ciudadanos madrugadores, a quienes les fue negado, cierto, el encanto de la iniciación, pero que, en cambio, gozaron de la plenitud del paisaje urbano nevado, acontecimiento que — de no mediar el frío — sería una pura maravilla, particularmente para quienes vivimos en una ciudad que sólo cada dos o tres años, y normalmente en este mes de febrero, siente el prurito de jugar al Polo Norte. En las calzadas y en la mayor parte de las aceras los automóviles y los peatones ensuciaron y disolvieron la alba superficie, más no pudieron hacer lo mismo en las copas de los árboles, y en los balcones, y en los alféizares de las ventanas, y en las azoteas, y en los jardines, y en las montañas del Tibidabo y Montjuich, y en las estatuas y grupos escultóricos, donde, con. un excelente criterio decorativo, la nieve ciñó las figuras con su manto, renovando por unas horas su habitual apariencia.

Un tramvia i un autobus de dos pisos desafien la neu durant el matí del primer dia de Febrer

Con la aurora, cuyos dedos no fueron en esta ocasión rosados, sino pálidos, con estrías cárdenas, disminuyó la precipitación y simultáneamente aumentó el frío, de tal manera que a las seis de la madrugada el termómetro marcaba 1,4 grados bajo cero y a las diez 2,4 bajo cero también, temperatura «record» de este invierno. La nieve caída equivalió a un litro de agua por metro cuadrado, y sü espesor máximo fue de centímetro y medio, que se redujo milímetro a milímetro a medida que avanzaba el día y lucía el sol — un sol boreal y sosísimo — hasta no quedar más que rastros de la nieve que tan bellamente ornamentó Barcelona." La Vanguardia. 02.02.1954 Pàg. 13

La nevada al Tibidabo també va ser discreta però va fer les delícies dels que hi van pujar

Així va començar aquesta onada de fred siberiana que, si no va portar molta neu, com acostuma a passar, no va ser parca a l'hora de distribuir el fred. A l'observatori Fabra van baixar fins a -5,9ºC que era la temperatura més baixa de la sèrie de registres que llavors portava 40 anys d'activitat i que seria superada dos anys després pels -10,0ºC de Febrer de 1956. En tot cas, la mínima del 54 segueix sent una de les més baixes mesurades al centenari observatori.

La contundència en que el fred i la neu va afectar a molts punts d'Espanya, ens dona fe de la magnitud de l'episodi: "Los puertos, cerrados; las ciudades, ateridas. La nieve y la escarcha están creando en muchos caminos y poblaciones una situación alarmante. Como dicen los cronistas deportivos, se han "batido todos los records" en el termómetro. Hay víctimas que deplorar. Y en Málaga, en Sevilla y en otros cálidos lugares de Andalucía, donde —como testifican alguno de nuestros corresponsales— los copos de nieve no se habían visto en los últimos setenta años, la nevada es insólita. Es inusitada. Es casi un "fenómeno".

Se cuenta que, en Londres, en la última guerra, una señorita que, con varios centenares de señoritas aguerridas, había llegado a la metrópolis de la "Commonwealth" desde su Patria, que era Nueva Zelanda, viendo, por primera vez, una noche de diciembre de 1940, la nieve, que caía silenciosa e inexorable sobre el jardín de su Residencia de aprendices de soldados, exclamó, en éxtasis: "¡Qué bonita! Voy a coger un poco para mandársela a mamá por correo aéreo." Algo así han debido de pensar ayer las bellas niñas de Málaga, de Sevilla, de Ecija, de Alicante, de Orihuela; de Águilas, en Murcia; de Sueca, en Valencia; de Algeciras, de Tarifa...; las niñas que no han conocido hasta ahora el famoso sudario del invierno nórdico. En Madrid, en cambio, Madrid, capital del frío de la meseta, la nieve parece como si se helara en las alturas y perdiese vigor para descender a la vía pública." ABC Madrid. 04.02.1954 Pàg. 15

 

