Juliol 1994. Infern

Acabava Juny i les preocupacions de la gent l'any 1994 no eren gaire diferents de les d'aquest any 2014. El Mundial de Futbol dels Estats Units finalitzava la fase prèvia i la selecció espanyola, enquadrada al grup C amb Alemanya, Corea del Sud i Bolívia, havia assolit la classificació però, com gairebé sempre, no convencia a molts malgrat venir de guanyar una medalla d'or olímpica l'any 1992. Santi Nolla explicava el darrer partit amb Bolívia, vital després dels 2 empats que Espanya havia fet en els dos primers partits: "Los hombres de Clemente pasaron con ráfagas de buen fútbol, aisladas acciones de buen gusto y excesivos problemas en el control del partido. (...) España dio la impresión de no saber a qué carta quedarse. Con jugadores como Guardiola, Caminero, Julen Guerrero o Felipe no aprovechó su teórica superioridad técnica y jugó descentrada." Mundo Deportivo. 28.06.1994 Pàg. 2

La imatge més recordada d'aquell Mundial de futbol és la del cop de colze de Tassotti a Luis Enrique.

A nivell polític, s'acostava una votació al Congrés dels Diputats per reformar la llei de l'avortament, una llei que actualment ha quedat retallada: "El Gobierno confía en obtener un amplio apoyo parlamentario para la ley, mientras que el PP y Unió Democrática han avanzado su voto en contra. Los nacionalistas vascos no han decidido qué harán y CiU dejará que cada diputado vote en conciencia." La Vanguardia Ed. General. 29.06.1994 Pàg. 29. Lluny de la política, el que més seduïa a la gent era la proximitat de les vacances d'estiu i les autoritats també estaven a l'aguait: "Tráfico estrena mañana nuevos coches radar camuflados para controlar la velocidad." LVG. 30.06.1994 Pàg. 25. Les rebaixes d'estiu arribaven puntuals el matí del primer de Juliol amb el reclam d'uns preus més atractius dels articles. En definitiva, han passat 20 anys i, malgrat la crisi, sembla que res no ha canviat.

Tot això es vivia en un ambient meteorològic de ple estiu. La segona quinzena de Juny ja destil·lava una calor típica per les dates i, com passa molts anys, la revetlla de Sant Joan es va desenvolupar amb temperatures que convidaven a gaudir de la nit, de la platja i de la festa. Una calor que portava a fer previsions un pel agosarades: "El calor de las dos últimas jornadas es un avance de las temperaturas que tendremos este verano." La Vanguardia Revista. 24.06.1994 Pàg. 16. Si les previsions estacionals actualment són molt poc fiables més encara ho eren fa vint anys però en aquest cas va encertar, malgrat que tampoc és un gran merit dir que a l'estiu faran temperatures estiuenques amb totes les matisacions que es vulguin, però el que no es va preveure va ser la contundència amb que va començar l'estiu.

Reproducció de les bandes del termohigrògraf de la estació meteorològica de Murcia on podem observar que els dies 4, 5 i 6 de Juliol les màximes van superar els 40ºC.

Tot i que en aquesta onada de calor es van batre alguns rècords a Catalunya com els 40,6ºC de Sabadell i alguns registres de la Plana de Lleida van ser superiors a 40ºC, va ser en les regions sud-orientals del llevant espanyol on la calor va ser completament desmesurada, amb registres de rècord absoluts com els 47,2ºC de Múrcia, que a la vegada és també rècord absolut com a capital de província de tota Espanya, o també els 43,3ºC d’Alacant.

Mirant els mapes isobàrics, l'anticicló de les Açores va estar molt present durant el mes de Juny mantenint el termòmetre a ratlla però a final de mes tot indicava que es prenia unes vacances. Una depressió atlàntica pren protagonisme situant-se front a les costes occidentals d'Irlanda. El gir antihorari de la baixa pressió unit al pantà baromètric establert sobre la Península Ibèrica permet que la massa d'aire sahariana creués amb força l'estret de Gibraltar. La calorada va durar des del dia 1 de Juliol fins el dia 7 aproximadament, essent globalment una setmana de caire desèrtic a tota la meitat Est de la Península.

La isoterma de +25 a 850 hPa (uns 1500 metres aprox.), habitualment circumscrita a l'àrea geogràfica del Sàhara, va eixamplar-se de forma important per la Mediterrània occidental engolint tot Catalunya el dia 4 de Juliol, dia de màxima calor.

L'onada de calor no te res d'extraordinari en si mateix. De fet, les causes sinòptiques d’aquesta situació estacionària d’advecció càlida les tenim que buscar en l’establiment d’una situació de bloqueig d’estiu sobre la Mediterrània per la col·locació d’una cresta estable a 500hPa (uns 5000 m. aprox.) que frenà l’avanç del solc fred de les Açores. En trobar-nos geogràficament entre ambdues entitats sinòptiques el flux marcat de Sud i Sud-oest en alçada juntament amb una dèbil component del Sud-est en superfície, conformaven de forma conjunta els patrons del que ha de ser una advecció càlida estacionària a partir de moviments de les línies d’espessor segons la literatura climatològica. En definitiva, ens trobàvem amb una onada de calor sahariana de llibre.

