Hivern de 1954. A l’ombra de la gran fredorada

A la història hi ha un munt d’esdeveniments que destaquen amb llum pròpia, i ho fan amb tanta lluentor que altres fets importants propers en el temps s’acaben oblidant o perdent el seu veritable valor. No és estrany que això també passi amb les grans personalitats científiques, polítiques, esportives. Recordem Eddy Merckx però oblidem al gran Poulidor. Podríem dir que això és el que va passar amb el Hivern de 1954, que es perd en el record eclipsat per la importància del Febrer de 1956, potser el més fred des que tenim dades instrumentals, fa uns 240 anys.

Però abans d'entrar en matèria meteorològica, no hi fa res uns apunts històrics, per allò de posar-nos en situació.

Espanya es troba fora del mapa estratègic, aïllada després d'acabada la Segona Guerra Mundial. La Organització de les Nacions Unides, recent nascuda després del conflicte bèlic, recull en la Resolució 39 de la ONU el que es coneix com Qüestió espanyola el conjunt de relacions geopolítiques i diplomàtiques entre l'Espanya feixista i el països de l'ONU.

Un Franco ben somrient es troba amb Hitler a Hendaya, l'Octubre de 1940.

Com ens expliquen a l'article anterior: "A l'ONU, el tema d'Espanya va ser un dels primers a ser tractat per l'organització, per iniciativa de la delegació de Polònia. Entre maig i juny de 1946, el Consell de Seguretat de l'ONU va fer un estudi sobre la situació política a Espanya, arribant a les següents conclusions:

1. El règim de Franco era de naturalesa feixista, establert amb ajuda del règim nazi d'Alemanya i el règim feixista d'Itàlia.
2. Malgrat les protestes aliades, Franco va ajudar a les potències de l'eix enviant la Divisió Blava a la Unió Soviètica i apoderant-se de Tànger en 1940.
3. Franco, juntament amb Hitler i Mussolini, va ser culpable de la conspiració que va resultar en la Segona Guerra Mundial, en la qual es va ajornar la bel·ligerància de Franco fins al moment que s'acordés mútuament."

No obstant, degut a la posició anti-comunista del règim franquista, els Estats Units, en l'àmbit militar, van fent més lleugera aquesta pressió enviant armes després del conegut com Pacte de Madrid, signat el 26 de Setembre de 1953. Aquest, en esència, seria el punt d'inflexió que marcaria el final de l'embargament que patia Espanya i la normalització internacional de la dictadura.

Un Franco ben somrient es troba amb Eisenhower a Madrid, el Desembre de 1959.

Ens trobem en plena escalada de la Guerra Freda. Després de la II Guerra Mundial, les potències es divideixen en blocs: per una banda el bloc capitalista, encapçalat pels Estats Units que desenvolupen el conegut com Pla Marshall i el bloc comunista, que lidera l'Unió Soviètica que acabarà signant el Pacte de Varsòvia.

En aquest augment de les friccions est-oest, entrava en joc una eina que, d'haver-se utilitzat, podria haver estat terrible per la humanitat sencera: les bombes atòmiques. Era un tema molt tractat a la premsa d'aquell hivern. Només començar l'any ens posen en situació amb un article de José Artero Soteras amb el títol Muere un año peligroso, 1953, Nace un año esperanzador, 1954: "La energía atómica y los armamentos fundados en ella, bien sean ingenios A o artefactos H son conocidos en el mundo entero; hallándose los dos posibles enemigos en posesión de todos sus secretos. Nadie, por tanto. debe soñar con eliminar al contrario en un primer golpe, por muy grande que éste fuera; máxime sí como en el caso de Rusia tiene ésta el espacio a su favor.

Quien conozca la geografía rusa deberá reconocer que esto es una verdad evidente y con bombas atómicas, como ya sucedió cuando sólo se luchaba con fusiles, el tremendo «general espacio», y el «mariscal invierno» lucharán siempre en vanguardia contra quienes pretendan, ignorar su existencia."

Així estava tot, i més anys que va seguir, però per sort, els dos galls de la baralla es van limitar a treure pit i ensenyar-se qui en tenia més i qui les tenia més grans.

Enmig de tot aquest enrenou, la vida seguia i els dies passaven, amb més o menys dificultats, per la gent d'una banda i de l'altre de les fronteres, cada vegada més altes, que s'aixecaven entre països.

Però, si hi ha quelcom que no entén de fronteres és el conjunt de fenòmens que cada dia ens afecta: calor, fred, sol, pluja, neu..., en definitiva, la Meteorologia. Especialment adversa va comportar-se durant aquest hivern tan "bèlic" i, com veurem, n'hi va haver per tothom.

El període hivernal 1953-1954 va començar a Catalunya de forma molt decepcionant, pels amants del fred i la neu, és clar, i és que la suavitat tèrmica s'allarga fins Nadal. La causa no és altre que un gran anticicló centrat sobre Europa oriental que bloqueja el pas de depressions atlàntiques que, en el seu recorregut típic d'oest a est, queden ancorades a les portes de la península Ibèrica, generant un corrent del sud o sud-oest gairebé constant.

Com podem observar a la pàgina del Boletín Meteorológico diario del 18 de Desembre, una setmana abans de Nadal, quasi tots els observatoris de la xarxa d'AEMET, llavors Servicio Meteorológico Nacional, tenen mínimes superiors a 5ºC, fins i tot en localitats molt fredes com Molina de Aragón o Soria i, curiosament plou dèbilment arreu d'Espanya menys al Cantàbric i Galicia. Els vents del sud són els causant d'aquest desgavell.

Malgrat que no s'acostuma a recordar, com si que passa amb els freds i les nevades, aquest tipus de situació és bastant normal, de manera que molts hiverns tenen alguns dies o setmanes de caire primaveral, abans i ara. No és estrany, fins i tot, que aquest dibuix sinòptic sigui tan durador que abasti tota l'estació, avançant dates de floració i portant als catastrofistes de l'escalfament a fer tota mena d'auguris.

En el hivern que ens concerneix, va ser durant els dies de Nadal quan va girar la truita. L'espai atlàntic va ser ocupat per un anticicló que, amb el seu gir en sentit horari, va portar vents de latituds septentrionals, més freds, és clar. El canvi, no obstant, no es limita a un moviment de les peces en el tauler meteorològic. L'anticicló atlàntic s'allarga cap al nord-est establint un pont amb l'anticicló del nord d'Europa i dibuixant la nit de Cap d'Any un corrent que porta els freds de les planes russes cap a l'interior continental.

Només començar l'any 1954, el fred i la neu prenen un protagonisme absolut quan el 2 de Gener cau a la mateixa ciutat de Barcelona una mica d'aiguaneu: "La que acaba de venir ha sido la primera ola de frío que hemos padecido en el invierno actual. La causa de ella ha sido igual a la que origina todas las más intensas que se registran siempre en estos meses: la absorción de vientos del sur de Rusia por una borrasca que se sitúa en Italia y que procede de otra que comenzó en Canarias y que después de cruzar el estrechó de Gibraltar se fue corriendo por el Mediterráneo hasta alcanzar la península hermana. (...)
Sin embargo, aunque España no recibía tan directamente el empuje de la masa aérea fría, fue lo suficiente para ocasionar en Cataluña, y especialmente en los Pirineos orientales, grandes nevadas con espesores de treinta y ochenta centímetros de altura. (...)
¿Continuará viniendo más aire frío? Esta es la pregunta que, aterida y asustada, formula ahora todo el mundo. Y a ella hay que contestar que lo probable es que vaya cesando la impetuosidad de ese viento y que poco a poco la masa aérea, se aquiete y repose sobre nuestro suelo y se temple con nuestro sol.
El cielo, no siendo en las cordilleras, está limpio, «claro y heladero propio de enero», y si de noche se enfría mucho, por el día se caldea bastante.
Las temperaturas de nuestras capitales de provincias — que es de donde tenemos rápidamente datos — han descendido en uno o dos días, tres, seis, doce y aun más grados." La Vanguardia. 03.01.1954 Pàg. 6

La neu a les muntanyes del Cantàbric aïllava sovint molts pobles. Els treballs per restablir les comunicacions eren titànics.

