Aquells episodis en que tothom parlava del temps que feia.





dilluns, 31 de desembre de 2012

Nadal de 1962. Recull d'articles, imatges, videos...

De la nevada del 25 de Desembre de 1962 se'n ha parlat molt, tant que és, de ben segur, el fenomen meteorològic més conegut pels catalans en tota la història, evidentment des de fa 50 anys.

Aquí deixo alguns dels articles que s'han publicat a Internet, reculls de imatges, programes de radio i documentals de televisió. Hi ha per tothom. Si no esteu una mica cansats de la nevada de sempre, comenceu a fer clic per on més us agradi.


En primer lloc, uns articles del bloc La gota fría d'en Josep Maria Gasca.


  • També podeu fer una mirada a l'àlbum de fotografies de la nevada a la pàgina de Facebook de Barcelona Coleccionismo.


  • Àudio del programa La Tarda de Barcelona del dia 24 de Desembre de 2012 a COM Radio on varem participar jo mateix, Joaquim Ibáñez, i Josep Maria Gasca. Seleccioneu a partir del minut 22' 00".


  • Vídeo de Televisió Espanyola:

dimarts, 25 de desembre de 2012

Nadal de 1962. La nevada a Cerdanyola

Sens dubte la nevada del dia de Nadal de 1962 ha quedat en l'imaginari popular per diferents motius, el més important, com no, va ser les dimensions de la nevada amb uns gruixos espectaculars que situada a nivell històric podríem afirmar gairebé que va ser la més gran nevada que ha rebut Barcelona i les comarques del seu voltant, especialment les de la façana costanera, des de que tenim referències meteorològiques.

No m'estendré massa en aquesta entrada i ja ho faré més detingudament més endavant, ara només posaré unes imatges de Cerdanyola del Vallès, que és on visc i que mereix un lloc a la petita història de l'esdeveniment.

La majoria de les imatges d'aquella nevada, de la mateixa manera que de la riuada de Setembre de 1962, pertanyen a Gabriel Escursell, així com altres autors dels quals no conec la identitat. Andreu Salillas, mitjançant el seu web ha publicat unes quantes. Gràcies a tots ells.


























dilluns, 10 de desembre de 2012

Desembre de 1943. Temporal de pluges

Desembre de 1943, Barcelona viu una postguerra molt dura. La insurrecció feixista guanya la Guerra Civil amb el suport nazi que en aquests anys estava devastant Europa. Espanya n'havia quedat al marge a la Segona Guerra Mundial però el suport del règim de Franco al Reich de Hitler era inqüestionable atès a la premsa publicada aleshores i que hom pot trobar a qualsevol hemeroteca. D'aquest suport va néixer la División Azul, una unitat de voluntaris espanyols que el Juliol de 1941, coincidint amb la ofensiva nazi sobre territori rus, va sortir per lluitar a les ordres de la Wehrmacht al front de Rússia.

Salutació nazi durant la sortida dels trens de la estació del Nord de Madrid el 13 de Juliol de 1941. La sortida des de Barcelona va bastant més freda però amb tota la parafernàlia nazi.

La División Azul va lluitar en la batalla de Leningrad durant el cru hivern de 1941-42 i va patir moltes baixes tant per la cruesa del combat com pels efectes d'un fred brutal al que no estaven acostumats uns soldats, majoritàriament reclutes, els quals no anaven preparats en quan a roba i menjar.

Durant l'any 1943 l'exercit nazi comença a patir. Recula al front de Rússia i la Itàlia feixista de Mussolini capitula el 8 de Setembre. Aquest fet fa repensar al règim feixista de Franco la seva posició a la guerra i opta per una posició de neutralitat que permeti als aliats, que a finals de 1943 ja estan amb avantatge, un millor tracte al finalitzar el conflicte. Per aquest motiu, Franco va ordenar la dissolució d'aquest cos i durant el mes de Desembre de 1943 van anar arribant soldats a Espanya. El 18 de Desembre, en portada, La Vanguardia se'n feia ressò: "Esta tarde entró por Irún, en España, una nueva expedición de voluntarios de la «División Azul», mandada por el comandante señor Crespo y compuesta por 37 oficiales, 121 suboficiales y 643 individuos de tropa, que fueron recibidos por las autoridades civíles y militares, jerarquías locales del Movimiento, camaradas de la Sección Femenina y numeroso público. Una compañía del regimiento de Infantería, número 24, con bandera y banda rindió honores, interpretandose el himno nacional. El numeroso público acogió a los voluntarios con grandes aplausos y vivas a España, al Caudillo, al Ejercito y a la «División Azul»."

Malgrat això, el vincle falangista amb el Reich nazi va mantenir-se tota la guerra i aquell mateix mes es va crear la Legión Azul que va lluitar vinculada a les SS fins la caiguda de Berlín.

La guerra era el tema principal a la premsa el Desembre de 1943.

El racionament i la economia de subsistència dominen tots els estrats de la societat catalana. A Barcelona més concretament, una ciutat castigada especialment pel règim de Franco pel seu suport a la República fins el final de la Guerra Civil, el patiment és gran i la fam és més present que no pas al món rural.