Durant els primers dies de Juliol les temperatures van anar pujant de forma progressiva amb valors màxims propis de onada de calor arribant a l'èxtasi tèrmic el dia 4 de Juliol, on diversos factors es van ajuntar per fer d'aquest dia un dels més càlids de qualsevol estiu, no tant a Barcelona com al seu voltant, especialment a les comarques del Vallès i Baix Llobregat: "Hemos pasado el fin de semana más caluroso de lo que llevamos de verano. Calor agobiante y sofocante o canícula veraniega sirven muy bien para definir el día que nos espera hoy. El termómetro rozará de nuevo los 40°C en el interior y en la costa sobrepasará los 30°C, con calimas." LVR. 4.7.1994 Pàg. 12. Aquell dia la temperatura a 850 hPa era la més alta de tot l'episodi, al voltant de +25, afegit a aquest factor meteorològic els vents en superfície es van aponentar transitòriament, disparant els termòmetres a ran de terra sobre tot al Prelitoral. Les temperatures extremes unides als vents de Ponent molt ressecs van ser determinants perquè el foc estigués present a moltes comarques catalanes i de tot el Llevant de la Península Ibèrica.

Taules amb les màximes i mínimes registrades a l'observatori del carrer Pelai de Barcelona (taula superior) i al barri de Serraparera de Cerdanyola del Vallès (taula inferior).

Després d'un cap de setmana que omplia platges i piscines, dilluns va desfermar les portes de l'infern a Catalunya: "Como una macabra tarta de cumpleaños, con muchas velitas pero sin nada que celebrar, Cataluña empezó a arder. Una cadena de fuegos forestales debidos a la alianza de la naturaleza -las altísimas temperaturas de estos días- con la adversidad -una gravísima explosión pirotécnica en Canyelles- desbordaron a los servicios de extinción. Los Bombers de la Generalitat redoblaron inútilmente sus esfuerzos para controlar un mapa que llegó a tener en algunos momentos hasta 30 puntos rojos, que dejarán tras de sí más de 8.000 hectáreas calcinadas y poblaciones desalojadas." LVG. 5.7.1994 Pàg. 21. Barcelona quedava envoltada de focs i la olor a cremat era patent a moltes comarques catalanes. El dia va sortir assolellat a gran part de Catalunya i el comentari general era Quina calor!! però durant el matí es van anar succeint els focs que van començar a tapar el sol. Si be el matí era sufocant, amb temperatures entre els 38 i 43ºC a l'interior de les comarques barcelonines, només passar la Serralada Litoral era l'entrada a un forn com no es recordava. Els focs incipients i el vent de ponent atiaven les flames en la seva virulència i, de ben segur, que molts observatoris van marcar valors molt alts per el fet d'estar a sotavent dels focs. Per la tarda, però, el cel va quedar tapat pels núvols generats per tots els focs i les temperatures van baixar fins a valors de 28-30 graus que semblaven, en comparació al matí, temperatures fresques.

Des del satèl·lit Meteosat es podia veure durant la tarda del 4 de Juliol els núvols de fum generats pels focs de Catalunya que marquen la presència de vents forts de ponent. A les 18:00 el fum arribava a Sardenya.

És ben conegut que la calor per si mateixa no encén cap foc i que la gran majoria són provocats, intencionadament o per negligència, però quan la irresponsabilitat s'ajunta amb les causes naturals el drama està servit. En un estudi del Meteocat sobre aquella situació expliquen les causes naturals que van portar a preparar la situació ideal pels incendis: "L’hivern i la primavera de 1994 havien estat molt secs a gran part del país. Les precipitacions acumulades es trobaven clarament per sota de la mitjana climàtica, sobretot les corresponents a la primavera (al Berguedà i Bages havia plogut la meitat del que és habitual). Per tant, a principis de l’estiu de 1994 els boscos de Catalunya estaven en una situació d’important estrès hídric. La temperatura tant elevada que es va registrar a l’interior del país a conseqüència de la gran onada de calor, juntament amb la baixa humitat a causa del vent ressec del sud d’intensitat moderada que va bufar aquells dies, van facilitar que es produïssin els devastadors incendis forestals." Font: Meteocat

Gràfic de La Vanguardia amb la situació dels focs afectant a gairebé totes les comarques barcelonines el 4 de Juliol.

El dia 5 de Juliol va començar a afluixar la calor per l'acostament de la depressió atlàntica que avançà cap a l'interior d'Europa i, al seu pas, empenyia la bombolla càlida més al sud, al seu "habitat natural". La suavització tèrmica va arribar uns dies després: "Se puede dar ya por concluida la ola de calor que nos ha afectado durante seis días seguidos. Hoy seguirá haciendo calor, pero será el normal para la época del año." LVR. 7.7.1994 Pàg. 12. Però quasi tot el mes de Juliol la temperatura va estar per damunt del normal, fins al punt de que es va fer bastant freqüent durant aquell juliol superar els registres mitjans mensuals més alts de molts observatoris. A l'observatori Fabra, amb 100 anys d'observacions, aquell mes està en 8é lloc de la llista de juliols càlids però si ens quedem amb la primera quinzena, només es veuria superada per la del Juliol de 1982.

