Hivern 1835-36. La nevada més tardana

Després de la mort de Ferran VII l'any 1833 a molts llocs d'Espanya van haver revoltes emmarcades en el que coneixem com a Primera Guerra Carlista desenvolupada entre 1833 i 1840 i que era una lluita de successió entre els seguidors de Carles, el germà de Ferran VII, i Isabel, la filla de Ferran VII, que encara era una nena, però en el fons era una lluita entre els conceptes absolutistes (carlins) i lliberals (isabelins) dins del reguitzell de revolucions europees hagudes en la dècada de 1830.

El hivern de 1835-36, Juan Álvarez Mendizábal era el President del Consell de Ministres i ministre d'Hisenda però és més conegut per la Desamortització de Mendizabal que intentava un accés a la propietat per part de molta gent, cosa que permetria el naixement d'una burgesia, com diu la Wikipèdia: "La divisió dels lots es va encomanar a comissions municipals que es van aprofitar del seu poder per fer manipulacions i configurar grans lots inassequibles als petits propietaris, però sufragables en canvi per les oligarquies molt adinerades, que podien comprar tant grans lots com petits. Els llauradors no van poder entrar en les licitacions i les terres van ser comprades per nobles i burgesos adinerats, de manera que no va poder crear-se una veritable burgesia o classe mitjana a Espanya que tragués el país del seu marasme."

Els terrenys desamortitzats eren de l'Església en una època on l'anticlericalisme havia esclatat de forma violenta l'any 1835 amb la crema de convents iniciada a Barcelona utilitzant com a pretexte una corrida de toros a la plaça del Torín. Uns versos populars relaten els fets:

El dia de Sant Jaume
de l’any trenta-cinc
hi va haver gran broma
dintre del Torín;
van sortir set toros
tots van ser dolents:
això va ser la causa
de cremar els convents.

La broma del Torín va ser la gota que va desencadenar la bullanga de Barcelona. Aquesta plaça estava on avui hi ha la seu de Gas natural a la Barceloneta.

En aquesta Barcelona convulsa el que menys desitjaria la gent fora un hivern fred, especialment si aquest s'allarga durant la primavera, ja que això podria ser causa directa de una mala collita i, de retruc, d'un encariment dels preus dels productes bàsics. Doncs, com diu el refrany, si no vols caldo, dues tasses.

Ja al mes de Novembre, encara a plena tardor i després d’un episodi de pluges entre el 10 i el 12, es produeix una sobtada i prematura onada de fred com a preludi del hivern llarg que venia. A les observacions publicades al Diari de Barcelona no consta que nevés al pla de Barcelona o a les muntanyes del voltant però el dia 16 de Novembre plou amb una temperatura inferior als 5ºC al centre de la ciutat. Els últims dies de Novembre les temperatures es normalitzen però el conjunt del mes queda bastant fred.

Desembre serà un mes fred. Les glopades fredes iniciades el mes anterior segueixen i després d’uns dies que podríem qualificar de "normals", l'ambient es torna fred entre el 11 i el 13 tot i que el cel és clar probablement per una massa d'aire continental. La evolució, malgrat tot, va cap a més inestabilitat i el dia 19 es presenta un episodi de pluja i fred. Tant és així que la nit del 20 al 21 de Desembre plou a Barcelona amb temperatures inferiors als 3ºC, dada que fa suposar que a les muntanyes properes com Collserola o la Serra de Marina va caure neu o aiguaneu. No he trobat informació sobre aquest extrem però cal pensar que veure nevar en quantitats testimonials aquells hiverns era bastant més habitual que ara, per aquest motiu i atenent a que hi havien altres preocupacions no en van fer gaire cas. Pels volts de Nadal l’ambient fred s'aguditza, el dia 25 de Desembre la màxima no passa de 5,6ºC i la temperatura a les 7 del matí va ser de 0,1ºC, però el cel seré i sense precipitació continua fins final de l’any.

Els primers dies de l’any són molt freds amb temperatures entre els 7,5º i 1ºC fins el dia 5 però amb el cel seré o poc núvol a causa, sens dubte, d'una situació típica de vents de gregal amb origen a l'interior d'Europa que en els inicis de la era instrumental meteorològica es presentava amb més freqüència que avui en dia. Per Reis, no obstant, van arribar pluges i temperatures un pèl més altes, entre 5º i 11ºC, però ben fresques. Durant la resta del mes l’ambient és fred amb màximes que no arriben gairebé cap dia als 12ºC amb diversos episodis de pluja que deixen 2,5 polsades de pluja.

Un gravat de finals de la dècada de 1830 que mostra Barcelona ciutat, segons el peu de la fotografia, des del Pont de les Vigues, camí d'Horta. Costa creure avui en dia un paisatge com aquest al pla de Barcelona.

Al Febrer l’ambient és fred en conjunt, sense grans variacions de temperatura, i amb un episodi que dona pluja amb temperatures entre els 5º i 10ºC i pluja que podria ser neu o aiguaneu ben a prop de Barcelona. Cauen 2,5 polsades de precipitació. Març, per contra, contrasta amb Febrer amb temperatures considerablement més altes, pujada que no correspon a cap onada de calor fora de temporada si no que només van ser les que toquen per les dates.

El hivern va ser molt fred en conjunt, -1,8ºC inferior a la mitjana de 1780 a 1835 que són els primers 55 anys d'observació meteorològica a Barcelona. El Dr. Agustín Yañez, primer climatòleg català i botànic, analitza a les seves memòries les dades obtingudes a l'observatori meteorològic situat a la seu del Diari de Barcelona i les compara amb les dels anys anteriors. Quan parla del hivern de 1835-36 és prou clar respecte al fred: "Las tablas solo nos presentan dos inviernos mas frios, á saber los de 1830 y 1808, é igual el de 1810. Con esto se vé que nos hemos quejado con razon del rigor del último invierno."

Abril, mes plenament primaveral, es torna més fresc i inestable amb nombrosos dies amb pluges, tempestes i calamarsa. La temperatura no remunta, com caldria esperar i fins i tot l'ambient és cada cop més fresc. Acaba el mes amb dies que no passen de 12ºC com és el cas del 25, el 28 i també del 1 de Maig, el dia més fred. Aquest 1 de maig de 1836 resultarà històric perquè consta en els registres com el dia amb la nevada més tardana des de l’inici de les observacions. El Diari de Barcelona publica aquestes dades, originalment en graus Reaumur i traduïdes a Centigrads:

És molt possible que la nevada fos de neu granulada i amb caiguda sobtada de la temperatura al pas d’un línia de tempestes perquè les temperatures no són prou baixes com per imaginar un dia de neu típicament hivernal. El fred segueix fins ben entrat el mes de Maig, de manera que no passen dels 15ºR (18,7ºC) fins la segona quinzena de Maig amb constants episodis de pluges i tempestes.

El Dr. Yañez descriu aquesta atípica primavera, recalcant el fet que les sensacions es corresponien amb la realitat de les dades i esmentant la fita històrica de la neu al mes de Maig: "Primavera, que comprende los tres últimos meses, temperatura 13º,7, estraordinariamente baja, y la mas fria de todas desde 1780; diferencia á la promedia -2º,2; diferencia á las tres mas frias del espresado período, que fueron las de 1807, 1809 y 1827, -0º,6. Luego han sido muy fundadas nuestras quejas sobre la frialdad de la última primavera en abril y mayo.

El frio estraordinario de dichos dos meses no ha sido un acontecimiento local ó limitado á un pequeño espacio, pues que los periódicos nos han referido iguales fenómenos de varios puntos de España y de otras rejiones de Europa. Por lo que toca á nuestra Ciudad, hemos visto nevar el dia primero de mayo despues de mediodia, y nos consta que lo mismo sucedió en una grande estension de terreno de esta provincia; hemos visto descender el termómetro en dicho dia á 7º,4, y en el siguiente á 6º,2, temperatura á que no habia bajado despues del 25 de febrero y que aun entonces se reputó justamente por fria; hemos visto amanecer el dia 18, presentándose enteramente blancas las cimas del Monseny que se divisan desde esta ciudad, tan cargadas de nieve como en diciembre ó enero, y continuar de esta manera por espacio de bastantes dias, cuyos fenómenos no se encuentran notados en las tablas metereolójicas principiadas en 1780, ni los mas ancianos recuerdan haber visto jamas en Barcelona en el mes de mayo." (Dr. Yañez. Memòria del 15 de Juny de 1836).

Certament, ni els més vells d'aleshores ho havien vist ni actualment tampoc per no ha tornat a nevar a Barcelona en un mes de Maig, gairebé ho va fer el dia 9 de Maig de 1991.... però aquest episodi donaria per un altre tema.