Enmig d'aquest panorama descoratjador acaba la tardor de 1943. Però les desgràcies no només serien conseqüència de la estupidesa dels homes, la meteorologia voldria afegir una mica més de calamitat.

Desembre de 1943 havia començat prou plujós i entre el dia 4 i el 6 una depressió centrada sobre Portugal, però que en superfície comporta vents de llevant, deixa a Barcelona quantitats apreciables de precipitació com són els 79,5 mm a l'observatori Fabra o els 64,8 mm de l'aeroport. L'ambient no és molt fred si no és per unes màximes curtes, entre 9 i 14 graus al Tibidabo, a causa de la poca irradiació solar.

La calma meteorològica torna però és un miratge ja que des del nord d'Europa es despenja un embossament d'aire fred que portarà un descens de temperatures i neu a cotes baixes a moltes comarques catalanes, a Barcelona comença a ploure el dia 12 amb temperatures inferiors als 5ºC, i del nord de la Península. El Barça juga a Oviedo y empata "entre el granizo de una fragorosa tempestad" y es suspèn el partit de Osasuna a la segona divisió. A moltes comarques de l'Aragó la neu provoca problemes de mobilitat: "Se reciben noticias de diferentes comarcas de la provincia dando cuenta de que persisten los temporales de nieve, que han originado perturbaciones en las comunicaciones ferroviarias y por carretera, habiendo quedado interrumpidos los servicios de la línea ferroviaria Zaragoza-Valencia, por Cariñena y Caminreal. Entre Muñeza y Utrillas, el tren correo ha quedado detenido y se trabaja, durante todo el día para dejar expedita la vía. Sigue nevando copiosamente en esta zona y en Zaragoza ha llovido y hace bastante frío." La Vanguardia. 15.12.1943. Pàg. 7

Les modistes de Barcelona celebren el dia de Santa Llúcia malgrat el dia plujós i desagradable.

Però el fred no ve per quedar-se i la bossa freda se'n va cap a l'estret de Gibraltar temperant l'ambient però quedant vents de llevant a la costa catalana. Un nou temporal estava servit però Deu n'hi do com va ser de potent. A La Vanguardia de la època, a les pàgines titulades Vida de Barcelona, una crònica del que passava a la ciutat, amb un pes important dels espectacles teatrals o musicals, i que portava per títol Ayer... ens feia una descripció del dia 14 de Desembre: "Hacía años que no se conocía en Barcelona un temporal tan persistente, tan sin tregua como el que ayer azotó la ciudad. Desde las cuatro de la madrugada, en que se inició con gran violencia, hasta las horas en que escribimos estas líneas, el agua cae sin descanso, con terquedad de fuerza elemental desatada, y el viento, con furia casi de vendaval, impele en remolinos las cortinas de lluvia, haciendo inútil la protección de los paraguas y aun la más sólida de los impermeables.
Con tal tiempo queda dicho que la ciudad tuvo durante toda la jornada un aire triste, casi desolado, y que por la noche fue todavía más sombrio el panorama urbano.
Salvo el Teatro del Liceo, que por celebrar su función inaugural estuvo muy concurrido, si bien el acontecimiento no tuvo el brillante relieve de otros años, los demás espectáculos se vieron convertidos en verdaderos desiertos, pues el furor del tiempo ahuyentó incluso a los que suelen frecuentarlos con vales y pases."
La Vanguardia. 15.12.1943 Pàg. 8

La quantitat recollida en 24 hores és molt important i supera els 100 mm als observatoris oficials, Fabra 123,2 mm i aeroport 130,5 mm, però de ben segur que hi han llocs on els registres van ser superiors.

Al dia següent, els efectes del temporal de llevant es deixen notar afectant a la elaboració de productes de primera necessitat: "A primeras horas de la madrugada, parte de Barcelona y su provincia quedó sin corriente eléctrica, motivo por el que en algunos barrios no se pudo fabricar el pan, ya que quedaron inmovilizadas las máquinas amasadoras." LV. 16.12.1943 Pàg. 11

Diverses inundacions en algunes barriades i despreniments de roques a Montjuïc o caigudes de murs a alguns carrers són alguns dels incidents que publica la premsa oficial però el fet més luctuós és l'electrocució d'un home per la caiguda d'un cable d'alta tensió: "A las cinco de la mañana, en la calle Bach de Roda, esquina a la de Curtidores, se desprendió un cable de alta tensión que alcanzó al obrero Pedro García Gómez, de 50 años, matándolo en el acto. Se trataba de un obrero vidriero que se dirigía al trabajo para emprender sus tareas a las seis de la mañana." LV. 16.12.1943 Pàg. 11

Però el més espectacular va ser l'enfonsament del pont de Santa Coloma: "A primera hora de la tarde de ayer, a consecuencia de la fuerte crecida del Besós, quedó destruido el puente que une Santa Coloma de Gramanet con la barriada de San Andrés, a través del cual se efectúa todo el tráfico entre aquella primera población y Barcelona. El pilar central del puente comenzó a ceder a la una menos cuarto, dando tiempo a que cesara el tráfico rodado. Poco después se derrumbaba el arco central y a la media hora, las partes laterales, sin registrarse desgracias personales." LV. 16.12.1943 Pàg. 11

La portada de La Vanguardia del 17 de Desembre de 1943. Els efectes del temporal a Barcelona compartien protagonisme amb les imatges pròpies de la guerra al món.