El règim franquista, quinze anys després de la guerra, no havia preparat al país per evitar aquests problemes cíclics. Poca neu havia caigut fora de les muntanyes però els problemes de comunicacions eren generals. Calia buscar una justificació transcendental: "El mundo se nos está empequeñeciendo de tal modo —por efecto de la creciente intensidad y rapidez de las comunicaciones— que en cualquier lugar repercuten las consecuencias de los sucesos acontecidos a muchos kilómetros de distancia. En este momento el pais entero se encuentra bajo la égida de un tiempo riguroso, pródigo en nevadas, en lluvias y en ventiscas, y ello ha tenido por resultado inmediato que las comunicaciones ferroviarias padezcan interrupciones y retrasos, los cuales vienen a constituir ante nosotros como una embajada del desorden del clima en aquellos lugares. De este modo los trenes procedentes de Zaragoza llegaron a nuestra ciudad con tres o cuatro horas de retraso sobre su horario." La Vanguardia. 10.01.1954 Pàg. 6

Com el temps evoluciona sense aturador, l'onada de fred siberià desapareix i a meitat de mes es gaudeixen unes temperatures inimaginables dies enrere. Els canvis sobten tant com els 20ºC que es registren a Barcelona: "Estamos sometidos a grandes cambios de temperatura del aire. Tan pronto bajamos en España por escalones de seis grados centígrados, como trepamos a saltos locos de doce grados en muchos puntos de nuestra Península.
Puntos destacados por sus mayores excesos térmicos han sido durante la semana última Cuenca, que vió caer el termómetro a 11 grados bajo cero, y Alicante, que disfrutó casi de los 25 de máxima, propios de un día de verano." La Vanguardia. 17.01.1954 Pàg. 5

I, com no podia ser d'una altre manera en un hivern tan variable, el millor estava per arribar. La darrera setmana de Gener s'estableix un pont anticiclònic entre les altes pressions de Sibèria oriental i Escandinàvia. El flux de vent de l'est és mastodòntic, abasta gairebé mig hemisferi nord, com podem veure en la següent imatge. Podem dir que hi havia fred per tothom, els de l'est i els de l'oest.

En el seu recorregut, afecta primer a Europa oriental i, en concret, a Romania, oberta a Sibèria pel mar Negre. En aquest sentit, voldria fer una àmplia ressenya d'aquell Febrer de 1954 a Romania que és la terra de la meva dona.

A la memòria meteorològica del país daci hi han molts hiverns durs, que a Catalunya són impensables, però aquest Febrer de 1954 destaca amb llum pròpia. Una paraula que temen els romanesos durant les informacions del temps a l'hivern és viscol. Més que una nevada, estaríem parlant de neu amb vents molt forts durant hores i hores que arriba a acumular decenes de centímetres, fins i tot metres de neu, en un temps relativament curt.

Una de les regions més afectada per aquest fenomen és Muntènia, situada entre els Càrpats i el Danubi. Oberta al mar Negre per l'est, quan una depressió hivernal queda instal·lada al sud aporta, amb el seu gir ciclònic, fred de les planes russes i humitat del mar Negre. Aquesta barreja crea un coctel que als Estats Units es coneix com Lake-effect i acumula neu a dojo en zones concretes afectades pel vent.

Imatges de la tempesta de neu de Febrer de 2012 a prop de Buzău

Us puc assegurar que és molt angoixant. Neva sense parar reduint la visibilitat a la mínima expressió, que fa gairebé impossible caminar o circular per carretera, i acumulant grans quantitats de neu que poden arribar a formar congestes que sepulten cotxes i, fins i tot, cases.

Una de les més importants que recorden els romanesos va ser al principi de l'etapa comunista i es coneix com a Marele Viscol din februarie 1954 (La gran nevada del Febrer de 1954), que va afectar sobre tot a Buzău i a la capital, Bucarest.

La mare de la meva dona va viure amb 19 anys aquest hivern glacial a la localitat de Săpoca, un poble prop de Buzău, i segons em va explicar, els que van poder sortir amb menys dificultats, anaven a ajudar a la gent que havia quedat literalment enterrada dins de casa seva portant menjar i traient-los si calia. Calia obrir camins que, en molts casos, semblaven tunels per l'alçada de les parets de neu. Tot això sense màquines, que havien quedat enterrades, i base de pales i la unió dels veins.

En un país amb hiverns tan freds, la neu pot aguantar sense desfer-se durant setmanes, per tant, hom pot imaginar que una nevada d'aquest nivell paralitza l'activitat a qualsevol lloc, ja sigui un poble o una gran ciutat, com Bucarest. Aquí, el govern de la República Socialista, liderat per Gheorghiu-Dej, va mobilitzar l'exercit romanés, que encara mantenia una presència significativa de soldats soviètics que havien ocupat Romania des de l'any 1944 i presoners polítics i comuns que van intentar obrir vies de comunicació.

Tot seguit, tres enllaços a diferents temes que tracten aquest episodi meteorològic, en llengua romanesa:

• DOCUMENTAR ÎN IMAGINI: Iarna anului 1954

• ROMÂNIA - IARNA 1953-1954

• Presoners de la Gran Nevada amb torb de l'hivern de 1954

Des del punt de vista purament meteorològic, aquest hivern de 1953-54 va ser un dels més freds viscuts a Romania durant el segle XX. Les dades de Buzău parlen per si soles: entre el 1 de Desembre de 1953 i el 28 de Febrer de 1954, van haver 55 dies amb temperatures màximes inferiors a 0 graus, és a dir, glaçant tot el dia, i 41 dies amb mínimes per sota dels -10ºC, apart de diversos dies que queden per sota dels -20ºC. La mitjana de -8,7ºC del mes de Febrer de 1954 queda uns 9 graus per sota de la mitjana climàtica actual.

Però com he dit abans, hi va haver fred per tothom. Si hi ha una cosa òbvia, és que les masses d'aire no entenen de fronteres ni de murs ideològics i aquesta massa gèlida va recórrer tota Europa fins arribar a les terres més occidentals del continent.

 Febrer de 1954. Carrer Pelai de Barcelona

Només començar Febrer, el fred arriba amb puntualitat a Catalunya. El 31 de Gener el fred ja era ben viu, durant la tarda el cel s'anava tapant i amenaçava pluja. Al vespre ja queia un plugim que poc abans de mitjanit es transforma en neu: "La grisácea luz y el aire cortante de la tarde del domingo advirtieron a los barceloneses de la inminencia de una nevada, que, en efecto, comenzó alrededor de las once de la noche, si bien a partir del crepúsculo cayó en distintas zonas de la ciudad una finísima lluvia de gotitas heladas, que contribuyó a poner en su punto un panorama meteorológico muy poco frecuente en Barcelona. Al principio los copos tuvieron la graciosa y alígera apariencia de pavesas agitadas por el viento, visibles al cruzar los haces de luz de las farolas y de los reflectores de los automóviles. Poco a poco aumentó su tamaño y su consistencia y fue posible contemplar el espectáculo de la nieve desprendiéndose como ingrávidas masas de plumón sobre las desiertas y ateridas calles, en las que el frío se intensificó progresivamente hasta permitir que se depositara una leve capa blanca que a primeras horas de la madrugada era unánime, con esa mágica monotonía de la nieve en la que triunfan los mil matices del blanco.

Avinguda Josep Tarradellas, abans Infanta Carlota, en plena nevada. Al fons, la que llavors era la plaça Calvo Sotelo

La gran sorpresa se la llevaron los ciudadanos madrugadores, a quienes les fue negado, cierto, el encanto de la iniciación, pero que, en cambio, gozaron de la plenitud del paisaje urbano nevado, acontecimiento que — de no mediar el frío — sería una pura maravilla, particularmente para quienes vivimos en una ciudad que sólo cada dos o tres años, y normalmente en este mes de febrero, siente el prurito de jugar al Polo Norte. En las calzadas y en la mayor parte de las aceras los automóviles y los peatones ensuciaron y disolvieron la alba superficie, más no pudieron hacer lo mismo en las copas de los árboles, y en los balcones, y en los alféizares de las ventanas, y en las azoteas, y en los jardines, y en las montañas del Tibidabo y Montjuich, y en las estatuas y grupos escultóricos, donde, con. un excelente criterio decorativo, la nieve ciñó las figuras con su manto, renovando por unas horas su habitual apariencia.

Un tramvia i un autobus de dos pisos desafien la neu durant el matí del primer dia de Febrer

Con la aurora, cuyos dedos no fueron en esta ocasión rosados, sino pálidos, con estrías cárdenas, disminuyó la precipitación y simultáneamente aumentó el frío, de tal manera que a las seis de la madrugada el termómetro marcaba 1,4 grados bajo cero y a las diez 2,4 bajo cero también, temperatura «record» de este invierno. La nieve caída equivalió a un litro de agua por metro cuadrado, y sü espesor máximo fue de centímetro y medio, que se redujo milímetro a milímetro a medida que avanzaba el día y lucía el sol — un sol boreal y sosísimo — hasta no quedar más que rastros de la nieve que tan bellamente ornamentó Barcelona." La Vanguardia. 02.02.1954 Pàg. 13

La nevada al Tibidabo també va ser discreta però va fer les delícies dels que hi van pujar

Així va començar aquesta onada de fred siberiana que, si no va portar molta neu, com acostuma a passar, no va ser parca a l'hora de distribuir el fred. A l'observatori Fabra van baixar fins a -5,9ºC que era la temperatura més baixa de la sèrie de registres que llavors portava 40 anys d'activitat i que seria superada dos anys després pels -10,0ºC de Febrer de 1956. En tot cas, la mínima del 54 segueix sent una de les més baixes mesurades al centenari observatori.

