1926. L'aiguat de Sant Ramon (i 2)

La història meteorològica està farcida d'episodis destacats i alguns d'ells, per la significació dels esdeveniments, podríem dir que són com una "marca registrada", és a dir, només esmentar el nom ja sabem quan, com i quines conseqüències es van viure. El Nadal del 62, l'Any sense estiu o els aiguats del Vallès són algunes d'aquestes situacions meteorològiques amb copyright. Més habitual, però, es trobar, sobre tot en el cas de grans aiguats, l'esment del sant del dia; aquest és el cas de l'any 1926.

Com hem vist en un altre tema d'aquest bloc, aquell estiu va venir marcat per molts dies de estabilitat, amb la calor i xafogor típics, interromputs per tres aiguats memorables, deixant el més devastador per les darreries de l'estiu i que acabarà passant a la història com l'Aiguat de Sant Ramon.

Malgrat el dolor causat per tantes víctimes, calia posar una nota d'humor que dibuixés un lleu somriure en el dol que vivia la societat catalana. La revista satírica setmanal de l'Esquella de la Torratxa hi posava el seu granet de sorra.

Després de l'aiguat del 14 d'Agost el temps torna a ser el que entenem com propí de l'estiu, màximes entre 28 i 31 graus i mínimes superiors als 21 o 22 graus amb humitats elevades, és a dir, calor, dies de suor i de mal dormir, en definitiva, el més normal a l'estiu barceloní. Malgrat la tranquil·litat atmosfèrica, aquestes condicions són potencialment perilloses quan l'aire fred treu el nas a les capes altes de la troposfera i permet el creixement de grans cumulonimbus que descarreguen patacs d'aigua en poca estona.

La crònica dels aiguats de la tarda del 31 d'Agost fins la matinada de l'1 de Setembre ens parla de grans nuclis tempestuosos i, potser, el pas d'alguna línia de torbonada però, malgrat ser un fenomen viscut un munt de vegades, es pot percebre en les paraules del periodista que els danys poden ser importants: "El formidable temporal de lluvias qué con diversas alternativas de furia huracanada y de relativa calma, descargó ayer, a intervalos, sobre esta ciudad, produjo grandes daños y dolorosas desgracias.

Aun no se han borrado de la memoria de los barceloneses la sensación trágica de la horrible tormenta del día 14 y nuevamente sentimos la sacudida trágica de nuevas desgracias y nuevos grandes daños determinados por la misma causa.

Desde las tres de la tarde en que cayó el primer aluvión torrencial, puede decirse la lluvia, aunque con diversas alternativas de borrasca y de pasajero despejo, no cesó de azotar la ciudad. En algunas ocasiones la lluvia cayó formando espesísimas cortinas y anegó las calles, que se vieron convertidas en verdaderos torrentes.

En varios sectores de la ciudad se careció de luz eléctrica por la noche y muchos barrios se inundaron.

En los distritos de Atarazanas, San Andrés, alrededores de la cárcel Modelo, Sans y otros

barrios obreros, las aguas produjeron grandes daños en las viviendas.

En las diversas barriadas de barracas que hay en diversos lugares de Barcelona, los habitantes de estas humildes viviendas corrieron grave riesgo de perecer, teniendo que ser muchos auxiliados por las fuerzas del cuerpo de bomberos que acudieron a prestarles socorro." La Vanguardia. 01.09.1917 Pàg. 17

En efecte, a les redaccions dels diaris comencen a arribar rumors de morts per causa directa de la tempesta, tot i que, la fatalitat i el factor humà hi van jugar un paper fonamental en tots els sinistres.

L'esfondrament de dues cases, a Sant Boi i a Sant Andreu, van ser els primers drames que es van conèixer.

La relació de danys, sobre tot per inundacions d'habitatges, desbordaments de rius i rieres i afectacions a la xarxa de carreteres i ferrocarrils, forma una llarga llista en moltes comarques de Barcelona, Tarragona i Girona. Les pluges, irregulars, són molt importants a gran part dels observatoris del litoral i prelitoral català a més de caure sovint amb intensitats torrencials. Aquesta irregularitat, a Barcelona ciutat caigueren 42 mm per 77 mm el 14 d'Agost, fa pensar a més d'un barceloní com és que hi han hagut tantes desgràcies però és que aquest 31 d'Agost sovintejaren els 100 mm i a les parts altes va ploure molt (Observatori Fabra 113,7 mm), fet que va carregar molt d'aigua les capçaleres de barrancs i rieres: "Aquest estiu ha estat ben funest per a Barcelona i en general per a tot Catalunya. Al cap de ben pocs dies de la mànega que va fer estralls a la nostra ciutat, un altre temporal ens ha dut un dia de dol. El temporal d'abans d'ahir no fou tan gros com el del dia 14 del mateix mes d'agost, però causà moltíssimes més víctimes.
Abans d'ahir plogué tot el dia, estones molt fortament, a tot Catalunya. A la nit es desencadenà un gros huracà. La mar va estar agitadíssima. Al vespre, tots els rius i rieres de Catalunya baixaren ben plens de l'aigua de tot el dia.
On plogué més fou al Pla del Llobregat, al Penedès, al camp de Tarragona i a la comarca de Tortosa. Al pla del Llobregat, especialment, hi hagueren grans inundacions; gairebé tots els pobles de la comarca demanaren auxili als Bombers de Barcelona.
A ciutat, durant la tarda i la nit, plogué amb gran intensitat; alguns moments, la pluja formava una veritable cortina. Sortosament la pluja fou intermitent. A l'interior de la ciutat el temporal no causa perjudicis. A les barriades, però, hi hagueren diverses inundacions, Sant Andreu fou la barriada més perjudicada, puix que les inundacions abundaren més i hi hagué la sensible desgracia que publicàvem en l'edició d'ahir i que ampliem en la d'avui. Sarrià i Sant Gervasi també en sortiren perjudicades.
A les nou del vespre, a causa del temporal, hi hagué avaries en les conduccions elèctriques, i molts llocs quedaren a les fosques.
Cal fer constar que el Cos de Bombers treballà durant la nit del temporal i tot el dia d'ahir amb una activitat i un desinterès que honora altament a tots els seus individus. La guàrdia urbana també mereix lloances.
Ahir, el temps s'anà aclarint per tot. A la tarda, estava ja ben normalitzat." La Publicitat. 02.09.1926 Pàg. 1

