En aquest bloc també tenen cabuda les persones que per un motiu o altre han col·laborat en la Climatologia històrica i, per tant, són part de la Història de la Climatologia. Mariano Barriendos ha estat clau en la recuperació dels que s'hi han dedicat en les dècades i segles precedents a deixar constància dels fets meteorològics i ho ha fet des d'una metodologia científica.
Com a col·laborador seu conec el treball que ha fet, el que porta entre mans i alguns projectes que són destinats a que en un futur es pugui parlar amb més propietat del temps passat per poder trobar aplicacions pràctiques. En definitiva, que puguem aprendre del que ha passat.
Tot seguit us porto una entrevista que va publicar la
revista RAM el 4 de Març de 2008.
Mariano Barriendos Vallvé
Professor agregat del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona. Especialista en Climatologia històrica. Investigador adscrit al "Laboratori de Recerca del Clima", Parc Científic de Barcelona.
Quan va començar a interessar-se pel clima en general i per la climatologia històrica en particular?
Va ser un procés que potser als investigadors actuals pugui resultar curiós i xocant. Precisament ara, que s'afavoreix tant la interdisciplinarietat, algunes especialitats transversals com la climatologia històrica tenen escasses possibilitats de desenvolupar-se dins de l'activitat acadèmica universitària. Tal com el seu nom indica, la climatologia històrica necessita d'uns coneixements bàsics de climatologia i d'història. Doncs bé, gràcies als plans d'estudis ja obsolets i suprimits, a les Facultats de Geografia i Història era possible cursar, anys ha, assignatures de contingut molt divers. En el meu cas, vaig tenir l'ocasió d'estudiar les crisis econòmiques i demogràfiques de les èpoques medieval i moderna, però a la vegada estudiar climatologia. El professor Javier Martín Vide va proposar en la seva assignatura de climatologia un treball de curs en què s'analitzaran informacions obtingudes en fonts documentals històriques. Gràcies als coneixements que simultàniament estava adquirint en el treball en arxiu històric, vaig poder iniciar aquest camí que es prolonga ja gairebé dos decennis.
Fins a quina època podem reconstruir el clima del passat amb garanties, sense incórrer en massa error?
Aquesta pregunta és molt interessant perquè constitueix la clau de qualsevol anàlisi climàtic (la fiabilitat de les dades). Per desgràcia, no hi ha dos casos iguals. Cada país té unes singularitats específiques en la generació de documents històrics i en la seva preservació, que expliquen la posterior disponibilitat documental. En el cas dels regnes hispànics, es disposa de documentació municipal contínua i homogènia des del segle XIV fins a l'actualitat. Aquest seria el període bàsic per treballar amb un marge d'error acceptable. Per al període alt-medieval, entre els segles VIII i XIII, s'ha de recórrer a cròniques medievals que pateixen problemes de fiabilitat i discontinuïtat. Aquest període té un nivell de qualitat sensiblement inferior.
Descripció d'una sequera crítica a Girona, 1567.
Arxiu Històric Municipal de Girona, Actes Municipals. Peregrinació a N. S. de Montserrat
On acaba la comesa de la Climatologia històrica i comença el de la Paleoclimatologia?
Bé, en aquest aspecte es deixen al descobert algunes indefinicions que afecten a qualsevol especialitat jove que ha de fixar els seus àmbits de treball, objectius i línies de recerca. Des del punt de vista d'un historiador, Paleoclimatologia pot comprendre qualsevol investigació climàtica del passat que empra fonts d'informació no instrumentals. Dins d'aquesta disciplina àmplia, la climatologia històrica estaria al nivell d'altres especialitats que treballen amb uns proxies molt específics i propis, com la palinologia, la dendroclimatologia, etc. En el nostre cas, la informació s'obté en fonts documentals i bibliogràfiques històriques. També podem complementar a altres col·legues recuperant documentació gràfica, cartogràfica i epigràfica, així com registres instrumentals antics, anteriors a l'existència de serveis meteorològics oficials (c. 1650-1850).