La contundència en que el fred i la neu va afectar a molts punts d'Espanya, ens dona fe de la magnitud de l'episodi: "Los puertos, cerrados; las ciudades, ateridas. La nieve y la escarcha están creando en muchos caminos y poblaciones una situación alarmante. Como dicen los cronistas deportivos, se han "batido todos los records" en el termómetro. Hay víctimas que deplorar. Y en Málaga, en Sevilla y en otros cálidos lugares de Andalucía, donde —como testifican alguno de nuestros corresponsales— los copos de nieve no se habían visto en los últimos setenta años, la nevada es insólita. Es inusitada. Es casi un "fenómeno".

Se cuenta que, en Londres, en la última guerra, una señorita que, con varios centenares de señoritas aguerridas, había llegado a la metrópolis de la "Commonwealth" desde su Patria, que era Nueva Zelanda, viendo, por primera vez, una noche de diciembre de 1940, la nieve, que caía silenciosa e inexorable sobre el jardín de su Residencia de aprendices de soldados, exclamó, en éxtasis: "¡Qué bonita! Voy a coger un poco para mandársela a mamá por correo aéreo." Algo así han debido de pensar ayer las bellas niñas de Málaga, de Sevilla, de Ecija, de Alicante, de Orihuela; de Águilas, en Murcia; de Sueca, en Valencia; de Algeciras, de Tarifa...; las niñas que no han conocido hasta ahora el famoso sudario del invierno nórdico. En Madrid, en cambio, Madrid, capital del frío de la meseta, la nieve parece como si se helara en las alturas y perdiese vigor para descender a la vía pública." ABC Madrid. 04.02.1954 Pàg. 15

 

Una onada de fred d'aquest nivell no es limita a deixar quatre volves de neu i portar durant unes hores el termòmetre per sota del punt de congelació. La varietat de sensacions meteorològiques és notable i digne de recordar: "La jornada atmosférica de ayer puede muy bien compararse a una de estas funciones taurinas donde, según el dicho vulgar, «hay de todo», puesto que las estaciones parecieron irse turnando en el dominio del cielo, y hubo incluso sus esbozos de sol verdadero, al lado de las nieves invernales, de las brumas del otoño y de los chaparrones de la primavera. Con todo y señalar tan peculiarmente al día esta rara coincidencia de facetas climáticas, lo que le hará más memorable para los anales de Barcelona fue la caída de una nevada espesísima, que trasladó a nuestro panorama durante tres cuartos de hora la calma blanca que situaba Dostoievski en las noches del invierno petersburgués. En los comentarios de días pasados describíamos más bien una nieve traviesa, ligera, suave, que se complacía en vestir estatuas, en moldear relieves y en poner guirnaldas a las ramas y a los cables. Huyendo de tales frivolidades, la nieve de la mañana de ayer fue solemne, maciza y majestuosa, y nos hubiera legado una ciudad pavimentada de blanco durante largas horas de no haber sobrevenido providencialmente a continuación un aguacero que despejó el paisaje, en eficaz connivencia con las brigadas municipales de limpieza." La Vanguardia. 06.02.1954 Pàg. 12

Aquesta darrera nevada arriba quan els vents, originats per una depressió mediterrània, tenen un recorregut marítim que aporta humitat i que esdevé en una nevada consistent. La fredorada siberiana queda tallada, malgrat el fred es manté, i les temperatures no baixen més. No obstant, els dies tapats i amb precipitació mantenen el mercuri en valors del més cru hivern.

El fred, la neu i el gel acabaran marxant quan el dia 8 de Febrer una profunda depressió sobre el mar del Nord envia un front que escombra literalment la massa d'aire fred de gran part del continent europeu: "Una masa templada de aire marítimo substituyó a la masa ártica de los pasados días y originó lluvias en casi todo el país. Esta situación favorece la licuación de las nieves, todavía muy densas y abundantes en las montañas, y no impide el restablecimiento de las comunicaciones." La Vanguardia. 09.02.1954 Pàg. 4

Un contrallum preciós de F. Català Roca a la Via Laietana ens mostra el moviment d'una Barcelona que comença a despertar de la llarga posguerra.

El fred més intens ja marxava i, malgrat mantenir-se en uns nivells típics de qualsevol hivern, no va tornar a les excepcionalitats viscudes entre Gener i la primera quinzena de Febrer de 1954. És hora de fer balanç que, com acostuma a passar, té una incidència desigual: "Terminó el temporal de nieves y heladas que debía de haber venido ya en la segunda quincena de enero y vamos a pasar ahora el de aguas que correspondía para la primera de febrero, o un poco antes.
El temporal de nevadas lo producía una borrasca del Mediterráneo que aspiraba aire siberiano. Esa perturbación atmosférica dominaba Italia. Ahora ha cesado esa alteración subiendo el barómetro por la península hermana. Y en cambio comienzan a venir del Atlántico una serie de borrascas encadenadas que nos producen este tiempo loco y alborotado, tan propio de febrero. Ya no nos acuchilla el viento helado, ahora nos abanica juguetonamente el del océano turbulento y variable. Por algo le llaman los campesinos «regañón»; sin duda quieren expresar con ese nombre que sopla a bufidos.
La presión atmosférica sube y baja con alborozo. Se alegra con la primavera en perspectiva. Cada vez que baja nos lanza un pasajero chubasco. Chubasco de lluvia en casi toda la Península y todavía de nieve en las montañas más encumbradas.

El Paral·lel de Barcelona bullia aquell hivern, malgrat les gabardines i les bufandes.

Las bajas temperaturas de los anteriores temporales han dejado una triste huella en los huertos levantinos. No sólo las naranjas sino los árboles que las producen han padecido. Hay quien se acuerda del desastre del año 1946, y aún dicen que este año ha sido quizá más extenso. Del día 1 al 7 del actual mes de febrero ha estado helando en todo Levante. Y el termómetro ha descendido allí a los cuatro grados centígrados bajo cero, que es la temperatura peligrosa para las naranjas.
En cambio de ello se muestran contentos los cerealistas castellanos. Las duras heladas de las Castillas que han sido hasta de 12, de 14 y de 16 grados centigrados bajo cero han tenido la prematura elevación de las espigas. También dan muestra, de alegría — si bien condicionada — los ganaderos: las crías estaban ya lo suficientemente fortalecidas para resistir los fríos. Y al fundirse la nieve van a reverdecer los pastos.
Las precipitaeiones caídas durante el temporal de nieves han sido desiguales. Escasas contra lo que pueda creerse, en los valles, en las mesetas, y abundantes en las montañas. Consecuencia de ello es que las tierras llanas esperan todavía que caiga más lluvia en febrero para poder cantar victoria de buen grado de humedad — de buen «tempero» que dicen los agricultores hasta la siega —." La Vanguardia 14.02.1954 Pàg. 4

1817: Lo any de la fam

El primer quart del segle XIX va suposar per a Espanya una de les crisis més importants de seva història, tant és així que suposarà un abans i un després en l'evolució econòmica i política del país ibèric, i una enorme pèrdua de pes especific respecte a altres països d'Europa que van saber resoldre millor els moments més convulsos.

Les revolucions i les guerres napoleòniques deixen la economia d'Espanya en una situació molt greu. Tot això unit a uns reis i dirigents polítics ineptes que només perseguien el lucre personal, en consonància amb la corrupció estructural que viu aquest país, i un malestar creixent a les colònies americanes que acabaria en un seguit de declaracions d'independències que deixarien l'imperi espanyol reduït a la mínima expressió i a molts ports i empresses espanyoles al límit de la fallida. En definitiva, només faltava que la mare natura se'ls tornés en contra.... i així va ser.

Simón Bolivar és el primer gran cabdill dels pobles americans que lluiten per la seva independència.

Les activitats econòmiques dels primers anys del segle XIX eren eminentment agrícoles, només Barcelona i les poblacions properes començaven a tenir una incipient activitat industrial, per tant, la societat encara era molt depenent del ritme de les collites, és a dir, una mala collita era la causant d'una carestia, en el millor dels casos, i, fins i tot, de fam en casos extrems. Queda clar, doncs, que la meteorologia jugava un paper pervers en la societat preindustrial perquè, tant pagesos com ciutadans, eren molt vulnerables a una sequera o una inundació durant el temps de creixement dels conreus. Actualment, per sort, les coses han canviat moltíssim i una mala collita només provoca algunes pèrdues als pagesos però no falta menjar a taula.

Malgrat això, en el fil del canvi climàtic, hi ha qui parla sovint de que un augment de temperatura portaria un descens de la quantitat de precipitació, fent un símil amb el clima nord-africà, i quan hi ha un període de sequera sempre surten veus alarmistes advertint de la catàstrofe. No deuen estar gaire informats els que diuen això; en primer lloc, perquè les dades observades no mostren cap indici en la tendència de la precipitació, i en segon lloc, perquè la sequera és inherent al clima mediterrani.

En qualsevol època trobem noticies de sequeres devastadores a casa nostra.