Informació del Servei Meteorològic de Catalunya publicada el 2 de Setembre al diari La Publicitat.

Els fets més luctuosos succeïts al voltant de Barcelona foren l'esfondrament de dues cases, a Sant Boi i Sant Andreu, i l'arrossegament d'un vehicle i els seus ocupants per la força del riu Ripoll.

La casa que s'ensorra a Sant Andreu es trobava en un estat molt precari, en el que seria un fet determinant davant les inclemències meteorològiques, tal com diu la crònica: "Estaven aquestes barraques, a una paret del carrer Nino, tocant al Manicomi de Sant Andreu. La pluja de tot el dia estovà els fonaments de la paret i quan el vent es convertí en huracà a quarts d'una de la nit, la paret no pogué resistir la seva força. Les barraques quedaren aixafades sota la runa." PUB. 02.09.1926 Pàg. 2. La tragèdia va trasbalsar la ciutat quan es va saber que sota la runa perdien la vida 6 persones i un noi de nou anys, Gregorio Gonzalez Ortega, va sobreviure però perd als seus pares i als dos germans petits de cinc i dos anys. A l'altre casa moren un home i el seu nebot.

A Sant Boi es produeix el més "estrany" dels accidents. Al principi de la nit, el riu Llobregat començava a créixer i a les cases de les parts baixes de la població ja entrava l'aigua i la foscor, produïda per una avaria elèctrica, augmentava la sensació d'angoixa. Aquesta angúnia es transformà en por quan els veïns del centre de la vila escolten una gran explosió: "A las diez y cuatro de la noche se escuchó una fuerte detonación que causó alarma en el vecindario, ya de por sí muy angustiado por las lluvias torrenciales que habían afectado al municipio durante todo el día, y que continuaban con la misma intensidad.
Fueron muchos los vecinos que, desafiando la violencia del incesante temporal, se aventuraron en salir a la calle para averiguar la procedencia de aquella estruendosa explosión, percatándose que las casas señaladas con los números 30, 32 y 34 de la calle Nueva de Madoz -- actualmente carrer Nou -- se encontraban medio derruídas y en estado ruinoso. Fuertes y desgarradores gritos de dolor orientaron a las primeras personas que acudieron al lugar hasta el punto de procedencia requiriendo ayuda, puesto que, como hemos explicado anteriormente, la oscuridad era total. Sin embargo, a pesar de estas serias dificultades, lograron sacar de entre los escombros, a Jaume Valls, que había salvado la vida por haberse arrojado desde la parte alta del inmueble al desmoronarse la pared maestra, con la fortuna de quedar bajo una viga que, al formar puente sobre él, le había evitado ser alcanzado por los cascotes, apreciándosele solamente ligeras quemaduras." Així ho explica Joan Vendrell i Campmany a seu bloc. Abans he dit que era un accident estrany pel fet que el que menys s'espera en un sinistre produït per la pluja torrencial sigui una explosió. La causa ens l'expliquen a La Publicitat: "La botiga era una tenda de queviures del senyor Jaume Valls, i en una dependència de la qual hi havia un dipòsit de carbur. El senyor Valls demanà auxili, i hi varen acudir alguns veïns. Un d'ells porta un llum encès i en acostar-se als bidons es produí una forta explosió, que causà un gran pànic als veïns del poble, que estava a les fosques per interrupció del corrent." PUB. 02.09.1926 Pàg. 2

Estat en que va quedar el vehicle de la família Mas Bagà.

L'altra tragèdia ocorregué per una combinació de imprudència i mala sort i va tenir un gran ressò perquè afecta a un industrial molt conegut a la Barcelona dels anys 20, que tenia diverses empreses en el món de la foneria.

La crònica explica l'accident: "Guiaba el coche el chofer, que también ha perecido ahogado, y del que sólo hemos podido averiguar que se llamaba Juan, y que había realizado ya otras veces el mismo viaje.

La primera etapa del viaje debió ya ser penosa a causa de la lluvia torrencial, que convertía los caminos en verdaderas lagunas. Con las precauciones necesarias llegó el coche, ya de noche, al sitio en que confluyen el río Ripoll y la riera de San Cugat, próximo a la barriada de Masrampinyo, del pueblo de Moncada.

Allí quedó atascado el coche, sin poder avanzar ni retroceder, en tanto que subía el nivel de las aguas y se hacía impetuosa la corriente, creando a los ocupantes del coche una situación angustiosísima.