Dins del gran debat actual que existeix sobre el canvi climàtic, els registres històrics adquireixen una especial importància. Una de les qüestions sobre la qual no tota la comunitat científica sembla estar d'acord és sobre la magnitud que va aconseguir l'Òptim Càlid Medieval en comparació amb la fase càlida actual, què ens pot explicar sobre això?
Lamento no poder oferir dades ja elaborades i concloents. Hi ha especialitats que emprant proxies de latituds o altituds allunyades han avançat ja resultats que caracteritzen l'episodi càlid medieval. Les aportacions des de l'àmbit de la climatologia històrica estan encara en curs en el nostre àmbit geogràfic. Hi ha molta documentació pendent de consultar. El que es pot avançar, com a indicis obtinguts de les comunitats humanes que van experimentar aquell episodi, és que probablement experimentaven una freqüència d'episodis meteorològics extrems molt baixa; menor fins i tot que l'actual. D'altra banda, a causa de la presència de cultius mediterranis en altituds considerables i ubicacions poc propícies, podem considerar en termes generals que les temperatures i probablement també les precipitacions eren més elevades i confortables que fins i tot en l'actualitat.
Quina part de l'èxit de les prediccions climàtiques és deguda a la ingestió de registres històrics de qualitat i quin al nostre millor coneixement del sistema climàtic i al perfeccionament de la modelització?
Els meus coneixements no arriben a establir una quantificació de mèrits. La nostra satisfacció és recuperar una informació que pot ser tractada en els models climàtics o que pot contribuir al seu millor funcionament. Això és un benefici evident per a tota la comunitat científica i, en definitiva, per a tota la societat que és la que amb els seus impostos dóna suport a aquesta investigació. Cal avançar en tots els camps. Sempre és preferible fer-ho amb recursos suficients en tots els àmbits, perquè no es produeixin desequilibris.
Quines són les seves principals línies de treball en l'actualitat?
Són bàsicament dues. D'una banda, aprofundir en el coneixement dels episodis meteorològics extrems, per al que estem estenent la recopilació d'informació a múltiples arxius d'àmbit local però també cap a fonts alt-medievals per obtenir sèries d'uns 1000 anys continus. D'altra banda, estem recuperant informació sobre l'activitat agrícola en zones d'altitud al Pirineu per al període alt-medieval. Amb un coneixement precís dels cultius i la seva localització, amb el temps es podran extrapolar condicions ambientals d'aquella època i comparar-les amb les actuals. De moment, puc avançar que al Pirineu si hi havia un cultiu freqüent i recurrent era la vinya. En l'actualitat ens sorprendria alguna població especialitzada en esports d'aventura i neu que tinguessin entre el seu patrimoni històric la producció comercial de vi. Els arxius de protocols notarials contenen un registre sistemàtic en els seus documents de compra-venda amb aquesta informació. Només resta recuperar-la.
La seva tesi doctoral va ser la primera a Espanya sobre climatologia històrica, ¿quines van ser les principals dificultats que se li van plantejar a l'hora d'abordar un treball pioner com el que va escometre?
Doncs introduint una mica de broma a l'entrevista, la primera dificultat que es va plantejar va ser la cara de sorpresa del director de tesi, el Dr. Javier Martín Vide, quan en veure els primers diagrames sobre sequeres dels segles XVI, XVII, XVIII ... es va assabentar que no estaven basades en registres instrumentals, ni tan sols en descripcions qualitatives, sinó en un càlcul de freqüències de les diferents rogatives "pro pluvia" emprades en cada població per obtenir una bona pluja: que si una processó amb unes relíquies, que si la immersió en aigua d'altres relíquies, que si un pelegrinatge, o una oració mental ...