Hivern 1852-53. Un canvi radical

Des del llibre El temps a Catalunya dia a dia, concretament en el 13 de Gener, en Mariano Barriendos ens porta un testimoni que demostra que la recerca de fonts textuals en el clima històric és de molta importància ja que ofereixen matisos que les dades meteorològiques no poden mostrar. Queda ben palès que la passió per la meteorologia i l'interès per anar escrivint el que passa és de molta utilitat. No calen grans observatoris, ni coneixements exhaustius, només cal observar, estimar la natura i tenir cura de anar-ho apuntant.... que la memòria és molt traïdora.

El nostre observador és Francesc Gorina i Riera, propietari del Mas Gorina i alcalde de Matadepera interessat pel temps per les necessitats agrícoles seus camps.

La masia de Can Gorina de Matadepera en l'actualitat. Aquí vivia a mitjans del segle XIX el nostre informador meteorològic.

El hivern de 1852-53 comença molt suau però que giraria com un mitjó a meitat de la estació.

El mes de Novembre va tenir temperatures molt suaus fins que la nit i matinada del 22 al 23 hi ha una forta ventada que provoca danys, especialment, fora de la muralla i en arbres: "El paso de la carretera de Francia quedó interceptado por seis ú ocho árboles arrancados de cuajo, no obstante de ser casi todos ellos antiguos y muy corpulentos." Diario de Barcelona 24.11.1852 Pàg. 7167

Els últims dies són més freds i fins i tot plujosos, com el dia 30 en que la màxima no passa de 11ºC amb pluja tot el dia: "Continúa el tiempo lluvioso de unos tres días á esta parte, reinando fuertes vientos de levante. El Monseny ha aparecido cubierto de blanco...." DB 2.12.1852 Pàg. 7351

El temporal de mar és considerable provocant danys en algunes cases de la Barceloneta que l’aigua descalça. Apart de la llevantada de primers de mes de Desembre no hi ha noticies meteorològiques destacables i l’ambient és molt suau tot el mes.

Gener segueix igual de suau. Tal era la suavitat del hivern que Francesc Gorina explicava al seu diari el 13 de Gener de 1853: "Buy dia 13 de janer, se encontra el tems mol umil y suau, per cuant en tota la tardorada pasada, ni en tot lo any present, no ha fet fred ni sols no ha glasat, encara solamén mol poca cosa en part de poca aygua, però no per glasar en paratge en què se encòntria, solament una casada de aygua no se és glasada en tot aquest any ni últims del pasat; tan sols feran un poch de vents en desembre proppassat, però no frets;; en la muntanya de Sant Llorens del Munt se posà neu en lo mes de desembre enterior, però no feu fret ni glasà. Abuy al dia ja se encontran los esplets mol adelantats; los blats primerenchs ja se han de cabar a tot tall per ser ja grosos en demacia. Los llegums, lo meteix. Los arbres ja borronan y floreixan. (...) los treballadors al camp raz treballan a tota feyna en mànagas de camisa...."

Tal era la bonança que durant les festes de Nadal i Cap d'Any, la gent evita passejar per la muralla de mar, desproveïda d'arbres i ben assolellada, i prefereix l'ombra agradable de la Rambla: "Este invierno se va pasando con una temperatura casi primaveral, siendo notable que ni en uno solo de los varios dias festivos que acaban de transcurrir la concurrencia en los paseos ha podido fijarse en la muralla de Mar y sí en la Rambla del Centro, por razón de hallarse á la sombra que se disfrutaba en ella. La vegetación está ya muy adelantada tanto en los árboles como en los viñedos, y si ahora sobrevenía un frio inesperado sufririan muchos los intereses de los agricultores." DB 12.1.1853 Pàg. 243

Tot aquest ambient primaveral anima als barcelonins a admirar el que seria el primer parc d'atraccions de la ciutat i que estava situat fora de les muralles en uns camps molt propers al Passeig de Gràcia, que només era un camí molt ample gairebé sense urbanitzar encara, que comunicava la capital i la vila veïna. Acabant els darrers detalls calia provar l'enginy: "En la tarde de ayer vimos funcionar los coches de las montañas rusas construidas en los Campos Elíseos; en el vehículo, de forma sencilla y elegante como una berlina, iban cómodamente dos caballeros. Lo que notamos costoso es, que á peso de brazos tenga que volverse el coche al punto de partida; pero creemos, que se empleará para ello un mecanismo mas sencillo. El descenso y ascenso se verifica con una seguridad tal que solo puede creerlo el que lo vé." DB 23.01.1853 Pàg. 531

"El domingo (dia 23) al mediodia gran número de señoras pasaron un rato muy entretenido, arrojandose con admirable serenidad por los rápidos planos inclinados de las montañas rusas en los Campos Elíseos. La novedad de este espectáculo, que se veía desde el Paseo de Gracia, tenía estacionados frente los indicados jardines gran número de espectadores." DB 25.1.1853 Pàg. 566

La suavitat que permetia gaudir de l'aire lliure ja durava moltes setmanes de suposat hivern. El 26 de Gener, no obstant, canvia el temps: "Durante el dia de ayer reinó un aire muy frío y cayó una abundante lluvia que no habrá dejado de ser beneficiosa á la siembra. El barómetro estaba bajo y el mar un poco agitado...." DB 27.1.1853 Pàg. 619

Hi ha por d'una nova llevantada, com la de Desembre, i tothom vigila el vent per si cal prendre mesures: "Ayer continuó lloviendo durante todo el dia y el tiempo ha refrescado mucho. El viento cambió y cesaron por lo tanto los temores que el dia anterior se habian abrigado de temporal en el mar." DB 28.1.1853 Pàg. 646

Però la pluja, tant beneficiosa pel camp, porta incomoditats a una ciutat de carrers estrets i, encara en la majoria dels casos, sense empedrar i amb voreres molt estretes: "En los dias lluviosos es cuando es mas sensible en Barcelona la falta de una costumbre que autorize á los que pasan por una calle á conservar la acera derecha, á no ser que voluntariamente quieran cederla en obsequio de alguna señora ó de alguna persona anciana. En el dia con las aceras resaltadas, en su mayor parte sumamente estrechas, los transeuntes se vén espuestos de continuo á tener que abandonarlas sufriendo la incomodidad del agua y del barro." DB 30.1.1853 Pàg. 704

Gener acaba amb un ambient més fresc però en la mateixa línia de suavitat termomètrica de tot el hivern. Febrer, per anar canviant la tònica, comença amb temperatures més fresques tot i que més pel contrast amb la suavitat del hivern que per fred real: "El Monseny se halla cubierto de nieve, y el tiempo ha refrescado muchísimo." DB 5.2.1853 Pàg. 836

El Carnaval arriba i el hivern es treu la màscara alegre i primaveral ensenyant la seva imatge més crua: "Ayer siguió lloviendo durante gran parte de la mañana, y por lo tanto ni hubo paseo ni salieron las mascaradas. Por la tarde, el cielo aunque se mantuvo despejado, reinaba un frio ambiente. La Rambla estuvo escasamente concurrida y seguían la rua un corto número de carruajes." DB 7.2.1853 Pàg. 890

Les temperatures durant el mes de Febrer no van passar dels 12ºC cap dia amb una notable onada de fred a mitjans de mes on més d’un dia les màximes no passen de 5ºC. Una idea recurrent durant el segle XIX és que el fred es provocat per la neu caiguda a prop enlloc de pensar, com sabem ara, que una massa d'aire fred fa baixar la temperatura i provoca les precipitacions de neu: "El frio que se siente de unos dias á esta parte es motivado de la nieve que ha caido en varios puntos de la montaña de Cataluña y tambien por la parte de Granollers." DB 9.2.1853 Pàg. 927

Els dies més freds, com he dit, coincideixen amb un final de Carnaval amb poques celebracions a l'exterior, com era habitual, degut al fred cada dia més intens. El 12 de Febrer neva a la part alta del que avui seria la ciutat de Barcelona, a les muntanyes veïnes de Gracia i Sarrià per sobre d'uns 150 o 200 metres. Al Vallès la nevada és més important: "Despues de haber tenido una hora de lluvia, bastante ligera aunque fria, vimos ayer aparecer blanqueadas por la nieve algunas de las montañas de Gracia y Sarriá. Se nos ha dicho que también ha nevado muchísimo por la parte del Valles." DB 13.2.1853 Pàg. 1040