Una onada de fred d'aquest nivell no es limita a deixar quatre volves de neu i portar durant unes hores el termòmetre per sota del punt de congelació. La varietat de sensacions meteorològiques és notable i digne de recordar: "La jornada atmosférica de ayer puede muy bien compararse a una de estas funciones taurinas donde, según el dicho vulgar, «hay de todo», puesto que las estaciones parecieron irse turnando en el dominio del cielo, y hubo incluso sus esbozos de sol verdadero, al lado de las nieves invernales, de las brumas del otoño y de los chaparrones de la primavera. Con todo y señalar tan peculiarmente al día esta rara coincidencia de facetas climáticas, lo que le hará más memorable para los anales de Barcelona fue la caída de una nevada espesísima, que trasladó a nuestro panorama durante tres cuartos de hora la calma blanca que situaba Dostoievski en las noches del invierno petersburgués. En los comentarios de días pasados describíamos más bien una nieve traviesa, ligera, suave, que se complacía en vestir estatuas, en moldear relieves y en poner guirnaldas a las ramas y a los cables. Huyendo de tales frivolidades, la nieve de la mañana de ayer fue solemne, maciza y majestuosa, y nos hubiera legado una ciudad pavimentada de blanco durante largas horas de no haber sobrevenido providencialmente a continuación un aguacero que despejó el paisaje, en eficaz connivencia con las brigadas municipales de limpieza." La Vanguardia. 06.02.1954 Pàg. 12

Aquesta darrera nevada arriba quan els vents, originats per una depressió mediterrània, tenen un recorregut marítim que aporta humitat i que esdevé en una nevada consistent. La fredorada siberiana queda tallada, malgrat el fred es manté, i les temperatures no baixen més. No obstant, els dies tapats i amb precipitació mantenen el mercuri en valors del més cru hivern.

El fred, la neu i el gel acabaran marxant quan el dia 8 de Febrer una profunda depressió sobre el mar del Nord envia un front que escombra literalment la massa d'aire fred de gran part del continent europeu: "Una masa templada de aire marítimo substituyó a la masa ártica de los pasados días y originó lluvias en casi todo el país. Esta situación favorece la licuación de las nieves, todavía muy densas y abundantes en las montañas, y no impide el restablecimiento de las comunicaciones." La Vanguardia. 09.02.1954 Pàg. 4

Un contrallum preciós de F. Català Roca a la Via Laietana ens mostra el moviment d'una Barcelona que comença a despertar de la llarga posguerra.

El fred més intens ja marxava i, malgrat mantenir-se en uns nivells típics de qualsevol hivern, no va tornar a les excepcionalitats viscudes entre Gener i la primera quinzena de Febrer de 1954. És hora de fer balanç que, com acostuma a passar, té una incidència desigual: "Terminó el temporal de nieves y heladas que debía de haber venido ya en la segunda quincena de enero y vamos a pasar ahora el de aguas que correspondía para la primera de febrero, o un poco antes.
El temporal de nevadas lo producía una borrasca del Mediterráneo que aspiraba aire siberiano. Esa perturbación atmosférica dominaba Italia. Ahora ha cesado esa alteración subiendo el barómetro por la península hermana. Y en cambio comienzan a venir del Atlántico una serie de borrascas encadenadas que nos producen este tiempo loco y alborotado, tan propio de febrero. Ya no nos acuchilla el viento helado, ahora nos abanica juguetonamente el del océano turbulento y variable. Por algo le llaman los campesinos «regañón»; sin duda quieren expresar con ese nombre que sopla a bufidos.
La presión atmosférica sube y baja con alborozo. Se alegra con la primavera en perspectiva. Cada vez que baja nos lanza un pasajero chubasco. Chubasco de lluvia en casi toda la Península y todavía de nieve en las montañas más encumbradas.

El Paral·lel de Barcelona bullia aquell hivern, malgrat les gabardines i les bufandes.

Las bajas temperaturas de los anteriores temporales han dejado una triste huella en los huertos levantinos. No sólo las naranjas sino los árboles que las producen han padecido. Hay quien se acuerda del desastre del año 1946, y aún dicen que este año ha sido quizá más extenso. Del día 1 al 7 del actual mes de febrero ha estado helando en todo Levante. Y el termómetro ha descendido allí a los cuatro grados centígrados bajo cero, que es la temperatura peligrosa para las naranjas.
En cambio de ello se muestran contentos los cerealistas castellanos. Las duras heladas de las Castillas que han sido hasta de 12, de 14 y de 16 grados centigrados bajo cero han tenido la prematura elevación de las espigas. También dan muestra, de alegría — si bien condicionada — los ganaderos: las crías estaban ya lo suficientemente fortalecidas para resistir los fríos. Y al fundirse la nieve van a reverdecer los pastos.
Las precipitaeiones caídas durante el temporal de nieves han sido desiguales. Escasas contra lo que pueda creerse, en los valles, en las mesetas, y abundantes en las montañas. Consecuencia de ello es que las tierras llanas esperan todavía que caiga más lluvia en febrero para poder cantar victoria de buen grado de humedad — de buen «tempero» que dicen los agricultores hasta la siega —." La Vanguardia 14.02.1954 Pàg. 4

