Aquells episodis en que tothom parlava del temps que feia.





dimecres, 29 de febrer de 2012

Març de 1993. Nevada post-olímpica.

El Març de 1993 encara no havia dit allò de "Vayase, Señor Gonzalez" però eren dates en que José María Aznar pressionava per aconseguir la convocatòria de les eleccions generals al Parlament espanyol i que finalment es van celebrar el 6 de Juny de 1993 i van suposar la pèrdua de la majoria absoluta que mantenia el Partit Socialista des de les eleccions que va guanyar el 1982. A nivell internacional, les investigacions sobre el primer atemptat a les Torres Bessones de Nova York, que va tenir lloc el 26 de Febrer de 1993, i la guerra als Balcans centraven gran part de les portades de la premsa.

Barcelona, per la seva banda, viu el seu primer hivern post-olímpic, unes Olimpíades que van transformar la ciutat de forma molt important.

Urbanísticament el canvi va ser notable. Es va recuperar el front marítim ocupat durant dècades per xaboles, amb barris com el Somorrostro, i per industries obsoletes. També van néixer les Rondes de Barcelona que permetien descongestionar les vies del centre dels vehicles que anaven d'una banda a l'altre de la ciutat. Però, potser més important, les Olimpíades van canviar la imatge internacional de Barcelona en una ciutat moderna, avançada i alhora tradicional que va atraure quantitats cada cop més grans de turistes de tot el món.

El nou front marítim amb el Port Olímpic i la Vila Olímpica on va estar el Somorrostro fins el 1966.

Si el canvi estètic i de percepció internacional de Barcelona era un fet, els antics defectes davant els avatars meteorològics seguia intacte.

El hivern 1992-93 havia resultat lleugerament càlid, només una discreta onada de fred al voltant de cap d'any, i extremadament sec doncs van caure 44,1 mm a l'observatori Fabra en els tres mesos purament hivernals de Desembre a Febrer que representa el 34% del que és normal, fins i tot durant el mes de Gener no va caure ni una sola gota. Quan semblava que el hivern acabaria sense soroll, a finals de Febrer un anticicló de bloqueig a l’Atlàntic que bombeja aire fred cap a Catalunya i la formació d’una depressió al mar Balear van provocar una de les nevades més intenses en un mes de Març a Barcelona.

El dia 24 de Febrer una massa d'aire molt fred es mou per l'interior d'Europa i arriba de resquitlló a Catalunya. Les temperatures cauen i el dia 25 tenim unes mínimes de -1,8º al Tibidabo i 2,2º al centre de Barcelona. La onada de fred és seca, continental i això es reflexa en les previsions del dia 25 de Febrer a La Vanguardia: "Hoy, las heladas volverán a ser fuertes, heladas negras, debido a la poca humedad ambiental. Los cero grados de mínima llegarán a puntos de la costa norte. Cielos despejados en general, pero intervalos nubosos en Tarragona y en el norte de Lleida. Los vientos del norte serán más flojos o amainarán."

Mapa de temperatures a 850 hPa, uns 1500 metres d'alçada, el dia 24 de Febrer de 1993 al migdia.

Però aquesta sequedat ambiental no va durar gaire i la formació d'una depressió a la Mediterrània Occidental va portar precipitacions a Catalunya. Així el dia 27 de Febrer plou a Barcelona però la neu cau a cotes molt baixes i s'acosta a la ciutat: "El monasterio de Montserrat, el Montseny y diferentes zonas de Tarragona y de Girona se vieron afectadas por las nevadas, que no fueron muy copiosas. También se apreciaron pequeñas precipitaciones de nieve en Terrassa, Manresa y Igualada." La Vanguardia. 28.02.1993. Pàg. 31.

La depressió es va aprofundint i situant-se de manera que els vents humits incideixen sobre el Principat i la inestabilitat és cada cop més manifesta. El següent mapa indica la posició de la depressió sobre les Illes Balears en el moment que va començar a nevar sobre Barcelona el dia 1 de Març de 1993.