El efectes en el transport van més enllà de la caiguda d'aquest pont i es va veure afectat el transit aeri, molt discret en aquelles dates doncs només hi havia el vol a Madrid i un avió que venia de Stuttgart, perquè "Durante todo el día, las pistas del Aeródromo del Prat, permanecieron completamente inundadas, por lo que continuó interrumpido el servicio." Molts dels vaixells que tenien previst sortir del port de Barcelona van tenir que seguir ancorats i el transport ferroviari va quedar interromput ja fos per inundacions o per moviments de terres a causa de la gran quantitat d'aigua acumulada. No cal dir que moltes carreteres es van veure afectades també, especialment les de les comarques més baixes i les properes a rius i rieres.

La crescuda dels rius va ser extraordinaria en el cas del Llobregat, Besòs i Tordera. Ja he fet esment del Besòs amb la destrucció del pont de Santa Coloma però la Tordera no va ser menys: "La Jefatura de Obras Públicas, cuyo personal adoptó desde los primeros momentos las medidas conducentes a contrarrestar en lo posible los efectos del temporal, ha facilitado un informe según el cual ha quedado destruido en parte el paso del Tordera, establecido durante la construcción del puente de dicho pueblo." LV. 16.12.1943 Pàg. 11

El Llobregat, com tantes altres vegades, va generar greus problemes a la comarca del Baix Llobregat: "El puente sobre el Llobregat, en Molins de Rey, quedó inundado, alcanzando las aguas una altura de medio metro sobre el nivel del puente, por lo que el tráfico en la carretera general de Madrid a Francia se interrumpió." LV. 16.12.1943 Pàg. 11. Però en les zones més baixes properes al Delta el drama de moltes famílies vorejava el pànic: "Debido a la gran crecida del rio Llobregat, los campos lindantes quedaron completamente inundados. Para proceder al salvamento de los habitantes de las casas de campo, tuvo qué enviarse desde esta capital un equipo de pontoneros con barcazas, quienes libraron de una muerte cierta a una mujer y dos niños que pedían socorro desde la azotea, ya que las aguas habían invadido todos los pisos. El dueño de la casa no ha aparecido, ignorándose por el momento si se ha salvado o si pereció ahogado." Com és de suposar, qualsevol carretera que travessava el riu va quedar malmesa: "La carretera de Sitges, entre Cornellá y San Baudilio, quedó cortada por las aguas, ya que la crecida del Llobregat reviste caracteres graves." LV. 16.12.1943 Pàg. 11

No és massa habitual que aquestes pluges torrencials es produeixin al mes de Desembre, més pròpies en canvi dels mesos precedents com Setembre i Octubre, fins i tot Novembre, però el nostre clima te aquests cops i no era la primera vegada que passava pels volts de Nadal.


Un aspecte rellevant és la poca difusió de imatges, només hi han del pont de Santa Coloma, tant a la premsa diària com als setmanaris, comprensible per la falta de mitjans, però potser també cal remarcar que ens trobem en una època en que no hi havia llibertat de premsa i és molt possible que per part del règim, amb un país destrossat i amb uns aliats de guerra que ja no eren tan victoriosos, calia evitar ensenyar més desgràcies que les que dia a dia vivien la major part dels catalans i espanyols.

És obvi que si en altres moments de la història les crítiques per les actuacions de les autoritats són ferotges, l'any 1943 tot són alabances evidentment per la censura oficial i la que el mateix periodista s'imposava per la seva pròpia seguretat. Així llegim a La Vanguardia el que van fer els governants al respecte, que ens ho creiem o no ja forma part del criteri personal: "Las autoridades, inmediatamente de tener noticias de los accidentes ocurridos se personaron, en los lugares damnificados, ordenando los trabajos necesarios para atender a los que lo precisaban y para evitar mayores daños. Tanto el gobernador civil interino, señor Sánchez Cañete; como el jefe superior de Policía, coronel Asensi Cepero, permanecieron toda la madrugada de ayer en sus respectivos despachos manteniendo comunicación con todos los alcaldes de la provincia, al objeto de informarse de los daños sufridos y proceder al envío de socorros donde fuesen necesarios." LV. 16.12.1943 Pàg. 11

divendres, 30 de novembre de 2012

Nevades que agafen a la ciutat de Barcelona des de 1900

Abans de posar una relació dels dies amb neu a Barcelona voldria matisar que es un fenomen molt subjectiu si el que es pretén és buscar una relació amb l’escalfament. Hi ha molts factors que influeixen en la presència de la neu, per tant, és difícil utilitzar una dada com a valor quantitatiu.