El fred és general tot i que a Barcelona, com sempre, degut a la seva situació costanera i a la illa de calor que en aquella època ja era notable no es manifestava amb evidència com serien les fonts i els tolls glaçats gran part del dia: "Como consecuencia de la nieve y granizo que ha caido en diferentes puntos, hace tres dias que se deja sentir un frio bastante intenso, cual no se habia esperimentado durante el transcurso de un invierno que casi ha tenido caràcter de una verdadera primavera. Si bien el termómetro ha bajado bastante, lo que es en Barcelona á penas ha helado. El domingo hubiera sido seguramente el único dia festivo del presente invierno en que el público hubiese escogido para paseo de mediodia el de la muralla de Mar sin temor de que le molestara el ardor del sol, pero el viento que soplaba obligó á las personas que se presentaban en dicho sitio á tener que atravesarlo mas que de prisa." DB 15.2.1853 Pàg. 1075

El 16 de Febrer, des de les 3 de la matinada i fins gairebé migdia, plou o cau aiguaneu a la capital però en llocs molts propers i que actualment formen part de ciutat com Sant Gervasi o Horta la neu va agafar i hom pot veure el Tibidabo emblanquinat. Els dies següents la neu baixa fins la mateixa línia de costa, tant a Barcelona com a les comarques veïnes: "Desde las tres de la madrugada de ayer hasta muy cerca del medio dia, llovió continuamente en esta capital, pero en varios puntos cercanos á la misma, cayó una nevada copiosa. Las cumbres de las montañas inmediatas á San Gervasio y á Horta aparecieron por la tarde ligeramente emblanqueciadas, pero se tiene noticia de que nevó en grande abundancia por la parte de Granollers y de Moncada." DB 17.2.1853 Pàg. 1131

"Anteayer por la noche y ayer por la tarde nevó en esta capital, bien que ligeramente. En los pueblos de la montaña y en toda la costa de levante la nieve ha caido en abundancia. Se deja sentir un frio muy intenso, y hemos visto helada el agua de varios estanques. Varios de los carros que á primera hora de la mañana entraban ayer en Barcelona venian cubiertos de una espesa capa de nieve." DB 19.2.1853 Pàg. 1188

"Continuó soplando un viento sumamente frio durante todo el dia de ayer, efecto de la nieve que ha caido con mas ó menos abundancia en la mayor parte de los pueblos de la provincia. Durante la noche hubo una fuerte helada." DB 20.2.1853 Pàg. 1216

La Barcelona de mitjans del segle XIX és una ciutat molt densament poblada, encotillada per les muralles de mar i de terra sense pràcticament espais verds i amb carrers molt estrets on el sol gairebé no arriba. Aquest atapeïment va ser la causa de l'enderrocament de les muralles de terra el 1854.

El mes de Febrer acaba amb una lenta pujada de temperatures però en cap cas l'ambient es torna més temperat. Febrer de 1853 resulta el més fred des de que comença la sèrie de temperatures de Barcelona l'any 1780, amb una mitjana de 6,2ºC, i actualment només és superat per Febrer de 1956 (4,9ºC) i pel de 1888 (6,1ºC). A final de mes es parla que el fred ha cremat les plantacions de llegums i que és possible que pugui malmetre els tarongers a llocs com Alella i pobles veïns

Març comença mogut i amb una tempesta de neu: "A eso de las cuatro de la tarde de ayer, y por espacio de media hora, cayó sobre el casco de esta capital, y sobre la inmediata villa de Gracia estendiéndose hasta las montañas mas inmediatas á San Gervasio, una copiosa nevada, que afortunadamente dejó poco rastro por no haber helado. Al caer la tarde parecia que nevaba mucho por la parte del Vallés y de la costa de levante, y se dejaba sentir un frio bastante intenso. No deja de ser un fenómeno bastante notable que á la espresada hora relapagueaba, como en un dia tempestuoso de verano, por la parte de Monjuí." DB 2.3.1853 Pàg. 1455

Les temperatures són baixes però es normalitzen ràpidament. En tot cas, la pluja no es fa esperar amenaçant les processons prèvies a la Setmana Santa: "Atendido lo mucho que llovió ayer, aunque hoy amanezca el dia sereno, dudamos que pueda hacerse la procesion si no se limpia el piso de varias calles que aquella debe recorrer." DB 13.3.1853 Pàg. 1763. Som a Diumenge de Passió, anterior al diumenge de Rams que dona inici a la Setmana Santa, tot i que, malgrat els fangs dels carrers, finalment la processó es va poder celebrar amb tota normalitat.

Les pluges continuen caient i provoquen alguns problemes en uns rius i rieres amb les lleres encara no arranjades: "A consecuencia de las lluvias que han caido en varios puntos de la provincia el Besós y otras rieras esperimentaron anteayer una caudalosa avenida, que, segun voz pública, no dejó de ocasionar algunas desgracias." DB 16.3.1853 Pàg. 1847

S'acosta la primavera i el fred no remet, no obstant cal fer balanç de la estació que va començar extremadament suau. Recordem a Francesc Gorina? Dos mesos abans escrivia sobre el hivern primaveral que gaudien però, com rectificar és de savis i més amb els imponderables del temps atmosfèric, el 17 de Març torna a anotar al seu diari: "Aunque lo dia 13 janer enterior no hagués fet fret, (...), dich abuy, dia 17 mars, an fet frets forts en tan menera que mols llegums an de tornar a brotar, altres gèneros morts, an fet terribles glasadas, neus y vents."

La primavera arriba... però no ho sembla: "Ayer entramos en la primavera pero seguramente que el tiempo no correspondió al anuncio del Calendario. Un viento fuerte y sumamente frio dió al dia un caràcter de crudo invierno, aun cuando el cielo se presentaba completamente sereno. El Monseny está cubierto de nieve." DB 21.3.1853 Pàg. 2002

La Setmana Santa va venir molt aviat amb dies de pluja i fred plenament hivernal. Encara no era una època en la que aquesta setmana tothom marxava de vacances però tampoc era un continu de processons com al segle XVIII, que si que hi havien, però el esbarjo començava a fer-se notar sobre tot entre la classe burgesa. Per aquest motiu es va construir el primer parc d'atraccions de la ciutat, els Camps Elisis, als terrenys d'un Eixample encara sense projectar i fora d'una Barcelona encara emmurallada i on no hi cabia res més.

La intenció era inaugurar el recinte el dia 3 d'Abril, diumenge de Resurrecció, però la por al fred fa ajornar l'esdeveniment: "Atendido al frio ambiente que continua soplando, parece probable que el domingo no se inaugurarán los Campos Elíseos, no obstante de que siguen muy adelantados los ensayos de orquesta, componiendose esta de unos setenta profesores. Atendido lo riguroso de la estación, serían pocas las personas que se decidirían á atravesar los jardines al aire libre para ver los fuegos ó para entrar en el salon de baile." DB 24.3.1853 Pàg. 2091

Finalment, el diumenge 10 d’Abril amb un temps molt més agradable els Camps Elisis es van inaugurar. En una columna informativa de caire femení ens ho expliquen així: "Sonrie ya la primavera, y á su primera encantadora sonrisa, como una nueva flor de nuestros campos, ha brotado, seductor de promesas y henchido de esperanzas, el jardín de los Campos Elíseos." DB 12.4.1853 Pàg 2602

Estiu de 1928. Humor enlloc de terror

De vegades, escoltant i llegint els mitjans de comunicació, sembla que les onades de calor són patrimoni de les darreres dècades del segle XX i primers anys del XXI. Be, quan mirem quin temps feia molts anys enrere també trobem estius d'allò més càlids i onades de calor molt intenses. L'estiu de 1928 n'és un exemple.

Aquell estiu Barcelona estava en plena transformació. La Exposició Universal de 1929 era un bon motiu per modernitzar la ciutat i tot l'entorn de Montjuïc i la plaça Espanya canviaria de forma radical per aconseguir la imatge que actualment coneixem. Però, com sabem els que vam viure els Jocs Olímpics, les obres no es van quedar restringides a l'àrea on es celebraria l'esdeveniment, ans al contrari, van tenir un abast general. La plaça de Catalunya va canviar la configuració de X que tenia des de finals del segle XIX a la forma actual i, potser amb major impacte urbà, el soterrament de les vies dels Ferrocarrils Catalans en el seu recorregut pel carrer Balmes i fins la part alta de Sarrià. Podríem dir que Barcelona, com a ciutat, entrava de ple en el segle XX.

1928. Obres a la plaça Espanya i Montjuïc.

En definitiva, l'estiu de 1928 pels barcelonins va ser una cursa d'obstacles, tanques, obres i pols. Només els va faltar la calorada que des de finals de Juny i fins al Setembre va incomodar el tarannà diari.