La identificació de una sequera no és una qüestió fàcil. La complexitat dels climes i microclimes arreu del país impedeix que es pugui fer una valoració general i, per tant, establir llindars equivalents d'afectació que permetin posar remeis de forma generalitzada per pal·liar els seus efectes. I només amb un estudi climatològic a posteriori podem establir el nivell de sequera respecte a d'altres al llarg de la història. En aquest cas podríem establir 3 tipus de sequeres:

1. Sequera hidrològica. Amb afectació al cabdal dels rius, llacs, embassaments i aigües subterrànies.
2. Sequera agrícola. Quan el sòl és prou eixut per impedir el creixement normal dels conreus.
3. Sequera socioeconòmica. La més greu, en la majoria de casos engloba les anteriors, i que porta danys sobre la població que poden anar des d'una carestia dels preus fins a patir els efectes de la fam.

El Bornet, mercat barceloní anterior al conegut Born, en una pintura del segle XVIII on es pot veure al fons la Ciutadella amb la Torre de Sant Joan, tant odiada durant l'ocupació napoleònica.

Pel que fa a la sequera de principi del segle XIX, més concretament entre 1812 i 1824, la perspectiva del temps ens permet afirmar que va ser la més important de la història meteorològica (des de que hi han dades, és clar) a la costa central catalana: "queda perfectamente definida en los registros de precipitación total anual por su extraordinaria duración: mientras que la precipitación anual media (1901-1990) es de 584,4mm en Barcelona, 12 de los 13 años analizados registran valores inferiores a esta media. Pero también es interesante percibir la intensidad de la sequía, con valores totales anuales inferiores al 50% de la media en un buen número de años: 1813, 1817, 1822, 1823, 1824." (1)

Aquesta sequera va tenir caràcter socioeconòmic greu amb pèrdues de collites, pèrdues de llocs de treball, pujada de preus als mercats i escassetat d'alguns aliments. Tot això emmarcat en una Catalunya de postguerra, per tant, ja empobrida.

Hom pot veure la clara anomalia seca de principi de segle XIX a la sèrie climàtica de Barcelona.

Durant el l'interval abans citat, entre 1812 i 1824, no tots els anys són dolents, tal com ens escriu el Baró de Maldà el Juliol de 1816: "... molt contents los pagesos de la bona, y abundant cullita de grans, y ara en las batudas, com així en aquella hera." El motiu no és altre que, malgrat el dèficit, la pluja va caure quan era més necessària respecte al període vegetatiu dels conreus.

No és el cas de l'any següent, 1817, que amb 193,3 mm va ser, no només el més sec d'aquest episodi sinó de tota la sèrie pluviomètrica de la ciutat de Barcelona iniciada el 1786 pel Dr. Salvà a l'observatori que tenia a casa seva, al carrer de Petritxol. Però si amb això no n'hi ha prou, el dèficit més gran es va donar entre els mesos de Febrer i Maig, vitals per el correcte desenvolupament dels conreus, sobre tot del cereal. Les xifres parlen per si mateixes: entre el 1 de Desembre de 1816 i el 30 d'Abril de 1817, Barcelona va recollir la esquifida quantitat de 17,3 mm, xifra que no arriba ni al 10% de la que hauria d'haver caigut i en l'any agrícola de Setembre de 1816 a Agost de 1817 es van mesurar 158,8 mm. Aquestes dades són pròpies d'un clima desèrtic.

La precipitació de l'any agrícola 1816-17 a Barcelona posa en evidència la sequera extraordinària que van patir.

Lluny de la fredor de les dades, sabem que aquell any va ser molt dur per la gent. Els aliments depenien d'una pluja que no arribava: els cereals (blat, civada, blat de moro...) no germinaven, fet que suposava no disposar de farina per fer pa i escassetat de menjar per al bestiar, els rius no portaven prou aigua per fer moure els molins (fariners o paperers) ni tampoc tenien prou cabal per omplir les séquies que permetien regar els horts, circumstància que va fer patir o morir hortalisses i fruiters. Com hom suposa, el preu dels aliments augmenta per la falta d'oferta i, de retruc, calia importar molts d'aquests aliments amb el consegüent pagament d'aranzels.

Malgrat això, la vida seguia però no de la mateixa manera. Un exemple que no tot era igual és que el Carnaval es va suspendre pel fet que s'estaven fent rogatives per demanar la pluja. El dia 16 de Febrer de 1817, una informació publicada al Diari de Barcelona advertia que s'havien vist persones disfressades per la ciutat i recordava que no està permès disfressar-se durant el Carnaval per estar fent-se rogatives per falta d'aigua i que els infractors poden ser condemnats a penes de 100 assots si són gent sense títol i 6 mesos de desterro si són nobles. Queda clar, quan hi ha patiment no hi espai per la diversió.

Carnaval a Barcelona a la primera meitat del segle XIX.

En una societat on encara existia la Inquisició (quedaria suprimida el 1820 durant el Trienni Liberal i, tot i que Ferran VII la va restablir, les pràctiques de tortura acaben en 1834), la coacció al compliment dels deures que ordenava l'església era ben clara i, malgrat la pressió acadèmica exercida per il·lustrats amb coneixements científics, no oferia alternativa al ciutadà del carrer que no tenia accés a estudis especialitzats.

L'avís de rogativa publicada el 22 de Febrer de 1817 deixa clar qui mana en els temes meteorològics: "Rogativa. No hay cosa más justa en un pueblo cristiano que acudir á Dios en sus necesidades. La mano poderosa del Señor suspende á veces los efectos de su clemencia, y hace que experimentemos los de su rigor para apartarnos de nuestros vicios y para obligarnos á implorar su misericordia. En el dia nos aflige con la falta de agua que experimentan nuestros campos y que puede perjudicar en gran manera á la salud de nuestros cuerpos; y en esta pública calamidad, Barcelona que tantas pruebas ha dado en todos tiempos de un espíritu verdaderamente católico, no puede dejar de multiplicar sus votos y oraciones, y de acudir á la mediación de sus santos tutelares para que el Todopoderoso se digne consolarla en su aflicción y remediar la necesidad de agua que tantos males podría ocasionarla si continuase por más tiempo. Para conseguir este beneficio los Muy Ilustres Cabildos Eclesiastico y Secular con anuencia y conocimiento del Ilustrísimo Sr. Obispo han acordado ir hoy en procesión á la Iglesia de Nuestra Señora de la Merced en la que se cantará una misa solemne y se harán las deprecaciones convenientes á fin de implorar la protección de aquella poderosa Intercesora de la que Barcelona tiene recibidos innumerables beneficios: y a mas han resuelto hacer una fervorosa rogativa por espacio de nueve días en la Santa Iglesia, teniendo á la veneración pública el cuerpo del glorioso Martir y Obispo de esta ciudad San Severo y el de Santa Madrona. Se empezará esta tarde á las cuatro y media y á mas de los dos M. I. Cabildos asistirán algunos individuos del clero secular y regular. El pueblo de Barcelona con su devoción y con su concurrencia á esta piadosa rogativa contribuirá sin duda á que la misericordia de Dios nos favorezca con la lluvia saludable de que tanto se necesita; y bien persuadido de que el Supremo Hacedor de cielo y tierra dispone todas las cosas según su voluntad, despreciará las voces de los que, atribuyéndolo todo á efectos naturales, creen que si llueve es porque había de llover, y no porque el Señor se digne socorrer con lluvia cuando un pueblo que le adora verdaderamente contrito y humillado le pide esta gracia." DB. 22.02.1817 Pàg. 274

Hom pot creure que les rogatives són cosa del passat, i majoritàriament és així, però aquí veiem una que es va fer a Cabra del Camp l'any 2005 per necessitat i en commemoració de una que es va fer en 1905 i va ser efectiva.

En una època en que la ciència meteorològica era gairebé un llibre en blanc i la majoria d'esdeveniments quedaven vinculats a la voluntat de Deu, les pregaries eren el pa de cada dia, ja fos per demanar o agrair qualsevol fet. Pel que fa a la dinàmica d'establir una rogativa per pluja començava en la gent del camp que veuen que la pluja no es prou generosa per l'evolució de la collita; els pagesos feien arribar les seves preocupacions a les autoritats gremials; una vegada constaten que el perill és real, es dirigeixen a les autoritats municipals i aquestes a les eclesiàstiques. Aquesta gràfica d'en Mariano Barriendos indica la piràmide que calia seguir:

Aquestes rogatives no quedaven en un seguit de pregaries i prou, si les oracions no eren suficients calia augmentar, no només les accions religioses, sinó també la conducta de cadascú per no interferir la súplica divina: "Si mientras por desgracia vemos aumentar cada día la necesidad de que el cielo nos socorra con una lluvia abundante y saludable, fuésemos capaces de suspender los votos y oraciones que hasta ahora hemos dirigido al Todopoderoso nos haríamos indignos de alcanzar este beneficio, y acreedores á que la mano del Señor se mostrase en nosostros más áspera y pesada. El pueblo de Barcelona guiado por los sentimientos de piedad y de religión que heredó ya de sus mayores se hará siempre un honor en seguir sus huellas, y en buscar en las necesidades públicas aquel refugio y aquella protección que no fue implorada en vano en los tiempos pasados. Los estragos de la langosta roedora, los horrorres de la peste y el furor de poderosos enemigos desaparecieron, cuando Barcelona imploró humilde la intercesión de la Virgen Santísima bajo el título de las Mercedes. Esta consoladora memoria mueve al muy ilustre Ayuntamiento y al muy ilustre Cabildo eclesiástico á recurrir á su poderosa mediación para alcanzar remedio á los males que nos amenazan si por más tiempo nos aflige el Señor con la terrible sequía que experimentamos, y por lo mismo han acordado con anuencia del Excmo. Sr. Capitán General y del Ilmo. Sr. Obispo ir esta tarde en procesión de Rogativa á buscar su milagrosa Imagen y trasladarla á la Catedral, donde se continuará todos los días una humilde Plegaria por la mañana y tarde. Si alguno creyera que basta solo levantar nuestras manos al Cielo y hacer votos y oraciones sin abandonar el vicio y sin reformar las malas costumbres se engaña miserablemente, pues el Señor desprecia al que le honra solo con los labios y no con el corazón." DB. 05.03.1817 Pàg. 333

Si totes les oracions, processons i bones accions no donaven el fruit desitjat, calia que la intermediació dels sants i la implicació de la gent augmentés tal i com llegim el dia 6 d'Abril, dia de Pasqua de Resurrecció, quan la comunitat de Sta. Maria del Mar fa una rogativa per aconseguir "el beneficio de la lluvia que tanto se necesita (…) y sucesivamente irán dos comunidades cada día, pues aumentando la necesidad, justo es que aumente la rogativa…" DB. 06.04.1817 Pàg. 510

Aquests serien els nivells de gravetat en una rogativa a Barcelona. La sequera de 1817 és la darrera a la història de la ciutat que s'arribà al nivell màxim.

És ben clar que no només els precs portarien la solució a la sequera, tothom coneix el refrany castellà de A Dios rogando y con el mazo dando, sinó que calia posar l'enginy a treballar. Durant la primera meitat de l'any 1817 podem llegir diverses cartes, gairebé una discussió en dies successius, on hi ha la demanda de la construcció d’un canal del riu Llobregat, que diuen es demandat des del segle XVII, per a beneficiar especialment a la agricultura de la comarca del Baix Llobregat. Es crea una comissió al mes de Maig i el 11 de Setembre comencen les obres del que serà el futur Canal de la Infanta.

Malgrat això, hi ha necessitats més peremptòries com és el pa nostre de cada dia, motiu pel que l'Ajuntament ofereix la possibilitat, de franc, de construir molins de sang, tahonas en castellà, degut a que els molins reals no podien subministrar la farina necessària per l'abastiment de la ciutat: "Deseando el muy ilustre Ayuntamiento de esta ciudad proporcionar al Público, en cuanto alcanzan sus facultades, los alivios posibles, y á fin de evitar que por la gran carestía de aguas no falten las harinas necesarias para la fabricación del pan que se consume en esta ciudad, aun acudiendo á los molinos más lejanos, ha acordado ofrecer, como ofrece, á cualesquiera personas que quieran construir tahonas para moler trigos, que facilitará los locales proporcionados al intento, de los edificios llamados Silár y Pastim, sin pago alguno, á cuyo efecto presentarán sus demendas en la Secretaría del muy ilustre Ayuntamiento para verse, en el concepto que en igualdad de circunstancias será preferido el sugeto que ofrezca tener corrientes en más breve tiempo las tahonas ó tahona que quiera construir." DB. 29.04.1817 Pàg. 630

Molí de sang per moldre el blat.

Però no tot serien mesures urgents per evitar la fam, cada vegada més present en les famílies barcelonines. Aprofitant el baix cabal d'aigua de les séquies, l'Ajuntament disposa que es netegi la principal via d'entrada d'aigua a la ciutat de Barcelona, el Rec Comtal. Cal pensar que, en un temps en que l'aigua era portadora de nombroses malalties (diarrea, còlera, malària, febre groga, etc) i les epidèmies eren recurrents en aquella Barcelona, la neteja de les aigües estancades o contaminades era un benefici que millorava, en certa mesura, la qualitat de vida dels barcelonins: "La poca agua que tiene en la actualidad la acequia condal es motivo de que no alcanza al nivel del conducto por el cual ha de venir á esta ciudad, y para remediarlo, en lo que cabe, á fin de que teniéndola la acequia, pueda llegar á las fuentes del Arrabal y Rambla, ha sido indispensable providenciar la limpia de parte del referido conducto. Por esta causa dejarán de estar corrientes desde hoy por los tres ó cuatro días de la limpia: pero á beneficio de los vecinos de aquellos barrios, se procurará que en estos días, sin que falte el abasto á los demás, estén más abundantes las fuentes de San Francisco, San Miguel, San Jaime y plaza Santa Ana." DB. 01.05.1817 Pàg. 649

I, és clar, calia buscar culpables de la sequera tan tossuda i, tal com passa actualment amb el canvi climàtic que és el sospitós mediàtic en qualsevol contrarietat meteorològica, la recerca de culpabilitat en aquelles dates no podia ser altre que l'imperi francès, comandat per Napoleó, que havia marxat 3 anys abans, després de annexionar-se Catalunya, i haver deixat un país empobrit i amb moltes ferides: "Problema. Se suplica á los amantes de la física, se dignen resolver este problema: ¿Si la falta de árboles es causa de la sequedad que padecemos? Pues la tierra es más árida y menos dispuesta á evaporarse, por ser más penetrada por el sol, que la enciende en algun modo, haciéndola más seca. La sequedad de la atmósfera es indefectible en un territorio donde no haya cuerpos húmedos y frescos, que comuniquen sus calidades.
Si esto es así, podremos dar las gracias al tirano de la Europa, por la corta de tantos árboles, que tal felicidad nos trajo. D.D.J.P.B." DB. 01.05.1817 Pàg. 648

Durant els anys d'ocupació francesa el Diari de Barcelona s'escrivia en francès, castellà i també, al principi, en català.

Però malgrat tots els esforços, pregaries i culpables aliens, la collita a la majoria de comarques catalanes va acabar perdent-se: "... por estar enteramente perdida la cosecha á causa de la grande sequedad, sin esperanzas de remediarse, aunque nos favorezca el Cielo con el beneficio de la lluvia, que en todo el Urgel llegará ya tarde." DB. 03.05.1817 Pàg. 656. Els que van viure fa 200 anys ho van recordar com "Lo any de la fam".

Arribat aquest punt, cal preguntar-se quina va ser la causa d'una sequera tant forta. Malgrat que hi ha que relaciona les erupcions volcàniques, com la del Tambora el 1815, o el mínim solar de Dalton amb aquest període, és difícil establir una connexió directa amb la precipitació, al contrari que amb la temperatura afectada per la disminució de radiació solar que provoquen els milers de tones de cendra acumulades a l'estratosfera. Si realment hi hagués una causa-efecte, veuríem que després d'una gran erupció volcànica sempre disminuiria la quantitat de pluja i no és el cas, p. ex. quan el Pinatubo o el Krakatoa.

Potser seria més correcte indagar al voltant de causes sinòptiques, és a dir, possiblement la persistència d'una gran àrea anticiclònica i/o circulació zonal al sud d'Europa o a la Mediterrània bloquejaria el pas de fronts atlàntics actius, desviaria les depressions més al nord i evitaria la formació de depressions a la Mediterrània occidental, principal causant de les pluges més abundoses a la costa i prelitoral català. Hi ha constància de que aquell 1817 va ser especialment plujós al nord d'Europa o al nord de Portugal, per tant, quelcom impedia un règim pluviomètric normal a Catalunya, i també a les Illes Balears i València.

Mitjançant mesures de pressió atmosfèrica s'han pogut fer reconstruccions sinòptiques com les que presenta el Dr. Mariano Barriendos en la següent gràfica i que reflexa les sospites abans esmentades.

Els anys que van seguir es va mantenir el dèficit hídric, conformant la sequera més important que han patit els barcelonins i cal preparar-se perquè la incògnita no és si tornarà, sinó quan tornarà a passar... i no culpem al canvi climàtic, si us plau.

(1): La sequía de 1812-1824 en la costa central catalana. Consideraciones climáticas e impacto social del evento. Mariano Barriendos y Andreas Dannecker.

DB: Diari de Barcelona.

Octubre de 1987: Gota freda?

Si qualsevol dia sortíssim als carrers de Barcelona, o de la seva àrea metropolitana, i preguntéssim a la gent quin és el mes més plujós de l'any, de ben segur que molts citarien algun mes tardorenc, amb Octubre com a paradigma, i encertarien plenament.

El règim pluviomètric de la costa central catalana, segons el professor Javier Martín Vide, és del tipus TPHE per les inicials de la estació astronòmica (Tardor-Primavera-Hivern-Estiu) on la primera és la estació amb més quantitat de pluja i va decreixent fins a l'estiu que és la més seca. Com podem veure en el següent mapa, en tot el litoral i prelitoral el predomini de la tardor és ben clar i la causa no és altra que la habitual presència de tempestes i aiguats provocats, en la majoria de casos, per la convulsió que suposa l'arribada de aire fred en alçada en contrast amb l'aigua del mar calenta després de tot l'estiu.