Los vecinos de aquellos contornos dándose cuenta de ello, acudieron en auxilio de la familia Mas Bagá y desde los sitios más próximos lanzaron cuerdas consiguiendo que una de ellas llegara hasta el coche al que quedó atada. Pero la avenida era tan arrolladura, que arrastró al vehículo, rompiendo la cuerda que lo sujetaba, desapareciendo entonces entre las aguas los nueve ocupantes del automóvil y el individuo que, desde la orilla de la riera sujetaba la cuerda que estaba atada al automóvil." LVG. 02.09.1926 Pàg. 8

Hom pot pensar que la prudència dicta que és millor no creuar una riera que baixa plena mentre cau una pluja molt intensa però aquest tipus d'accidents continuen passant possiblement perquè es sobrevalora la protecció del vehicle i es menysprea la força de les aigües. Entre la gent es va córrer el rumor, que cal emmarcar en una època de lluita de classes molt activa, de que va ser l'industrial qui va obligar el conductor de travessar la riera però com diu Tomàs Grau, nascut aquell estiu del 26 a Sant Cugat, com ho podem saber si tots van morir. En definitiva, 10 morts més, els nou ocupants del cotxe i el veí que els ajudava, que incrementaven el nombre de víctimes del temporal.

A Gavà, un accident molt similar, i també amb un industrial com a protagonista, va acabar be i l'home i un empleat seu van poder sortir sans i estalvis de l'ensurt.

Però l'accident més greu, i on van haver més morts, va ser el descarrilament d'un tren que viatjava entre Barcelona i València, entre les estacions de L'Ampolla i L'Ametlla de Mar degut a corriment de terres a causa de la pluja que va malmetre les vies.

No hi ha millor testimoni que el del maquinista del tren que, tot i la gravetat de l'incident, no va patir seqüeles físiques: "Esta mañana ha llegado a esta ciudad, en el tren de las 9'4S, el maquinista Francisco Fenoyosa, que conducía la máquina del tren siniestrado. Viene profundamente afectado por la catástrofe. Aunque no padece lesión alguna, le aqueja una fuerte excitación nerviosa, que le impondrá, seguramente, unos días de cama.

Interrogado para que explicara como ocurrió la horrorosa desgracia, manifestó que a las doce y veinte minutos de la noche, con seis minutos de retraso tomó el gobierno de la máquina en Tarragona. La noche era oscura, horrible y la tormenta se desencadenaba horrorosa. Como llovía, a torrentes salió con muchas precauciones sin forzar la marcha aun a riesgo de tener más retraso del que ya llevaba.

Por la parte de la línea en que ocurrió la catástrofe —agregó— el itinerario me marca una velocidad media de 45 a 50 kilómetros por hora; pero por el mal tiempo que hacía, hice caso omiso de la necesidad de correr.

Poco a poco íbamos haciendo el viaje y al llegar a] kilómetro 219, entre las estaciones de Ametlla de Mar y Ampolla, oímos, el fogonero y yo, que se desprendía un montón de tierra y piedras por el lado derecho y nos dimos perfecta cuenta de que se obstríua la vía. Yo tiré a fondo el freno automático y la máquina dio un salto después del cual recorrió unos cincuenta metros fuera de la vía hasta que al descarrilar fue a empotrarse en el desmonte del lado izquierdo.

Dos coches de tercera quedaron empotrados uno dentro del otro en forma de petaca; el coche cama descarriló también y las demás unidades se sostuvieron en la vía.

El fogonero saltó por el lado del ténder, lanzado por la violencia del choque, y yo, sin saber de qué manera, me encontré en el suelo.

El momento fue de los que no se olvidan nunca más en la vida. Dos agentes de policía de escolta del tren salieron vía adelante con dirección a Ametlla, desde donde pudieron comunicar con Tortosa. Mientras tanto, el agua seguía cayendo torrencialmente.

Por los gritos de las víctimas nos dábamos cuenta de la magnitud de la catástrofe y calculamos que el número de victimas era muy grande.

Alumbrándonos por la débil luz de un farol recorrimos la línea y no es posible que dé idea del triste cuadro que se ofrecía a mis ojos." LVG. 03.09.1926 Pàg. 6. I continua describint imatges dantesques viscudes durant aquella nit fins que, a les 5 de la matinada, arriba el primer tren des de Tortosa amb auxilis, metges, empleats ferroviaris i autoritats. No cal afegir res més.

El balanç total de víctimes va ser molt elevat. 20 morts i 125 ferits de diversa consideració posaven punt i final a una de les nits més tràgiques del segle XX causades per la pluja torrencial.

"El nombre de morts que hi ha hagut en tot Catalunya, són 44. Veritablement, pocs temporals han causat tants estralls i han sembrat un dol tan gran al nostre país.

A més a més de les grans desgràcies de Ripollet, on el Besòs se n'endugué un automòbil amb nou persones i un salvador; del descarrilament del correu de València, que ha causat 20 morts, 35 ferits i 90 contusos; de l'explosió de Sant Boi de Llobregat, que causà la mort a tres persones; i de la caiguda d'una paret del manicomi de Sant Andreu, aixafant sota sis persones, hi han hagut cinc morts més. A Montcada, un llamp matà un home; entre els pobles de Llissà de Dalt i Llissà de Baix, aparegueren els cadàvers de dos captaires, un home i una dona, negats a la riera de Tenes; a Palafrugell, es negà també un veí; prop de València, l'aiguat va fer esllavissar un munt de sorra i colgà a sota a un treballador. El temporal fou general a tota la Península. A Catalunya, causà grans danys per tot, llevat de l'Alt Empordà i la Cerdanya; totes les collites estan perdudes, han caigut cases i parets, s'han destruït molts camins i carrers, han estat arrossegats ponts i passeres, etc. A distints llocs, hi han ferits.