Bromes a part, potser el que obstaculitza més la recerca en climatologia històrica és la pròpia quantitat de documentació a consultar per obtenir una sèrie de dades que cobreixi uns pocs segles. Els arxius històrics estan en general molt ben equipats i atesos, els mitjans informàtics agilitzen la tasca, i la informació a obtenir és relativament fàcil d'interpretar. El problema bàsic és la ingent quantitat de documents en què podem trobar informació útil. S'imposa una selecció de fonts i després una important dosi de paciència i perseverança per consultar cada sèrie documental volum a volum, i pàgina a pàgina. La documentació administrativa d'entitats públiques és molt rica en descripció de condicions ambientals adverses, però quan es requereix la recuperació de 400 o 600 anys d'informació, a obtindre en lligalls de documentació burocràtica, l'esforç és notable.
Crani de Sant Sever. Nivell 3 de rogatives en Barcelona mitjançant processó amb aquestes relíquies pels carrers de la ciutat. També s'acudia a Sant Sever per als mals de cap.
Al llarg de la seva carrera professional, en aquesta tasca detectivesca que de ben segur li haurà portat per foscos, polsosos i laberíntics arxius eclesiàstics i municipals, segur que l'han succeït nombroses anècdotes. Pot explicar alguna als nostres lectors?
L'anècdota "marc" per respondre a aquesta pregunta és que aquells col·legues i amics que han escoltat algunes d'aquestes anècdotes, conclouen que hi ha "massa crítica" per a una novel·la completa. És molt lògic que treballant en institucions amb l'aurèola d'encant suggestiu i fins i tot una mica de misteri se suscitin anècdotes. Podria estendre molt, però per ser just cal dir que en termes generals els arxius ja han perdut molta component d'aventura i misteri. La novel·la "El nom de la rosa" i la seva producció cinematogràfica va ajudar molt a crear una imatge molt peculiar. La majoria d'arxius NO satisfan aquesta imatge. Molt al contrari, són eficients, lluminosos, nets, i meravellosament anodins, perquè el que requereix un historiador que ha de treballar amb una ingent quantitat de documentació és disposar d'una rutina de treball amb el mínim d'incidències possible.
No obstant això, no puc negar que hi ha arxius que compleixen molt de prop les condicions "novelescas" dalt esmentades. Per desgràcia, la manca de recursos per atendre tot el patrimoni històric documental porta a situacions en què treballar amb alguns fons és molt dur, gairebé una aventura. Per raons òbvies, no puc donar detalls tot i que potser denunciar la situació seria el més raonable perquè algunes situacions de manca de recursos es poden resoldre. Hi ha arxius amb la documentació conservada en molt mal estat, amb paràsits i brutícia, amb instal·lacions precàries de mobiliari o il·luminació i horaris de consulta molt limitats. El treball es fa més penós, a l'extrem, com em va passar fa quinze anys: consultant uns lligalls poc cuidats vaig patir una infecció molt violenta al coll, per cometre la imprudència de gratar-me abans de rentar les mans acuradament. Després d'una setmana amb febre de 40º i davant la ineficàcia dels antibiòtics, els metges es van decidir per una intervenció quirúrgica per extreure els líquids i matèria acumulada, una mica molesta perquè tenia ja la grandària d'un préssec.
Espanya és un país amb un ric i molt valuós patrimoni documental, Està ben caracteritzat el nostre clima durant l'època pre-instrumental o queda encara un llarg camí per recórrer per aconseguir aquesta finalitat?, Hi ha algun gran projecte nacional d'investigació que tingui com a objectiu prioritari abordar amb profunditat i amb el finançament adequat aquests assumptes?