Finalment, el record del mes de Juliol de 1994 perdurarà no tan per la calor com per la enorme quantitat de superfície cremada al conjunt de Catalunya, xifra que en el total de l'any i des de 1986 és la més elevada registrada amb prop de 76.000 ha. cremades i un total de 1216 incendis, gran part dels quals van cremar a causa de les adverses condicions meteorològiques dels primers dies de Juliol.

Imatge de El Periódico on es pot veure la lluita contra el foc i el vent al Garraf.

Estiu de 1876. Un estiu de rècord

1876, any cabdal en el avanç tecnològic cap a la modernitat. Dos invents que transformarien la nostra societat es van crear aquest any, Gottlieb Daimler desenvolupa el motor de quatre temps que seria la base per a tots els automòbils que avui circulen per les nostres carreteres i Alexander Graham Bell inventa i patenta el telèfon. No cal dir la revolució que aquests dos enginys han representat en les comunicacions.

En Meteorologia, no obstant, no hi ha un abans o un després però l'estiu d'aquell any quedarà com el més calorós de tot el segle XIX.

"Posiblemente, de todas las olas de calor registradas en la Península desde, al menos, mediados del siglo XIX hasta nuestros días, la más importante tuvo lugar entre el 25 de julio y el 7 de agosto de 1876, cuando en Sevilla se llegaron a alcanzar los 51,0º." Inocencio Font Tullot. Climatología de España y Portugal. Nueva versión, año 2000. Pàg. 231

Aquesta frase es pot llegir al principi del capítol que correspon a les onades de calor en l'emblemàtic llibre d'un dels més admirats meteoròlegs del segle XX, el Dr. Inocencio Font Tullot, i ens porta a una temperatura que s'ha fet famosa perquè durant molts anys ha estat considerada la temperatura més alta mai enregistrada a Europa.

Església de la Anunciación de Sevilla on es van mesurar els 51º el juliol de 1876.

Darrerament la validesa d'aquesta dada de 51ºC ha estat qüestionada fins al punt que l'AEMET no la dona com la més alta d'Espanya. Llegim al estudi Resumen de extremos climatológicos en España:

"Si además se incluyen en el estudio los datos registrados en el siglo XIX, aparecen valores de temperaturas muy por encima de los 47,2 ºC de Murcia . Pero también se duda de su validez pues se desconocen las condiciones en que se hacían las medidas.
Así encontramos datos como el registrado en Sevilla, Iglesia de la Anunciación, de 49.8 ºC medido el 11 de julio de 1873. Allí también se midieron 48.5 ºC el 15 de agosto de 1893 y 46.8 ºC el 19 de junio de 1897, e incluso hay referencias de una temperatura de 51.0 ºC el 30 de julio de 1876. Este dato no se halla registrado en la Base de Datos Climatológica pero sí se encuentra en el anuario de las observaciones meteorológicas de la Península de dicho año. Sin embargo parece que la medida se hizo en condiciones deficientes con instrumental instalado en la cúpula de la iglesia, donde había un termómetro en una garita tipo facistol y protección de tipo Montsuris, y no fue hasta 1912 cuando se instaló una garita estándar. Lo que si es cierto es que ese día, 30 de julio de 1876, fue extremadamente caluroso pues en Madrid se midieron 44.2ºC, 47.8ºC en Murcia, 42.5ºC en Bilbao y 41.0ºC en Salamanca."

A França també van tenir un estiu ardent amb temperatures que van arribar als 36,2ºC a Paris, on van tenir 17 dies amb màximes superiors a 30ºC, i a Carcassona on van patir uns infernals 40,2ºC el 28 de Juliol.

Vista de Barcelona l'any 1874 des de Montjuïc, en una foto de Joan Martí.

Rècords apart, aquell estiu de 1876 va ser realment càlid. A Catalunya no es van lliurar i la premsa de la època se'n feia ressò.

Al voltant de Sant Joan ja va fer calor de ple estiu. Les màximes passaven dels 30ºC, feia calor però era el tocava, i només a les cròniques taurines parlaven que les localitats de sol eren poc ocupades i, en canvi, a l'ombra eren plenes. Però la calor seguia i no plovia, com a molt a l'apartat de "observaciones notables" de les "Afecciones meteorológicas", o sigui la informació del temps, dels principals diaris en prou feines deien res més que "despejado" o "alguna nube" durant dies i dies.

