Juliol de 1936. Barcelona en guerra

El mes de Juliol de 1936 quedarà a la història del nostre país amb lletres de sang.

Els enfrontaments i la crispació estaven a l'ordre del dia, al carrer i també al Parlament, tal com va escriure Josep Pla el 4 de Juliol: "Los diputados se insultan, llegan a las manos; las bofetadas, las coces, los puñetazos, llueven. De pronto, bajo la deslumbradora luz del salón, un diputado hace relucir la pistola que empuñaba. Prieto (diputado del PSOE), con gesto violento, saca la suya y la empuña a su vez. Los diputados, el público de las tribunas, los periodistas, tenemos la sensación de estar a un milímetro de la tragedia. En un momento determinado el número de armas que se esgrimen pone un escalofrío en el hemiciclo. Pero la catástrofe no se produce. Quizá la misma profusión de armamento aconsejara prudencia a todo el mundo."

Queda clar que la violència es va obrir pas en les relacions polítiques i socials a tota Espanya prenent acte de constitució el 18 de Juliol amb la sublevació militar que va desembocar en una guerra civil.

Descripció gràfica de les lluites als carrers de Barcelona arran de la sublevació del general Goded, segons el historiador Víctor Hurtado.

A Barcelona els fets més greus van tenir lloc el 19 de Juliol amb la referida rebel·lió del general Goded que va acabar en fracàs. A Bcn.cat ens expliquen com van succeir els esdeveniments:

"A primeres hores de la matinada la majoria de les casernes militars de Barcelona secundaven el cop d'estat contra la República.
L'aixecament, però, va fracassar davant la resistència simultània de les forces d'ordre públic de la Generalitat, la participació espontània de la ciutadania i els sindicats, i la lleialtat de la Guàrdia Civil a la legalitat establerta.
La plaça de Catalunya i altres centres neuràlgics es van convertir en escenari de combats aferrissats entre els revoltats i els defensors de la República al llarg de tot el dia. Al vespre, els màxims responsables de l'aixecament militar a Barcelona van ser detinguts i el seu cap, el general Goded, va ser obligat a emetre un missatge radiofònic reconeixent el seu fracàs."

Tot seguit, uns vídeos filmats aquell dia que mostren una Barcelona plena de barricades i molta gent al carrer, especialment quan els combats poden parar la rebelió. Per desgràcia, això només era el principi.

Com és ben sabut, la sublevació si que va triomfar a altres llocs d'Espanya causant una fractura que desencadenaria la Guerra Civil espanyola fins l'any 1939.

Una vegada hem recordat un dels esdeveniments més luctuosos de la nostra història recent passarem a veure quin temps feia aquell Juliol, al cap i a la fi és l'objecte final d'aquest bloc.

Venien d'una primavera lleugerament més fresca, especialment Maig i Juny, sempre fent les comparacions amb els estàndards de la època, és a dir, el trentenni 1921-1950. Maig havia estat molt plujós, cauen 165,5 mm que són el segon registre de tota la sèrie quasi centenària de l'observatori Fabra, i per aquest motiu va ser fresc. Juny va començar amb una entrada d'aire fred que va provocar la temperatura més baixa que l'emblemàtic observatori barceloní ha enregistrat mai en un mes de Juny amb 6,9ºC. Malgrat això, els últims dies ja van ser plenament estiuencs.

Durant el mes de Juliol, si busquem referències meteorològiques a la premsa només trobem les que parlen de grans calorades a l'est d'Europa: "Budapest, 10.—Reina un calor extraordinario en esta capital. Durante el día de hoy se registraron cinco muertos a causa de insolación." La Vanguardia. 11.07.1936. Pàg. 28.

Mapa d'anomalia tèrmica del mes de Juliol de 1936 on es pot observar les grans calorades de Amèrica del Nord i Rússia.

Però del que més articles hi han són de la extraordinària onada de calor i la sequera als Estats Units, que provocaria uns 5000 morts especialment a grans ciutats com Chicago, Detroit, Cleveland o Milwaukee. Aquí podeu llegir un dels molts articles publicats a La Vanguardia sobre el tema el dia 12 de Juliol de 1936 amb el títol Los estragos de la ola de calor:

"Nueva York, 11. — La ola de calor ha causado, en un mes, 375 víctimas. En la ciudad de Nueva York ha habido, en tres días, 25 muertos y 120 casos de insolación.
Continúa la sequía, amenazando las cosechas de los Estados del Middelwest y también las del Este. — Fabra.

Ottawa, 11. — Desde hace unos días se ha cernido una ola de calor en la provincia de Ontario. Los habitantes de aquella región declaran que el calor es insoportable y nunca visto. En cuatro días han fallecido 50 personas, víctimas de insolaciones. — Fabra.

Chicago, 11. — La ola do calor se extiende por las tres cuartas partes del territorio norteamericano. El número de víctimas desde el primero de julio se eleva a más de 400. Los destrozos causados en las cosechas se calculan en doscientos cincuenta millones de dólares. Las temperaturas registradas entre las montañas rocosas y el Atlántico han constituido verdaderos records. Únicamente han quedado libres de la ola de calor la parte Norte de Nueva Inglaterra y la costa Oeste. El calor ha llegado a tal extremo, que las aceras de Chicago se han convertido en verdaderos hornos y se hacen intransitables durante las horas del mediodía. En Nueva York, las vigas de acero de los puentes se comban a causa de tan elevada temperatura. Los hospitales están abarrotados, y los meteorólogos predicen que la lluvia tardará dos días. Únicamente se esperan aguaceros aislados en Minesota del Norte, Dakota del Norte y Oeste.— United Press."

Imatge divertida dels carrers de Nova York enmig del drama humà, per les morts, i econòmic, per la pèrdua de collites que va representar aquesta enorme onada de calor als Estats Units.

Hom pot pensar que aquí no hi havien noticies de caire meteorològic a causa de les tensions polítiques pre-bèl·liques, que també, però el que és cert, com es pot veure en el mapa d'anomalies anterior, és que Juliol del 36 no va destacar pels seus extrems sinó que més aviat va ser fresc i poc plujós.

Abans de fer una petita anàlisi voldria remarcar la labor dels observadors meteorològics que, de vegades sense formació acadèmica ni científica però amb uns coneixements autodidactes remarcables, han copsat el valor d'una sèrie meteorològica sense interrupció. Per aquest motiu, a Barcelona tenim la gran sort de poder comptar amb la sèrie de l'observatori Fabra en la qual no falta un sol dia sense registres gracies a que els observadors han mirat i anotat les dades fins i tot els dies dels combats més sagnants, inclús en dies de bombardeig, la qual cosa dona un valor afegit a la feina feta per tots ells al llarg de la dilatada història de l'observatori.

Gracies a aquest esforç podem saber que aquell Juliol la mitjana va ser de 21,4ºC (-1,7ºC respecte al període 1921-1950 i -2,5ºC respecte al període 1981-2010) i no va tenir cap onada de calor pròpiament dita, només un dia va superar el llindar dels 30ºC a la falda del Tibidabo. El 17 de Juliol va arribar a 31,3ºC al Fabra i 28,8ºC a la Universitat de Barcelona. La informació del temps que oferia La Vanguardia el 19 de Juliol de 1936 era de tranquil·litat absoluta que contrastava amb els greus combats que es lliuraven als carrers de la Ciutat Comtal: "Por las comarcas costeñas se observa alguna nubosidad y por el resto del país eí cíelo está despejado, dominando vientos flojos del sector norte. Las temperaturas han sido de 37 grados en Pobla de Segur y 5 grados en Ransol."

Barricades a la Rambla de Barcelona el 19 de Juliol de 1936.