Hivern 1955-56. Les dues cares de l'hivern. Febrer

Si un mes mereix ésser destacat per l’aspecte meteorològic aquest és el Febrer de 1.956. Tres onades de fred siberià seguides van fer que aquest fos el mes més fred del segle XX a Barcelona.

Després de dos mesos d'hivern molt suaus va arribar Febrer amb la fama de ser un mes revoltat per motiu d'ésser un mes de transició a la primavera i temut per la seva inconstància i els seus efectes directes sobre la agricultura. El hivern de 1955-56 hi havia un cert temor a fredorades tardanes doncs no va fer fred als mesos típicament hivernals i encara recordaven el hivern anterior, 1954-55, quan el fred intens va ser al Març amb la vegetació avançada per la suavitat de la estació i va provocar danys als cultius.

Aquest any les temudes glaçades no va venir amb tant retard. A finals de Gener hi havia molt fred acumulat al Pol Nord i una massa d'aire càlid i estable es va situar sobre de Lapònia, trencant la massa d'aire del Pol i enviant-la sobre les planes de Rússia. El potent anticicló format sobre Escandinàvia va ser clau per bombejar aquest fred cap a Europa Occidental. La onada de fred estava servida. Després de recórrer el continent, el dia 2 de Febrer envaïa Catalunya la massa d'aire més fred que varem tenir durant el segle XX.

En l'anàlisi de la situació del dia 2 de Febrer podem veure la forta ondulació dels corrents atmosfèrics i la arribada de la primera glopada freda a les nostres contrades.

Els titulars del dia 3 de Febrer a La Vanguardia són contundents:

IMPLACABLE RIGOR DEL INVIERNO
El aire ártico procedente de Rusía mantiene a Europa bajo el imperio del frío
La temperatura mínima de 45 grados bajo cero se registró en el norte de Suecia
En el lago Estangento, Pirineo catalán, el termómetro marcó ayer los 34 grados bajo el punto de congelación
Roma: nieva por primera vez en nueve años

Hi havia motius per la noticia. Mentre la tarda del dia 1 de Febrer Barcelona gaudia de 14ºC (aeroport), 24 hores més tard, la tarda del dia 2 de Febrer, a tota la ciutat de Barcelona la temperatura era sota zero. El matí del 3 de Febrer, el més fred de la primera onada de fred, marcava temperatures rècord del segle: -4,6ºC a les Drassanes, -5,4ºC a l'aeroport del Prat i -7,7ºC a l'observatori Fabra al Tibidabo.

El dia 4 de Febrer llegim un article que ens fa una descripció de una ciutat gens preparada per aquest rigor: "El que el lago de Estángento se mantenga a treinta y dos grados bajo el punto de congelación, ya no sirve de alivio a una urbe aterida que está metida por los portales y en los quicios de las puertas, con cara de frío, esperando el autobús. Bajo este azul clarísimo que nos cobija, la fantasía de las fuentes heladas, de los ríos con hielo en las márgenes, de los árboles ateridos y de los ojos de susto, llorosos, ya no nos llama con la misma atención de las primeras horas. Incluso el amanecer nórdico de que ayer disfrutamos, con un sol rojizo y bajo, jugando su luz fría entre el plomo de las nubes con nieve, no constituyó ya un espectáculo para la sorprendida actualidad ciudadana, a la que empieza a helársele hasta el aliento. Detrás de los cristales con el aire condensado en hielo, el buen barcelonés sólo pensó ayer en la forma de comenzar su jornada con el menor daño posible.
Pero el frío no ha traído sólo ése espectáculo para nosotrós insólito de que hablábamos ayer. El frío ha traído también sus consecuencias de orden práctico, que van desde esa carencia de taxis en la parte baja de la ciudad —en la noche nos dijo un taxista que no había forma de bajar hasta la Plaza de Cataluña sin que los viajeros los atrapasen antes para regresar otra vez hacia arriba—, hasta la hecatombe de los pájaros que alegran los árboles de las Ramblas y que han caído a montones, cumpliendo heroicamente ese diario deber de vivir. Pero el dolor se va también carretera adelante, camino de zonas que están unidas a la ciudad por un lazo afectivo muy cercano. Cabe Barcelona, casi a su orilla en la Maresma los claveles se han desmayado y hasta las plantas se han agostado, quemadas por esas temperaturas durísimas que señorean la región toda. Por otra parte, en algunos centros de trabajo ha habido interrupciones en la marcha de la tarea por avería en los sistemas de calefacción, vencida esta vez por el frío intenso. Y, finalmente, en muchas fuentes, como ocurrió en la Plaza de Cataluña, los servicios municipales hubieron de dedicarse a la extracción del hielo acumulado para hurtar la piedra a daños profundos por el poder expansivo del agua gélida." La Vanguardia. 4.2.1956. Pàg 14.