Per que ens fem una idea de la calor que va fer tenim les dades mitjanes de l'observatori Fabra. La mitjana del mes de Juliol del 28 no va ser superada per cap mes fins al Juliol del mític 2003 però el mes d'Agost d'aquell any no es va quedar curt i encara és el cinquè més d'Agost amb la mitjana més alta de tota la sèrie iniciada el 1914. Per tant, podríem afirmar que l'estiu de 1928, en conjunt, és el segon més calorós dels darrers 100 anys a Barcelona, després del estiu de 2003.

Els 5 juliols i els 5 agosts més càlids a Barcelona els darrers 100 anys.

La calor va ser infernal i duradora, un estiu dels de veritat, però a diferència del que va passar al 2003, amb un mitjans de comunicació que ens predicaven la fi del món cada dia, poques referències a la calorada trobem als diaris generalistes i si, en canvi, als setmanaris que tractaven l'actualitat amb certa ironia. Al 1928 la calor era matèria pels acudits, al 2003 la calor semblava una sèrie de terror.

Per començar, unes pàgines de humor satíric.

El setmanari Papitu fou una revista molt popular a Catalunya, similar a la revista El Jueves actualment, i tenia una pàgina escrita en castellà però com el parlaria un català i amb unes "catalanades" que fan riure. El Dia Betico del 8 d'Agost de 1928 és dedicat a la calor amb un curiós butlletí meteorològic que comença així: "Màxima al sol.- Un pedo de grados que esparvera." Seguiu llegint.

L'Esquella de la Torratxa tenia una línia més política i era més crític que satíric. Aquí trobem una pàgina amb opinions imaginades de personatges importants de l'època, encara molt coneguts la majoria i entre ells Comas i Solà, primer director de l'observatori Fabra, sobre l'estiu tant calorós que tothom patia.

Un comentari al Papitu que porta per títol El Termòmetre i signat per un suposat periodista de nom Gundemaro Recolons, el signaria qualsevol en un dia de calor tòrrida avui en dia: "Sense termòmetre la calor devindria més suportable. El termòmetre en lloc d'alleugerir els nostres sofriments els hi dóna estat oficial. Mentre no veiem el termòmetre suposem que la calor és insuportable. En veure el termòmetre, ens aclaparem. El 37 a l'ombra devé una obsessió i esperem que baixi amb la mateixa ansietat que esperem la baixa de les subsistències. Vàries vegades hem estat a punt d'estrellar-lo contra la barana de la galeria, però sempre hem desistit. Al fi i al cap el termòmetre ens dóna tema per sostenir les nostres converses a l'estiu. I això sempre s d'agrair."

El mateix Papitu publica una sèrie d'acudits amb una sola vinyeta.

També l'Esquella de la Torratxa dedica pàgines senceres als acudits de caire meteorològic.

Per acabar, unes làmines del gran Ricard Opisso i uns dibuixos amb la moda estiuenca i els mètodes per apaivagar la calor ara fa 84 anys.

Març de 2010. La nevada del segle

L'argument principal d'aquest bloc és portar els principals episodis meteorològics que han afectat a Barcelona en algun moment de la història. Si entenem com història el passat, des d'ahir mateix, una nevada com la del 8 de Març de 2010 és història viva de la ciutat i de la que demà acomplirem dos anys.

La crisi era un fet inqüestionable i les paraules recessió, atur, retallades, despesa pública o reformes saltaven a les primeres pàgines del diaris i demés mitjans de comunicació. Han passat dos anys i seguim igual.... o pitjor.

Barcelona, malgrat el canvi a l'alcaldia, poc ha canviat en aquests dos anys. Les obres de l'estació de trens de la Sagrera i la urbanització del seu entorn, una de les zones més degradades de la ciutat, són el únics canvis importants a nivell urbanístic.

Les roderes dels cotxes ben marcades a la Rambla de Catalunya.

Pocs dies abans de la nevada, el 27 de Febrer, dues catàstrofes naturals van colpir l'opinió pública. Un terratrèmol de 8,8 graus i un posterior tsunami van devastar la zona central de Xile, sis setmanes després del que va patir Haití, provocant prop d'un miler de morts i desapareguts i el cicló extra-tropical Xynthia provocava danys materials i personals al nord d'Espanya. Aquest cicló, amb pressions inferiors a 980 hPa i ràfegues màximes superiors als 200 km/h, va recórrer en poc més d'una setmana la façana atlàntica d'Europa des del nord de les Canàries, Galícia, Bretanya, sud d'Anglaterra, Països Baixos, Dinamarca i Escandinàvia deixant víctimes i destrosses materials al seu pas.

Eren dies de capricis de la natura, com si volgués posar a prova la nostra resistència o preparació enfront l'adversitat. En aquest sentit, la nevada del 8 de Març va posar en evidència la gran assignatura pendent de la nostra ciutat i dels nostres governants i, per enèsima vegada, els va agafar amb el peu canviat.

Un tramvia sobre una catifa blanca davant l'edifici Fòrum.

Gràcia també va viure "intensament" el fenomen meteorològic.

Per recordar tot el que va passar i veure unes imatges d'un dia memorable pels aficionats a la meteorologia, us porto l'article, que el gran Sergi Pàmies, una mica rebotat, tot sigui dit, va publicar a La Vanguardia amb el títol Nieva sobre mojado l'endemà, encara blanc, de la nevada:

"Lo que empezó siendo bucólico acabó en indignación y caos. Desde media mañana, viendo caer la nieve, muchos catalanes, maleados por la buena prensa de este fastidioso fenómeno climatológico, deseaban que cuajara. “¿Cuaja?”, preguntaban los más jóvenes, narcotizados por su propia inconsciencia y por la propaganda. Los más veteranos, en cambio, curtidos en otros marrones, miraban el cielo buscando señales de esperanza. Pero no: sólo tronaba.

Fueron pasando las horas y, cuando la nieve empezó a cuajar, se estropearon los primeros y premonitorios semáforos. Cualquiera que mirara a su alrededor observaba que la Guardia Urbana brillaba por su ausencia (preferimos concentrarnos en los maratones), aunque, en mi barrio, detecté algunos vigilantes de aparcamiento reacios –gracias– a empeorar las cosas poniendo multas. Y si, en actitud de consciente ciudadano, uno consultaba los múltiples servicios de emergencia e información, se estrellaba contra un desalentador y colapsado muro de silencio.

Un carrer de Nou Barris amb un bon tou de neu.

Los más lanzados seguían confundiendo el desastre con un parque temático e insistían en lanzarse jocosas bolas de nieve y en retratarse los unos a los otros. No hay que tenérselo en cuenta: todas las imágenes que conservamos de la nevada de 1962 fueron hechas por optimistas recalcitrantes. El país de entonces no era, sin embargo, el de ahora. Y a juzgar por la insuficiencia de la reacción pública y la colectiva inconsciencia del personal, que sigue sin creerse los avisos meteorológicos (en esa pérdida de credibilidad intervienen muchos factores), puede que no hayamos mejorado todo lo deseable.

A la hora de la salida de los colegios, la preocupación era generalizada, pero, para que no cundiera el pánico, la mayoría recurrió a tres armas fundamentales: el humor, la resignación y la radio. Huérfanos de versión oficial (hasta casi las siete, las autoridades no se dignaron a empezar a explicarse), la gente asumió la fatalidad. Entre tanto cabreo de conductores atrapados, la alegría de los escolares al salir de clase compensó el bajón anímico. Al poco rato, sin embargo, se fueron dando cuenta de que esa nieve no era como la de las películas sino un torbellino cabrón, áspero, de esos que fomentan los pensamientos más sombríos y antipáticos.

Un arbre tombat a la Rambla del Caçador de la Guineueta.

En la parte alta de la ciudad, el habitual trajín de vehículos recogedores de niños con merienda se vio afectado por la parálisis casi absoluta del tráfico. En la Via Augusta, corrió el bulo de que las cotorras estaban cayendo congeladas de las palmeras sobre los coches. Lo desmiento: eran trozos de nido podrido, lo cual confirma que, a diferencia de lo que ocurre con los humanos, a las cotorras no las pillarán en ningún atasco.

Inmediatamente, se puso en marcha un mecanismo psicológico reactivo: conformarte con tu situación comparándola con otras peores. Por ejemplo: si estás atrapado en la ronda de Dalt, piensas que estarías peor atrapado en la autopista AP-7. Y si estás atrapado en la autopista AP-7, te resignas pensando que podrías estar peor atrapado en una perdida carretera secundaria, junto a una torre de alta tensión destrozada por la virulencia del viento y de la nieve.

Feia molts anys que la platja de Barcelona no presentava aquest aspecte.