Els dies més freds van venir a final de mes amb pluja. El butlletí meteorològic de la Generalitat informava així el dia 31 de Juliol: "En Cataluña, a las ocho de la mañana: Por las comarcas costeñas se observa alguna nubosidad, y por el interior el cielo está despejado. Por el Ampurdán y golas del Ebro los vientos son fuertes del N.W. En las últimas doce horas se han registrado lluvias por las comarcas de Barcelona, Valles y Tarragona. Las temperaturas han experimentado un notable descenso en todo el país, siendo la mínima, en Estangento de un grado bajo cero." El 30 de Juliol Barcelona marca una mínima de 12,6ºC al Fabra i 16,5ºC a la Universitat.

La resta de l'estiu va seguir amb calor moderat, els dies més càlids van ser els de la segona quinzena d'Agost i els primers dies de Setembre, amb una màxima estival de 31,6ºC al Fabra el 1 de Setembre i les precipitacions poc importants. Entre Juliol i Setembre van haver 9 dies de tempesta però amb quantitats minses de les que destaquen els 7,2 mm del 30 de Juliol i els 18,1 mm del 19 de Setembre.

En definitiva, un mes important a la història de Catalunya i d'Espanya on les concepcions més radicals i antagòniques van escenificar una de les pàgines més tristes de la nostra història.

Hivern de 1963. El gran hivern del segle XX. Segona part.

En les situacions atmosfèriques on domina el moviment meridià de les masses d'aire, o sigui, entre el Nord i el Sud, no és gens estrany que es despengin masses polars, que normalment quedarien confinades al Pol Nord, cap a Europa i fins i tot a la Mediterrània. És el que va passar aquest final de Gener i principi de Febrer de 1963.

Dia de comunió a la Barcelona de 1963.

La tarda del 27 de Gener arriba una nova glopada de fred vehiculada pel anticicló britànic, com es pot veure en el mapa següent, i el contrast, tot i que també feia fred prèviament, és notable: "A partir de la tarde del domingo, los vientos cambiaron al Norte y soplando fuertes y racheados nos dieron en toda la región catalana una evidente sensación de frío y mal tiempo, con cielo más o menos cubierto. Las heladas matinales volvieron a reproducirse, tanto en las comarcas del interior como en la zona litoral, con valores de un grado bajo cero en Prat de Llobregat y de tres bajo cero en Lérida." LV. 29.01.1963. Pàg. 4.

Aquí començaran 10 dies de fred intens. La neu torna a caure poc més d'un mes després de la gran nevada del dia de Nadal i els records encara són molt recents. La Vanguardia del dia 1 de Febrer posa dues fotos en portada que podeu veure tot seguit i la informació sobre aquesta nevada es limita a un article dins de la pàgina dedicada al temps que porta per títol Otra vez nieve en Barcelona. La gent veu que no és una gran nevada, que cau amb volves petites i en alguns moments barrejada amb aigua. Sembla que no cal patir per una reedició de la històrica nevada. Barcelona comença a acostumar-se a un hivern fred de veritat:

"Desapacible, y mucho, aunque casi nos vamos acostumbrando a ello, resultó la jornada meteorológica de ayer en Barcelona. Vientos racheados bastante fríos, temperaturas bajas, lluvia poco intensa, aguanieve y nieve. Tal fue el cuadro durante todo el día. Al anochecer se agudizó la precipitación de nieve y ya con breves intervalos persistió, y persistía a la hora en que redactamos estas líneas, primera de la madrugada.
No obstante, por si ello puede servirnos de consuelo, una vez más, Barcelona sigue ostentando el privilegio de ser una de las ciudades españolas donde la crudeza del actual invierno se manifiesta más atenuadamente. Si miramos hacia nuestro alrededor, contemplamos que en muchas otras partes bien inmediatas a la urbe la precaria fisonomía del tiempo resulta mucho más adusta. Hacia la otra vertiente de nuestro Tibidabo, hacia la fachada costera a derecha e izquierda, los elementos atmosféricos se manifiestan con mayor crudeza. En toda la región, resumiendo, el frío —frío de grados bajo cero— y la nieve predominan.

Fotografies de portada de La Vanguardia del dia 1 de Febrer de 1963.

No obstante, por lo que a la ciudad se refiere, estas inusitadas condiciones de mal tiempo no han restado ni por un momento animación callejera ni optimista espíritu. Pese a que la noche no invitaba precisamente a abandonar el cobijo casero, los barceloneses siguieron observando sus habituales costumbres y quien tenía proyectado ir al teatro, fue al teatro, y quien había decidido ir al cine, fue al cine. Mientras tanto, una cernida y un tanto oscilante leve cortina de finísimos copos de nieve seguía abatiéndose sobre las calles de pavimento mojado y cubriendo con una frágil película las superficies de las carrocerías de los vehículos. El nuevo día nos dirá del alcance ds esta nevada.
Aunque, como ya dejamos dicho, la nevada afectaba a la zona costera, en el aeropuerto del Prat siguieron funcionando todos los servicios. En el de Madrid, Barajas, pese a la copiosa nevada, tampoco se interrumpieran los vuelos." LV. 02.02.1963. Pàg. 6.

El missatge sembla molt clar: aquí no passa res i tot funciona com Deu, i el régim de Franco, manen.

El cru hivern durarà encara uns dies i la presència de la neu fa patir als barcelonins. Neva però només per gaudir d'ella tot i que la gent escamada es va fer un bon rebost... pel que pogués venir:

"Durante toda la madrugada y la mañana y la tarde de ayer siguió nevando en nuestra ciudad. Una precipitación mansa, en seco, que poco a poco fue acumulándose principalmente en las zonas altas de la ciudad, confiriendo al paisaje ese romántico prestigio de estampa navideña que ¡ay! ya conocimos hace unos cuarenta días mal contados. Los barceloneses, naturalmente, hicieron caso omiso del blanco elemento. Aparecieron los pantalones masculinos enfundando las piernas de muchas mujeres. Los «capots» de los coches acumularon algunos centímetros de espesor de nieve... Y nada más. Al anochecer cesó la nevada. Y a la hora de redactar estas líneas, aunque el cielo sigue cubierto, continúa sin caer ni un solo copo. El frío, sin ser extraordinario —cedió algo la velocidad del viento y la frecuencia de sus ráfagas— molestaba un poco. Tal vez esta madrugada se produzca alguna helada.

Portada del dia 3 de Febrer de 1963.

Otra vez se registró ayer un fenómeno de sicosis colectiva generada por los pronósticos alarmistas circulados respecto a la posible persistencia y acrecentamiento de las inclemencias atmosféricas. Nuestras buenas amas de casa se lanzaron a adquirir a troche y moche, en colmados y mercados, artículos de primera necesidad, muchos de ellos apenas necesarios.
Yendo ahora a los datos concretos, digamos que las temperaturas, aliadas a la refrigeración producida por la nieve, se mantuvieron en general bastante bajas. De cero grados en la costa y de hasta seis bajo cero en el llano de Vích. En Balenyá la nieve alcanzó un espesor de unos cuarenta y dos centímetros; en Begas, veinticinco; ocho en ciertos lugares de Barcelona y treinta en la montaña de Montserrat. Baste con estas precisiones.
Por ahora, en fin, no parece que vaya a nevar otra vez. Ojalá acertemos." LV. 03.02.1963. Pàg. 6.

Doncs no van encertar, perquè va seguir nevant en molts llocs del prelitoral i centre de Catalunya, malgrat no va ser una gran nevada, com a molt 15-20 centímetres a localitats com Sabadell o Igualada. A l'observatori Fabra també va nevar acumulant poc gruix.

Els partits del Barça ja provocaven embussos a les rodalies del Camp Nou. Foto de Eugeni Forcano.