A mitjans de Juliol la persistència de la calor portava als barcelonins a buscar el refrescament a les platges i als establiments de banys que hi havien vora el mar: "Ayer y anteayer se sintió en esta capital un calor insoportable. Los establecimientos de baños y las playas de la Mar Vieja se vieron invadidos de bañistas, en términos que á pesar del espacioso local que tiene “La Deliciosa”, hubo momentos en que no se encontraba sitio para una persona. Los ómnibus iban llenos de gente y los carruajes de la tram-via, a pesar de partir casi sin interrupción de frente al Liceo, eran tomados por asalto é iban atestados de pasajeros." Diari de Barcelona. 18.07.1876. Pàg. 8204. I en una època que els aires condicionats eren ciència ficció, no hi havia res com un bon refresc: "En estos días calorosos se ve muy concurrido el kiosko del Nectar español del Parque de la Ciudadela." DB. 19.07.1876. Pàg. 8254

La Ciutadella, encara amb les feines d'enderrocament que acabarien en 1878, és on anys més tard, aprofitant la Exposició Universal, es faria un gran parc per la ciutat.

En una ciutat que havia viscut molts aldarulls en anys anteriors per diferents motius, com la revolta de quintes de 1870, semblava que per culpa d'una causa tan trivial com la calor la pau que regnava a Barcelona podia veure's truncada. El Diari de Barcelona ens narra en tres dies els problemes i les solucions perquè la gent pogués acostar-se a prendre un bany: "Era tal ayer la afluència de gente que iba a los baños que aun cuando los carruajes de la tramvia salían cada dos minutos de frente al Liceo se llenaban inmediatamente de gente. El inspector de carruajes situado en el punto de partida impedía que se colocaran mayor número de pasajeros, mas estos no atendían las órdenes promoviéndose repetidos altercados. Si bien los municipales les hacían bajar, á los pocos pasos se encaramaba de nuevo la gente á los coches." DB. 20.07.1876. Pàg. 8292. Ed. Matí

"Ayer se promovieron otra vez nuevos altercados con motivo de ser tomados los carruajes de la tramvia por asalto para ir á los baños. Mas de un cuarto de hora estuvo interrumpido el servicio por no permitir los municipales que marchase ningún coche con mas de seis persones en la plataforma trasera. De ahí se originó una confusión mas que regular, teniendo que intervenir municipales de infanteria y caballería. Marcharon los carruajes, y como durante el tránsito se llenasen de pasajeros, al llegar á Atarazanas se repitieron las mismas escenas por haber subido tres señoritas." DB. 21.07.1876. Pàg. 8340. Ed. Matí

"El señor Alcalde mandó ayer retirar el aparato de fuerza municipal de infanteria y caballería que por secciones bastante numerosas se había escalonado estos últimos días, bajo la direccion del inspector de carruajes, desde el Liceo hasta el Astillero y que interrumpiendo la circulacion de los carruajes de la tram-via, para averiguar si llevaban estos un pasajero mas ó menos, daba lugar á escenas en que el prestigio de los agentes de la autoridad salía perjudicado. Como además de esta disposición, atendiendo á las generales reclamaciones del público, concedió permiso para que pudieran colocarse pasajeros en la plataforma delantera, se hizo ayer tarde el servicio con todo órden y regularidad, sin que en los coches hubiese mayor número de pasajeros que los que cómodamente caben sentados y de pié. Una sola pareja de municipales colocada frente al Liceo bastó para conseguir lo que no había podido lograrse en los dias anteriores." DB. 22.07.1876. Pàg. 8381. Ed. Matí.

El Liceu i la Boqueria, lloc on van haver els problemes per agafar el tramvia. A baix i a la dreta es pot veure, a la seva parada, com eren els tramvies de cavalls.

En aquests dies, una atracció va cridar l'atenció de molta gent i no era altre que la de admirar les fotografies que Joan Martí va recopilar al seu llibre Bellezas de Barcelona, algunes de les quals il·lustren aquest tema i totes les podeu veure a l'enllaç que us he posat: "En el espacio de la calle de Escudillers, inmediata á la de Aglá, veíase anteanoche gran concurrencia con motivo de haber abierto su magnífica esposición de vistas y retratos fotográficos, uno de los mas antiguos fotógrafos de Barcelona, D. Juan Martí." DB. 24.07.1876. Pàg. 8469. Ed. Matí.

En quant als problemes de transport públic, per sort, el sentit comú va imperar i es van posar més mitjans de transport a l'abast de la gent. Com sempre, la falta de previsió, malgrat més val tard que mai: "Por consecuencia del gran número de personas que estos dias van á los baños, la empresa de la tram-via ha aumentado el servicio de coches de la Barceloneta y tiene caballos apostados en las subidas del trayecto para reforzar los tiros a fin de no fatigar en demasía al ganado." DB. 27.07.1876. Pàg. 8548. Ed. Matí.

La calor no donava treva i, en plena canícula, es feia més sufocant que mai possiblement agreujada per el vent de ponent, fort i sec, que va bufar de forma violenta el dia 28 de Juliol, dia en que Barcelona va arribar als 36,2ºC, rècord del segle XIX.

El diari La Imprenta fa esment de la ventada: "El viento que se dejó sentir antenoche era abrasador y ahogaba á las personas que á las dos de la madrugada se retiraban á sus casas. La fuerza con que soplaba era extraordinaria y en momentos hasta huracanado. En la comarca del Vallés ia fuerza del viento derribó algunos árboles." La Imprenta. 29.07.1876. Pàg. 5083. Ed. Matí.