Tot seguit la portada del diari d'aquell mateix dia.

El fred era sec, identificant així l'origen continental de la massa d'aire, i només van caure unes volves de neu al Tibidabo la matinada del 1 al 2 de Febrer. La durada de la onada de fred va ser la habitual de 5 a 6 dies, similar a la de Febrer de 1954, per tant, si la temperatura hagués anat pujant aquest mes només seria recordat a les efemèrides meteorològiques però no va ser així.

El fred anava minvant, el dia 7 les temperatures eren positives de nit fins i tot al Tibidabo, i hom començava a preguntar-se el perquè de tant fred, de vegada en quan buscant explicacions transcendentals a fets meteorològics, si fa o no fa com passa avui amb el canvi climàtic que surt sempre que hi ha un fet meteorològic destacable: "Estas súbitas olas de frío nos sugieren enseguida la idea de que quizá pudiesen obedecer a causas cósmicas. Dependiendo, como dependemos, constantemente del Sol, el gran dispensador de luz y calor que hace posible la vida sobre la Tierra, cabe preguntar: ¿Ha ocurrido allí algo extraordinario que justifique tan brusco cambio de temperatura en la Tierra?" LV. 7.2.1956. Pàg. 3.

Situació meteorològica el dia 11 de Febrer de 1956.

Quan tot semblava història, un anticicló amb pressions màximes per sobre de 1055 hPa estava sobre el nord de Sibèria i un altre de 1040 hPa bloquejava la circulació de l'oest, més temperada, a l'Atlàntic Nord. Entre mig una nova massa d'aire, més freda que la anterior, es va abatre sobre Catalunya. El dia 11 les mínimes tornen a ensorrar-se baixant fins a -6,6ºC a l'aeroport, -6,7ºC a les Drassanes i uns memorables -10,0ºC a l'observatori Fabra, rècord del segle XX i fins els nostres dies. A la resta de Catalunya trobem dades com els -22ºC de La Molina, -17ºC al cim del Montseny, -10ºC a Girona, -9ºC a Lleida o -6ºC a Tortosa. Aquell matí tota Catalunya estava molt per sota dels zero graus.

Veient el fred persistent ja hi ha consciència de la transcendència de la situació i tothom busca referències de quelcom semblant. La recerca de dades similars els portava al segle XIX: "En España, las más terribles bajas termométricas se han presentado en los Pirineos. Pero se han extendido las heladas por casi todo nuestro territorio peninsular, salvo la costa sur de Andalucía.
«Los más viejos de cada localidad» nos venían diciendo que ahora ya no había inviernos fríos. Y en gran parte tenían razón." LV. 12.2.1956. Pàg. 5.

"Muchos años hacía que el aire no nos traía este mensaje cortante. Como ya hemos indicado, desde que el siglo pasado se nos iba por sus finales. En la memoria de la ciudad se habían perdido aquellas jornadas, y, sin embargo, ahí están de nuevo, con nosotros, amoratando no sólo el rostro de los ciudadanos, sino hiriendo con herida honda esa tierra de nuestros campos, que se va quedando sin sangre bajo el cuchillo del hielo." LV. 12.2.1956. Pàg. 21.