La illa de calor és un factor determinant però també ho és el tipus de neu, més seca o més humida, la intensitat de precipitació que permet que agafi o no i, també d’altres, com la utilització d’asfalt als carrers, els materials de construcció o les calefaccions que són fonts de calor que eviten de forma directa la formació d’una capa de neu. He constatat en escrits antics que parlen de que la neu agafava millor quan a Barcelona els carrers eren de terra, per exemple, i que les grans nevades, estil a la de març de 2010, són escasses a la plana costanera de Barcelona, ara i abans.

Per aquest motiu, i especialment per una qüestió de rigor, en aquests darrers 100 anys he preferit centrar-me en un indret concret on les observacions són fetes per personal preparat com és l’Observatori Fabra. Això permet establir una comparació més real entre nevades molt distants en el temps i objectivar el fenomen.

La nevada de Nadal de 1962 és l'emblema de les nevades a Barcelona durant el segle XX. És, potser, la nevada més important des de la segona meitat del segle XVIII que comencem a tenir informació meteorològica fiable.

Malgrat això, la següent llista correspon als dies en que la neu ha agafat, ni que sigui de forma testimonial i efímera, a la part baixa o al centre de la ciutat de Barcelona, motiu per el que podríem fer extensiva aquesta condició a la plana del Delta del Llobregat. En vermell tindríem les nevades que deixen un gruix apreciable, de 5 o més centímetres, fins a les cotes més baixes. Al catàleg de nevades dels segles XX i XXI trobem molts més dies amb neu però, o be només ha agafat a la part alta i Collserola plovent a la part baixa de la ciutat, o només ha estat una enfarinada testimonial que no cobreix totes les superfícies.

1901. 15 febrer
Nevada testimonial, efímera a la ciutat.

1902. 6 desembre
Només emblanquina els arbres. La neu desapareix ràpidament.

1906. 24 gener
S'acumulen uns 3 centímetres a la ciutat durant el matí però es desfà per la tarda.

La Casa de les Punxes el 24 de Gener de 1906.

1907. 3 febrer
Només una breu enfarinada.

1909. 26 febrer
Tota la ciutat queda blanca però la neu es desfà en poques hores.

1910. 31 març
Neva i deixa bon gruix a Collserola però a la ciutat, tot i que també neva, no agafa al terra.

1914. 14 i 15 gener
Nevada important, la més gran des de 1899, fins i tot potser des de la gran nevada de 1887. Cauen 24 centímetres de neu al mateix centre de la ciutat.

Les obres de la Reforma de Via Laietana es van veure sorpreses per la neu de Gener de 1914.

1915. 29 gener
Només agafa al terra a la part alta de Barcelona.

1916. 24 febrer
Nevada testimonial i efímera.

1917. 28 desembre
Precipitació de neu granulada a Barcelona ciutat que emblanquina alguns barris.

1920. 17 i 18 desembre
Important nevada que provoca greus problemes de mobilitat a la ciutat. Es mesuren entre 25 i 30 centímetres a diferents punts de Barcelona.

1924. 27 febrer
Nova nevada que deixa gairebé un pam de neu al mateix centre i al port.

El transport públic i els pocs vehicles particulars van patir l'any 1924 els efectes d'una important nevada.

1926. 25 desembre
Cauen uns 2 centímetres que van durar molt poc.

1929. 3 gener
Lleugera emblanquinada que va durar només una mitja horeta.

1932. 12 febrer
Queda al terra als parcs i emblanquina els arbres.

1933. 16 desembre
La nevada cobreix la ciutat poc abans de Nadal. A Sarrià es mesuren uns 20 centímetres i al Tibidabo, 40.

1937. 31 desembre
Nevada de uns 5 centímetres en plena onada de fred.

1938. 15, 16 i 17 febrer
Diverses nevades en un dels hiverns més freds del segle i en plena guerra. El dia 15 es mesuren uns 13 centímetres a Barcelona, el dia 16 poc més d'un dit i el dia 17 emblanquina els carrers de tota la ciutat.

1940. 22 gener
Una lleugera capa de neu cobreix Barcelona.

1941. 16 gener
Només agafa a la part alta.

1942. 18 febrer
Nevada important. Uns 10 centímetres a ple centre de Barcelona.

Autobús de 2 pisos a la Ronda Universitat el 1942.

1944. 19 i 23 febrer
Nevades efímeres que només emblanquinen el terra.

1945. 12 gener
Enmig d'una potent onada de fred la neu deixa com major gruix uns 5 centímetres a la part alta de Barcelona.

1946. 2 març
Neu i aiguaneu que agafa a la ciutat. Al Tibidabo és la nevada més important en un mes de Març des de 1917.

1947. 29 gener
Els voltants de la ciutat ben blancs després d'una llevantada molt freda.

1948. 20 i 21 febrer
Cauen de 3 a 5 centímetres al centre de Barcelona.

1953. 13 febrer
Una espectacular tempesta amb aigua, neu granulada i granis acumula 4 centímetres a molts barris de la ciutat.