En Barcelona, que ayer tuvo motivos para renunciar a su caprichoso ramalazo olímpico-invernal, la lucha por un taxi era pura supervivencia, igual que las colas de la gente, corriendo hacia el metro, buscando, con una disciplina admirable, atajos y soluciones. La Protección Civil no fue, durante horas, digna de este nombre y siguió activando planes de emergencia sin tomar las medidas oportunas para hacerlos viables (levantar barreras de los peajes y del metro, por ejemplo).

Tarde y mal, por más que se recuerde la inconciencia de los que, por desconfianza o frivolidad, no atendieron los múltiples avisos de los hombres del tiempo. Por la calle, se impuso el resbalón y la prudencia. Los paraguas no servían para nada porque, hasta las siete, la nieve cayó espiral, brutal y horizontalmente, una variante perversa de la meteorología.

El carrer Paris, a l'Eixample, en un dels moments de més intensitat de la nevada.

La radio seguía conteniendo la rebelión: humor, paciencia y un intercambio de testimonios que aportaban ciertos datos y que, entre tanto hartazgo, ayudaban a mantener la calma. Eso, y la telefonía móvil, que, pese a los problemas de cobertura, ahorró disgustos y aplacó las posibilidades de sufrir más de lo indispensable. Gracias al teléfono, se consensuaron meriendas, regresos accidentados, noches en blanco e intendencias varias.

Cuando, en conferencia de prensa, se recurrió a justificar la negligencia con referencias históricas, el mal ya estaba hecho. En caliente, la capacidad de análisis se resiente pero un paseo (?) por nuestras calles permitía comprobar, además de la virulencia del temporal, las escandalosas limitaciones de una ciudad y de un país. Las explicaciones de Joan Boada deberían haberse producido antes: habrían ayudado a comprender la dimensión de un temporal excepcional y a contagiar serenidad y pedagogía. Pero, por incapacidad o negligencia, se optó por una espera angustiosa, que minó la confianza en una gestión eficaz de la crisis.

Tant el transport públic com el privat van patir de valent.

Cuando los elementos superan cualquier previsión, administrar bien la información es fundamental. Por suerte, la gente es buena y, con el tiempo, olvidará la dimensión más apocalíptica de la nevada. Se irá imponiendo la versión edulcorada de las fotografías bucólicas, de los niños jugando y de los muñecos de nieve. Pero, mientras tanto, predominará la indignación y la búsqueda de culpables. Y, por favor: que nadie exija una comisión parlamentaria para investigar los hechos."

La Vanguardia. Supl. Vivir. 09.03.2010. Pàgs. 8 i 9.

Després dels missatges apocalíptics sobre l'escalfament de la Terra, molts creien que ja no veurien una nevada com aquesta a Barcelona. La natura sempre posa les coses a lloc.

Març de 1993. Nevada post-olímpica.

El Març de 1993 encara no havia dit allò de "Vayase, Señor Gonzalez" però eren dates en que José María Aznar pressionava per aconseguir la convocatòria de les eleccions generals al Parlament espanyol i que finalment es van celebrar el 6 de Juny de 1993 i van suposar la pèrdua de la majoria absoluta que mantenia el Partit Socialista des de les eleccions que va guanyar el 1982. A nivell internacional, les investigacions sobre el primer atemptat a les Torres Bessones de Nova York, que va tenir lloc el 26 de Febrer de 1993, i la guerra als Balcans centraven gran part de les portades de la premsa.

Barcelona, per la seva banda, viu el seu primer hivern post-olímpic, unes Olimpíades que van transformar la ciutat de forma molt important.

Urbanísticament el canvi va ser notable. Es va recuperar el front marítim ocupat durant dècades per xaboles, amb barris com el Somorrostro, i per industries obsoletes. També van néixer les Rondes de Barcelona que permetien descongestionar les vies del centre dels vehicles que anaven d'una banda a l'altre de la ciutat. Però, potser més important, les Olimpíades van canviar la imatge internacional de Barcelona en una ciutat moderna, avançada i alhora tradicional que va atraure quantitats cada cop més grans de turistes de tot el món.

El nou front marítim amb el Port Olímpic i la Vila Olímpica on va estar el Somorrostro fins el 1966.

Si el canvi estètic i de percepció internacional de Barcelona era un fet, els antics defectes davant els avatars meteorològics seguia intacte.

El hivern 1992-93 havia resultat lleugerament càlid, només una discreta onada de fred al voltant de cap d'any, i extremadament sec doncs van caure 44,1 mm a l'observatori Fabra en els tres mesos purament hivernals de Desembre a Febrer que representa el 34% del que és normal, fins i tot durant el mes de Gener no va caure ni una sola gota. Quan semblava que el hivern acabaria sense soroll, a finals de Febrer un anticicló de bloqueig a l’Atlàntic que bombeja aire fred cap a Catalunya i la formació d’una depressió al mar Balear van provocar una de les nevades més intenses en un mes de Març a Barcelona.

El dia 24 de Febrer una massa d'aire molt fred es mou per l'interior d'Europa i arriba de resquitlló a Catalunya. Les temperatures cauen i el dia 25 tenim unes mínimes de -1,8º al Tibidabo i 2,2º al centre de Barcelona. La onada de fred és seca, continental i això es reflexa en les previsions del dia 25 de Febrer a La Vanguardia: "Hoy, las heladas volverán a ser fuertes, heladas negras, debido a la poca humedad ambiental. Los cero grados de mínima llegarán a puntos de la costa norte. Cielos despejados en general, pero intervalos nubosos en Tarragona y en el norte de Lleida. Los vientos del norte serán más flojos o amainarán."

Mapa de temperatures a 850 hPa, uns 1500 metres d'alçada, el dia 24 de Febrer de 1993 al migdia.

Però aquesta sequedat ambiental no va durar gaire i la formació d'una depressió a la Mediterrània Occidental va portar precipitacions a Catalunya. Així el dia 27 de Febrer plou a Barcelona però la neu cau a cotes molt baixes i s'acosta a la ciutat: "El monasterio de Montserrat, el Montseny y diferentes zonas de Tarragona y de Girona se vieron afectadas por las nevadas, que no fueron muy copiosas. También se apreciaron pequeñas precipitaciones de nieve en Terrassa, Manresa y Igualada." La Vanguardia. 28.02.1993. Pàg. 31.

La depressió es va aprofundint i situant-se de manera que els vents humits incideixen sobre el Principat i la inestabilitat és cada cop més manifesta. El següent mapa indica la posició de la depressió sobre les Illes Balears en el moment que va començar a nevar sobre Barcelona el dia 1 de Març de 1993.

Durant la primera matinada de Març el cel es va anar cobrint, de manera que al sortir el sol el dia 1 el cel era totalment cobert i el fred ben viu. La neu va començar a caure al voltant de les 10 del matí per sobre d’uns 200 metres a Barcelona, tot i que al Vallès nevava a totes les cotes. La temperatura va baixar ràpidament i la neu va envair gran part de la ciutat, només per sota de la Granvia la precipitació era en forma d’aigua però a barris com la Bonanova, Sarrià, Horta o la Vall d’Hebrón la neu agafava augmentant el gruix sense parar.

"La nieve empezó a caer sobre Barcelona a las 10 de la mañana, con una temperatura en la parte alta de la Diagonal de 2,5 grados. Una hora después, la temperatura había descendido hasta 1,9 grados y la nieve empezaba a cuajar en los barrios altos. La nevada se intensificó a partir de la 1,30 del mediodía -1,2 grados-, hora en que la nieve alcanzó varios centímetros en esos barrios. En la parte sur apenas cayó nieve, sino lluvia. A las siete de la tarde se habían recogido 21 litros/m2 en el observatorio de "La Vanguardia", todos en forma de agua. A la misma hora, en el Observatori Fabra se medían quince centímetros de nieve, con una temperatura de -3,4 grados. El mismo grosor se tomó a la misma hora en la Bonanova, con una temperatura de 0 grados. La Granvia separó la parte nevada y la de lluvia: la temperatura no descendió bastante en las zonas bajas de la ciudad. Ayer nevó en las áreas con temperaturas inferiores a los 1,3 grados. Con temperaturas superiores podría haber nevado si la humedad del aire hubiese sido algo más baja, pero ayer se mantuvo alrededor del 90 por ciento." LV. 02.03.1993. Pàg. 21.

Imatge de satèl·lit durant el matí del dia 1 de Març.

Va seguir nevant, potser no tant intensament, però de forma continua fins les 22 hores. La matinada del 2 de Març torna a nevar aixecant-se el dia novament sota la neu. Gran part del matí segueix una nevada cada cop més dèbil però abans del migdia para i, fins i tot, surt el sol. Per la tarda torna a tapar-se el cel i torna a nevar, tot i que la cota ja és més alta i a la majoria de la ciutat és pluja o aiguaneu.