Ja es feien balanços de danys i els cultius de flors del Maresme van ser un dels més perjudicats: "En las plantaciones de flores, según nos informan en el Sindicato Nacional de Frutas y Productos Hortícolas, la nieve ha causado daños que se calculan en más de 236 millones de pesetas. La nieve y las bajas temperaturas de diciembre pasado, causaron enormes daños, principalmente en las plantaciones de flores de la Maresma de Cataluña, padeciendo la natural contracción los envíos al extranjero. Así, el total exportado de claveles hasta el día 6 de enero, era de 237.937 kilogramos, cuando de no haber mediado las circunstancias adversas referidas, estos envíos hubieran sido de un volumen superior a los 600.000 kilogramos." LV. 06.02.1963. Pàg. 4.

Malgrat el mes de Febrer va seguir fred no podem seguir parlant d'onada de fred pròpiament dita després del dia 8. El fred va seguir manant tot el hivern però ja es veia amb claredat la gran anomalia que estava vivint Europa Occidental, Espanya inclosa, això feia que poguéssim llegir paràgrafs com aquest: "El invierno es esta temporada el peor que se ha registrado desde hace cien años, ocasionando ya, como consecuencia, en todos los países un total de mil cuatrocientos muertos." LV. 06.02.1963. Pàg. 4.

Realment és difícil saber amb encert si va ser el més fred dels darrers 100 o més anys. Tant n'és. Potser si que, amb la perspectiva d'avui, el podríem qualificar com el més fred del segle XX. Les dades no donen marge a subjectivitats i, segons dades de l'observatori Fabra, és el hivern més fred a Barcelona des de l'any 1914. Curiosament, el hivern de 1962-63 no te el Desembre més fred, ni el Gener o Febrer més freds però no hi ha cap més any que tingui els tres mesos hivernals amb temperatures fredes o molt fredes.

Els anys seixanta ja podem reconèixer amb facilitat alguns indrets de Barcelona com la entrada per la Meridiana amb la estació de tren de Sant Andreu a la dreta.

La mitjana de tot el hivern va ser de 5,4ºC amb una màxima absoluta de 14,2ºC el dia 9 de Gener i només 11 dies dels 90 amb màximes de 12ºC o superiors. La mínima de -6,2ºC el dia 28 de Desembre, després de la gran nevada, i amb 24 dies de glaçada en tot el hivern, xifra rècord, dels quals 15 eren mínimes inferiors a -2ºC. En quant a neu, aquest hivern no és el que registra més dies de neu, "només" vuit, però si que aporta la major nevada mai mesurada a la ciutat.

En definitiva, un hivern extraordinari, possiblement molt semblant als que durant la Petita Edat de Gel van sovintejar per les nostres contrades i que tanta mítica han fet veure als nostres climatòlegs i que ens fa pensar que són més perjudicials per la nostra salut i la nostra economia les temperatures més baixes que no pas una miqueta més altes.

Hivern de 1963. El gran hivern del segle XX. Primera part.

El hivern de 1962-1963 va estar marcat a les nostres contrades per la gran nevada barcelonina del dia de Nadal, amb gruixos a la mateixa ciutat de gairebé mig metre, però aquella nevada va ser un dels nombrosos episodis de fred de aquell històric hivern i, com correspon, mereix un article en exclusiva.

I si aquí va fer un fred digne de la famosa màxima periodística per emfatitzar el caràcter històric de la situació, "ni els més vells han vist res semblant...", si mirem el que va passar a Europa Occidental va ser molt més fort. Tant és així que a la Gran Bretanya, conegut com The Big Freeze of 1963, és el tercer hivern més fred des de 1659 que hi han dades i només superat en aquests 353 anys per l'hivern de 1683-84 i el de 1739-40.

Uns exemples del fred extrem que van viure podeu veure-ho als següents vídeos, el primer d'Anglaterra i el segon dels Països Baixos.

• Gran Bretanya

• Holanda

Històricament, aquell hivern venia de una "tardor calenta", com s'anomena en política, doncs el mes d'Octubre precedent es va produir la crisi dels míssils de Cuba que va representar els moments de major tensió entre els Estats Units i la Unió Soviètica durant tot el període de la Guerra freda degut a la instal·lació de plataformes de llançament de míssils soviètics en territori cubà i que els permetria atacar als nord-americans.

Veient aquest magnífic documental sobre l'esdeveniment, ens podrem fer una idea de perquè vam estar tan a la vora de l'abisme.

Barcelona, al Febrer de 1963, començava a gaudir del conegut desarrollismo, període de bonança econòmica afavorida per l'arribada d'ajudes econòmiques americanes i el desenvolupament del turisme que es concretaria en els "Planes de Desarrollo" del govern franquista. Això va permetre augmentar els salaris i l'accés de les famílies a bens de consum fins ara molt cars com podia ser tenir un cotxe, el Seat 600 simbolitzarà aquesta dècada dels 60, una nevera, una rentadora o una estufa millor. La millora d'aquestes condicions de vida es va notar abans a les ciutats grans que al món rural circumstància que provocarà una allau de immigrants, fent que l'any 1963 tingui un dels saldos migratoris més grans del segle XX.

Una imatge del Pla de Palau de l'any 1963. Al bell mig de la plaça veiem la Font del Geni Català, inaugurada el 1856 i, al fons, l'edifici de la Duana, construït entre 1790 i 1792 va fer aquestes funcions fins el 1902.

Tornant a la meteorologia d'aquell extraordinari hivern, després del recordat episodi de neu del Nadal comença l'any 1963 amb temperatures suaus, de fet, els primers 10 dies de Gener seran els més "càlids" entre Novembre i Març però el dia 13 una onada de fred continental obriria la caixa dels trons, doncs durant gairebé un mes no hi hauria treva meteorològica.

L'embat del fred va ser contundent i en dos dies passaven de mínimes al voltant de 8ºC a màximes de 4ºC malgrat el cel variable: "Los vientos del Norte y NE. continuaron soplando ayer sobre nuestra región, aunque más flojos, y, por consiguiente, los aires siberianos siguieron penetrando al través de nuestras costas y de los Pirineos. Las temperaturas disminuyeron un poco más y las heladas matinales se produjeron incluso en la fachada litoral. En Barcelona, la columna de mercurio descendió hasta los pronosticados 0 grados. En Bagur, se midió un grado bajo cero; en Igualada, dos; en Manresa y Flix, tres, y en Lérida y Gerona, cuatro." La Vanguardia. 15.01.1963. Pàg. 10.

Vídeo filmat des del tramvia l'any 1963.

La neu fa acte de presència a diverses comarques catalanes, sent més abundant a les de Ponent: "Después de la copiosa nevada caída en el llano de Lérida y de las de menor importancia, registradas en Igualada, Flix, Tortosa, Montserrat y algún otro lugar de nuestra región, el tiempo atmosférico fue ayer bastante bonancible, soleado, y sólo cabe cargar en su pasivo las heladas matinales en las comarcas del interior y en la zona litoral, con temperaturas de cero grados en Barcelona y Cabo Bagur, 5 en Lérida y 7 en Gerona, todos ellos bajo cero.
Lució también el sol, ayer, en el sur de Francia, contribuyendo a atenuar el influjo de la presencia del aire siberiano estancado al otro lado de los Pirineos." La Vanguardia. 16.01.1963. Pàg. 6.

En aquesta segona onada de fred del hivern les precipitacions sobre Barcelona van ser molt minses, per no dir nul·les, això sí, les volves al Tibidabo que no faltin: "No obstante, dejemos consignado que anoche, a las nueve, sobre el Tibidabo, descargaba una precipitación de aguanieve." La Vanguardia. 17.01.1963. Pàg. 10.

Patis interiors d'una illa d'habitatges de Barcelona l'any 1963. Fotografia d'Eugeni Forcano.