Portada de La Vanguardia del dia 14 de Febrer. La evidència de estar vivint un fred que pocs barcelonins han notat era noticia de capçalera.

Si la primera onada de fred ja era prou intensa, aquesta segona la va superar amb escreix, de fet, en el conjunt de Catalunya, el dia 11 de Febrer de 1956 ha quedat com el més fred del segle XX.

Hem parlat molt de fred però no gaire de neu, fet completament normal quan hi han adveccions d'origen continental com és el cas. Malgrat això, Barcelona no va lliurar-se de veure flocs. Pel que fa a la neu en concret, aquesta ja va arribar amb el fred. El dia 1 de Febrer, entre les 6 i les 6:30 de la tarda, va caure un ruixat d’aiguaneu que al Tibidabo va ser neu però que no va agafar. El dia 3 i el dia 10 de Febrer, ambdós dies per la tarda, també van caure flocs de neu però no va passar de precipitació inapreciable. La matinada del 15 de Febrer va nevar amb més consistència, de manera que la ciutat es va aixecar totalment blanca tot i que el gruix no va ser important, només un parell de centímetres. El dia 17, a primera hora de la tarda, torna a caure aiguaneu amb més flocs quan més alt s’estigués. Novament, el dia 20 de Febrer, a la una de la matinada, va començar una tempesta de neu que als punts més baixos de la ciutat era d’aiguaneu i granís. El matí va despertar amb una capa d’uns 5 centímetres a molts indrets de Barcelona i rodalies. El dia 21 durant el matí també van caure flocs durant una estona. Per tant, molts dies amb neu però en cap cas va caure de forma abundant.

La neu del dia 15 de Febrer era portada a La Vanguardia.

A partir d'aquí podríem situar la tercera onada de fred, tot i que tècnicament no es pot qualificar com a tal ja que no era més que una variació de la situació meteorològica viscuda a mitjans de mes.

En aquest cas va aparèixer una depressió al Golf de Cadis que va escolar-se per l'estret de Gibraltar i que, degut a la impossibilitat d'avançar més cap a l'est a causa del potent anticicló rus de 1065 hPa, va estar orbitant la Mediterrània Occidental deixant neu a unes terres sobre-refredades però les mínimes no van baixar molt més, en gran part per la abundància de nuvolositat.

Tot seguit es pot veure la situació atmosfèrica del 19 de Febrer amb la depressió que porta menys aire fred en alçada.

Una nova depressió al Golf de Cadis, que porta un ambient més temperat i pluja, dona per acabades tres setmanes d'un fred extraordinari a Catalunya. El fet de que totes les situacions de temperatures baixes quedessin emmarcades dins del més de Febrer és el motiu per el que Febrer de 1956 serà el que tingui la temperatura mitjana més baixa a qualsevol indret del nostre país.

Els danys a la vegetació va ser catastròfica en alguns casos: "La brusquedad del cambio de temperatura, tras un período anormalmente benigno y con abundantes lluvias, que daba a los sembrados un aspecto casi primaveral, unido a la intensidad y persistencia en el descenso de las temperaturas, especialmente registradas en algunas zonas de nuestra región, ha causado en ellas importantes daños." LV. 26.2.1956. Pàg. 13.

Al Maresme, el cultiu de flors i planta de decoració va tenir pèrdues quasi generals; la majoria de fruiters, cítrics, ametllers, avellaners, etcètera, van patir danys enormes.... "En los cereales y leguminosas, las labores han estado paralizadas a consecuencia del prolongado temporal de frío y nieve y detenido el desarrollo de los sembrados que en algunas zonas mostraba a fines de enero excesivo adelanto vegetativo. Las bajas temperaturas favorecieron a la parte aérea, haciendo desmerecer su aspecto y ocasionando daños en algunas comarcas, especialmente a los cereales más tempranos." LV. 24.3.1956. Pàg. 3.

A Barcelona, la ruptura de multitud de canonades d'aigua i els danys a la vegetació ornamental van comportar despeses importants a l'ajuntament i a particulars.

Per acabar, la taula de temperatures diàries, màximes, mínimes, amplitud tèrmica i mitjanes, i la precipitació a l'observatori Fabra. Després la gràfica mensual.