En alguns punts de Catalunya, dijous tornà a ploure fortament; i en altres, divendres. Les pluges d'aquests dos dies no han estat molt fortes, però també han causat danys.

Les desgràcies foren degudes principalment, a la crescuda dels rius i rieres i a les filtracions de la terra.

Després del temporal del dia 14 d'agost, aquest altre. Estem de desgràcia. El sentiment de tot el poble ha estat immens." L'Esquella de la Torratxa. 10.09.1926 Pàg. 606

L'anàlisi estrictament meteorològic ens porta a parlar d'un fenomen relativament habitual en els mesos finals de l'estiu.

Al sud de la Península Ibèrica es forma una depressió relativa fruit de les altes temperatures de la superfície. Al mateix temps una depressió activa forma un tàlveg al golf de Biscaia que aportarà una injecció d'aire fred en capes mitges i altes. Aquest fred en alçada, en arribar a una Mediterrània sobre escalfada després de tot l'estiu, xoca amb la massa d'aire calent que es desplaça pel sud generant un moviment vertical a l'atmosfera que es posa de manifest amb en l'index CAPE (Energia potencial convectiva disponible) i que no és res més que l'aire fred en alçada cau perquè és més pesat i l'aire càlid de les capes baixes ascendeix troposfera amunt, aportant aquesta energia molt útil pel desenvolupament de grans nuclis de tempesta.

Pàgina del Butlletí del Servei Meteorològic d'Espanya (imatge superior) on analitza la situació atmosfèrica de l'1 de Setembre de 1926. Al mig, la reconstrucció isobàrica que delata la presència d'una depressió relativa al sud de la Península que aporta vents marítims sobre la costa catalana i una lleugera inestabilitat en alçada que va afavorir el creixement de grans núvols convectius. Aquesta inestabilitat queda palesa en el tercer mapa que mostra l'index CAPE (Energia potencial convectiva disponible).

Aquest xoc de masses d'aire, unit al flux de llevant i el poc gradient de pressió que es tradueix en vents horitzontals molt fluixets, tenia tots els ingredients per a pluges i tempestes amb intensitats molt grans i que acumulen quantitats importants. Algunes d'aquestes quantitats, enregistrades de les 7 del matí del 31 d'Agost fins les 7 de l'1 de Setembre, hi donen fe:

De vegades, quan analitzem un episodi meteorològic no ens posem a pensar en l'impacte social que va representar. Aquest estiu de 1926 va ser paradigma de com l'home hi pot fer front als embats del temps. Millorar la tecnologia ha ajudat a minimitzar riscos però el sentit comú encara no ha evolucionat tant com perquè segueixin passant desgràcies en situacions meteorològiques extremes. No es tracta de lamentar-se crèdulament adduint al canvi climàtic fets que han passat sempre i que hem oblidat, es tracta de aprendre dels errors i corregir-los per no ensopegar amb la mateixa pedra una vegada i una altra.

1926. L'estiu dels 3 aiguats (1)

Al nostre clima mediterrani l'estiu és l'estació menys plujosa de tot l'any, amb permís de l'hivern segons les comarques. Sol i calor són els ingredients habituals dels dies de Juliol i Agost però no és gens estranya l'aparició de tempestes, sobre tot quan acaba la canícula allà per la meitat d'Agost. Hom diria que de la precipitació caiguda durant els tres mesos de l'estiu un 75% ho ha fet en forma de tempesta. Buscant a la història meteorològica de la nostra ciutat hi trobem un munt d'exemples però ara només parlaré de l'any 1926.

Foto d'una tempesta nocturna a Barcelona. Font: 324.cat

L'estiu de 1926 comença amb una luctuosa noticia. Un personatge històric, com Antoni Gaudí, és víctima de l'atropellament d'un tramvia el dia 7 de Juny i morí 3 dies més tard a l'hospital de la Santa Creu on atenien als malalts que no podien pagar l'assistència mèdica a una clínica privada. L'endemà de la mort La Vanguardia li dedica una plana sencera: "El artista maravilloso del templo de la Sagrada Familia ha dejado de existir. ¿Y cómo? De la manera más vulgar: víctima de un accidente de tranvía. Al recoger su cuerpo magullado de mitad del arroyo, había perdido el conocimiento. Nadie pudo sospechar que el atropellado fuese el arquitecto más grande de nuestros tiempos. ¡Bah! Uno más. Pasaron varios automóviles y sus conductores, egoístas o inconscientes, no se dignaron prestar auxilio misericordioso a aquel anciano que en medio de un grupo de curiosos transeúntes exhalaba ayes de dolor. No se le había reconocido. Podía morir sin ser identificado. Fue preciso que la caridad oficial le trasladase en una humilde camilla a la sala de traumáticos del hospital de la Santa Cruz y que transcurriesen algunas horas, hasta que sus amigos, los guardianes de su gran obra, echasen de menos su presencia a la hora habitual de recogerse, para que de averiguación en averiguación diesen con él y restableciesen su personalidad. Después, sus admiradores, la ciudad toda, ha estado pendiente de la curación del herido. Sanará, nos decíamos a todas horas; es preciso que sane. Su vida nos es necesaria, y, además, tiene derecho a ver terminadas las cúpulas de la nueva catedral... Desgraciadamente no ha sido así. Los médicos que le asistían, menos optimistas que nosotros, desde el primer momento vieron que el caso era grave. Don Antonio Gandí tenía fracturadas tres costillas, sufría congestión cerebral, el funcionamiento del corazón era defectuoso, el estómago rechazaba los alimentos... Una tremenda desgracia. Luego, un ataque de uremia. Y al final, la muerte." LVG. 11.06.1926 Pàg. 7

Barcelona és una ciutat en transformació degut a la propera Exposició Universal de 1929 i amb obres que deixaran carrers i places amb un aspecte molt reconeixedor pels barcelonins del segle XXI. La plaça d'Espanya i Montjuïc van fer el canvi més espectacular però el soterrament de les vies dels Ferrocarrils Catalans sota el carrer Balmes i la remodelació de la plaça Catalunya van fer una ciutat més adaptada a un segle XX més motoritzat.