No serà fins l'arribada d'una massa més humida que s'escola per l'estret de Gibraltar que deixarà quantitats molt importants de precipitació. En tres dies cauen 105 mm a l'observatori Fabra però plou a molts llocs i amb ganes: "Al ser reemplazado el aire polar por el procedente del Atlántico, se han producido precipitaciones de importancia, que en el aeropuerto del Prat han llegado a los 56 litros por metro cuadrado en sólo 24 horas. Kn conjunto en los dos últimos días se han totalizado en Cataluña cantidades que oscilan entre los 30 y los 70 litros por metro cuadrado." La Vanguardia. 20.01.1963. Pàg. 6.

Fotografia de Eugeni Forcano on veiem uns obrers que venen del treball al port de Barcelona.

Després del parèntesi de pluges torna l'ambient fred i sec. Les previsions no afinaven gaire: "¿Qué va a hacer ahora el tiempo? Aunque le costará trabajo mudar de carácter la borrasca se encuentra muy afirmada en nuestra vecindad, y por ahora no hay que esperar grandes cambios." La Vanguardia. 20.01.1963. Pàg. 6.

Res, dos dies més tard girava la truita i les restes de la depressió encara fan de les seves quan una nova massa d'aire fred envaeix Catalunya i les nevades a les comarques gironines són importants. A Barcelona plou, cauen uns 15 mm, però amb una temperatura molt baixa que es situa entre 4 i 6ºC a la mateixa ciutat i entre 2 i 3ºC a l'observatori Fabra. Potser al mateix cim del Tibidabo van veure aiguaneu: "En resumen, por lo que respecta a nuestra región, más directamente afectada, se produjo una notable contracción de las temperaturas. Las precipitaciones, en el sector pirenaico y en las cotas altas, fueron de nieve. En Gerona, y en Rosas, y en otros lugares de aquella provincia —Figueras— comenzó a nevar a primeras horas de la tarde. La nevada ha sido muy copiosa en Rosas, y a la hora de redactar estas líneas, continuaba. La carretera desde aquella localidad a la de Port-Bou quedó cortada a últimas horas de la tarde. El frío era intenso. También nevó en el Montseny, con mucha intensidad, y en las zonas de su falda. En Barcelona, después de una madrugada lluviosa, cesaron las precipitaciones a media mañana, siendo seguida la pausa por un brusco descenso térmico, acompañado de vientos fríos racheados. Una imperceptible llovizna, francamente desagradable, se alió al desapacible ambiente." LV. 23.01.1963. Pàg. 8.

Una mirada nostàlgica de l'actualitat del cor a través de la revista Lecturas del mes de Gener de 1963.

Els dies següents s'estabilitza l'atmosfera a causa del potent anticicló de 1044 hPa que bascula sobre les Illes Britàniques però malgrat el sol les nits són fredes. De fet, és aquest mateix anticicló el que bloqueja durant gran part de l'hivern la circulació zonal, és a dir, la habitual a les nostres latituds que va d'oest a est, de l'Atlàntic cap a Europa, portant masses d'aire temperades sobre la Península Ibèrica, però sembla que aquest hivern no tocava.

Mariano Barrientos Vallvé

En aquest bloc també tenen cabuda les persones que per un motiu o altre han col·laborat en la Climatologia històrica i, per tant, són part de la Història de la Climatologia. Mariano Barriendos ha estat clau en la recuperació dels que s'hi han dedicat en les dècades i segles precedents a deixar constància dels fets meteorològics i ho ha fet des d'una metodologia científica.

Com a col·laborador seu conec el treball que ha fet, el que porta entre mans i alguns projectes que són destinats a que en un futur es pugui parlar amb més propietat del temps passat per poder trobar aplicacions pràctiques. En definitiva, que puguem aprendre del que ha passat.

Tot seguit us porto una entrevista que va publicar la revista RAM el 4 de Març de 2008.

Mariano Barriendos Vallvé

Professor agregat del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona. Especialista en Climatologia històrica. Investigador adscrit al "Laboratori de Recerca del Clima", Parc Científic de Barcelona.

Quan va començar a interessar-se pel clima en general i per la climatologia històrica en particular?

Va ser un procés que potser als investigadors actuals pugui resultar curiós i xocant. Precisament ara, que s'afavoreix tant la interdisciplinarietat, algunes especialitats transversals com la climatologia històrica tenen escasses possibilitats de desenvolupar-se dins de l'activitat acadèmica universitària. Tal com el seu nom indica, la climatologia històrica necessita d'uns coneixements bàsics de climatologia i d'història. Doncs bé, gràcies als plans d'estudis ja obsolets i suprimits, a les Facultats de Geografia i Història era possible cursar, anys ha, assignatures de contingut molt divers. En el meu cas, vaig tenir l'ocasió d'estudiar les crisis econòmiques i demogràfiques de les èpoques medieval i moderna, però a la vegada estudiar climatologia. El professor Javier Martín Vide va proposar en la seva assignatura de climatologia un treball de curs en què s'analitzaran informacions obtingudes en fonts documentals històriques. Gràcies als coneixements que simultàniament estava adquirint en el treball en arxiu històric, vaig poder iniciar aquest camí que es prolonga ja gairebé dos decennis.

Fins a quina època podem reconstruir el clima del passat amb garanties, sense incórrer en massa error?

Aquesta pregunta és molt interessant perquè constitueix la clau de qualsevol anàlisi climàtic (la fiabilitat de les dades). Per desgràcia, no hi ha dos casos iguals. Cada país té unes singularitats específiques en la generació de documents històrics i en la seva preservació, que expliquen la posterior disponibilitat documental. En el cas dels regnes hispànics, es disposa de documentació municipal contínua i homogènia des del segle XIV fins a l'actualitat. Aquest seria el període bàsic per treballar amb un marge d'error acceptable. Per al període alt-medieval, entre els segles VIII i XIII, s'ha de recórrer a cròniques medievals que pateixen problemes de fiabilitat i discontinuïtat. Aquest període té un nivell de qualitat sensiblement inferior.

Descripció d'una sequera crítica a Girona, 1567.

Arxiu Històric Municipal de Girona, Actes Municipals. Peregrinació a N. S. de Montserrat

On acaba la comesa de la Climatologia històrica i comença el de la Paleoclimatologia?

Bé, en aquest aspecte es deixen al descobert algunes indefinicions que afecten a qualsevol especialitat jove que ha de fixar els seus àmbits de treball, objectius i línies de recerca. Des del punt de vista d'un historiador, Paleoclimatologia pot comprendre qualsevol investigació climàtica del passat que empra fonts d'informació no instrumentals. Dins d'aquesta disciplina àmplia, la climatologia històrica estaria al nivell d'altres especialitats que treballen amb uns proxies molt específics i propis, com la palinologia, la dendroclimatologia, etc. En el nostre cas, la informació s'obté en fonts documentals i bibliogràfiques històriques. També podem complementar a altres col·legues recuperant documentació gràfica, cartogràfica i epigràfica, així com registres instrumentals antics, anteriors a l'existència de serveis meteorològics oficials (c. 1650-1850).

Dins del gran debat actual que existeix sobre el canvi climàtic, els registres històrics adquireixen una especial importància. Una de les qüestions sobre la qual no tota la comunitat científica sembla estar d'acord és sobre la magnitud que va aconseguir l'Òptim Càlid Medieval en comparació amb la fase càlida actual, què ens pot explicar sobre això?