Els problemes generats en una ciutat poc preparada per la neu van ser importants i les crítiques per falta de previsió no es fan esperar. El dia 2, El Periódico posa un titular molt expressiu "La nieve da un susto a Barcelona" i La Vanguardia comença a senyalar culpables: "Barcelona estrenó el lunes una comisión de emergencia creada especialmente para afrontar situaciones de nieve y hielo. El resultado fue decepcionante: reaccionó tarde -sólo esperaba nieve en Collserola-; emitió sus recomendaciones a los ciudadanos diez horas después de empezar el temporal y no desvaneció la alarma que llevó a miles de padres a recoger caóticamente a sus hijos en las escuelas. Los apagones y los problemas en los transportes acercaron a varios barrios al colapso y demostraron otra vez que la ciudad no está preparada para afrontar temporales. Uno de los mayores ejemplos de imprevisión lo ofreció el aeropuerto de Barcelona: no tenía suficiente líquido para descongelar las alas de los aviones estacionados en El Prat." LV. 03.03.1993. Pàg 23.

Va ser una nevada important, de les que es recorden, que va caure al final d’un hivern suau després de uns quants anys sense veure la neu. És per aquest motiu que La Vanguardia sotstitolava un dels seus articles del 2 de Març: "EL TEMPORAL DE AYER QUEDARÁ EN LA PEQUEÑA HISTORIA METEOROLÓGICA DE BARCELONA COMO EL DÍA EN QUE TODA UNA GENERACIÓN DESCUBRIÓ UNA CIUDAD CAMBIADA POR LA NIEVE".

Dades meteorològiques de tot l'episodi de fred i neu entre finals de Febrer i primers de Març de 1993 a l'observatori Fabra.

Per acabar, copio un article de Lluís Sierra publicat a les pàgines 2 i 3 de la Revista de La Vanguardia que, amb el títol "Un día de nieve a domicilio. Los barceloneses descubren lo mejor y lo peor de una nevada que hará historia", fa una semblança de les actituds de la gent davant la nevada a la part alta de la ciutat:

"Como falta poco para que llegue la primavera, las nubes que tenían nieve la han soltado ahora, porque en primavera no puede nevar." Alba, de siete años, reflexionaba así el pri mer día que había visto nevar, poco después de haber sido "rescatada" por su padre de un colegio de la zona alta de Barcelona, ayer más "alta" —de altitud— que nunca y, por ello, más nevada. Muchos niños de ciudad se lo pasaron mejor que sus padres, reclamados por los directores de los colegios para que fueran a recoger a sus hijos.

A media mañana ya se veía venir que la cosa iba en serio y, previsores, los colegios empezaron a avisar a los padres: que vinieran, que los autocares quizá no podrían circular por aquellas calles, porque no todos tenían cadenas... desde el mediodía hasta el anochecer, y aunque algunos autocares escolares cubrían servicios mínimos con cadenas, las caravanas de apresurados padres Bonanova arriba colapsaron una amplia zona de Sarriá y Pedralbes. La radio del coche informaba que en la ronda de Dalt y en la ronda Litoral también había atascos.

Cerdanyola del Vallès poc després de posar-se a nevar.

La "batallita" del 62

Los padres sufrieron por llegar lo antes posible a la escuela. Dificil: ellos mismos colapsaron los accesos a la gran zona escolar. Sufrieron por los limpiaparabrisas atascados, las baterías al límite, los neumáticos sin cadenas y los guardias impotentes, sufrientes ellos también. Y alguno sufrió por un trompazo. El comentario de padres y madres se repitió: "Cuando yo era más o menos como tú, cayó una nevada mucho mayor". El recuerdo de la nevada del 62 era un dato de erudición familiar. Como las del 85 y del 86 —vistas ahora— no eran para tanto, la del 62 es para muchos la primera batallita que explicar al niño de ciudad que si ha visto la nieve (algunos incluso tiene esquíes) pero nunca ha visto nevar frente a su casa, ni se ha quedado sin clase por ello.

—Abrígate.
—Es igual, el profesor ha dicho que mañana no hay colegio porque va a nevar igual.

Otra gran frase se repetía a lo largo y ancho de las ciudades menos acostumbradas a la nieve: "Esta ciudad no está preparada para la nieve". Es un tópico para una situación tan poco típica de Barcelona y su entorno como la nevada. Seguramente es cierto: cayeron ramas y árboles enteros, cables de alta tensión, dejaron de circular autobuses y ferrocarriles.

Les atraccions del Tibidabo van quedar cobertes per una capa de neu al voltant d'un pam de gruix.

Venganza "fría"

Pero es que los ciudadanos tampoco están demasiado preparados. Cayeron señoras y señores y, además, siempre falta alguna prenda para un día como ayer, sean botas, paraguas o bufandas. En contra, menudearon perros bien abrigaditos con mantas, bufandas o abrigos improvisados con bolsas de plástico.

El negocio siguiente a una nevada en Barcelona es —talleres de reparación y comercios donde vendan cadenas aparte— para las farmacias y las zapaterías. Muchos zapatos italianos quedaron para el arrastre y el butano no llegó a tiempo —problemas de transporte— para reponer estufas domésticas.

Alguna satisfacción si hubo. En la pendiente de la avenida Pearson un cochazo alemán serie 700 se escoraba sin remedio hacia los vehículos aparcados a su derecha. Unos me tros más adelante, un todoterreno del que desciende el conductor y se acerca a ayudar:

—Es que llevas el peor coche para la nieve. Mira, te ayudamos a aparcarlo aquí y subes en el mío, porque me parece que vas a la misma escuela.

Era la venganza, plato más frío que nunca ayer, en medio de un atasco, contra el conductor de uno de esos cochazos que le habían adelantado mil veces por la autopista.

La neu als carrers de Barcelona sempre ha donat, i donarà, problemes de transit.

Actitudes de todo tipo

En Pedralbes, Sant Gervasi, Vallcarca, el Carmel, Torre Baró... fue el día de los coches de tracción integral, que superaban pendientes resbaladizas, con algunas excepciones debidas a la impericia de sus conductores.

También fue un día de contradicciones. Mientras muchos ciudadanos ayudaban a otros a apartar vehículos, recogían vecinos caídos o prestaban bombonas de butano, otros iban a la suya, sin más. Ante la manga ancha, muchos conductores salvaron los atascos no ya saltándose un semáforo —se pasaba cuando se podía y punto—, sino subiéndose por las aceras, emulando a los ya clásicos usuarios de los arcenes de las autopistas.

Como no siempre nieva a gusto de todos, en el llano y en el litoral de la ciudad, allá donde los niños no pudieron hacer muñecos de nieve, la parroquia se lamentaba.

-Yo quiero que cuaje, que es muy bonito.
-Luego se va a caer señora.
-No, si voy a verlo desde la ventana, y con calefacción."

La plaça Lesseps encara coberta per la neu el dia 2 de Març.

Gener de 1899. Nevada efímera

Acabava un segle i Espanya perdia les seves darreres colònies, Cuba i Filipines, circumstància que va provocar una forta crisi de identitat que es va manifestar tant social, política com culturalment. La Generació del 98, dins de la Literatura, representa el desencís de la nova realitat espanyola.

Barcelona, per la seva banda, havia començat la seva expansió municipal. El 20 d'Abril de 1897 un reial decret signat per la reina regent Maria Cristina sancionava l’annexió al terme municipal de Barcelona dels antics municipis de les Corts de Sarrià, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sants i Sant Gervasi de Cassoles. Horta (1904) i Sarrià (1921) s'hi van afegir uns anys més tard. Barcelona passava en aquest final de segle XIX d'ocupar l'espai del que avui coneixem com Ciutat Vella a estendre's per gairebé tot el pla entre el Llobregat i el Besòs i la seva població es va multiplicar.

Aquesta unificació municipal era poc més que un fet des de l'aprovació del Pla de l'Eixample que ocuparia gran part de l'àrea que hi havia entre tots els pobles i viles del pla i que portaria més d'una polèmica i molts desacords entre l'ajuntament de la capital i aquests per temes de taxes, terrenys, etcètera. Per altra banda als pobles, el projecte agregatiu de Barcelona va provocar un moviment de reacció opositor. Les mobilitzacions populars contra l’agregació van arribar al clímax el 7 d’Abril de 1889, quan unes quaranta mil persones van participar en una gran manifestació que, des de l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals, al barri del Clot, va recórrer la ciutat fins a la seu del Govern Civil, al pla de Palau. Alguns dels eslògans que es podien llegir a la manifestació eren "¡Viva la autonomía de los pueblos!", "¡Abajo la agregación!", "¡Queremos la autonomía municipal de los pueblos!".