Règim pluviomètric de Catalunya 1961-90. Atles Climàtic de Catalunya. Ed. 2008

Una situació típica d'aiguats a la tardor és la que es va popularitzar amb el nom de "Gota freda". Avui ja no s'utilitza tant però al final dels anys 80, només el fet d'anomenar-la causava temor, sobre tot en les terres que banya la Mediterrània. A la comunitat científica en el món de la Meteorologia, aquest terme no agrada per la frivolitat d'alguns informadors, tal com escriu en Francisco Martín León en un treball en el que aborda el tema: "Existen dos acepciones básicas y generales sobre el concepto de gota fría. La primera se fundamenta en la simplicidad y el fácil uso de este término meteorológico y popular como un “comodín”, sin base científica alguna, que sirve para explicar ciertas situaciones meteorológicas de fuerte impacto social. La segunda está basada en los conocimientos adquiridos por la ciencia meteorológica en el devenir de los años."

Procés de formació d'una gota freda a 500 hPa, uns 5500 metres d'alçada.

I és que la poca rigorositat en que els mitjans de comunicació usen el terme els deixa en evidència perquè "Es fácil de demostrar, puntualmente y climatológicamente, que muchas situaciones de gota fría no llevan asociadas lluvias intensas y catastróficas. De la mismas forma, episodios adversos de lluvias y vientos fuertes en el área mediterránea pueden estar ligados a otro tipo de fenomenología distinta a las gotas frías, donde las características del agua del mar, áreas costeras, orografía circundante, etc., condicionan el flujo en niveles bajos (su intensidad y contenido de humedad), que a fin de cuentas es uno de los protagonistas principales de estos acontecimientos al generar, mantener y modular las tormentas que se forman en la zona del Mediterráneo siempre y cuando en niveles medios-altos se den condiciones apropiadas."

Actualment aquest concepte ha quedat apartat pels meteoròlegs per un altre més tècnic com és DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts) i fàcilment observable en els diferents mapes que reflecteixen les condicions de les diferents alçades de la troposfera però, com comenta el meteoròleg de l'AEMET: "Las nuevas teorías modernas en Meteorología dinámica señalan que las depresiones de altura siempre tienen un reflejo en niveles bajos y superficie, que se manifiesta en forma de algún tipo de anomalía (presión, temperatura, estabilidad, viento, etc)."

La gran referència, el moment en que la gota freda va entrar dins de l'imaginari popular va ser quan el Octubre de 1982 els aiguats al País Valencià van provocar el desastre de la pantanada de Tous. Des d'aquest episodi, sempre que hi havien pluges fortes a la tardor o inundacions de qualsevol tipus el sospitós habitual era la gota freda, però no cal dir que en la majoria dels casos no era, ni de lluny, la causa directa de la situació.

La tardor de 1987 començava amb calor. Agost havia deparat uns dies de calor tòrrida, el dia 15 d'Agost a l'observatori Fabra van mesurar 38,4ºC que encara segueix com a rècord en aquest mes, però a gran part de la costa central les màximes van superar els 32ºC amb una humitat que no convidava a gaudir de la meteorologia. Setembre va continuar amb un ambient plenament estiuenc, les tempestes que anuncien refrescades no arribaven i la calor, dia i nit, continuava insuportable: "Las altas presiones centradas sobre Cataluña están dificultando la dispersión de los agentes contaminantes en la atmósfera, por lo que se mantienen, al igual que las altas temperaturas, los elevados índices de contaminación en el área metropolitana barcelonesa. (....)
Fuentes del centro meteorológico del aeropuerto de Barcelona confirmaron a esta redacción que la situación se mantendrá en los próximos días, tanto en lo que se refiere a temperaturas como a contaminación. Las mismas fuentes señalaron que por el momento no hay motivos de alarmismo en cuanto a la posibilidad de que tras la ola de calor se produzcan “gotas frías” o inundaciones, dado que estos fenómenos son impredecibles a medio plazo." LVG. 19.09.1987 Pàg. 18

Barcelona a mitjans d'aquell Setembre de 1987.

L'ambient càlid arribà fins a finals de mes. Tant és així, que Setembre de 1987 a l'observatori Fabra és el més càlid de tota la sèrie centenària amb 23,47ºC de mitjana i amb una diferència de més de mig grau respecte al segon Setembre amb més calor. Pel que fa a les precipitacions, molt escasses durant tot el més; nul·les fins el dia 27 i, després, pluges testimonials fins que el vespre i nit del 30 de Setembre començà a caure el cel a trossos.

Mapa amb els diferents centres d'acció la tarda del 30 de Setembre de 1987.

Els darrers dies de Setembre el joc de peces meteorològic comença a donar mostres d'una activitat intensa. Així veiem el dia 30 un front estacionari sobre la façana atlàntica d'Europa que acabarà formant un tàlveg que, posteriorment, evolucionarà en una DANA (o gota freda, per entendre'ns) al NW de Galícia, malgrat podríem dir que és una depressió amb pressions atmosfèriques molt altes fruit del reflex de l'aire fred en alçada. Paral·lelament, a la Mediterrània occidental hi ha una àrea d'inestabilitat que gairebé no s'observa als mapes; només unes petites depressions relatives (amb pressions de 1015 hPa) que són suficients perquè les tempestes sovintegin a la Península i Balears.

La pluja intensa comença poc abans d'acabar Setembre. Després d'un matí assolellat, els núvols augmenten fins tapar el cel per la tarda i, quan ja és de nit, descarrega amb alegria a Barcelona i comarques veïnes. Entra el mes d'Octubre a mitjanit i segueix plovent, a estones fort, durant la matinada. La inestabilitat s'accentua a primera hora del matí del 1 d'Octubre, que és quan plou més fort amb intensitats de fins a 54,6 mm/h a les 07:10 a l'observatori Fabra, però és al voltant de la desembocadura del Llobregat on s'acumulen les quantitats més importants amb un màxim de 69,4 mm a l'aeroport.

La tarda del 30 de Setembre un front cobreix els cels de les costes atlàntiques, des d'Islàndia fins a Portugal.

El dia 1 d'Octubre plou sense aturador, pluges d'anar sumant litres, a estones més fort i altres, sobre tot per la tarda, dèbilment. I si el dia anterior les pluges quedaven circumscrites al voltant de la ciutat de Barcelona, ara l'aigua s'estenia per tot el litoral i prelitoral català i, també, al Pirineu. Les comarques de l'Ebre són les més afectades i amb quantitats més elevades, de fins a 146 mm a Vandellòs: "El desbordamiento de un torrente en la comarca del Baix Ebre cortó el tránsito de trenes que causó grandes retrasos durante la jornada de ayer. Los bomberos de la Generalitat realizaron varias salidas en Amposta y Ulldecona para evacuar plantas bajas y locales comerciales. Por la tarde, un fuerte aguacero provocó inundaciones en las calles de Tortosa, donde se anegaron tiendas. Numerosos vehículos quedaron atrapados en badenes y puntos bajos, por lo que se movilizaron efectivos de la Guardia Urbana y también de los bomberos para rescatar a algún conductor. Los daños de estas lluvias se hicieron extensivos a varios núcleos urbanos de la zona Baix Ebre - Montsià." LVG. 03.10.1987 Pàg. 24

Curiosament, aquestes pluges no van ser suficient per millorar les reserves del embassaments que nodreixen d'aigua a Reus i Tarragona, amb greus problemes de sequera després d'una primavera i un estiu molt secs. A Riudecanyes van caure 66 mm, però prop de la capçalera del Montsant, a Siurana, només 18,5 mm: "Las lluvias caídas en las últimas horas no han conseguido, de momento, aliviar la grave situación de emergencia que sufre Reus a causa de la falta de agua. Los embalses de Siurana y Riudecanyes, en la actualidad, tan sólo tienen reservas para ocho días más." LVG. 03.10.1987 Pàg. 21

No és Venècia, és Sils, a la comarca de la Selva, l'Octubre de 1987.

El divendres dia 2, tot i que segueix plovent i encara hi han xàfecs importants, a la costa central les quantitats no són excessives. La depressió de Galícia seguia estancada enfront a les seves costes mentre a la Mediterrània les temperatures de les diferents capes atmosfèriques eren molt suaus per l'efecte xuclador del moviment ciclònic atlàntic sobre la bombolla càlida del Magreb, però un nou actor feia la seva aparició en superfície, el xaloc, i dos conceptes tècnics com són la CAPE i el Lifted Index, habituals a la Meteorologia severa, anaven indicant que la inestabilitat cada hora era més acusada. En el següent mapa podem veure que a la costa catalana el LI era de -6 i la CAPE , superior a 2000 J/Kg.

Mapa que indica el Lifted Index, amb línies continues o discontinues quan és negatiu, i la CAPE en colors més vermells quan més alta.