La casa Gibert, a la plaça de Catalunya, va ser la primera que es va construir a l'Eixample l'any 1861 i es va enderrocar el 1895 per la reordenació definitiva de la plaça.

El Diari de Barcelona, des de la seva fundació implicat en la difusió de la meteorologia, s'esplaia més en la trascendència de la dada meteorològica: "El dia de ayer fué uno de los mas calorosos de este verano. Treinta y seis grados dos décimos nada menos llegó á señalar á la sombra el termómetro centígrado como temperatura màxima, y á veinte y cuatro grados ocho décimos alcanzó la temperatura mínima. Al sol llegó el termómetro á cuarenta y cuatro grados. Es la temperatura mas alta que de muchos años á esta parte se ha esperimentado en Barcelona. Al calor se unía por añadidura un aire cálido que impedía la respiración por lo sufocante. El que necesitaba algun alivio tenia que replegarse á alguna habitación interior, bien cerrada y adonde no llegasen el sol ni el aire. Atravesar por las vías principales del Ensanche á las primeras hores de la tarde era empresa heroica, puesto que el infeliz viandante corria el riesgo de coger un tabardillo o de sufrir la asfixia por el polvo. El aire caliente que ayer se sintió había empezado á soplar la noche anterior, contando los serenos y vigilantes que les causava un malestar indecible. Añádese que varios serenos de la inmediata villa de Gracia tuvieron que retirarse á sus casas semi asfixiados. El verano de 1876 por los días que lleva ya y por las señales que presenta para lo futuro promete ser uno de los mas rigurosos que de muchos años hayamos tenido. Ni siquiera por la noche los barceloneses encuentran algun alivio en su malestar, puesto que los 24 y mas grados centígrados que señala el termómetro en las horas de menos calor, no pueden amenguar, antes al contrario sostener, la impresion que en el cuerpo haya causado la temperatura màxima de 31 y pico grados que por tantos días hemos debido aguantar y que ayer se agravó aun del modo que hemos indicado." DB. 29.07.1876. Pàg. 8620. Ed. Matí.

Des de València, on coneixen be el ponent abrasador, confirmen que el vent no ha estat un fenomen local: "Dice un Periódico de Valencia que á las seis de la tarde del dia 27 sopló repentinamente sobre aquella costa un viento poniente abrasador que se cree habrá causado perjuicios en el arbolado, principalmente en los algarrobos, secando á la vez la poca humedad que quedaba á los campos." DB. 29.07.1876. Pàg. 8651. Ed. Tarda.

La Gran Via de les Corts Catalanes, llavors només calle Cortes, deserta, sense transit i sense paviment, cosa que suposava que els carros aixequessin molta pols quan feia dies que no plovia.

La calor no remet i queden astorats de no trobar en els arxius una temperatura tan alta. No els falta raó. Europa occidental havia viscut durant uns segles el que anomenem en Meteorologia Petita Edat de Gel i que, malgrat tenir referències de estius càlids, des que hi han dades mai s'havia arribat a valors tan alts i que, fins i tot en les darreres dècades que hem patit bones calorades, estan entre les més elevades. Per establir en la justa mesura la calor que estan patint, el Diari de Barcelona busca a la biblioteca: "Ocupándose el Sr. Pi y Arimon en su obra “Barcelona antigua y moderna” publicada en 1854 de la temperatura que generalmente reina en esta capital, señala como màxima calor de 30 á 31º centígrados, y añade:
“El grado superior ha sido en el espresado periodo de 35,0 en la tarde del 21 de julio de 1825. De modo que en dichos 63 años la mayor diferencia entre las alturas termométricas ha sido de 39,5. Compárense estos datos con los que presentan otras poblaciones, y se entenderá cuán fundada es la opinion de la suavidad de nuestro clima”." DB. 02.08.1876. Pàg. 8756. Ed. Matí.

Quan allò semblava un infern, el dia 2 d'Agost per la tarda, a les 2 tenen 23ºC i trons i pluja, creixen nuvolades i descarreguen tempestes. Cauen 9 mm. No queia una gota des del mes de Juny: "Anoche casi todas las lineas telegráficas que afluyen a esta capital se hallaban interrumpidas, por efecto del temporal de la tarde." DB. 03.08.1876. Pàg. 8798. Ed. Matí.

I es confirma que les tempestes han abastat moltes comarques: "El Llobregat ha tenido una avenida, de suerte que frente á la boca del puerto se veía ayer una faja de agua roja, señal de haber llovido en la alta montaña de esta provincia.
Del Diario de Tarragona del 3:
“Mientras pasaba el tren de la mañana descendente de Barcelona entre las poblaciones de Arbós y Vendrell cayó en aquellas comarcas un fuerte chubasco que duro largo rato. También se veían las montañas de Prades y las demàs que cierran el campo de Tarragona cubiertas con espesas nubes y con señales evidentes de que descargaba en las mismas un regular aguacero.
Tal vez estas lluvias disminuiran algo el escesivo calor que hemos sentido los anteriores días.
A consecuencia de las lluvias de ayer el Francolí tuvo una regular avenida, hasta el punto de no ser possible vadearlo las caballerías y los carros. Los labradores de esta Ciudad se manifestaban satisfechos, pues han podido regar las habichuelas que consideraban perdidas ya”." DB. 04.08.1876. Pàg. 8845. Ed. Matí.

