Segle XVII. El mínim de Maunder a Catalunya. (I)

Dir que el clima sempre ha canviat és dir una obvietat. Històricament hi ha hagut períodes més freds i altres més càlids, els més coneguts serien el Òptim Climàtic Medieval (segle IX fins al segle XIV) i la Petita Edat de Gel (segle XIV fins al segle XIX). Dins d'aquest darrer període trobem el mínim de Maunder, el que es considera el més fred de tota la PEG, que abasta des de 1640 fins els primers anys del segle XVIII i que la característica principal és l'absència de taques al Sol. Per tant, la major part del segle XVII entraria dins del període més fred del darrer mil·leni.

Gràfica amb els cicles solars de 11 anys i el nombre de taques solars dels darrers quatre segles. Es considera que a major nombre de taques el Sol allibera més energia i fa més calor a la Terra i a l'invers, quan menys taques, més fred.

Aquests períodes climàtics els estudia la Paleoclimatologia, que és la branca de la Climatologia que estudia el clima passat, utilitzant mètodes aproximatius com els que anomenem proxys, paraula que engloba l'estudi dels anells dels arbres, del gel continental o dels sediments però també gràcies a documents i dietaris que han pogut arribar a les nostres mans. Les referències instrumentals, temperatura, pluja o pressió atmosfèrica, són relativament recents tenint com a dades més antigues de temperatura les del Hadley Centre de l'Anglaterra Central. A Barcelona les dades instrumentals més antigues conservades comencen el 1780 gràcies al Dr. F. Salvà.

Al nostre país l'estudi de la Paleoclimatologia no ha estat molt desenvolupat i és en temps recents, de la ma de Mariano Barriendos, de qui recomano la lectura de seva tesi: El clima historico de Catalunya (siglos XIV-XIX). Fuentes, metodos y primeros resultados., que comencem a conèixer que passava els darrers segles amb el temps que feia i les seves implicacions en la vida diària de les persones. Fonts anteriors les trobem en José María Fontana Tarrats que durant la dictadura, i gracies a la seva bona sintonia amb el règim, va poder extreure de molts arxius històrics noticies meteorològiques de tota Espanya. Molt abans, durant el segle XIX, Manuel Rico Sinovas va fer quelcom semblant.

No són molts investigadors i és molta la informació que cal investigar, per aquest motiu és molt possible que no tinguem mai la certesa de conèixer la majoria dels episodis meteorològics ocorreguts abans de l'aparició dels primers observadors de meteorologia a finals del segle XVIII, amb el Dr. Francesc Salvà com un dels precursors.

Per tenir una idea general de com es va comportar el temps en el segle XVII esmento un fragment del llibre de I. Font Tullot, Historia del clima en España:

"...en Catalunya, y quizás también en Aragón, las condiciones climáticas fueron mucho más favorables que las del siglo anterior, beneficiándose de un régimen de lluvias claramente más propicio.... Además, en Catalunya y Levante, el número de años con inviernos muy fríos fue en la primera mitad del siglo XVII muy superior al de la segunda, con un claro predominio de los debidos a la frecuencia de las invasiones de aire continental del NE." Pàg. 81.

"Una característica sobresaliente del siglo XVII, que pone en evidencia su exagerado extremismo climático, es que a tan espectacular imagen de insólitos fríos invernales se le contrapone la de veranos muy calurosos. Quizás sea en Catalunya donde este contraste se manifiesta más acusado, no quedando limitado al existente entre inviernos y veranos, ya que se contabilizan nada menos que quince años que se distinguieron por su templanza, siendo aún mayor el número de años con las montañas libres de las habituales nieves, aunque en estos casos contribuyó más la escasez de precipitaciones que las mayores temperaturas." Pàgs. 83-84.

Barcelona, en un gravat a finals del segle XVI, ja tenia la segona muralla que delimitava el Raval però encara no hi havien molts edificis.

Per la seva banda, Mariano Barriendos, en el llibre Avances en Climatología histórica en España ens parla dels riscos meteorològics a Barcelona (inundacions, temporals de mar, pluges prolongades i nevades catastròfiques) senyalant el segle XVII com un dels més convulsos del darrer mil·lenni:

"La primera manifestació evident de l'episodi de la Miniglaciació a Barcelona podria datar-se entre les darreres dècades del segle XVI i la primera del segle XVII, amb l'aparició d'una important oscil·lació climàtica de uns cinquanta anys de durada en la que tots els riscos climàticses manifesten amb unes freqüències anòmalament elevades. La dècada de 1591-1600 concretament és la que presenta els valors més alts, tant de inundacions com de temporals de mar, mentre que les nevades catastròfiques mostren els valors més alts en els primers anys del segle XVII.

Després de una ràpida recuperació dels valors existents a mitjans del segle XVI, les darreres dècades del segle XVII presenten una oscil·lació positiva no gaire intensa. Aquesta nova oscil·lació correspon cronològicament a la que es va manifestar a la part septentrional d'Europa entre 1675 i 1715 especialment amb un acusat descens dels valors tèrmics (Frenzel, 1994). Es tracta del darrer mínim de Maunder ("Late Maunder Minimum"). A Barcelona aquesta pulsació te una manifestació no gaire intensa però evident, quedant palès en quasi totes les sèries de riscos. Aquest element, a més del registre de freqüents i intenses "onades de fred" en el final del segle XVII (Barriendos, 1994) fa pensar que, en efecte, la pulsació va tenir una presència acusada a la ciutat, però que es va manifestar especialment en el règim tèrmic i no en el hídric, com acostuma a passar a les latituds mediterrànies." Pàgs. 39-40.

Ja posats en situació en la segona part d'aquest tema veurem una relació dels fets meteorològics més destacables del segle XVII.