Vídeo de la part dedicada a Barcelona del documental Gent i paisatge de Catalunya filmat l’any 1926 per Josep Gaspar. El documental mostra indrets de tot Catalunya i els seus paisatges.

Tal com deia en el primer paràgraf, les tempestes d'estiu sempre han estat un fenomen ben normal a Catalunya malgrat saber que més d'una vegada poden provocar danys més o menys quantiosos. El desenvolupament de la meteorologia aquestes darreres dècades ha permès conèixer bastant sobre la formació de les tempestes i, especialment, dels fenòmens severs que poden implicar greus conseqüències materials i, fins i tot, humanes. Per tal de saber una mica més sobre la formació de les tempestes mireu aquest enllaç del Meteocat i si el vostre nivell és més alt en coneixements, segur que gaudireu l'article d'en José Antonio Quirantes publicat a Divulgameteo.

La primavera de l'any 26 va resultar bastant fresca, sobre tot des del 10 d'Abril fins el 20 de Maig on trobem que a 15 de Maig no passen de 8,3ºC a l'observatori Fabra o de 11,9ºC a la Universitat amb pluja persistent. Un dia d'hivern a les portes de l'estiu. Juny, per la seva banda, va portar temperatures del tot normals, més fresques al principi i estiuenques al final, però amb precipitacions escasses fruit de la persistència de falques anticiclòniques de l'Atlàntic i el pas de fronts molt desgastats per zones d'alta pressió atmosfèrica. A principis de Juliol es forma un depressió sobre les Illes Britàniques generant un tàlveg que porta pluges abundants a Catalunya. El dia 7 de Juliol Girona registra 39 mm, Barcelona 44 mm i a Tarragona cauen 57 mm, molts d'ells caiguts en poca estona i de forma torrencial. Les destrosses van ser importants a moltes comarques, amb més incidència a les barcelonines i tarragonines. A les comarques de l'Ebre se'n van lliurar, Tortosa rebé només 4 mm: "Noves que ens arriben de diversos indrets de Catalunya donen compte dels estralls produïts pels temporals caiguts a diverses contrades del Principat.
Entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses hi ha caigut una mànega d'aigua, augmentant el caudal del Ter en proporcions extraordinàries que fan témer el seu desbordament. A Girona es prengueren precaucions per a evitar la inundació del barri del Pont Major.
A Tarragona l'aiguat ha estat verament imponent. Els principals carrers aviat quedaren convertits en torrents, i es registrà la inundació de diverses cases i magatzems. El temporal ha estat general a tota la província de Tarragona. A Altafulla s'ha desbordat el riu Gayà.
Entre Tarragona i Barcelona s'han inundat alguns molins, per haver baixat plens barrancs i torrents. La fàbrica de paper La Gelidense tenia ahir quatre metres d'aigua.
El caudal del Llobregat ha augmentat extraordinàriament. El pont en construcció a Martorell ha estat endut per les aigües, que arrossegaren les grues i maquinària. A Igualada s'ha desbordat el Noia. Les aigües porten troncs d'arbre i animals morts. La carretera ha quedat convertida en un llac. Les aigües han destruït les garbes de blat, els fruits i les hortalisses. Algunes fàbriques de curtits han quedat inundades. Moltes clavegueres s'han esbotzat, insuficients per a engolir tota l'aigua que queia. A la Rambla de Sant Isidro, l'aigua, pujant per les voreres, ha entrat dintre les cases. Al carrer de Mossèn Cinto Verdaguer també hi ha hagut inundacions. Les comunicacions quedaren interrompudes una estona per avaries en les línies telegràfiques i telefòniques." La Publicitat. 08.07.1926 Pàg. 7

Fulla del Boletín del Servicio Meteorológico Español corresponen al 7 de Juliol de 1926. Queda clar on van afectar les tempestes.

El mes de Juliol va seguir amb paràmetres propis de l'estiu, sol i calor, assolint una màxima de 31,5ºC a l'observatori Fabra el dia 19. Només un front acompanyat de vents del nord deixa precipitacions caigudes pausadament, acumulant uns 12 mm a la ciutat entre els dies 27 i 29. Agost també va tenir el seu dia de pluja, el dia 4, en una primera quinzena marcada per l'estabilitat, però just quan aquesta acabava el cel va caure a trossos portant la desgràcia als nostres carrers.