La muralla de mar era la única que quedava després de l'enderroc de la muralla de terra el 1854. Pocs anys després de 1876, entre 1878 i 1881, la muralla de mar també aniria a terra.

Esperança de refrescament en forma de tempesta, de la mateixa manera que avui en dia que esperem amb impaciència les tempestes d'estiu per fer més suportable la calor estiuenca. Però la calor no remetia i va continuar, més o menys forta, fins gairebé mitjans d'Agost. Be, el que no es consola, és perquè no vol: "De algun consuelo puede ser á los habitantes de esta Ciudad en medio de los calores que sufrimos el saber que en Tarragona, segon dice el Diario de dicha capital, el termómetro Reaumur llegó á señalar á la una de la tarde del dia 7, 42º al sol y 35º á la sombra. En Gerona tambien se siente un calor mas fuerte que en Barcelona, segun hemos oído afirmarlo á personas recientemente llegadas de aquel punto. Asimismo en Berga, villa que goza de fama de ser muy templada y hasta fresca en verano, se lamentaban sus habitantes del calor que se dejaba sentir, superior al que allí se hubiese esperimentado nunca al decir de personas ancianas." DB. 09.08.1876. Pàg. 9028. Ed. Matí.

Les tempestes de calor ja comencen passat mitjans de mes.... però no ho sembla: "A pesar de haber llovido copiosamente estos días en Montserrat, Manresa y Vich, no ha refrescado la atmosfera, y el calor continua molestando de lo lindo." DB. 17.08.1876. Pàg. 9309. Ed. Matí.

Per fi, la darrera setmana les tempestes ja dominen el panorama meteorològic i la calor tòrrida va desapareixent: "Anoche á las diez cayó en esta capital una lluvia bastante copiosa aunque de poca duracion. No se oyó mas que un trueno. Hemos oído decir que por la parte de Moncada descargó con mas fúria la tempestad." DB. 22.08.1876. Pàg. 9507. Ed. Tarda.

Entre les tempestes i la mala mar, la temporada de bany tocava a la fi: "Ayer el mar estuvo sumamente embravecido, viéndose poco menos que desiertos los establecimientnos de baños de oleaje de la Mar Vieja." DB. 23.08.1876. Pàg. 9516. Ed. Matí.

"La temperatura ha descendido hoy algun tanto, efecto sin duda de la lluvia de ayer que si bien escasa en esta ciudad y su llano, fué muy copiosa en las montañas vecinas y al otro lado de las mismas. Por la parte del Tordera la tempestad, á lo que se aseguraba, se desató con gran fuerza." DB. 25.08.1876. Pàg. 9619. Ed. Tarda.

L'estiu acaba i la sequera, que tants maldecaps ha portat per la quantitat de pols que s'aixeca als carrers de l'Eixample, encara molt poc edificat, seguirà fins el mes d'Octubre que serà molt plujós. Malgrat això, la dècada de 1871-1880 és una de les menys plujoses de tota la història pluviomètrica de Barcelona.

El Passeig de Gràcia, que divideix l'Eixample en dues bandes, dreta i esquerra, fa quasi 140 anys ja anava prenent la forma que avui li coneixem.

Per acabar, una noticia destacada en aquest final d'Agost serà la mort de l'enginyer Ildefons Cerdà i Sunyer, el 21 d'Agost al balneari de Caldas de Besaya a Cantàbria. S'ha parlat molt de que no va ser molt apreciat a Barcelona i que és ara, i no abans, quan se li reconeix el seu treball. Potser per la seva filiació política de caire liberal o per el fet que fou imposat des de Madrid el seu projecte d'Eixample però ja en la seva època va ser valorat en la seva justa mesura:

"Según habrán visto nuestros lectores por la esquela mortuoria que hemos publicado esta mañana, el dia 21 del corriente falleció en Caldas de Besaya don Ildefonso Cerdá y Suñer, uno de nuestros mas distinguidos ingenieros, como lo prueban los muchos trabajos que, ejecutó en el transcurso de su larga carrera. Cuando se trató del ensanche de Barcelona se abrió un concurso en que se presentaron muchos absurdos en forma de planos para dicho ensanche. El señor Cerdá, que había estudiado el asunto con elevado criterio y amplitud de miras, que creyó que para efectuar el ensanche en una gran población no bastaba un plano geométrico bien dibujado en un papel, sino que era indispensable tener en cuenta una porción de circunstancias relacionadas con la comodidad, la higiene y la salud pública, formó un plano al que agregó unas ordenanzas de edificación y un sistema de regularizacon de solares, tan completo, tan acertado, tan superior á cuanto se habia presentado en el concurso, que el gobierno le impuso á Barcelona, dispensándole con ello un gran beneficio.