A capes baixes es va mantenir entre els dies 2 i 5 d'Octubre un vent lleuger de xaloc (sud-est) que en arribar a la costa catalana i a la serralada litoral es disparava verticalment i generava pluges importants. L’advecció de nivells baixos s’entreveu de tipus càlid ja que el vent gira la seva component en el sentit de les agulles del rellotge amb l’altura (Sud-Est a 1000hPa, Sud a 700hPa i Sud-Oest a 500hPa), i aquest flux càlid, en tenir un ampli recorregut per sobre un mar calent com és el d’Octubre, anava recollint contingut de vapor d’aigua evaporat de la superfície marina (l’aigua evapora més vapor d’aigua proporcionalment amb la seva temperatura).

Mapa d'isòbares, en blanc, i geopotencial a 500 hPa, en negre.

Com acabem de veure, queda clar que tot estava disposat per oferir un bon tast meteorològic. Els ingredients, de primera qualitat; el moment, ideal; i el lloc, adient.

Dissabte dia 3 d'Octubre semblava que tot anava calmant quan a la tarda surt el sol. El cap de setmana, ja esbotzat, permetia a la gent sortir de compres o anar al futbol a veure al Barça que jugava a casa contra l'Atlético de Madrid. El FC Barcelona havia fet un començament de campionat nefast; s'estrenà al camp del Las Palmas amb una victòria per 1 a 2 però el següents quatre partits van ser quatre derrotes (Barcelona 1-2 Sevilla; Español 2-0 Barcelona; Barcelona 0-1 Valencia; Ath. Bilbao 1-0 Barcelona). L'aficionat culer ja veia la Lliga perduda, el Barça anava penúltim, i el cel no acompanyava per animar l'equip però un grup de patidors impenitents fan via al Camp Nou aprofitant que ja no plou, però la tranquil·litat meteorològica va ser un miratge: "Camp Nou, con apenas 15.000 espectadores en partido ofrecido en directo por TVE. A partir del minuto 17 empezó a llover con fuerza hasta que el árbitro decretó la suspensión del encuentro, en el minuto 70. Trece minutos después de que el Atlético de Madrid consiguiera colocar el empate en el marcador, el árbitro Ramos Marcos recordó el reglamento y decidió decretar la suspensión del partido “porque no se veían las líneas”. Es una pena que no se diera cuenta antes del detalle, porque el césped del Camp Nou, y pudo verlo toda España a través del televisor, hacía ya muchos minutos que no estaba para partidos de fútbol.
Es una verdadera lástima que Ramos Marco no asistiera al espectáculo del descanso, cuando unos empleados del Barcelona intentaron marcar de nuevo las ya invisibles líneas que delimitan el terreno. Tan pronto como la cal caía sobre lo que fueron líneas, estas se difuminaban de nuevo por efecto de la cortina de agua que caía sin cesar sobre el césped. Fue entonces y no después, al comprobar que ni siquiera marcando de nuevo el campo se conseguían mejorar las condiciones, cuando el árbitro, haciendo correcto uso de la autoridad que le confiere el reglamento, tenía que aplazar el resto del partido" LVG. 04.10.1987 Pàg. 70

El partit de dissabte 3 d'Octubre al Camp Nou, suspès per inundació.

Són poc més de les 8 del vespre quan les tempestes i la pluja torrencial cauen amb una violència inusitada sobre un terreny completament saturat d'aigua. Les inundacions a les comarques properes a la capital catalana estaven a l'ordre del dia. Els talls de llum eren freqüents i les afectacions al transit viari, ferroviari o aeri, es multiplicaven. La feina dels bombers del torn de nit va ser frenètica, especialment per baixos inundats.

La immediatesa que avui representen les xarxes socials no existia en una època en que l'ús dels ordinadors era a les beceroles i Internet encara era ciència-ficció. Només la televisió, amb els informatius a hores determinades, ens permetien estar informats amb una relativa rapidesa. Els diaris escrits, com avui, quedaven limitats però tant amb la crònica del partit com la meteorològica ens permet fer-nos a la idea de com era el dia: "Las tormentas fueron las protagonistas en el día de ayer. Empezaron a producirse de madrugada y por todo el territorio. Por la mañana volvieron a caer chubascos por todo el litoral, extendiéndose más tarde a comarcas del interior. Las lluvias fueron intensas en periodos cortos de tiempo y estuvieron acompañadas por truenos y rayos. Por la noche continuó el mal tiempo." LVG. 04.10.1987 Pàg. 86

Portada de La Vanguardia del dilluns 5 d'Octubre de 1987 amb imatges molt explícites dels aiguats caiguts sobre la ciutat de Barcelona durant el diumenge.

El que va passar diumenge 4 d'Octubre va fregar la tragèdia. Fins el matí les tempestes van ser fortes però el que va caure entre les 10 del matí i les 5 de la tarda va ser gairebé de rècord, pluja que queia sobre un sòl completament saturat. La crònica de portada de La Vanguardia ens fa un resum lamentable: "Las fuertes lluvias que han afectado a Cataluña se hicieron ayer especialmente intensas sobre Barcelona y su entorno. Trenes y aviones quedaron inmovilizados, las líneas de metro estuvieron paralizadas y las principales arterias urbanas se hicieron intransitables. El agua provocó cortes en los servicios y dificultades en las comunicaciones. De nuevo, el temporal rozó el desastre." LVG. 05.10.1987 Pàg. 1

No cal donar moltes explicacions quan podem veure la eloqüència de les imatges de la portada de La Vanguardia però la crònica ens dona una idea de la situació de caos viscuda a la nostra ciutat... i sort que era diumenge: "Barcelona sufrió ayer numerosas inundaciones y una incomunicación casi total de sus transportes a causa de la gran tromba de agua caída sobre la ciudad durante el fin de semana. Entre las 10 de la mañana y las 3 de la tarde de ayer se registró un máximo de 110 litros por metro cuadrado —en el paseo de la Bonanova— según informó el servicio meteorológico. Durante media hora la intensidad fue de 210 litros por segundo y por hectárea, cantidad excepcional que hizo que se dictara el estado de alerta-3, situación que suele declararse cuando se superan los cien litros por metro cuadrado durante doce horas.
Las zonas más afectadas de la ciudad fueron el paso inferior del Cinturón de Ronda, bajo la calle Badal; la Gran Vía, entre las calles Entenza y Villarroel; las vías deprimidas del Moll de la Fusta; la plaza Cerdá; el cinturón del Litoral en el paseo de la Zona Franca; la avenida Infanta Carlota; la autopista A-19 delante de la antigua fábrica Hispano Olivetti; Vallvidrera; la zona del final de la Rambla junto al paseo Colón, la casa de la Beneficencia en la calle Comercio y las viviendas Eduard Aunós en la Zona Franca.
Como ya es habitual desde que se construyó, la lluvia inundó los pasos inferiores del paseo Colón. Asimismo, la avenida Icária y la Gran Via en la plaza de las Glórias estuvieron cortadas al tráfico. La intensa lluvia ocasionó el desprendimiento de numerosas tapas de cloacas, especialmente en la calle Aragón y en Bellvitge. Las actuaciones del Cuerpo de bomberos ascendían a medio centenar poco antes de las cinco de la tarde y unas sesenta llamadas esperaban ser atendidas.
Las salidas de los bomberos estuvieron dirigidas básicamente al bombeo de agua en subterráneos, aparcamientos y zonas de la vía pública, especialmente en las áreas más bajas de la ciudad. A partir de las tres de la tarde de ayer, cuando se intensificó la lluvia, se produjeron desprendimientos de paredes de edificaciones viejas y caídas de árboles. Diez familias tuvieron que ser desalojadas del barrio de Grácia y en Vallvidrera al quedar afectadas sus viviendas por la lluvia.

Els diaris de Madrid també van dedicar molta informació gràfica dels desastres de la pluja a Catalunya.

Los transportes públicos de la ciudad estuvieron afectados durante todo el día. Mientras los autobuses mantuvieron en general su servicio, el metro tuvo que cerrar la totalidad de la línea 4; el tramo Hospitalet-Sagrera de la línea 1; la línea 3 desde Lesseps a Montbau y el tramo Sagrera-Horta de la línea 5. El servicio de Renfe sufrió problemas en las líneas de cercanías, se tuvo que cerrar la entrada de la estación de Clot, de Barcelona término y la de Sants por inundación. Los ferrocarriles de la Generalitat también tuvieron algunas dificultades ocasionadas por las fuertes lluvias.
Los accesos por carretera a Barcelona estuvieron abiertos a pesar de los numerosos colapsos. La autovía de Castelldefels fue uno de los puntos más conflictivos en la mañana de ayer, con retenciones de más de 30 vehículos parados por averías. Entre las localidades de Gavá y Viladecans únicamente era posible transitar por un carril, ya que el otro se encontraba inundado debido a las numerosas rieras que desembocan en este tramo." LVG. 05.10.1987 Pàg. 15

Com era habitual, i actualment no ha canviat gaire, els problemes en les empreses de subministrament de llum, aigua, gas o telèfon van acabar afectant a moltes llars: "Un diez por ciento del fluido de alta tensión estuvo afectado en las zonas de plaza Sanllehí, el Carmelo y Poblenou. Según informó FECSA, el problema existente en esta zona se debe a un corrimiento de tierras en las calles Penitentes y Santa Rosalía, debido a unas obras que han afectado las líneas de distribución eléctrica. Según FECSA, es probable que se produzcan varios cortes durante las próximas horas. Durante la tarde de ayer numerosas calles de Barcelona carecían de suministro eléctrico.