La documentació consultada sota criteris i objectius climàtics ha d'acostar-se al 5% d'aquelles sèries documentals que contenen una densitat suficient d'informació (dietaris, cròniques, documentació administrativa municipal i eclesiàstica). Queda un camí molt llarg i serpentejant, ja que es tracta d'anar cobrint aquells aspectes que conjunturalment poden resultar útils per a una recerca específica o perquè hi ha alguna facilitat per a extraure'ls. El treball a emprendre seria tan onerós que és utòpic plantejar-ho. Però que consti que no es requereixen grans infraestructures ni equipaments ni sistemes complexos de tractament de la informació. El problema bàsic, gairebé únic, seria la necessitat de contactar i contractar una quantitat suficient de persones preparades per a un treball sistemàtic. El que es planteja en aquesta pregunta seria perfectament factible en el moment que hi hagués la disponibilitat per contractar unes poques desenes d'historiadors en diferents regions espanyoles.
Una de les qüestions que vostè ha investigat més a fons és la de les inundacions catastròfiques, especialment les ocorregudes en l'àmbit català al llarg de la història. Quan en els nostres dies té lloc una gran inundació els mitjans de comunicació solen atribuir al canvi climàtic, quina part de veritat, si hi ha alguna, hi ha en aquesta apreciació?
Molts especialistes en aquesta matèria consideren que el canvi climàtic no ofereix encara proves d'una incidència significativa en el comportament dels comportaments hidrometeorològics extrems. Des de la perspectiva històrica en què treballo, només em cap confirmar aquesta apreciació. La freqüència i magnitud dels esdeveniments d'inundació ocorreguts durant la segona meitat del segle XX no arriben a cap conca espanyola als valors que la documentació històrica fa per al període de la miniglaciació. Quan en l'actualitat algun episodi ocasiona danys catastròfics, acostuma a tractar-se de llocs que han incrementat la seva vulnerabilitat i s'han exposat en excés al risc. Seria prolix donar detalls i casos d'exemple, però es pot dir en termes generals que les situacions de catàstrofe o de danys greus més recents es produeixen més per la component d'actitud humana davant el risc que per la pròpia magnitud del fenomen natural.
Freqüència d'inundacions catastròfiques a Catalunya.
Filtre gaussià de pas baix aplicat a una sèrie normalitzada (nivell base = 0).
Sèrie mitjana obtinguda de la síntesi de dotze sèries distribuïdes pel territori
Què poden aportar els aficionats a la Meteorologia en el seu camp d'estudi?
A nivell local, seria molt desitjable que els aficionats a la Meteorologia i la Climatologia s'impliquessin amb historiadors locals, aficionats a la història en general per identificar i accedir a aquell patrimoni documental que en el seu àmbit de treball pugui contenir informacions interessants. Quan la documentació és escassa o fragmentada, això sol desanimar els historiadors, que llavors busquen temàtiques o localitzacions amb millor disponibilitat. No obstant això, seria bo fer-los veure que en la reconstrucció climàtica qualsevol informació, per modesta que sembli, pot resultar molt útil. Un treball sistemàtic, afavorit per l'intercanvi ràpid i massiu que permeten els mitjans informàtics, ens posaria a tota la comunitat científica en condicions d'utilitzar aquella informació en un espai de temps molt reduït.
Què li queda per investigar de més interès?
Doncs un aspecte en què a penes hi ha indicis però que s'hauria perseverar en la seva recerca és en la detecció d'algun dietari o document en què alguna persona hagués fet en època històrica observació meteorològica qualitativa, no instrumental. Aquest tipus d'activitat era molt habitual a l'Europa central i septentrional, on l'observació de la naturalesa estava molt desenvolupada. Hi ha nombrosos dietaris en què es comptabilitzen dies de pluja, condicions generals de la temperatura, gruixos de neu, pas d'aus migratòries o informació fenològica. A Espanya no hi ha referències a documents similars, excepte el ja conegut de Diego Palomino de Jódar, conservat a la biblioteca de la Universitat de Sevilla.
Nota de la RAM. Agraïm a Mariano la seva amabilitat i interès cap als lectors de la RAM. Des d'aquestes línies t'animem a que segueixis furgant en la història climàtica del nostre país.