Lamento no poder oferir dades ja elaborades i concloents. Hi ha especialitats que emprant proxies de latituds o altituds allunyades han avançat ja resultats que caracteritzen l'episodi càlid medieval. Les aportacions des de l'àmbit de la climatologia històrica estan encara en curs en el nostre àmbit geogràfic. Hi ha molta documentació pendent de consultar. El que es pot avançar, com a indicis obtinguts de les comunitats humanes que van experimentar aquell episodi, és que probablement experimentaven una freqüència d'episodis meteorològics extrems molt baixa; menor fins i tot que l'actual. D'altra banda, a causa de la presència de cultius mediterranis en altituds considerables i ubicacions poc propícies, podem considerar en termes generals que les temperatures i probablement també les precipitacions eren més elevades i confortables que fins i tot en l'actualitat.

Quina part de l'èxit de les prediccions climàtiques és deguda a la ingestió de registres històrics de qualitat i quin al nostre millor coneixement del sistema climàtic i al perfeccionament de la modelització?

Els meus coneixements no arriben a establir una quantificació de mèrits. La nostra satisfacció és recuperar una informació que pot ser tractada en els models climàtics o que pot contribuir al seu millor funcionament. Això és un benefici evident per a tota la comunitat científica i, en definitiva, per a tota la societat que és la que amb els seus impostos dóna suport a aquesta investigació. Cal avançar en tots els camps. Sempre és preferible fer-ho amb recursos suficients en tots els àmbits, perquè no es produeixin desequilibris.

Quines són les seves principals línies de treball en l'actualitat?

Són bàsicament dues. D'una banda, aprofundir en el coneixement dels episodis meteorològics extrems, per al que estem estenent la recopilació d'informació a múltiples arxius d'àmbit local però també cap a fonts alt-medievals per obtenir sèries d'uns 1000 anys continus. D'altra banda, estem recuperant informació sobre l'activitat agrícola en zones d'altitud al Pirineu per al període alt-medieval. Amb un coneixement precís dels cultius i la seva localització, amb el temps es podran extrapolar condicions ambientals d'aquella època i comparar-les amb les actuals. De moment, puc avançar que al Pirineu si hi havia un cultiu freqüent i recurrent era la vinya. En l'actualitat ens sorprendria alguna població especialitzada en esports d'aventura i neu que tinguessin entre el seu patrimoni històric la producció comercial de vi. Els arxius de protocols notarials contenen un registre sistemàtic en els seus documents de compra-venda amb aquesta informació. Només resta recuperar-la.

La seva tesi doctoral va ser la primera a Espanya sobre climatologia històrica, ¿quines van ser les principals dificultats que se li van plantejar a l'hora d'abordar un treball pioner com el que va escometre?

Doncs introduint una mica de broma a l'entrevista, la primera dificultat que es va plantejar va ser la cara de sorpresa del director de tesi, el Dr. Javier Martín Vide, quan en veure els primers diagrames sobre sequeres dels segles XVI, XVII, XVIII ... es va assabentar que no estaven basades en registres instrumentals, ni tan sols en descripcions qualitatives, sinó en un càlcul de freqüències de les diferents rogatives "pro pluvia" emprades en cada població per obtenir una bona pluja: que si una processó amb unes relíquies, que si la immersió en aigua d'altres relíquies, que si un pelegrinatge, o una oració mental ...

Bromes a part, potser el que obstaculitza més la recerca en climatologia històrica és la pròpia quantitat de documentació a consultar per obtenir una sèrie de dades que cobreixi uns pocs segles. Els arxius històrics estan en general molt ben equipats i atesos, els mitjans informàtics agilitzen la tasca, i la informació a obtenir és relativament fàcil d'interpretar. El problema bàsic és la ingent quantitat de documents en què podem trobar informació útil. S'imposa una selecció de fonts i després una important dosi de paciència i perseverança per consultar cada sèrie documental volum a volum, i pàgina a pàgina. La documentació administrativa d'entitats públiques és molt rica en descripció de condicions ambientals adverses, però quan es requereix la recuperació de 400 o 600 anys d'informació, a obtindre en lligalls de documentació burocràtica, l'esforç és notable.

Crani de Sant Sever. Nivell 3 de rogatives en Barcelona mitjançant processó amb aquestes relíquies pels carrers de la ciutat. També s'acudia a Sant Sever per als mals de cap.

Al llarg de la seva carrera professional, en aquesta tasca detectivesca que de ben segur li haurà portat per foscos, polsosos i laberíntics arxius eclesiàstics i municipals, segur que l'han succeït nombroses anècdotes. Pot explicar alguna als nostres lectors?

L'anècdota "marc" per respondre a aquesta pregunta és que aquells col·legues i amics que han escoltat algunes d'aquestes anècdotes, conclouen que hi ha "massa crítica" per a una novel·la completa. És molt lògic que treballant en institucions amb l'aurèola d'encant suggestiu i fins i tot una mica de misteri se suscitin anècdotes. Podria estendre molt, però per ser just cal dir que en termes generals els arxius ja han perdut molta component d'aventura i misteri. La novel·la "El nom de la rosa" i la seva producció cinematogràfica va ajudar molt a crear una imatge molt peculiar. La majoria d'arxius NO satisfan aquesta imatge. Molt al contrari, són eficients, lluminosos, nets, i meravellosament anodins, perquè el que requereix un historiador que ha de treballar amb una ingent quantitat de documentació és disposar d'una rutina de treball amb el mínim d'incidències possible.

No obstant això, no puc negar que hi ha arxius que compleixen molt de prop les condicions "novelescas" dalt esmentades. Per desgràcia, la manca de recursos per atendre tot el patrimoni històric documental porta a situacions en què treballar amb alguns fons és molt dur, gairebé una aventura. Per raons òbvies, no puc donar detalls tot i que potser denunciar la situació seria el més raonable perquè algunes situacions de manca de recursos es poden resoldre. Hi ha arxius amb la documentació conservada en molt mal estat, amb paràsits i brutícia, amb instal·lacions precàries de mobiliari o il·luminació i horaris de consulta molt limitats. El treball es fa més penós, a l'extrem, com em va passar fa quinze anys: consultant uns lligalls poc cuidats vaig patir una infecció molt violenta al coll, per cometre la imprudència de gratar-me abans de rentar les mans acuradament. Després d'una setmana amb febre de 40º i davant la ineficàcia dels antibiòtics, els metges es van decidir per una intervenció quirúrgica per extreure els líquids i matèria acumulada, una mica molesta perquè tenia ja la grandària d'un préssec.

Espanya és un país amb un ric i molt valuós patrimoni documental, Està ben caracteritzat el nostre clima durant l'època pre-instrumental o queda encara un llarg camí per recórrer per aconseguir aquesta finalitat?, Hi ha algun gran projecte nacional d'investigació que tingui com a objectiu prioritari abordar amb profunditat i amb el finançament adequat aquests assumptes?

La documentació consultada sota criteris i objectius climàtics ha d'acostar-se al 5% d'aquelles sèries documentals que contenen una densitat suficient d'informació (dietaris, cròniques, documentació administrativa municipal i eclesiàstica). Queda un camí molt llarg i serpentejant, ja que es tracta d'anar cobrint aquells aspectes que conjunturalment poden resultar útils per a una recerca específica o perquè hi ha alguna facilitat per a extraure'ls. El treball a emprendre seria tan onerós que és utòpic plantejar-ho. Però que consti que no es requereixen grans infraestructures ni equipaments ni sistemes complexos de tractament de la informació. El problema bàsic, gairebé únic, seria la necessitat de contactar i contractar una quantitat suficient de persones preparades per a un treball sistemàtic. El que es planteja en aquesta pregunta seria perfectament factible en el moment que hi hagués la disponibilitat per contractar unes poques desenes d'historiadors en diferents regions espanyoles.

Una de les qüestions que vostè ha investigat més a fons és la de les inundacions catastròfiques, especialment les ocorregudes en l'àmbit català al llarg de la història. Quan en els nostres dies té lloc una gran inundació els mitjans de comunicació solen atribuir al canvi climàtic, quina part de veritat, si hi ha alguna, hi ha en aquesta apreciació?