El dia 14 d'Agost ja va començar tèrbol, amb molts núvols que presagiaven un dia mogut però el que va passar a mig matí va sorprendre a tots, fins i tot als meteoròlegs que van emetre una nota posterior: "El Servei meteorològic de Catalunya publica la següent nota: "Tot just rebuts els primers radiogrames meteorològics de l'estació de Kalsborg, les descàrregues atmosfèriques han impedit continuar l'audició dels despatxos internacionals. Finalment la tempesta ha estat causa de seriosa avaria a l'estació receptora d'aquest Servei, la qual ha quedat temporalment inutilitzada. Per igual causa, no s'han rebut tampoc les dades espanyoles que es trameten per telègraf ordinari, ni la majoria dels referents a Catalunya, que arriben per telèfon. És, per consegüent, impossible traçar les cartes del temps. La tempesta que s'ha desencadenat sobre Barcelona, procedent de l'Oest, forma part de l'àrea d'inestabilitat, situada entre els centres de baixa pressió que s'indicaven a la carta del dia 13, i ateny una regió extensa, a les vuit del matí, l'Estació de la Poble, de l'Energia Elèctrica de Catalunya, estava ja en plena tempesta. A l'Observatori del Servei Meteorològic de Catalunya, la intensitat de la pluja registrada pel pluviògraf de Jardi tenia el valor extraordinari de cinc litres d'aigua per metre quadrat i per minut, la qual quantitat excedeix en el doble de les màximes registrades fins ara des que el dit aparell funciona. La quantitat total d'aigua caiguda en poc més d'una hora, ha estat de 78 mil·límetres, equivalents a altres tants litres per metre quadrat, la qual cosa representa la vuitena part de la pluja de tot un any." La Veu de Catalunya. 15.08.1926 Pàg. 3

El diari La Publicitat adjunta una gràfica del pluviògraf de Jardí dins la seva informació meteorològica.

Llegint les cròniques i veient aquest gràfic podem arribar a la conclusió, sense por a errades, que la causa va ser una línia de torbonada especialment intensa durant el seu pas per la ciutat de Barcelona. No obstant, com també és habitual en aquests fenòmens meteorològics violents, l'afectació és molt variable i trobem quantitats molt diferents entre els observatoris. Així, a la Universitat de Barcelona, on llavors estava l'observatori del Servei Meteorològic de Catalunya van mesurar 77 mm, al Tibidabo l'observatori Fabra recollia 38,3 mm i a l'aeròdrom del Prat, encara sense vols regulars, sumaven 40 mm. La majoria d'aquests litres van caure en un període de 45 minuts i amb intensitats que el clavegueram era incapaç d'evacuar.

Una de les cròniques del dia següent fa una descripció molt gràfica de l'arribada de la tempesta: "Ahir va caure sobre la nostra ciutat un violentissim aiguat com feia alguns anys hom no havia vist. Ja des que va començar a fer-se de dia, s'observà que el cel estava molt tapat; unes fortíssimes ratxes de vent semblaren esser el preludi de la tempestat que unes hores més tard havia de descarregar, per be que tampoc ningú no s'esperava que fos tan intensa. Tant es així que foren molts els ciutadans que sortiren de llurs cases sense proveir·s ni del fràgil paraigua. Es cert, però, que aquest tampoc hauria servit de res així que va començar e caure aigua. Cap a les deu el cel anà enfosquint-se més i més i sobretot de la banda de Sant Pere Màrtir, hom veia atançar-se la mànega d'aigua que a la poca estona havia de caure. La negror era tan intensa que molts establiments hagueren d'encendre els llums. L'efecte que a dos quarts d'onze s'albirava des de la Plaça de Catalunya era extraordinari; el vent havia parat i amb prou feines si queien algunes gotes; els núvols eren molt baixos i densissims; poguérem observar que diversos aficionats a la fotografia es dedicaven a treure'n plaques. A tres quarts d'onze va començar el temporal amb un fort ruixat que als pocs moments s'havia convertit en diluvi; l'aigua caigué com una mànega, sobretot en els tres primers quarts. Els tramvies, al cap d'una estona, suspengueren la circulació, i els automòbils i camions que de primer antuvi semblaven no preocupar-los l'aiguat, hagueren de buscar refugi en els llocs més pròxims." La Publicidad. 15.08.1926 Pàg. 4

La revista Mundo Gráfico de Madrid se'n fa ressò de la inundació de la ciutat de Barcelona.

La crònica de La Vanguardia, per la seva banda, ja utilitzava unes paraules més temeroses, d'acord amb la desgràcia que va portar la inundació: "Ayer, por la mañana, a eso de las once, comenzó a descargar sobre Barcelona una horrorosa tormenta de agua, con imponente aparato de relámpagos y truenos de inusitada potencia. Pocas veces se había visto caer en Barcelona tan arrollador torrente de agua. La lluvia, acompañada de fuerte viento, caía en espesísimas cortinas, formando un formidable turbión. Más que lluvia era una imponente catarata lo que parecía precipitarse sobre la ciudad.
A los pocos minutos de estar lloviendo, comenzaron a sentirse en la ciudad sus trágicos efectos. Todos los barrios bajos comenzaban a anegarse y en algunos de ellos el peligro de una inundación de consecuencias funestas, era inminente. En las calles el agua alcanzaba una altura insospechada, y en muchas de ellas, convertidas en verdaderos ríos, se hizo imposible el tránsito. El fragor estrepitoso de los truenos y la lívida e intermitente luz de los relámpagos daba al cuadro que ofrecía a aquellas horas la ciudad un aspecto imponente.
Por fortuna, la torrencial lluvia decreció a eso de las once y media, y aunque continuó lloviendo hasta cerca de la una, no volvió a tener la intensidad del principio." La Vanguardia. 15.08.1926 Pàg. 11