1954. 31 gener i 1 febrer, 4 i 5 febrer
Intensa onada de fred. La primera nevada amb el canvi de mes deixa uns 2 centímetres a la plaça de Catalunya i en la següent, una tempesta, on s'alterna l'aigua i la neu, agafa a tot arreu.

El carrer Aragó, encara amb la via del tren a cel obert, cobert de neu glaçada.

1955. 6 març
Nevada intensa però curta amb un gruix testimonial.

1956. 15 i 20 febrer
La onada de fred més important del segle XX va portar poca neu. El 15 de Febrer només cauen uns 2 centímetres i la del dia 20, quan el fred remetia, va acumular 5 centímetres a tot Barcelona.

El fred, i no tant la neu, va ser el protagonista principal d'aquest Febrer del 1956 com queda en evidència amb aquests caramells al monument de la Dama del Paraigua al Parc Zoològic.

1957. 17 gener
Nevada breu que agafa a la part alta.

1962. 24, 25 i 26 desembre
Paradigma de la nevada perfecta a Barcelona. La més important de la història meteorològica de la ciutat, ja que es mesuren entre 30 i 80 centímetres en funció del barri i l'alçada després de 24 hores de nevada continua.

El sol que feia el dia de Sant Esteve no va poder fondre la quantitat immensa de neu que va caure. La cruïlla de Ronda Sant Pere, Passeig de Gràcia i Plaça de Catalunya mostra l'excepcionalitat de la nevada.

1963. 2 febrer, 15 desembre
El 2 de Febrer, encara no 40 dies després de la gran nevada de Nadal, cauen uns 8 centímetres a la part alta de Barcelona. El 15 de Desembre hi ha una enfarinada al centre i es mesuren entre 5 i 10 cms. a Horta.

1965. 18 febrer
Només un parell de centímetres al centre de Barcelona.

1976. 25 gener
La tarda del 25 de Gener cau una nevada que acumula un dit de neu que es fon ràpidament.

1981. 11 gener
Intensa nevada que deixa bon gruix a les parts més altes de Barcelona tot i que al centre només agafa als cotxes i a les zones verdes.

1983. 8, 10, 12 i 13 febrer
Un dels mesos amb més dies de neu del segle XX. El dia 8 de Febrer una tempesta de neu enfarina la part alta de la ciutat. El dia 10 agafa a tot arreu, a l'aeroport del Prat s'acumulen fins a 15 centímetres. Nova nevada el dia 12 que agafa a tota la ciutat i el 13 que deixa uns 5 cms. a Barcelona.

La plaça Santa Madrona al Poble Sec el Febrer de 1983.

1985. 5 i 6 gener, 12 gener
Intensa onada de fred que comença amb una forta nevada la vigília de Reis que agafa a tot arreu i una nova nevada el 12 de Gener que només queda a la part alta de la ciutat.

1986. 30 gener
Intensa nevada que només agafa de diagonal cap amunt.

1987. 14 gener, 18 febrer
Dos nevades que agafen al terra en aquest hivern de 1986-87. La de Gener només queda a la part alta i la de Febrer deixa entre 2 i 5 centímetres als barris alts de Barcelona.

1993. 1 i 2 març
Uns 15 centímetres a barris com Montbau, Horta o Sarrià però plou per sota de la Granvia.

1996. 14 desembre
Enfarinada efímera a tota la ciutat.

1999. 21 novembre
Sorpresa blanca en plena tardor. El matí de diumenge del 21 de Novembre de 1999 la neu agafa a tot Barcelona.

La intensitat de la nevada va permetre veure els carrers blancs a Barcelona en un fenomen molt localitzat a la capital però extraordinari per la data tan avançada, en plena tardor.

2000. 25 gener
Nevada intensa al Vallès només agafa als barris elevats de Barcelona.

2001. 14 desembre
Nevada molt important a les comarques del Prelitoral. A Barcelona agafa ràpidament però la posterior aiguaneu va fondre la neu als barris més propers al port.

2005. 28 febrer
Neva a tot arreu però a la part alta de la ciutat agafen uns 5 o 10 centímetres.

2009. 6 gener
Una tempesta de neu que només agafa al terra dels barris alts.

2010. 8 març
Important nevada, potser la més gran des de la de Nadal de 1962 a tota la ciutat. Acumula entre 5 i 8 centímetres a la mateixa línia costanera de Barcelona i uns 20-25 cms als barris de Horta, Sarrià o Vall d'Hebron.

L'Eixample de Barcelona no vivia una nevada tan intensa des de feia gairebé 50 anys.

dijous, 20 de setembre de 2012

Inundacions a la Plaça Cerdà. Un clàssic

Molts indrets de Barcelona o rodalies han sigut coneguts per les inundacions. Els rius Llobregat i Besòs, que emmarquen la ciutat, han estat els grans protagonistes en aquest aspecte durant segles, però moltes de les rieres o sèquies que recorren el pla de Barcelona des de la serralada Litoral fins el mar, com la riera d'en Malla, el Bogatell o el Rec Comtal, també han incomodat als barcelonins amb les seves avingudes.