Hivern 1955-56. Les dues cares de l'hivern. Desembre i Gener

La majoria de la gent acostuma a recordar les situacions meteorològiques més destacades. Nevades importants, calorades infernals, aiguats que provoquen inundacions i danys queden en la memòria col·lectiva. Si, a més, aquests fenòmens tenen una durada considerable, més enllà dels 4 o 5 dies habituals, el record passa de generació en generació. Això va passar amb les onades de fred de Febrer de 1956 que serà recordada com la més important que hem tingut a Catalunya durant el segle XX. Però apart del fred hagut al Febrer, com va ser la resta d'aquell hivern tan mitificat?

Buscant a les hemeroteques, com la de La Vanguardia, sabrem com van ser aquell Desembre i aquell Gener. La noticia històrica d'aquell hivern no és altra que el ingrés d'Espanya a la ONU aïllada del mon després de la Segona Guerra Mundial pel seu suport al règim nazi de Hitler però que, degut a l'interès estratègic que tenien els Estats Units en una Guerra Freda cada cop més tensa i la por de que la caiguda del règim de Franco provoqués una inestabilitat que pogués acostar Espanya a les tesis comunistes, va fer que els ambaixadors retirats per tots els països el 1946 retornessin i les sancions imposades s'anul·lessin, circumstàncies que poc a poc van permetre el reconeixement del Govern espanyol per l'organisme internacional creat després de la guerra mundial i que va ser efectiu el dia 14 de Desembre de 1955. La Vanguardia ho va celebrar amb una portada lamentable, en consonància amb la inexistent llibertat de premsa, i on es feia referència a les paraules de Franco quan la ONU va decretar les sancions contra Espanya 9 anys abans. La consigna del règim dictatorial era mantenir-se ferms i reconeguts.

Impactant imatge de la revista Destino del 25 de Febrer de 1956 amb gel a les roques de la platja de L'Escala.

Tot i que el hivern astronòmic comença al voltant del 20 al 22 de Desembre, a la meteorologia, per qüestions estadístiques, considerem a Desembre, Gener i Febrer els mesos estrictament hivernals. Dit això anem a valorar quin temps van gaudir els espanyols aquell hivern de 1955-1956.

Desembre va començar amb poc fred, algunes nevades a les cotes més altes del Pirineu i ambient molt suau amb mínimes superiors als 10º a gran part de la Península: "...dejando pasar esto no diremos veranillo sino paréntesis de los fríos. Esperemos que pronto vendrán éstos con toda la intensidad y cortejo que de ellos se esperaba." Així s'expressava qui, amb el sobrenom de Meteor, signava el article dominical dedicat a la setmana meteorològica, Las nubes mandan, i seguia: "De temperaturas andamos regular. Salvo las heladas de las zonas montañosas, no ha habido mucho que tiritar en España durante la semana última. Las máximas temperaturas han estado entre los quince y los veinte grados en nuestras provincias privilegiadas y si nos salíamos a las islas Canarias pasábamos de los veinte." La Vanguardia. 4.12.1955. Pàg. 13.

La boira i l'absència de fred eren les noticies a mitjans de Desembre: "La niebla ha sido el acontecimiento atmosférico de la semana última". "Las temperaturas han sido muy benignas en lo que va de diciembre." LV. 11.12.1955. Pàg. 11.

Més endavant, havent passat ja la primera quinzena de Desembre, el fred a Catalunya i a la major part d'Espanya s'entestava en no arribar. La Vanguardia ens explica perquè: "Hemos ido pasando en las dos semanas últimas de la sequía, del cieio despejado y de las noches frías a las nieblas crecientes y pertinaces, a las lluvias torrenciales y achubascadas y, finalmente, a los vientos devastadores en algunos puntos.
Ahora, después de esa sucesión de fenómenos atmosféricos, puede presentarse el de las nieves navideñas.
Explicado en dos palabras, el mecanismo meteorológico de la quincena última ha sido, en España, el siguiente: primero nos dominaban las altes presiones; después fue bajando el barómetro y se plantó en el Atlántico una borrasca gigante cuyo centro se encontraba al occidente de Irlanda, pero bastante lejos de esa nación. El área de influjo de esa perturbación atmosférica abarcaba todo el Atlántico Oriental y toda Europa Occidental. A nosotros nos lanzaba sin parar una corriente de aire tibio y húmedo, que era el causante de todos los fenómenos que hemos ido experimentando; las nieblas de gran espesor dificultadoras del tránsito aéreo, las lluvias que han ocasionado desbordamientos e inundaciones en varias cuencas de ríos y finalmente vientos que en algunos puntos han ocasionado desgracias personales." LV. 18.12.1955. Pàg. 12.