Quan parla de "trágicos efectos" i "consecuencias funestas" és perquè ja es coneixia la mort de quatre nens i un obrer de la construcció. La ciutat es veu trasbalsada com si d'un tsunami es tractés: "Del Passeig de Gràcia l'aigua arrossegava una sèrie de galledes en les quals les serventes col·loquen les escombraries. Les aigües, entre l'Hotel Colon i el Círcol Eqüestre, adquiriren una altura que arribava a mitja roda dels pocs automòbils que passaven. Davant la Maisón Dorée també es formà una bassa enorme amb les aigües de la Rambla de Catalunya. El Passeig de Colomb era un llac. Les Rondes de Sant Antoni, Sant Pau i Paral·lel, uns torrents, en els quals, de vegades, es veien surar els melons i hortalisses dels llocs a l'aire lliure. Com que al Paral·lel desembocaven les aigües de Montjuich, impetuosament es van veure arrossegades caixes, ampolles, fruites i inclús uns porcs." La Veu de Catalunya. 16.08.1926 Pàg. 4

Molts edificis, públics i privats, van patir ensurts i destrosses: "L'aigua que va caure als terrats de l'Ajuntament, no tenint prou sortida per les canals de desguàs, es precipità per tots els forats, especialment pel de l'ascensor de la casa, on durant una bona estona es pogué presenciar una veritable catarata. L'aigua que per allà queia inundà els passadissos del principal, part del Saló de Cent i el clos de l'ascensor. Aquest, de moment, ha quedat inutilitzat per al servei. Els mossos de Majordomia hagueren de treballar durant més de dues hores per a desallotjar l'aigua de les dependències." La Veu de Catalunya. 16.08.1926 Pàg. 4. També al Govern Militar, la Policia, a Correus o al Mercat de la Barceloneta van viure moments d'angoixa.

Imatges publicades a ABC del lloc on van morir els tres germans.

Però el que va provocar més dolor va ser la mort de cinc persones. Un obrer va morir mentre treballava: "A la muntanya de Montjuich la tempesta sorprengué un obrer que estava treballant en una bastida instal·lada dalt d'un pou. L'obrer volgué suspendre el treball i quan es disposava a fer-ho, l'aigua, que per cert cegava per la copiositat amb què queia, li féu perdre l'equilibri i el féu caure al fons del pou, i va morir. El pou s'emplenà de l'aigua que queia. S'ignora com se diu l'infortunat obrer." La Veu de Catalunya. 16.08.1926 Pàg. 4.

El patiment més gran va estar a les barraques construïdes de forma precària: "Las barracas de las calles de Mallorca, Rocafort y Entenza se anegaron completamente, sufriendo grandes desperfectos. Muchos de los que habitaban en ellas se trasladaron, durante el temporal, a otras barracas vecinas cuya construcción ofrece mayores garantías de solidez y seguridad. En muchas de las barracas inundadas sólo había niños cuyos padres se hallaban trabajando. Las pobres criaturas se vieron en serio trance de perecer." La Vanguardia. 15.08.1926 Pàg. 11

Tot i ser una revista humorística, la caricatura de la portada de l'Esquella de la Torratxa reflexa el dolor que la meteorologia porta a la ciutat.

Però no tots van tenir la sort de sortir sans i estalvis, una família va quedar destrossada per la desgràcia: "En la calle de Marina ocurrió una horrible desgracia, en la que resultaron muertos cuatro niños de corta edad.
En el número 105 de la citada calle existe una manufactura de aceitunas y anchoas, propiedad de don Antonio Vila. Este señor tiene al lado de su fábrica una casa en la que vivían, un empleado de la misma llamado Juan Ramón Ruso Segurana, de treinta y tres años, con su familia, formada por su mujer, María Cernantes Hernández, de veintiocho años; sus suegros, José Cernantes, de sesenta y ocho años, y María Hernández, y sus cinco hijos, llamados Pepito, de cuatro años; Pedro, de tres; María, de cinco; Trinidad, de ocho, y Ginesa, de siete.
Por cerca de la casa, que está en un desnivel de unos cuatro metros de profundidad, pasa la cloaca colectora del Bogatell, que desemboca en el mar, la cual tiene dos metros y medio de anchura y está tapada de mampostería en toda su trayectoria, menos en la parte en que ha ocurrido la catástrofe.
La fuerza de la corriente ha logrado destrozar la bóveda y derribar la pared, desbordándose el agua, que inundó todo el terreno en más de 20 metros a la redonda, alcanzando una altura de cuatro metros.
En la casa mencionada se encontraban los niños y la abuela, por haber salido la madre a la compra y estar el padre trabajando.
La fuerza del agua ha arrastrado la casita con las criaturas. A los gritos de socorro de éstas, han acudido el padre, el abuelo y el dueño de la fábrica con varios obreros. El padre se arrojó al agua, lo mismo que un obrero llamado Alejandro Sebastián, y ayudados por unas cuerdas que les habían lanzado, consiguieron salvar a la abuela y a una de las niñas, llamada Trinidad.
Las cuatro criaturas restantes fueron arrastradas por las aguas y perecieron ahogadas.
La corriente arrastró los cadáveres de las infélices criaturas, a pesar de los esfuerzos que por rescatarlos hicieron el padre de los pobres niños y los obreros que le ayudaron en los trabajos de salvamento de su familia. Los cadáveres desaparecieron entre los escombros que en aquel lugar se acumularon al ser arrastrados por la corriente.
A las cinco de la tarde los bomberos consiguieron encontrar el cadáver de una de las niñas.
Los trabajos continuaron con gran ahinco, hasta que a las ocho fueron descubiertos los otros tres cadáveres.
Estuvieron visitando el lugar del suceso el alcalde accidental señor Ponsá y el concejal jurado del distrito primero señor Gay de Montellá, que acudieron a los pocos minutos de enterarse del hecho, y por la tarde estuvo el gobernador civil.
Al llegar la madre de la plaza y ver que de sus cinco criaturas sólo vivía una, fue presa de un ataque, siendo auxiliada con su marido y padres en la casa de socorro de la calle de San Pedro, donde les asistieron de fuerte excitación nerviosa.
El juzgado de guardia se personó en el lugar del suceso, disponiendo el traslado de las infelices criaturas al depósito judicial." La Vanguardia. 15.08.1926 Pàg. 11