En l'actualitat, moltes d'aquestes rieres han estat canalitzades i soterrades en carrers que porten el seu nom i els rius han vist com quedava delimitada la seva llera d'inundació perquè quan es produeixi una crescuda, climatològicament normal a Barcelona, aquesta estigui controlada en un tant per cent molt alt. Dit d'una altra forma, hauria de ploure molt i amb una torrencialitat important per generar problemes com els que la història meteorològica de la ciutat està farcida.

La plaça Cerdà als anys seixanta. La Gran Via creua de forma longitudinal la plaça.

Les darreres dècades del segle XX un indret va ocupar portades de diaris i telenotícies en relació a les inundacions va ser la plaça Cerdà. Fronterera amb el municipi de L'Hospitalet va patir una remodelació l'any 1971, convertint-la en qualsevol estructura urbana que hom vulgui aplicar menys en el que entenem per una Plaça.

Aquesta remodelació va incloure un descens del nivell per on circulava la Gran Via, com es pot veure a la següent imatge de La Vanguardia. L'alçada de la plaça Cerdà sobre el nivell del mar és de només 10 metres, que amb el soterrament era inferior, és clar, i si a això li unim el fet que la riera Blanca passa pel bell mig i que el col·lector d'aigües va quedar petit des del primer moment, les imatges de cotxes amb l'aigua per sobre del capó eren qüestió de temps.

La plaça Cerdà durant la seva construcció, el mes d'Abril de 1971.

Com si d'una revenja divina es tractés, els darrers anys del segle XX van tenir una quantitat més alta de pluges torrencials del que climatològicament és habitual. Per aquest motiu trobem un munt de referències periodístiques sobre incidents en la Plaça Cerdà.

L'any 1983, una vulgar tempesta d'estiu va provocar escenes lamentables que es poden veure a la imatge de La Vanguardia:"En Barcelona se recogieron 16,5 litros por metro cuadrado, según datos facilitados por el Observatorio Meteorológico del Putxet y la lluvia provocó grandes atascos de tráfico. Concretamente en el paso elevado de la Plaza Cerdá, varios automóviles se vieron inmovilizados, obligando a sus conductores a salir del charco arrastrando con cuerdas el vehículo." LV. 23.08.1983 Pàg. 16


Aquell mateix any de 1983, al mes de Novembre, pluges molt importants van afectar les comarques catalanes amb especial virulència al litoral i prelitoral barceloní. Aquell mes va ser un dels més plujosos del segle XX a Barcelona i no podia quedar sense la afectació, que ja començava a ser habitual, de la Plaça Cerdà i zones properes, tant de la Zona Franca com de Badal: "La lluvias caídas sobre Barçelona durante la noche-madrugada del lunes se llevaron por delante todo lo qne pudieron. Menos de lo que cabía imaginar. Sin embargo, el agua produjo grandes inundaciones en puntos de la ciudad, sobre todo en la Zona Franca y en el último tramo del Cinturón de Ronda. Los aparcamientos privados situados en ese largo sector resultaron especialmente afectados." LV. 08.11.1983 Pàg. 36

Dos anys més tard, a l'Octubre de 1985, un autobús va quedar al mig i amb l'aigua que arribava a les finestres va tenir que ser evacuat amb llanxes. Aquest fet va provocar el malestar en la gent i va portar al periodista Eugenio Madueño de La Vanguardia a fer un article, irònic però molt crític, amb el títol El penúltimo "show", en la plaza sobre la Plaça Cerdà, ja celebre per les seves inundacions després de ploure una mica:


"Cincuenta litros de agua por metro cuadrado son suficientes, si éstos caen en una hora, para que Barcelona quede desprovista de los más elementales servicios públicos. Cincuenta litros bastan para remover la vida ciudadana, dejar los semáforos fuera de servicio, provocar caos circulatorios considerables, mantener a barrios enteros con apagones intermitentes de fluido eléctrico, o provocar que multitud de alarmas bancarias suenen al unísono. Pero, siendo esto tan penoso en su conjunto, queda en nada comparado con lo que viene ocurriendo en la plaza dedicada -paradojas de la vida- al ilustre urbanista Ildefons Cerdà.
Bastan cincuenta litros, o el anuncio de que éstos pueden caer, para que los periodistas gráficos dispongan sus máquinas, los bomberos sus cubas achicadoras, lanchas neumáticas y buzos y la compañía municipal de autobuses sus más potentes grúas capaces de sacar de las entrañas de voraces riadas a autobuses engullidos por la marea, para emprender de mmediato el camino hacia la fatídica plaza deprimida.
Es en este fatal punto urbano, exponente del último urbanismo desarrollista, donde se concentran y representan las deficiencias y el caos que cincuenta litros de agua por metro cuadrado son capaces de provocar en todo el complejo entramado social de una gran urbe.
Una ciudad como Barcelóna no puede permitirse estos periódicos y localizados desastres sin que se arbitre una solución técnica que ponga fin de forma definitiva a tan insólitos y tercermundistas "shows"."
LV. 09.10.1985 Pàg. 28

La tardor següent, un article de La Vanguardia posa en evidència el problema de les inundacions i del que la Plaça cerdà només és la punta del iceberg: Barcelona carece de una red suficiente de alcantarillas que evite inundaciones.