Esto le valió al señor Cerdá no pocas enemistades. Desde el primer momento, puestas de acuerdo la codicia y la ignorancia, trataron de desvirtuar su obra y lograron que sus ordenanzas de edificacion, que hubieran hecho de Barcelona la primera ciudad de Europa, fuesen letra muerta; lograron introducir en el plano una porción de reformas, absurdas todas y á cual mas perjudiciales, pero no pudieron desvirtuar la idea general, y pasados años la opinión pública ha hecho justicia al señor Cerdá, dando al plano de ensanche la importancia que merece y reconociendo sus excelentes condiciones.

Barcelona, sin embargo, no ha dado el nombre de Cerda ninguna de sus calles, ni le ha dedicado una inscripción siquiera. Pero eso no importa. El señor Cerda supo levantarse á sí mismo con el plano de ensanche, un monumento imperecedero y superior á cuantos puedan dedicarle sus conciudadanos." La Imprenta. 23.08.1876. Pàg. 5689. Ed. Tarda.

Estiu de 1928. Humor enlloc de terror

De vegades, escoltant i llegint els mitjans de comunicació, sembla que les onades de calor són patrimoni de les darreres dècades del segle XX i primers anys del XXI. Be, quan mirem quin temps feia molts anys enrere també trobem estius d'allò més càlids i onades de calor molt intenses. L'estiu de 1928 n'és un exemple.

Aquell estiu Barcelona estava en plena transformació. La Exposició Universal de 1929 era un bon motiu per modernitzar la ciutat i tot l'entorn de Montjuïc i la plaça Espanya canviaria de forma radical per aconseguir la imatge que actualment coneixem. Però, com sabem els que vam viure els Jocs Olímpics, les obres no es van quedar restringides a l'àrea on es celebraria l'esdeveniment, ans al contrari, van tenir un abast general. La plaça de Catalunya va canviar la configuració de X que tenia des de finals del segle XIX a la forma actual i, potser amb major impacte urbà, el soterrament de les vies dels Ferrocarrils Catalans en el seu recorregut pel carrer Balmes i fins la part alta de Sarrià. Podríem dir que Barcelona, com a ciutat, entrava de ple en el segle XX.

1928. Obres a la plaça Espanya i Montjuïc.

En definitiva, l'estiu de 1928 pels barcelonins va ser una cursa d'obstacles, tanques, obres i pols. Només els va faltar la calorada que des de finals de Juny i fins al Setembre va incomodar el tarannà diari.

Per que ens fem una idea de la calor que va fer tenim les dades mitjanes de l'observatori Fabra. La mitjana del mes de Juliol del 28 no va ser superada per cap mes fins al Juliol del mític 2003 però el mes d'Agost d'aquell any no es va quedar curt i encara és el cinquè més d'Agost amb la mitjana més alta de tota la sèrie iniciada el 1914. Per tant, podríem afirmar que l'estiu de 1928, en conjunt, és el segon més calorós dels darrers 100 anys a Barcelona, després del estiu de 2003.

Els 5 juliols i els 5 agosts més càlids a Barcelona els darrers 100 anys.

La calor va ser infernal i duradora, un estiu dels de veritat, però a diferència del que va passar al 2003, amb un mitjans de comunicació que ens predicaven la fi del món cada dia, poques referències a la calorada trobem als diaris generalistes i si, en canvi, als setmanaris que tractaven l'actualitat amb certa ironia. Al 1928 la calor era matèria pels acudits, al 2003 la calor semblava una sèrie de terror.

Per començar, unes pàgines de humor satíric.

El setmanari Papitu fou una revista molt popular a Catalunya, similar a la revista El Jueves actualment, i tenia una pàgina escrita en castellà però com el parlaria un català i amb unes "catalanades" que fan riure. El Dia Betico del 8 d'Agost de 1928 és dedicat a la calor amb un curiós butlletí meteorològic que comença així: "Màxima al sol.- Un pedo de grados que esparvera." Seguiu llegint.

L'Esquella de la Torratxa tenia una línia més política i era més crític que satíric. Aquí trobem una pàgina amb opinions imaginades de personatges importants de l'època, encara molt coneguts la majoria i entre ells Comas i Solà, primer director de l'observatori Fabra, sobre l'estiu tant calorós que tothom patia.

Un comentari al Papitu que porta per títol El Termòmetre i signat per un suposat periodista de nom Gundemaro Recolons, el signaria qualsevol en un dia de calor tòrrida avui en dia: "Sense termòmetre la calor devindria més suportable. El termòmetre en lloc d'alleugerir els nostres sofriments els hi dóna estat oficial. Mentre no veiem el termòmetre suposem que la calor és insuportable. En veure el termòmetre, ens aclaparem. El 37 a l'ombra devé una obsessió i esperem que baixi amb la mateixa ansietat que esperem la baixa de les subsistències. Vàries vegades hem estat a punt d'estrellar-lo contra la barana de la galeria, però sempre hem desistit. Al fi i al cap el termòmetre ens dóna tema per sostenir les nostres converses a l'estiu. I això sempre s d'agrair."

El mateix Papitu publica una sèrie d'acudits amb una sola vinyeta.