Veient el mapa isobàric del dia 16 de Desembre, la explicació que donava l'analista era correcta i definia un mes dominat per grans depressions d'origen atlàntic.

Ja en dates prenadalenques les temperatures eren les de qualsevol tardor, a l'observatori Fabra de Barcelona la mitjana dels primers 20 dies era de 10,6º i només un dia, amb 3,7º, havia baixat dels 5º. A la ciutat, es clar, tant les mitjanes com les dades diàries eren més altes. A les muntanyes la neu era molt escassa, doncs els 20 o 30 centímetres que havien caigut a finals de Novembre es van desfer fruit de les altes temperatures.

La preocupació per l'estat de les estacions d'esquí no era noticia, doncs la pràctica d'aquest esport encara era reservada a una minoria, i la noticia del desgel era considerada bona: "Un conjunto de factores: lluvias pertinaces, nieves y ambiente tibio han sido los factores causantes de esta magna subida del nivel de los embalses, subida que habrá que señalar como una de las más notables que pueden registrarse." LV. 25.12.1955. Pàg.8.

En el mateix article el periodista fa una reflexió que ens sona com molt actual: "El año meteorológico, el que comienza con septiembre u octubre, va resultando lluvioso en diciembre. En esto creemos haber acertado. No lo hemos estado hasta ahora en nuestra creencia de que resultaría frío. Y hemos de decir, para alguna disculpa nuestra, que otros meteorólogos extranjeros pensaron también que ya era llegado el momento en que las temperaturas medias invernales empezasen a bajar, después de una serle de años de subida térmica casi universal.
¿Será, pues, que vamos caminando hacia un recalentamlento de la atmósfera terrestre sin vislumbre de retroceso? En verdad, nosotros no creemos tal cosa. Aunque tenemos que reconocer que no se puede predecir de momento cuándo llegará el año en que esta tendencia al aumento de las temperaturas medias empiece a aflojar o quizá a cambiar de signo.
Dice la experiencia que «caliente diciembre y caliente enero, frío seguro para febrero». Y, efectivamente, así suele ser. Es más, puede ocurrir, como en el invierno último, que los fríos más intensos no lleguen hasta marzo." LV. 25.12.1955. Pàg. 8.

L'alarmisme climàtic no existia, per sort, i la saviesa popular la va encertar. Pel que fa a les temperatures mitjanes que pujaven des dels anys 20, van començar a baixar durant els anys 50 fins que van tornar a pujar un altre cop als anys 80.

Aquest Desembre serà un dels més càlids del segle XX a l'observatori Fabra amb 10,0ºC de mitjana i només dos dies amb mínimes inferiors a 5ºC, a la ciutat de Barcelona no baixa de 5,6ºC.

El Biscuter va ser el primer mini-cotxe que va rodar pels carrers de Barcelona.

Gener va començar una mica més fresc, amb una petita entrada de fred de Reis, com acostuma a passar. L'analista semblava tenir-ho tot controlat: "Claro está el cielo. Enero, claro y heladero. Eso es lo normal y como esto está sucediendo ahora, el tiempo atmosférico, puede calificarse de ajustado a lo que debe ser en la primera decena de enero. Ahora es el momento de que caigan las temperaturas a su punto más bajo del año. Si eso no ocurre —y ese fué el caso del año anterior, en el cual hubo que esperar a la primera decena de marzo para sentir de verdad el frío— el curso meteorológico del año va desarreglado. Alegrémonos, pues, de que éste año va siendo la atmósfera metódica porque ello es anuncio de bienes." LV. 8.1.1956. Pàg. 10.