Un taxista amb l'aigua gairebé al coll el 14 de Setembre de 1999.

Les pluges, i les inundacions, es van anar succeint. Octubre de 1987, Maig de 1990, Setembre de 1993... però no va ser fins el Setembre de 1999 quan dues trombes d'aigua amb 10 dies de diferència van fer vessar el got de la paciència.

Els titulars, a tota pàgina, carreguen amb força contra l'Ajuntament que havia fet unes obres uns mesos abans per substituir una vàlvula que evités noves inundacions de la plaça, aquesta vàlvula va fallar i les crítiques van esclatar. La oposición carga contra Joan Clos por el fiasco de la plaza Cerdà i Aguas turbulentas en Cerdà encapçalen uns articles molt eloqüents sobre el malestar ciutadà i polític.

Des d'un punt de vista més meteorològic, en Jordi Miralles s'afegeix a les crítiques amb un article que titula Una tormenta nada excepcional i que va en la línia de la de 1985: "El intenso aguacero que descargó la tarde del pasado viernes no deja de ser una tormenta de finales de verano. Un fenómeno meteorológico que siempre ha afectado al litoral mediterráneo y que no tiene nada de extraordinario. Por ser un tipo de precipitación convectiva, su distribución es muy irregular, pero en la ciudad de Barcelona osciló éntre los 30 y 40 hm2. Unas tres cuartas partés de esta lluvia cayeron en poco menos de media hora y fue acompañada de rayos y truenos, lo que le dio más espectacularidad. La red de 22 pluviómetros de la que dispone Clabsa, la empresa que gestiona el alcantarillado de la ciudad, permite medir la intensidad de esta precipitación y su periodo de retorno, es decir, el tiempo que ha de transcurrir para que se vuelva a repetir una lluvia con la misma intensidad. Este periodo es de seis meses para una intensidad como la del pasado viernes en la ciudad de Barcelona, y por lo tanto no se puede calificar de lluvia excepcional. Para lluvia extraordinaria en Barcelona, la que cayó el día 21 de septiembre de 1995, cuando cayeron 145 l/m2 en poco más de media hora. Fue la tormenta del siglo. LV. 05.09.1999 Pàg. 3

Els diposit de retenció d'aigües pluvials que gestiona Clabsa van contribuir de forma important en el control de les inundacions a la ciutat de Barcelona.

Cert que ja hi havia una planificació per evitar noves inundacions però van ser aquestes darreres tempestes les que van enllestir el projecte de construcció de grans dipòsits d'aigües pluvials, tal com llegim a El País: "Según el Ayuntamiento, la construcción de los depósitos de retención de aguas pluviales de Bori i Fontestà y del Campus Sur y el depósito de la Escuela Industrial contribuirán a evitar inundaciones como la que se produjo el pasado viernes en la Plaza Cerdà." El País. 05.09.1999

El que és cert és que no ha tornat a produir-se cap inundació com les ocorregudes a finals de segle XX. En un informe de Clabsa de 2005 es feliciten de la gestió d'aquests dipòsits i posen com a prova de foc satisfactòria la tromba d'aigua de la nit del 31 de Juliol al 1 d'Agost de 2002 que va deixar precipitacions properes als 200 mm i intensitats altíssimes.

La nova estructura funcionava i la Casa Gran es treia un pes de sobre. La Plaça Cerdà segueix fent de important nus d'entrada a Barcelona pel sud i segueix col·lapsant-se però no d'aigua sinó de vehicles degut al gran volum de transit que absorbeix.

La Plaça Cerdà en l'actualitat.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Setembre de 1962. Aiguats al Vallès. Els estudis

Després de veure imatges, llegir testimonis i cròniques d'un dels esdeveniments meteorològics més catastròfics ocorreguts mai a Catalunya, cal posar llum científica sobre el tema.

Perquè va ploure tant? Perquè va causar tanta devastació? Quines van ser les causes meteorològiques? Podria tornar a passar?

Els estudis que s'han fet han intentat donar resposta a aquestes preguntes. Com és lògic, la quantitat de revisions d'un episodi meteorològic és directament proporcional al seu impacte social i aquest és un dels més estudiats durant el segle XX. Un dels treballs més exhaustius i ben fets des d'un punt de vista exclusivament meteorològic és el d'en Francisco Martín León, meteoròleg d'AEMET, que va publicar dividit en dues parts a la revista RAM amb el títol de Las inundaciones de Catalunya del 25 de Septiembre de 1962. Diagnosis retrospectiva:
L'autor es pregunta quina va ser la causa meteorològica: "...cabe preguntarse si lo ocurrido fue debido a un sistema convectivo de mesoescala de grandes proporciones, a una DANA (Depresión Aislada en Niveles Altos, o la popular “gota fría”), un conjunto de tormentas muy organizadas, etc.", per aquest motiu analitza la única imatge del satèl·lit TIROS que hi ha d'aquell dia, tot i que cal recordar que aquesta tecnologia encara es trobava als seus inicis.