Aquí teniu un reportatge a la Revista de La Vanguardia en commemoració dels 100 anys de l'agregació.

Plànol de Barcelona de 1900 que apareix al bloc de Fotosdebarcelona.com.

En l'aspecte meteorològic, Barcelona gaudia els darrers hiverns del segle XIX d'una suavitat atípica respecte al que acostumava, tant és així que després del extremadament fred hivern de 1890-91 no havia nevat en cap moment llevat del 30 de Gener de 1895 en que es van acumular tres dits de neu. Això no seria sorprenent avui en dia però cal pensar que durant la dècada anterior, 1881-90, només un hivern va estar exempt de neu i la majoria van tenir diversos dies blancs, alguns de forma abundant.

El hivern 1898-99 seguia la tònica de suavitat de la dècada, sense glaçar cap dia, fins que la darrera setmana de Gener una massa d'aire molt fred és impulsada per un anticicló al nord d'Europa cap a Catalunya i una depressió al golf de Gènova va introduir inestabilitat provocant una intensa nevada al litoral i al prelitoral de Barcelona el dia 27 de Gener. L'aire fred no va durar gaire ja que una massa d'aire més temperada i humida de la Mediterrània va escombrar qualsevol resta de la neu degut a la pluja que va caure la mateixa tarda. Tot seguit podeu veure el butlletí meteorològic d'aquell dia i el mapa isobàric.

Butlletí meteorològic del Instituto Central Meteorológico, precursor de l'actual AEMET, del dia 27 de Gener de 1899. Les dades de Catalunya no van arribar aquell dia.

Mapa isobàric del mateix dia, durant la nevada de matinada.

La Vanguardia ho explicava de manera molt gràfica i podem observar que Collserola estava pràcticament nua d'arbres quan parla de que "la vecina cordillera semejaba una calva de blancura rosácea". També veiem que molts indrets de Barcelona encara no tenien ni tant sols llambordes, fet que va ser clau per acumular-se la neu més fàcilment a aquests carrers:

"Como anticipamos en nuestra anterior edición, el día de ayer amaneció ofreciendo un espectáculo sorprendente por lo pintoresco y pocas veces visto en esta capital, donde el clima está reñido con la nieve y ésta sólo por excepción se avecina en el llano de Barcelona alguna vez durante el curso de algunos años.

Conforme díjimos ayer, la llovizna que despidieron las nubes á última hora de la madrugada, convirtióse en copos de alba nieve que se poso en gran cantidad en los tejados y cubiertas de los edificios, en el firme de las calles, estendiendo su blanca sábana por todas partes y cubriendo con niveo manto los árboles de los paseos y jardines.

Todo apareció transformado por arte de encantamiento: el Tibidabo, Montjuich, San Pedro Mártir, toda la vecina cordillera semejaba una calva de blancura rosácea, como si quisieran evidenciar por breve rato, la edad senil, la vejez de aquellas moles que en forma de anfiteatro delimitan el llano barcelonés; en los jardines del Parque, en el arbolado de los paseos, en los monumentos emplazados en las vías públicas, la nieve se entretuvo formando los más caprichosos dibujos, ora queriendo moldear los motivos ornamentales, ya disfrazando las estatuas y esculturas, bien imitando estalactitas que se desprendían á millares de las ramas de los árboles, ó cubriendo las plantas y arbustos de cristalinas redes, formando en conjunto un panorama encantador que atrajo multitud de curiosos.

Fueron en gran número los fotógrafos y aficionados que tomaron vistas de los varíados paisajes que se ofrecían á la vista.

El fotograbado que publicamos en el presente número representa un trozo de la Granvía, donde la nieve llegó á alcanzar un espesor de 20 y más centímetros, que fue la altura medía en casi todo el perímetro del Ensanche.

En el interior de la ciudad sólo pudo conservarse la nieve en las vías no adoquinadas, como en las Ramblas, plaza de la Paz y Paseo de Colón.

La nevada que empezó á las tres y media de la madrugada, duró próximamente hasta las ocho de la mañana.

En las hondonadas del llano y en las vertientes de los vecinos montes se acumularon grandes cantidades de nieve.

Como decimos, á las ocho cesó el nevasco, cayendo después hasta las nueve ligera lluvia que empezó á derritir la nieve, sobre todo en los sitios de mayor circulación.

Las brigadas municipales cuidaron desde las primeras horas de la mañana de amontonar la nieve á los lados de los arroyos dejando libre el centro de las calles, por cuyo motivo los carruajes pudieron circular sin dificultad. Los pasos adoquinados fueron también cuidadosamente limpiados.

Por su parte, los encargados del riego, auxiliados por las brigadas, limpiaron los paseos, habiéndose también arrojado arena en el de Colón, donde el piso se presentaba muy resbaladizo.

Desde las díes de la mañana hasta las tres de la tarde el cielo permaneció nivoso. El viento que había soplado hasta aquella hora del NE. roló después del mediodía al ESE., flojo y menos frío.

Á las tres de la tarde empezó á llover copiosamente, retumbando el trueno.

Con ei agua caída por la tarde se derritió por completo la nieve que quedaba en las calles, pero no la de las alturas por haberse allí congelado.

El termómetro señaló ayer una mínima á la sombra de 2'5 grados y una máxima de 6'5. La humedad llegó á 100 grados.

Al declinar la tarde cesó la lluvia, cerrando la noche con tiempo inseguro y temperatura muy baja.

La nieve dio margen á muchos resbalones y caidas. En la calle de la Fusína una pobre anciana se fracturó la mano derecha, siendo recogida por algunos transeúntes y conducida y auxiliada en la casa de Socorro del distrito. En la calle de Pelayo resbaló un joven causándose una fuerte contusión en el brazo. En la calle de Urgel sufrió igual accidente otro joven, resultando con una herida contusa en la pierna derecha, de la que fue auxiliado en el Dispensario de la calle de Sepúlveda. Un sugeto que discurría por la calle del Comercio, resbaló cayendo al suelo é infiriéndose una herida de gravedad en la frente.

Como ocurre siempre en días como el de ayer, durante la mañana los chicuelos se entretuvieron formando enormes bolas de nieve en distintos sitios.

Según nuestras noticias el temporal de nieves ha dejado sentir sus efectos en toda la región catalana, perjudicando ios árboles frutales, especialmente los almendros y cerezos que habían avanzado en su florescencia, movidos por la benigna temperatura que veníamos disfrutando." La Vanguardia. 28.01.1899. Pàg. 1

La nevada també va caure al prelitoral amb intensitat i cobria tot el Vallès però, com diu La Veu de Catalunya, no va penetrar molt més cap a l'interior del Principat:

"Tot lo Vallés ha quedat aquesta matinada cubert d'una grossa capa de neu. La nevada ha comensat entre tres y quatre, durant fins á las 10 del matí. Segons noticias que'ns arriban á darrera hora, la neu cayguda ha arribat á fer un tou d'un pam d'alsada. Nos comunican igualment de dita comarca, que á primeras horas de la tarde, s'hi presentan senyals de pluja, essent vivament esperada, perque en altre cas la neu probablement se glassaria, perjudicant en gran manera los blats y demés plantacións. No obstant, las montanyas de Puiggraciós y Bertí y fins lo Montseny, no apareixen pas complertament emblanquits." La Veu de Catalunya. 27.01.1899. Ed. Vespre. Pàg. 2.

La plaça de Catalunya l'any 1899. Al fons el Cafè Colom, construït el 1897 i que esdevingué hotel de luxe el 1902, que malauradament ja no existeix, i la casa Pascual i Pons, construïda l'any 1890 i que encara fa la cantonada del Passeig de Gràcia i Ronda Sant Pere.

Per acabar, un petit homenatge a la gent com el Comando Tibidabo, entre els que em compto i que amb motiu de la neu, pugem al Tibidabo per observar en el punt més alt de la ciutat la caiguda dels primers flocs de neu. Aquesta activitat ja tenia seguidors fa més d'un segle i de la qual en tenim constància pels diaris de l'època:

"Aquest matí, en plena nevada, han sortit varis joves del Centre Excursionista, cap al Tibidabo, pera recordar los espectacles de neu que feya pochs días havian vist en sa excursió á Puigmal y Nuria. La cantitat de neu que han trobat en lo Tibidabo, y en lo camí tant d'anada com de tornada, era proporcionalment á lo baix que's, bastant considerablement, puig hi havia punts que n'hi havia tres pams bons. Un moment que s'ha desfet la boyra, han vist que tot lo pla de Barcelona y montanyas de la costa, per la part de Llevant, estavan també nevats. Cap al Nort seguia la nevada, puig la neu y'l vent que d'allá venian y qu'eran bastant forts, no han parat ni un sol moment, estant tot embolcallat per la boyra. Lo conjunt oferia nn espectacle verdaderament hermós." La Veu de Catalunya. 27.01.1899. Ed. Vespre. Pàg. 2.