El dia 7 de Gener, un front fred associat a una profunda depressió situada a l'oest de Irlanda provoca la primera davallada amb cara i ulls de tot el hivern i unes volves de neu cauen al Tibidabo el dia 10. La mínima és baixa però gens excepcional per les dates amb -0,3ºC al Fabra, 1,6ºC a l'aeroport i 3,5ºC a les Drassanes. Però... tres dies de fred i torna la suavitat, això si, a Teruel, suposadament, van assolir els -16ºC, dada publicada a La Vanguardia el dia 11 de Gener però que no he pogut confirmar i sembla molt estranya car en altres observatoris fiables propers, com Daroca, van tenir -8,8ºC i al mateix Teruel van tenir el dia 9, -3ºC, i el dia 11, -5ºC. Molta variació per una ciutat en una plana amb clima continental, per tant, atenció a algunes publicades a la premsa.

Tres dies de fred i la gent ja preguntava si el fred havia vingut per quedar-se. En aquest sentit trobem el diumenge 15 de Gener, un article a la secció del temps de La Vanguardia amb el títol Pero ¿vendrá un invierno catastrófico y comenzará una era glacial?. L'autor de l'article és molt prudent però com ens diu, la gent li pregunta molt sobre el tema. Com sempre, no ens quedem en la escala de grisos que representa el temps i el clima, la gent vol el blanc o el negre. O ens desfarem de calor o ens congelarem, no hem canviat.

El que és cert és que aquell mes de Gener ja no va tornar el fred, una depressió atlàntica es movia entre les costes de Portugal i el Golf de Cadis portant pluges abundants a la meitat occidental de la Península i temperatures poc fredes arreu, inclosa Catalunya. I ja començava la inquietud per si el fred venia amb retard, com va ocórrer l'any anterior de 1955 quan no va fer fred fins el mes de Març produint moltes pèrdues en fruiters a la costa mediterrània: "Este es el enigma que intranquiliza a los valencianos. Que hubo años que en febrero se les quemaron todos los frutos y en una noche vieron venirse abajo todas sus ilusiones.
De momento no vemos un peligro inmediato. No podemos negar una posibilidad para más adelante. En fin, cuanto antes esté la fruta guardadita, menos albur se corre de perderla.
Las nieblas van quedando ya convertidas en históricas. Y las nieves en gran parte han bajado a los ríos." LV. 22.1.1956. Pàg. 10.

Deien que no veien perill immediat de fredorades però recomanaven recollir la fruita per no perdre-la. Bon consell però és que el fred que va venir 10 dies més tard va matar, no tant sols la fruita si no molts arbres.

Molt pocs dies abans de la primera advecció de fred ningú imaginava el que havia de venir. Com veiem al mapa de temperatures a 850 hPa (uns 1500 metres d'alçada) del dia 30 de Gener, dos dies abans de que el fred entrés a Catalunya, una falca molt càlida tallava el fred que estava acumulat al Pol Nord portant temperatures insòlitament altes a zones polars com Spitzbergen i dividint la massa d'aire fred en dues parts, una sobre Canadà i l'altre sobre Rússia.

Els experts en meteorologia de La Vanguardia ens pinten un ambient primaveral a gran part d'Espanya però adverteixen d'una possible fredorada, més pensant en la idea popular de que el fred vindrà tard o d'hora, però és que el que va venir ho va ser tot menys passatger: "En fin, puede venir un temporal sin tardar demasiado. Eso si, de venir, es de esperar que dure poco, que sea ya pasajero.
La semana última ha sido —como hemos dicho— la del anticiclón, así como la anterior había sido la de la borrasca pertinaz. La próxima pudiera ser la del ataque súbito del viento norteño.
Todos estos son avisos para que no nos fiemos de este tiempo tan delicióso que ahora disfrutamos. Las temperaturas extremas de España son, en algunos lugares, verdaderamente encantadoras. Los quince grados centígrados a la sombra se han extendido a mediodía por muchos lugares. Frías ciudades castellanas como Avila y Palencia, han alcanzado en los últimos días esas alturas. Más, todavía, la misma Teruel, la que siempre da ahora las temperaturas mínimas del amanecer, esos cortantes cuatro grados bajo cero que nos obligan a mirar la ciudad turolense como el empinado castillo del frío, ella misma ha registrado el viernes último los dichos quince grados. Y no hay que decir las poblaciones de las zonas templadas." LV. 29.1.1956. Pàg. 6.

El que no imaginava ningú, com he dit, és que dos dies més tard la temperatura caigués entre 15º i 20º a Barcelona en menys de 24 hores i que la massa freda de l'interior de Rússia arribés tant nítidament tan al Sud i tan a l'Oest.