Las lluvias produjeron también inundaciones en cámaras de regístros de la compañía Catalana de Gas, aunque no fue necesario un corte del suministro más que en los casos en que lo solicitaron los mismos propietarios. La compañía ENHER informó que hubo problemas en Les Corts y la calle Guipúzcoa, en la Verneda.

En lo referente a centros hospitalarios, se produjo un inicio de inundación en las zonas más bajas del Hospital del Mar y en el área de urgencias del Hospital de Sant Pau, lo que produjo el traslado de algunos enfermos.

A causa de la lluvia, el servicio de averías de Telefónica estuvo bloqueado por completo, y se recibieron unas 800 llamadas por hora. Las zonas más afectadas fueron el barrio barcelonés de Sarriá-Sant Gervasi, la zona de la ciudad próxima al mar y algunas poblaciones del Baix Llobregat, como El Prat o Vallirana.

Las incidencias en la red semafórica afectaron aproximadamente a un veinte por ciento de los cruces regulados a causa de fallos en el suministro eléctrico, que se intensificaron a partir de las tres de la tarde." LVG. 05.10.1987 Pàg. 15

Diferents mapes amb les quantitats de precipitacions diàries i la seva distribució geogràfica. Pràcticament, cap indret del litoral o prelitoral sud, central o nord de Catalunya, se'n va lliurar dels aiguats.

La situació a l'aeroport va ser, si cal, de estat de setge: "A consecuencia de las tormentas de los dos últimos días, el aeropuerto de Barcelona quedó cerrado al tráfico a media mañana de ayer y no entró en funcionamiento hasta la medianoche, aunque la normalización del tráfico no se restablecerá hasta el mediodía de hoy. Según informaba ayer el personal de tierra a los usuarios, un rayo caído en la torre de control fue la causante de una avería que tardaría horas en ser subsanada. Otras fuentes aseguraron que se había cerrado el espacio aéreo por la inundación del centro de control.

La mayor parte de los vuelos internacionales y nacionales fueron suprimidos o desviados hacia el aeropuerto de Girona-Costa Brava. A partir del mediodía de ayer sólo salieron unos pocos aviones, cuando, por unos momentos, pareció que la situación se normalizaba. Los pasajeros llegaron entonces a facturar los equipajes e incluso pasaron el control de policía. Después, el tiempo pasó y el nivel de nerviosismo fue en aumento, cosa especialmente apreciable en los niños de corta edad, a quienes sus padres difícilmente podían controlar en una sala de espera completamente atestada. La espera se hizo penosa por la falta de información de que disponían los usuarios.

El aspecto del aeropuerto a media tarde era desolador y las situación caótica. Aquí y allá en el gran vestíbulo, el personal de limpieza había dispuesto el serrín a modo de embalse para contener la gran cantidad de agua caída a través de las numerosas goteras. Un cartel anunciaba que se llevan a cabo obras para mejorar la impermeabilización de la cubierta; una lástima: esta vez tampoco se llegó a tiempo.

Los mostradores de las diferentes compañías se veían envueltos por multitudes de clientes: cada cual buscando solución a los problemas personales que la situación les planteaba. Colas en los teléfonos, cafeterías repletas y una carta de precios elevadísima.

A pesar de la indudable buena voluntad del personal al que tocó capear el temporal de ayer en el aeropuerto, se ha puesto una vez más en evidencia algo que se viene diciendo hace meses desde diversas instituciones —Generalitat, Ayuntamiento, prensa—: el aeropuerto de Barcelona padece graves deficiencias y no está a la altura de la ciudad que lo alberga. Incluso el presidente de la Generalitat, Jordi Pujol, se vio obligado a renunciar a su viaje a París, donde debía entrevistarse con el ministro francés de economía, Edouard Ballardu." LVG. 05.10.1987 Pàg. 15

Dos dels observatoris principals de Barcelona mostren unes quantitats inusuals per un període tan curt de temps.

Les pluges i tempestes segueixen caient durant la matinada del 4 al 5 d'Octubre però quan Barcelona es lleva per anar a treballar dilluns, les pluges remeten i s'aturen completament a la tarda. Les feines per tornar a la normalitat comencen i, lògicament, també les lamentacions i les crítiques, com aquesta de Roger Jimenez, però, tot sia dit i amb la perspectiva històrica, aquest episodi va ser clarament excepcional. Calia millorar les coses, que s'han millorat, però hi han situacions que, de manera o altre, superaran la quasi-perfecció: "La lluvia catalana no guarda ninguna relación con esa lluvia fina y menuda que se deja caer con pausa sobre la campiña europea. Aquí pasamos velozmente de los gemidos de dolor por el prolongado bochorno y de la alerta roja por la sequía, a una manga brutal, desconsiderada, que hace enloquecer la aguja de un pluviómetro, acompañada de una gran variedad de agentes destructores naturales. Son las lluvias de otoño, un acontecimiento cumplidor centrado en el espacio y en el tiempo que altera nuestro funcionamiento vital hasta convertirlo a veces en cascarilla.
No hay manera de frenar un terremoto o una “gota fría” pero no es menos cierto que los desastres se diferencian por su grado de probabiidad y las posibilidades de previsión y control.
Y cuando se trata de desastres que no son sino la repetición de los de años anteriores (acabamos de recordar el cuarto de siglo de la catástrofe del Vallès) habrá que convenir que nos falfa una actitud de alerta o cautela, lo que en inglés se conoce como “deterrence”, esto es, anticiparse mentalmente a los acontecimientos. Entre nosotros está especialmente arraigada la tendencia humana a confiar excesivamente en la normalidad y dar por supuesto que todo marcha bien hasta que los hechos prueban claramente lo contrario. En consecuencia, la advertencia del peligro y los preparativos para paliar los efectos del desastre suelen diferirse hasta que lo tenemos encima.

Els rècords de precipitació van ser quasi generals. Les precipitacions van ser molt importants a la major part del litoral i prelitoral català. Barcelona s'emportà la palma.

El pasado fin de semana estuvo amenazado seriamente en algunos puntos el curso normal de las cosas e incluso la supervivencia, la subsistencia, la vivienda, la salud y el propio sistema de orden. Mientras Protección Civil emitía a los gerundenses la alarmante recomendación de que no salieran de sus viviendas, en Barcelona seguía la diversión en cines y discotecas de barrios cuyas calles eran avenidas y los bajos de las casas charcas. Con el aeropuerto y el ferrocarril paralizados, el centro de esta preolímpica ciudad recordaba el guión de “Blade Runner”: vehículos tanteando calles sin semáforos, cortes de suministro eléctrico, ausencia de información, desorientación total, ni un mando, ni una voz organizadora. Los guardias parecen reservarse exclusivamente para los días de fútbol, y ese domingo no lo hubo.
Si ya resulta difícil lograr y mantener un estado de preparación adecuado en circunstancias normales, la proeza no se va a realizar en estas circunstancias. Para conseguirlo, se requiere una tarea de desescombro intelectual para introducir unos programas destinados a prevenir y preparar a la población, a interesarla vitalmente en los problemas externos a la órbita de sus vidas y a motivarla ante los que afectan a la comunidad. Para eso es necesario que las autoridades piensen seriamente en las tareas de coordinación y control, que las actividades de ayuda no sean dispersas y asistemáticas, que no se vaya de la duplicación a la incompatibilidad de las medidas de distintos organismos, que los servicios públicos funcionen al máximo y que se prodiguen la información y las instrucciones de utilidad general.
Dicen que las calamidades crean un marco de referencia nuevo y distinto. Aquí desde luego, no es así. No parece que hayamos aprendido a sufrir menos unos y otros. Vivimos como los ingleses de hace un par de siglos, que consideraban todas las desgracias como “acts of God”, venidas de Dios, y no se movilizaban. Ahora los meteorólogos nos advierten de nuevo. Pueden caer más lluvias. Pero el mejor somnifero es dejar las cosas como están y esperar una próxima tromba." LVG. 07.10.1987 Pàg. 5

I la propera tromba va arribar, aquell mateix Octubre, però no pas a Catalunya sinó al suposadament preparat Regne Unit. Deu dies després del temporal a Catalunya, el 15 i 16 d'Octubre, una profundíssima depressió portava el caos a les Illes Britàniques i França. Vents i pluges van escombrar literalment arbres, cotxes i persones. A Anglaterra és recordat com The Great Storm of 1987. El vídeo és prou explicatiu de com els episodis meteorològics excepcionals sorprenen al més ben preparat.