Desgràcia i dolor provocades per la pluja torrencial en aquest estiu de 1926. Però no van acabar aquí les males noticies per causa meteorològica. Quinze dies més tard la mort tornava a Catalunya degut a nous aiguats en el que quedarà en el record com L’aiguat de Sant Ramon, que veurem en un nou tema.

Estiu de 1928. Humor enlloc de terror

De vegades, escoltant i llegint els mitjans de comunicació, sembla que les onades de calor són patrimoni de les darreres dècades del segle XX i primers anys del XXI. Be, quan mirem quin temps feia molts anys enrere també trobem estius d'allò més càlids i onades de calor molt intenses. L'estiu de 1928 n'és un exemple.

Aquell estiu Barcelona estava en plena transformació. La Exposició Universal de 1929 era un bon motiu per modernitzar la ciutat i tot l'entorn de Montjuïc i la plaça Espanya canviaria de forma radical per aconseguir la imatge que actualment coneixem. Però, com sabem els que vam viure els Jocs Olímpics, les obres no es van quedar restringides a l'àrea on es celebraria l'esdeveniment, ans al contrari, van tenir un abast general. La plaça de Catalunya va canviar la configuració de X que tenia des de finals del segle XIX a la forma actual i, potser amb major impacte urbà, el soterrament de les vies dels Ferrocarrils Catalans en el seu recorregut pel carrer Balmes i fins la part alta de Sarrià. Podríem dir que Barcelona, com a ciutat, entrava de ple en el segle XX.

1928. Obres a la plaça Espanya i Montjuïc.

En definitiva, l'estiu de 1928 pels barcelonins va ser una cursa d'obstacles, tanques, obres i pols. Només els va faltar la calorada que des de finals de Juny i fins al Setembre va incomodar el tarannà diari.

Per que ens fem una idea de la calor que va fer tenim les dades mitjanes de l'observatori Fabra. La mitjana del mes de Juliol del 28 no va ser superada per cap mes fins al Juliol del mític 2003 però el mes d'Agost d'aquell any no es va quedar curt i encara és el cinquè més d'Agost amb la mitjana més alta de tota la sèrie iniciada el 1914. Per tant, podríem afirmar que l'estiu de 1928, en conjunt, és el segon més calorós dels darrers 100 anys a Barcelona, després del estiu de 2003.

Els 5 juliols i els 5 agosts més càlids a Barcelona els darrers 100 anys.

La calor va ser infernal i duradora, un estiu dels de veritat, però a diferència del que va passar al 2003, amb un mitjans de comunicació que ens predicaven la fi del món cada dia, poques referències a la calorada trobem als diaris generalistes i si, en canvi, als setmanaris que tractaven l'actualitat amb certa ironia. Al 1928 la calor era matèria pels acudits, al 2003 la calor semblava una sèrie de terror.

Per començar, unes pàgines de humor satíric.

El setmanari Papitu fou una revista molt popular a Catalunya, similar a la revista El Jueves actualment, i tenia una pàgina escrita en castellà però com el parlaria un català i amb unes "catalanades" que fan riure. El Dia Betico del 8 d'Agost de 1928 és dedicat a la calor amb un curiós butlletí meteorològic que comença així: "Màxima al sol.- Un pedo de grados que esparvera." Seguiu llegint.

L'Esquella de la Torratxa tenia una línia més política i era més crític que satíric. Aquí trobem una pàgina amb opinions imaginades de personatges importants de l'època, encara molt coneguts la majoria i entre ells Comas i Solà, primer director de l'observatori Fabra, sobre l'estiu tant calorós que tothom patia.

Un comentari al Papitu que porta per títol El Termòmetre i signat per un suposat periodista de nom Gundemaro Recolons, el signaria qualsevol en un dia de calor tòrrida avui en dia: "Sense termòmetre la calor devindria més suportable. El termòmetre en lloc d'alleugerir els nostres sofriments els hi dóna estat oficial. Mentre no veiem el termòmetre suposem que la calor és insuportable. En veure el termòmetre, ens aclaparem. El 37 a l'ombra devé una obsessió i esperem que baixi amb la mateixa ansietat que esperem la baixa de les subsistències. Vàries vegades hem estat a punt d'estrellar-lo contra la barana de la galeria, però sempre hem desistit. Al fi i al cap el termòmetre ens dóna tema per sostenir les nostres converses a l'estiu. I això sempre s d'agrair."

El mateix Papitu publica una sèrie d'acudits amb una sola vinyeta.

També l'Esquella de la Torratxa dedica pàgines senceres als acudits de caire meteorològic.

Per acabar, unes làmines del gran Ricard Opisso i uns dibuixos amb la moda estiuenca i els mètodes per apaivagar la calor ara fa 84 anys.