També l'Esquella de la Torratxa dedica pàgines senceres als acudits de caire meteorològic.

Per acabar, unes làmines del gran Ricard Opisso i uns dibuixos amb la moda estiuenca i els mètodes per apaivagar la calor ara fa 84 anys.

La calorada de Juliol de 1.982

Acabem de passar un mes de Juliol atípic a moltes comarques catalanes pel que fa a precipitacions i ambient fresquet pel que els darrers estius ens tenien acostumats. Aquesta anomalia ni és general ni obeeix a circumstàncies que no tinguin un caire meteorològic: l'anticicló ben situat a les Açores permetia un flux constant de vents d'origen nord-atlàntic i l'arribada de línies d'inestabilitat ha donat lloc a un mes de Juliol atapeït de tempestes, especialment a la meitat est i nord de Catalunya.

L'altre cara estiuenca la trobem l'any 1.982, l'any dels Mundials del Naranjito, Espanya 82, quan la calor tòrrida, amb rècords inclosos, va ser la nota destacable.

Després d'un mes de Juny amb poques calorades a Barcelona, només un dia per sobre dels 30ºC a l'observatori Fabra, però que va preparar els ingredients pel Juliol. L'anticicló a les Açores, una depressió a l'Atlàntic nord que formava un solc en alçada i un matalàs de calor important sobre el Magrib són els actors principals en aquesta onada de calor.

Anàlisi de la situació atmosfèrica el dia 2 de Juliol de 1982

La dinàmica dels centres d'acció va evolucionar de manera que el solc va transformar-se en un depressió aïllada en nivell alts (DANA) sobre Madeira amb un flux de vents del sud sobre Marroc que impulsarà la bombolla càlida cap al nord i cap a l'est, és a dir cap a la Mediterrània occidental, com podem veure en el següent anàlisi.

Anàlisi de la situació atmosfèrica el dia 6 de Juliol de 1982

Una primavera extremadament seca, entre Abril, Maig i Juny van caure només 39 mm, va deixar els boscos completament eixuts, factor decisiu en el desenvolupament dels incendis, la majoria provocats, de primers de Juliol. La Vanguardia encapçalava el seu article principal amb aquest paràgraf: "Gran parte de los bosques de la provincia de Barcelona estallaron ayer en llamas. Como si un negro cerebro dirigiera las operaciones, los incendios forestales se sucedieron uno tras otro con inusitada rapidez y en múltiples lugares: Garraf, Martorell, Sant Quírze de Safaja, Parets, Cardedeu, Castellterçol, Caldes de Montbui, El Figaró, Aiguafreda... los bosques parecían haber declarado la guerra. El más espectacular y peligroso de todos los incendios fue el originado en el macizo de Garraf en el término municipal de Beques, que llegó a quemar varias torres y óbligó a desalojar a dos mil personas en la zona de Castelldefels." LV. 07-07-1982.

Tot seguit, el mapa publicat en el mateix article amb els focs actius al voltant de Barcelona.

La meteorologia i el factor humà van ser crucials per a que les temperatures atenyessin valors rècord, molts d'ells encara vigents, i que és noticia de portada a La Vanguardia junt a les reaccions a un Brasil-Itàlia del Mundial, jugat a l'estadi de Sarrià sota una temperatura superior als 37ºC.

Les altíssimes temperatures van afectar de forma més clara a la part interior de Barcelona, Collserola i Prelitoral. Al Fabra la màxima va ser de 39,8ºC, rècord absolut de tota la sèrie de quasi 100 anys, i no només això sinó que la mínima de la nit següent no va baixar dels 30ºC en molts barris de Barcelona i l'ambient era molt tòrrid. Al Vallès les màximes van ultrapassar els 40ºC, en canvi, a l'aeroport la marinada d'una Mediterrània encara no gaire càlida va impedir unes màximes molt elevades. Tot seguit un quadre amb les màximes i mínimes a l'observatori Fabra, al Putxet i a l'aeroport, tots ells observatoris oficials:

En l'anàlisi de la situació que fa La Vanguardia, cal observar com el periodista deia el què passava i el que li havien explicat perquè passava, evitant sensacionalismes com avui en dia que relacionen amb l'escalfament global qualsevol onada de calor: "La actual ola de calor tiene su origen en los calientes vientos que llegan a Cataluña y gran parte de España procedentes del Africa y más concretamente del Sahara. Estas altas temperaturas «circulan» a media y alta altura. Simultáneamente a este factor, se registra lo que los técnicos en Meteorología denominan «inversión térmica»; en las capas más altas de la atmósfera existe la misma temperatura que a ras de suelo e, incluso, algunos grados por encima.
Un tercer elemento se une a los dos anteriores: pese a que los vientos están en calma, cuando soplan lo hacen en dirección Castelldefels - Barcelona" LV. 07-07-1982.

Queda molt clar, una invasió d'aire saharià unit a la presència propera de focs i a vents fluixos del SW que porten l'aire reescalfat, van ser les causes de la onada de calor més forta que Barcelona i les comarques properes han patit al segle XX. El Mundial de Futbol de Espanya 82 sempre serà recordat per la forta calor.