Molts especialistes en aquesta matèria consideren que el canvi climàtic no ofereix encara proves d'una incidència significativa en el comportament dels comportaments hidrometeorològics extrems. Des de la perspectiva històrica en què treballo, només em cap confirmar aquesta apreciació. La freqüència i magnitud dels esdeveniments d'inundació ocorreguts durant la segona meitat del segle XX no arriben a cap conca espanyola als valors que la documentació històrica fa per al període de la miniglaciació. Quan en l'actualitat algun episodi ocasiona danys catastròfics, acostuma a tractar-se de llocs que han incrementat la seva vulnerabilitat i s'han exposat en excés al risc. Seria prolix donar detalls i casos d'exemple, però es pot dir en termes generals que les situacions de catàstrofe o de danys greus més recents es produeixen més per la component d'actitud humana davant el risc que per la pròpia magnitud del fenomen natural.

Freqüència d'inundacions catastròfiques a Catalunya.

Filtre gaussià de pas baix aplicat a una sèrie normalitzada (nivell base = 0).

Sèrie mitjana obtinguda de la síntesi de dotze sèries distribuïdes pel territori

Què poden aportar els aficionats a la Meteorologia en el seu camp d'estudi?

A nivell local, seria molt desitjable que els aficionats a la Meteorologia i la Climatologia s'impliquessin amb historiadors locals, aficionats a la història en general per identificar i accedir a aquell patrimoni documental que en el seu àmbit de treball pugui contenir informacions interessants. Quan la documentació és escassa o fragmentada, això sol desanimar els historiadors, que llavors busquen temàtiques o localitzacions amb millor disponibilitat. No obstant això, seria bo fer-los veure que en la reconstrucció climàtica qualsevol informació, per modesta que sembli, pot resultar molt útil. Un treball sistemàtic, afavorit per l'intercanvi ràpid i massiu que permeten els mitjans informàtics, ens posaria a tota la comunitat científica en condicions d'utilitzar aquella informació en un espai de temps molt reduït.

Què li queda per investigar de més interès?

Doncs un aspecte en què a penes hi ha indicis però que s'hauria perseverar en la seva recerca és en la detecció d'algun dietari o document en què alguna persona hagués fet en època històrica observació meteorològica qualitativa, no instrumental. Aquest tipus d'activitat era molt habitual a l'Europa central i septentrional, on l'observació de la naturalesa estava molt desenvolupada. Hi ha nombrosos dietaris en què es comptabilitzen dies de pluja, condicions generals de la temperatura, gruixos de neu, pas d'aus migratòries o informació fenològica. A Espanya no hi ha referències a documents similars, excepte el ja conegut de Diego Palomino de Jódar, conservat a la biblioteca de la Universitat de Sevilla.

Nota de la RAM. Agraïm a Mariano la seva amabilitat i interès cap als lectors de la RAM. Des d'aquestes línies t'animem a que segueixis furgant en la història climàtica del nostre país.

Estiu de 1876. Un estiu de rècord

1876, any cabdal en el avanç tecnològic cap a la modernitat. Dos invents que transformarien la nostra societat es van crear aquest any, Gottlieb Daimler desenvolupa el motor de quatre temps que seria la base per a tots els automòbils que avui circulen per les nostres carreteres i Alexander Graham Bell inventa i patenta el telèfon. No cal dir la revolució que aquests dos enginys han representat en les comunicacions.

En Meteorologia, no obstant, no hi ha un abans o un després però l'estiu d'aquell any quedarà com el més calorós de tot el segle XIX.

"Posiblemente, de todas las olas de calor registradas en la Península desde, al menos, mediados del siglo XIX hasta nuestros días, la más importante tuvo lugar entre el 25 de julio y el 7 de agosto de 1876, cuando en Sevilla se llegaron a alcanzar los 51,0º." Inocencio Font Tullot. Climatología de España y Portugal. Nueva versión, año 2000. Pàg. 231

Aquesta frase es pot llegir al principi del capítol que correspon a les onades de calor en l'emblemàtic llibre d'un dels més admirats meteoròlegs del segle XX, el Dr. Inocencio Font Tullot, i ens porta a una temperatura que s'ha fet famosa perquè durant molts anys ha estat considerada la temperatura més alta mai enregistrada a Europa.

Església de la Anunciación de Sevilla on es van mesurar els 51º el juliol de 1876.

Darrerament la validesa d'aquesta dada de 51ºC ha estat qüestionada fins al punt que l'AEMET no la dona com la més alta d'Espanya. Llegim al estudi Resumen de extremos climatológicos en España:

"Si además se incluyen en el estudio los datos registrados en el siglo XIX, aparecen valores de temperaturas muy por encima de los 47,2 ºC de Murcia . Pero también se duda de su validez pues se desconocen las condiciones en que se hacían las medidas.
Así encontramos datos como el registrado en Sevilla, Iglesia de la Anunciación, de 49.8 ºC medido el 11 de julio de 1873. Allí también se midieron 48.5 ºC el 15 de agosto de 1893 y 46.8 ºC el 19 de junio de 1897, e incluso hay referencias de una temperatura de 51.0 ºC el 30 de julio de 1876. Este dato no se halla registrado en la Base de Datos Climatológica pero sí se encuentra en el anuario de las observaciones meteorológicas de la Península de dicho año. Sin embargo parece que la medida se hizo en condiciones deficientes con instrumental instalado en la cúpula de la iglesia, donde había un termómetro en una garita tipo facistol y protección de tipo Montsuris, y no fue hasta 1912 cuando se instaló una garita estándar. Lo que si es cierto es que ese día, 30 de julio de 1876, fue extremadamente caluroso pues en Madrid se midieron 44.2ºC, 47.8ºC en Murcia, 42.5ºC en Bilbao y 41.0ºC en Salamanca."

A França també van tenir un estiu ardent amb temperatures que van arribar als 36,2ºC a Paris, on van tenir 17 dies amb màximes superiors a 30ºC, i a Carcassona on van patir uns infernals 40,2ºC el 28 de Juliol.

Vista de Barcelona l'any 1874 des de Montjuïc, en una foto de Joan Martí.

Rècords apart, aquell estiu de 1876 va ser realment càlid. A Catalunya no es van lliurar i la premsa de la època se'n feia ressò.

Al voltant de Sant Joan ja va fer calor de ple estiu. Les màximes passaven dels 30ºC, feia calor però era el tocava, i només a les cròniques taurines parlaven que les localitats de sol eren poc ocupades i, en canvi, a l'ombra eren plenes. Però la calor seguia i no plovia, com a molt a l'apartat de "observaciones notables" de les "Afecciones meteorológicas", o sigui la informació del temps, dels principals diaris en prou feines deien res més que "despejado" o "alguna nube" durant dies i dies.

A mitjans de Juliol la persistència de la calor portava als barcelonins a buscar el refrescament a les platges i als establiments de banys que hi havien vora el mar: "Ayer y anteayer se sintió en esta capital un calor insoportable. Los establecimientos de baños y las playas de la Mar Vieja se vieron invadidos de bañistas, en términos que á pesar del espacioso local que tiene “La Deliciosa”, hubo momentos en que no se encontraba sitio para una persona. Los ómnibus iban llenos de gente y los carruajes de la tram-via, a pesar de partir casi sin interrupción de frente al Liceo, eran tomados por asalto é iban atestados de pasajeros." Diari de Barcelona. 18.07.1876. Pàg. 8204. I en una època que els aires condicionats eren ciència ficció, no hi havia res com un bon refresc: "En estos días calorosos se ve muy concurrido el kiosko del Nectar español del Parque de la Ciudadela." DB. 19.07.1876. Pàg. 8254

La Ciutadella, encara amb les feines d'enderrocament que acabarien en 1878, és on anys més tard, aprofitant la Exposició Universal, es faria un gran parc per la ciutat.