13 de Febrer de 1962. Ja fa 50 anys.

Suposo que pels que llegiu aquest bloc la data del 13 de Febrer de 1962 no us dirà gran cosa. Històricament parlant no es van produir noticies impactants, d'aquelles que acaben als llibres d'Història, el món de l'esport es trobava a mitja temporada i tampoc en l'àmbit meteorològic varem tenir cap episodi destacable. La raó per la que vull destacar aquesta efemèride és, senzillament, perquè jo hi vaig néixer avui fa 50 anys.

Vaig venir al món de matinada a Barcelona, concretament a l'Hospital de la Vall d'Hebron, llavors anomenat Residencia Sanitaria del Generalísimo Franco, doncs el dictador l'havia inaugurat 5 anys abans. El record de mon pare és que un cop se'n va assabentar de que tant la meva mare com jo estàvem be, ell va marxar amb la meva avia a casa. Al sortir, al voltant de les 3 de la matinada, es va trobar un dia fred i molt ventós en un indret de Barcelona molt deshabitat encara. No hi havia res més que la Residència i camps, el transport públic es limitava als pocs taxis que circulaven a hores intempestives, per això considera un bon auguri l'aparició d'un taxi al poc temps de sortir caminant. Sempre he sigut rebel, inconformista i ja ho vaig deixar clar en el moment d'obrir els ulls.

L'Hospital de la Vall d'Hebron l'any 1962. Com es pot veure només hi havia l'actual Àrea General, sense el edifici Materno-Infantil construït el 1965 ni la resta de edificis. El barri de Montbau, que acolliria molts immigrants els anys 60, encara estava en construcció.

Com he dit abans, aquell va ser un dia com qualsevol altre al calendari. Una història d'espies, en plena Guerra Freda, saltava a les pàgines del diaris. El pilot americà d'un avió espia U-2, Francis Gary Powers, havia estat abatut pels russos dos anys abans en plena estepa siberiana. Després d'estar presoner a Rússia va formar part d'un intercanvi d'espies entre la CIA i el KGB a Postdam, llavors frontera entre Alemanya Oriental i Occidental, aquell 13 de Febrer. Un altre episodi relacionat amb la Guerra Freda va tenir lloc a Berlín i va ser el tiroteig que van mantenir policies des de les dues bandes del mur que dividia la ciutat. La Vanguardia ho explica així:

"La policía oriental y occidental se ha tiroteado de uno a otro sector en el distrito francés de Wedding, según informa un representante de la policía del Berlín Oeste. Añade el representante que los agentes orientales abrieron fuego contra los occidentales, disparando contra dos agentes que se hallaban en una plataforma desde la que se domina el muro levantado cor los comunistas.
Los agentes occidentales respondieron al fuego y los orientales continuaron disparando. Se intercambiaron un total de diez disparos y nadie resultó herido.
La policía oriental lanzó entonces cinco bombas de gases lacrimógenos y los agentes occidentales respondieron con el mismo número de ellas. Una hora más tarde, en el mismo lugar, un agente oriental disparó contra un occidental, también sin alcanzarle. El policía occidental devolvió el disparo.
Esta es la primera vez que se intercambian disparos por encima del muro." LV. Pàg. 3. 14.02.1962.

Aquest incident tenia lloc després d'un estira i arronsa entre Kruschev y Kennedy, presidents de la Unió Soviètica i dels Estats Units respectivament, per tal de establir una cimera entre les dues potències i tractar temes comuns. La escalada de tensió entre els dos governs culminaria uns mesos més tard, a l'Octubre de 1962, en la Crisi dels míssils de Cuba.

Portada de La Vanguardia el dia del meu naixement, el dimarts 13 de Febrer, i on podem veure que la atracció del darrer cap de setmana a Barcelona era la visita dels vaixells de l'Armada holandesa al port de la Ciutat Comtal.

Aquells dies, la NASA estava ultimant el llançament de la nau Friendship 7 del Projecte Mercury per situar al primer americà, John Glenn, en vol orbital al voltant de la Terra. Després de diferents retards deguts a entrebancs meteorològics la missió es va portar a terme el dia 20 de Febrer de 1962 amb èxit.

Les converses per l'adhesió del Regne Unit al Mercat Comú, l'ens precursor de l'actual Unió Europea, topaven amb les reticències de França degut als estrets lligams d'aquest país amb els americans, una França que es veia immersa en la Guerra de la independència d'Algèria que es trobava en els seus darrers actes ja que setmanes després es van signar els acords d'Evian que ratificarien la independència del país més gran de l'Àfrica. I parlant de l'Àfrica, un altre país, Kenya, buscava la seva independència, esperonat pel seu gran impulsor Jomo Kenyatta que el dia que jo vaig néixer es trobava a Londres en converses per avançar en la Constitució del seu futur país. I una noticia que portava als records més negres, encara recents, de la Segona Guerra Mundial era la detenció a Alemanya Occidental del general de les SS i ajudant de Himmler, Karl Wolff.

La Vanguardia dels dies 13 i 14 de Febrer de 1962 es feien eco d'aquestes i altres noticies del dia.

Les classificacions de la Lliga de futbol de la temporada 1961-62 tal com estaven aquell dia.

En els esports el futbol acaparava la atenció de la gent. Aquell cap de setmana el Real Madrid de Di Stefano era lider amb molt avantatge respecte als seus perseguidors, l'Atlético de Madrid, el Saragossa que l'havia guanyat per 2 a 1 i el Barça que va guanyar per 2 a 3 al camp del Betis gracies a una impressionant remuntada després d'anar perdent per 2 a 0. Al final de temporada el Barça va quedar sots-campió. L'Espanyol, per la seva banda, perdia aquell cap de setmana a casa contra el Sevilla i estava en llocs de promoció. Va acabar promocionant i baixant a Segona Divisió.

Pel que fa al temps que feia, ja he dit que el meu pare sempre ha dit que la matinada era freda i ventada. La raó era que s'acostava un front fred amb una advecció polar i els vents del nord començaven a fer-se notar. La temperatura al centre de Barcelona no era excessivament baixa, uns 7ºC, però el windchill, que és la sensació de fred unida al vent, si que era destacable. La crònica de La Vanguardia del dia 14 de Febrer de 1962 era:

"En casi toda Europa se está registrando un acentuado descenso de las temperaturas acompañado de numerosas lluvias, chubascos y fuertes vientos, que crean un cuadro de tiempo desapacible y frio. Dicha situación meteorológica es determinada por la intensísima borrasca que desde Finlandia ha provocado el avance de una nueva ola de aire polar que penetra por el norte de nuestro Continente. A la penetración de dicho frente contribuye también el anticiclón de las Azores que, replegado sobre el Atlántico, se extiende hada Islandia y enlaza con las zonas polares."

Mapa del temps que hi havia a les poques hores del meu naixement.

Aquest és el panorama d'aquell dimarts 13 de Febrer de 1962, ara fa 50 anys. La Guerra Freda ja és història i Rússia ja no és l'enemic, el mur de Berlín fa més de 20 anys que va caure i la NASA va poder acabar portant homes a la Lluna tot i que actualment ha deixat de enviar astronautes per problemes de pressupost. El Real Madrid torna a ser lider de la Lliga malgrat que és el Barça qui te al millor jugador del món. El temps, malgrat que canvia constantment, sembla que vulgui recordar el mateix de fa 50 anys. El mapa isobàric és gairebé calcat al que hi havia llavors.

Tot canvia, tot evoluciona i quan mirem amb perspectiva històrica ens donem compte de com passa el temps. Fa 50 anys, el meu pare per comunicar a la família del poble que jo vaig néixer va tenir que posar una conferència telefònica mitjançant una operadora i va trigar unes tres hores en poder anunciar la bona nova. Avui jo publicaré aquest escrit que uns minuts més tard podrà llegir qualsevol a l'altre part del món. Actualment va tot molt ràpid, fins i tot el temps sembla que passa massa ràpid. Mig segle de vida comença a donar un cert vertigen perquè, sincerament, ni me'n he adonat, se m'han passat volant els primers 50 anys tot i que, per sort, els he gaudit intensament.