"Lo qué se aprecia sobre la península Ibérica es una borrasca con sus sistemas frontales asociados. El frente que más y mejor se marca es el frío, al menos en altura, según se aprecia en la amplia capa de nubes altas-medias. Por las protuberancias más marcadas, se aprecia posible convección embebida en la banda nubosa del frente frío, posiblemente asociada a Cumulonimbus frontales, Cbs F en la figura superior. En la parte más occidental del frente, se observa una especie de “cabeza” asociada a la onda en altura y un aparente centro de rotación “V” ciclónico. Los elementos más llamativos de la imagen son las amplias zonas afectadas por estructuras convectivas, compactas y brillantes, que se encuentran entre la parte delantera del frente frío y el Golfo de León. Se han etiquetado como Cbs V..."

Tot i que per als no iniciats en el llenguatge tècnic hi han conceptes del tot desconeguts, Francisco Martín León explica de forma senzilla que és cada cosa i a la seva conclusió descarta la presència de una DANA però com passa en un sistema caòtic els factors van ser múltiples: "...a la luz de los campos básicos utilizados para la diagnosis de la situación y la imagen única del satélite TIROS, podemos concluir que las inundaciones del 25 de septiembre de 1962 se debieron en gran medida a una concatenación de factores sinópticos, mesoescalares y otros que actuaron a nivel de tormentas que condujeron a la formación y desarrollo de convección profunda, eficiente y explosiva en un entorno inestable y rico en humedad."

Mapa isobàric del vespre del 25 de Setembre de 1962 on podem observar que no hi ha cap DANA o gota freda a la Mediterrània occidental, l'arribada d'un front fred que travessava la Península i un flux d'aire càlid i humit del SE en superfície van ser els detonants de les tempestes.

Les precipitacions van ser torrencials entre el vespre i la nit del dia 25 amb intensitats superiors als 2 mm/min i que van durar hores. Cal recordar que alguns observatoris van registrar precipitacions entre 150 i 300 mm en gairebé 3 hores. Aquesta torrencialitat va fer créixer rius, rierols i rieres de forma sobtada.

L'estudi de la Dra. María del Carmen Llasat, El Episodio del 25 de Septiembre de 1962, dona algunes referències impressionants: "La respuesta de los sistemas fluviales fue muy rápida, así la avenida del río Ripoll se formo en una hora (Sanz 1983), y en algunos casos en menos. Sólo se dispone de datos directos de aforos del río Llobregat debido a la escasa monitorización de las cuencas en aquella época, sin embargo se dispone de datos estimados. Salvador Llobet estima la avenida de la riera las Arenes (Cuenca del Llobregat) en 1750 m³/s, para el río Ripoll (cuenca del Besós) la estimación llega a 2000 m³/s aumentando en aproximadamente 10 Km. a 3200 m³/s, la riera de Caldes (cuenca del Besós) sobrepasó el caudal de 1000 m³/s. Para contrastar los datos, citamos a Martín Vide (1997) que estima el caudal medio anual del río Besós en 3,9 m³/s. Estos datos, la mayoría estimados, llegan a multiplicar por diez mil los caudales medios de unos cauces secos durante la mayor parte del año."


El darrer treball que vull destacar es va publicar al número 13 de la revista Penell de l’ACOM a l'hivern 2002-2003, quan es complien 40 anys de la catàstrofe. Amb el títol Ara fa 40 anys (Episodi de Setembre del 62), els autors Miguel Àngel Prat i Germán Bermell fan un estudi meteorològic i d'impacte social on posen el dit a la llaga: "Però la pregunta es, perquè es van produir aquest nombre tant alt d’afectats? Bé, al llarg de l’article l’hem apuntat, malgrat les fortes pluges, el desencadenant final del desastre va ser el propi ésser humà."

Quan s'analitza fredament, qualsevol coneixedor del clima del litoral i prelitoral català podria dir que era una catàstrofe que estava cantada. Com ja he apuntat, la construcció ràpida, sense cap estudi previ, per allotjar als immigrants que venien a Catalunya va fer créixer barris d'habitatges de baixa qualitat i fàbriques en els llits d'inundació de rius com el Llobregat i el Besòs i els seus afluents i rieres. Amb la crescuda sobtada, en menys d'una hora en alguns casos, va deixar indefensos a uns ciutadans que ja de nit i sense llum veien com l'aigua brava seguia pujant de nivell sense parar. A les cases s'ofegaven i fora se'ls enduia el corrent.

Actualment, i a ran d'aquell esdeveniment luctuós, ja no està permès construir-hi en aquests llits d'inundació que estan ben delimitats. Malgrat això, no podem dir que un episodi de les mateixes característiques no provocaria danys però, de ben segur, les destrosses i el nombre de víctimes seria infinitament menor.

És important aprendre del passat i no relaxar-se amb la força de la natura.