En una ciutat que havia viscut molts aldarulls en anys anteriors per diferents motius, com la revolta de quintes de 1870, semblava que per culpa d'una causa tan trivial com la calor la pau que regnava a Barcelona podia veure's truncada. El Diari de Barcelona ens narra en tres dies els problemes i les solucions perquè la gent pogués acostar-se a prendre un bany: "Era tal ayer la afluència de gente que iba a los baños que aun cuando los carruajes de la tramvia salían cada dos minutos de frente al Liceo se llenaban inmediatamente de gente. El inspector de carruajes situado en el punto de partida impedía que se colocaran mayor número de pasajeros, mas estos no atendían las órdenes promoviéndose repetidos altercados. Si bien los municipales les hacían bajar, á los pocos pasos se encaramaba de nuevo la gente á los coches." DB. 20.07.1876. Pàg. 8292. Ed. Matí

"Ayer se promovieron otra vez nuevos altercados con motivo de ser tomados los carruajes de la tramvia por asalto para ir á los baños. Mas de un cuarto de hora estuvo interrumpido el servicio por no permitir los municipales que marchase ningún coche con mas de seis persones en la plataforma trasera. De ahí se originó una confusión mas que regular, teniendo que intervenir municipales de infanteria y caballería. Marcharon los carruajes, y como durante el tránsito se llenasen de pasajeros, al llegar á Atarazanas se repitieron las mismas escenas por haber subido tres señoritas." DB. 21.07.1876. Pàg. 8340. Ed. Matí

"El señor Alcalde mandó ayer retirar el aparato de fuerza municipal de infanteria y caballería que por secciones bastante numerosas se había escalonado estos últimos días, bajo la direccion del inspector de carruajes, desde el Liceo hasta el Astillero y que interrumpiendo la circulacion de los carruajes de la tram-via, para averiguar si llevaban estos un pasajero mas ó menos, daba lugar á escenas en que el prestigio de los agentes de la autoridad salía perjudicado. Como además de esta disposición, atendiendo á las generales reclamaciones del público, concedió permiso para que pudieran colocarse pasajeros en la plataforma delantera, se hizo ayer tarde el servicio con todo órden y regularidad, sin que en los coches hubiese mayor número de pasajeros que los que cómodamente caben sentados y de pié. Una sola pareja de municipales colocada frente al Liceo bastó para conseguir lo que no había podido lograrse en los dias anteriores." DB. 22.07.1876. Pàg. 8381. Ed. Matí.

El Liceu i la Boqueria, lloc on van haver els problemes per agafar el tramvia. A baix i a la dreta es pot veure, a la seva parada, com eren els tramvies de cavalls.

En aquests dies, una atracció va cridar l'atenció de molta gent i no era altre que la de admirar les fotografies que Joan Martí va recopilar al seu llibre Bellezas de Barcelona, algunes de les quals il·lustren aquest tema i totes les podeu veure a l'enllaç que us he posat: "En el espacio de la calle de Escudillers, inmediata á la de Aglá, veíase anteanoche gran concurrencia con motivo de haber abierto su magnífica esposición de vistas y retratos fotográficos, uno de los mas antiguos fotógrafos de Barcelona, D. Juan Martí." DB. 24.07.1876. Pàg. 8469. Ed. Matí.

En quant als problemes de transport públic, per sort, el sentit comú va imperar i es van posar més mitjans de transport a l'abast de la gent. Com sempre, la falta de previsió, malgrat més val tard que mai: "Por consecuencia del gran número de personas que estos dias van á los baños, la empresa de la tram-via ha aumentado el servicio de coches de la Barceloneta y tiene caballos apostados en las subidas del trayecto para reforzar los tiros a fin de no fatigar en demasía al ganado." DB. 27.07.1876. Pàg. 8548. Ed. Matí.

La calor no donava treva i, en plena canícula, es feia més sufocant que mai possiblement agreujada per el vent de ponent, fort i sec, que va bufar de forma violenta el dia 28 de Juliol, dia en que Barcelona va arribar als 36,2ºC, rècord del segle XIX.

El diari La Imprenta fa esment de la ventada: "El viento que se dejó sentir antenoche era abrasador y ahogaba á las personas que á las dos de la madrugada se retiraban á sus casas. La fuerza con que soplaba era extraordinaria y en momentos hasta huracanado. En la comarca del Vallés ia fuerza del viento derribó algunos árboles." La Imprenta. 29.07.1876. Pàg. 5083. Ed. Matí.

La casa Gibert, a la plaça de Catalunya, va ser la primera que es va construir a l'Eixample l'any 1861 i es va enderrocar el 1895 per la reordenació definitiva de la plaça.

El Diari de Barcelona, des de la seva fundació implicat en la difusió de la meteorologia, s'esplaia més en la trascendència de la dada meteorològica: "El dia de ayer fué uno de los mas calorosos de este verano. Treinta y seis grados dos décimos nada menos llegó á señalar á la sombra el termómetro centígrado como temperatura màxima, y á veinte y cuatro grados ocho décimos alcanzó la temperatura mínima. Al sol llegó el termómetro á cuarenta y cuatro grados. Es la temperatura mas alta que de muchos años á esta parte se ha esperimentado en Barcelona. Al calor se unía por añadidura un aire cálido que impedía la respiración por lo sufocante. El que necesitaba algun alivio tenia que replegarse á alguna habitación interior, bien cerrada y adonde no llegasen el sol ni el aire. Atravesar por las vías principales del Ensanche á las primeras hores de la tarde era empresa heroica, puesto que el infeliz viandante corria el riesgo de coger un tabardillo o de sufrir la asfixia por el polvo. El aire caliente que ayer se sintió había empezado á soplar la noche anterior, contando los serenos y vigilantes que les causava un malestar indecible. Añádese que varios serenos de la inmediata villa de Gracia tuvieron que retirarse á sus casas semi asfixiados. El verano de 1876 por los días que lleva ya y por las señales que presenta para lo futuro promete ser uno de los mas rigurosos que de muchos años hayamos tenido. Ni siquiera por la noche los barceloneses encuentran algun alivio en su malestar, puesto que los 24 y mas grados centígrados que señala el termómetro en las horas de menos calor, no pueden amenguar, antes al contrario sostener, la impresion que en el cuerpo haya causado la temperatura màxima de 31 y pico grados que por tantos días hemos debido aguantar y que ayer se agravó aun del modo que hemos indicado." DB. 29.07.1876. Pàg. 8620. Ed. Matí.

Des de València, on coneixen be el ponent abrasador, confirmen que el vent no ha estat un fenomen local: "Dice un Periódico de Valencia que á las seis de la tarde del dia 27 sopló repentinamente sobre aquella costa un viento poniente abrasador que se cree habrá causado perjuicios en el arbolado, principalmente en los algarrobos, secando á la vez la poca humedad que quedaba á los campos." DB. 29.07.1876. Pàg. 8651. Ed. Tarda.

La Gran Via de les Corts Catalanes, llavors només calle Cortes, deserta, sense transit i sense paviment, cosa que suposava que els carros aixequessin molta pols quan feia dies que no plovia.

La calor no remet i queden astorats de no trobar en els arxius una temperatura tan alta. No els falta raó. Europa occidental havia viscut durant uns segles el que anomenem en Meteorologia Petita Edat de Gel i que, malgrat tenir referències de estius càlids, des que hi han dades mai s'havia arribat a valors tan alts i que, fins i tot en les darreres dècades que hem patit bones calorades, estan entre les més elevades. Per establir en la justa mesura la calor que estan patint, el Diari de Barcelona busca a la biblioteca: "Ocupándose el Sr. Pi y Arimon en su obra “Barcelona antigua y moderna” publicada en 1854 de la temperatura que generalmente reina en esta capital, señala como màxima calor de 30 á 31º centígrados, y añade:
“El grado superior ha sido en el espresado periodo de 35,0 en la tarde del 21 de julio de 1825. De modo que en dichos 63 años la mayor diferencia entre las alturas termométricas ha sido de 39,5. Compárense estos datos con los que presentan otras poblaciones, y se entenderá cuán fundada es la opinion de la suavidad de nuestro clima”." DB. 02.08.1876. Pàg. 8756. Ed. Matí.

Quan allò semblava un infern, el dia 2 d'Agost per la tarda, a les 2 tenen 23ºC i trons i pluja, creixen nuvolades i descarreguen tempestes. Cauen 9 mm. No queia una gota des del mes de Juny: "Anoche casi todas las lineas telegráficas que afluyen a esta capital se hallaban interrumpidas, por efecto del temporal de la tarde." DB. 03.08.1876. Pàg. 8798. Ed. Matí.

I es confirma que les tempestes han abastat moltes comarques: "El Llobregat ha tenido una avenida, de suerte que frente á la boca del puerto se veía ayer una faja de agua roja, señal de haber llovido en la alta montaña de esta provincia.
Del Diario de Tarragona del 3:
“Mientras pasaba el tren de la mañana descendente de Barcelona entre las poblaciones de Arbós y Vendrell cayó en aquellas comarcas un fuerte chubasco que duro largo rato. También se veían las montañas de Prades y las demàs que cierran el campo de Tarragona cubiertas con espesas nubes y con señales evidentes de que descargaba en las mismas un regular aguacero.
Tal vez estas lluvias disminuiran algo el escesivo calor que hemos sentido los anteriores días.
A consecuencia de las lluvias de ayer el Francolí tuvo una regular avenida, hasta el punto de no ser possible vadearlo las caballerías y los carros. Los labradores de esta Ciudad se manifestaban satisfechos, pues han podido regar las habichuelas que consideraban perdidas ya”." DB. 04.08.1876. Pàg. 8845. Ed. Matí.

La muralla de mar era la única que quedava després de l'enderroc de la muralla de terra el 1854. Pocs anys després de 1876, entre 1878 i 1881, la muralla de mar també aniria a terra.

Esperança de refrescament en forma de tempesta, de la mateixa manera que avui en dia que esperem amb impaciència les tempestes d'estiu per fer més suportable la calor estiuenca. Però la calor no remetia i va continuar, més o menys forta, fins gairebé mitjans d'Agost. Be, el que no es consola, és perquè no vol: "De algun consuelo puede ser á los habitantes de esta Ciudad en medio de los calores que sufrimos el saber que en Tarragona, segon dice el Diario de dicha capital, el termómetro Reaumur llegó á señalar á la una de la tarde del dia 7, 42º al sol y 35º á la sombra. En Gerona tambien se siente un calor mas fuerte que en Barcelona, segun hemos oído afirmarlo á personas recientemente llegadas de aquel punto. Asimismo en Berga, villa que goza de fama de ser muy templada y hasta fresca en verano, se lamentaban sus habitantes del calor que se dejaba sentir, superior al que allí se hubiese esperimentado nunca al decir de personas ancianas." DB. 09.08.1876. Pàg. 9028. Ed. Matí.

Les tempestes de calor ja comencen passat mitjans de mes.... però no ho sembla: "A pesar de haber llovido copiosamente estos días en Montserrat, Manresa y Vich, no ha refrescado la atmosfera, y el calor continua molestando de lo lindo." DB. 17.08.1876. Pàg. 9309. Ed. Matí.

Per fi, la darrera setmana les tempestes ja dominen el panorama meteorològic i la calor tòrrida va desapareixent: "Anoche á las diez cayó en esta capital una lluvia bastante copiosa aunque de poca duracion. No se oyó mas que un trueno. Hemos oído decir que por la parte de Moncada descargó con mas fúria la tempestad." DB. 22.08.1876. Pàg. 9507. Ed. Tarda.

Entre les tempestes i la mala mar, la temporada de bany tocava a la fi: "Ayer el mar estuvo sumamente embravecido, viéndose poco menos que desiertos los establecimientnos de baños de oleaje de la Mar Vieja." DB. 23.08.1876. Pàg. 9516. Ed. Matí.

"La temperatura ha descendido hoy algun tanto, efecto sin duda de la lluvia de ayer que si bien escasa en esta ciudad y su llano, fué muy copiosa en las montañas vecinas y al otro lado de las mismas. Por la parte del Tordera la tempestad, á lo que se aseguraba, se desató con gran fuerza." DB. 25.08.1876. Pàg. 9619. Ed. Tarda.

L'estiu acaba i la sequera, que tants maldecaps ha portat per la quantitat de pols que s'aixeca als carrers de l'Eixample, encara molt poc edificat, seguirà fins el mes d'Octubre que serà molt plujós. Malgrat això, la dècada de 1871-1880 és una de les menys plujoses de tota la història pluviomètrica de Barcelona.

El Passeig de Gràcia, que divideix l'Eixample en dues bandes, dreta i esquerra, fa quasi 140 anys ja anava prenent la forma que avui li coneixem.

Per acabar, una noticia destacada en aquest final d'Agost serà la mort de l'enginyer Ildefons Cerdà i Sunyer, el 21 d'Agost al balneari de Caldas de Besaya a Cantàbria. S'ha parlat molt de que no va ser molt apreciat a Barcelona i que és ara, i no abans, quan se li reconeix el seu treball. Potser per la seva filiació política de caire liberal o per el fet que fou imposat des de Madrid el seu projecte d'Eixample però ja en la seva època va ser valorat en la seva justa mesura:

"Según habrán visto nuestros lectores por la esquela mortuoria que hemos publicado esta mañana, el dia 21 del corriente falleció en Caldas de Besaya don Ildefonso Cerdá y Suñer, uno de nuestros mas distinguidos ingenieros, como lo prueban los muchos trabajos que, ejecutó en el transcurso de su larga carrera. Cuando se trató del ensanche de Barcelona se abrió un concurso en que se presentaron muchos absurdos en forma de planos para dicho ensanche. El señor Cerdá, que había estudiado el asunto con elevado criterio y amplitud de miras, que creyó que para efectuar el ensanche en una gran población no bastaba un plano geométrico bien dibujado en un papel, sino que era indispensable tener en cuenta una porción de circunstancias relacionadas con la comodidad, la higiene y la salud pública, formó un plano al que agregó unas ordenanzas de edificación y un sistema de regularizacon de solares, tan completo, tan acertado, tan superior á cuanto se habia presentado en el concurso, que el gobierno le impuso á Barcelona, dispensándole con ello un gran beneficio.

Esto le valió al señor Cerdá no pocas enemistades. Desde el primer momento, puestas de acuerdo la codicia y la ignorancia, trataron de desvirtuar su obra y lograron que sus ordenanzas de edificacion, que hubieran hecho de Barcelona la primera ciudad de Europa, fuesen letra muerta; lograron introducir en el plano una porción de reformas, absurdas todas y á cual mas perjudiciales, pero no pudieron desvirtuar la idea general, y pasados años la opinión pública ha hecho justicia al señor Cerdá, dando al plano de ensanche la importancia que merece y reconociendo sus excelentes condiciones.

Barcelona, sin embargo, no ha dado el nombre de Cerda ninguna de sus calles, ni le ha dedicado una inscripción siquiera. Pero eso no importa. El señor Cerda supo levantarse á sí mismo con el plano de ensanche, un monumento imperecedero y superior á cuantos puedan dedicarle sus conciudadanos." La Imprenta. 23.08.1876. Pàg. 5689. Ed. Tarda.