Durant la primera matinada de Març el cel es va anar cobrint, de manera que al sortir el sol el dia 1 el cel era totalment cobert i el fred ben viu. La neu va començar a caure al voltant de les 10 del matí per sobre d’uns 200 metres a Barcelona, tot i que al Vallès nevava a totes les cotes. La temperatura va baixar ràpidament i la neu va envair gran part de la ciutat, només per sota de la Granvia la precipitació era en forma d’aigua però a barris com la Bonanova, Sarrià, Horta o la Vall d’Hebrón la neu agafava augmentant el gruix sense parar.

"La nieve empezó a caer sobre Barcelona a las 10 de la mañana, con una temperatura en la parte alta de la Diagonal de 2,5 grados. Una hora después, la temperatura había descendido hasta 1,9 grados y la nieve empezaba a cuajar en los barrios altos. La nevada se intensificó a partir de la 1,30 del mediodía -1,2 grados-, hora en que la nieve alcanzó varios centímetros en esos barrios. En la parte sur apenas cayó nieve, sino lluvia. A las siete de la tarde se habían recogido 21 litros/m2 en el observatorio de "La Vanguardia", todos en forma de agua. A la misma hora, en el Observatori Fabra se medían quince centímetros de nieve, con una temperatura de -3,4 grados. El mismo grosor se tomó a la misma hora en la Bonanova, con una temperatura de 0 grados. La Granvia separó la parte nevada y la de lluvia: la temperatura no descendió bastante en las zonas bajas de la ciudad. Ayer nevó en las áreas con temperaturas inferiores a los 1,3 grados. Con temperaturas superiores podría haber nevado si la humedad del aire hubiese sido algo más baja, pero ayer se mantuvo alrededor del 90 por ciento." LV. 02.03.1993. Pàg. 21.

Imatge de satèl·lit durant el matí del dia 1 de Març.

Va seguir nevant, potser no tant intensament, però de forma continua fins les 22 hores. La matinada del 2 de Març torna a nevar aixecant-se el dia novament sota la neu. Gran part del matí segueix una nevada cada cop més dèbil però abans del migdia para i, fins i tot, surt el sol. Per la tarda torna a tapar-se el cel i torna a nevar, tot i que la cota ja és més alta i a la majoria de la ciutat és pluja o aiguaneu.

Els problemes generats en una ciutat poc preparada per la neu van ser importants i les crítiques per falta de previsió no es fan esperar. El dia 2, El Periódico posa un titular molt expressiu "La nieve da un susto a Barcelona" i La Vanguardia comença a senyalar culpables: "Barcelona estrenó el lunes una comisión de emergencia creada especialmente para afrontar situaciones de nieve y hielo. El resultado fue decepcionante: reaccionó tarde -sólo esperaba nieve en Collserola-; emitió sus recomendaciones a los ciudadanos diez horas después de empezar el temporal y no desvaneció la alarma que llevó a miles de padres a recoger caóticamente a sus hijos en las escuelas. Los apagones y los problemas en los transportes acercaron a varios barrios al colapso y demostraron otra vez que la ciudad no está preparada para afrontar temporales. Uno de los mayores ejemplos de imprevisión lo ofreció el aeropuerto de Barcelona: no tenía suficiente líquido para descongelar las alas de los aviones estacionados en El Prat." LV. 03.03.1993. Pàg 23.

Va ser una nevada important, de les que es recorden, que va caure al final d’un hivern suau després de uns quants anys sense veure la neu. És per aquest motiu que La Vanguardia sotstitolava un dels seus articles del 2 de Març: "EL TEMPORAL DE AYER QUEDARÁ EN LA PEQUEÑA HISTORIA METEOROLÓGICA DE BARCELONA COMO EL DÍA EN QUE TODA UNA GENERACIÓN DESCUBRIÓ UNA CIUDAD CAMBIADA POR LA NIEVE".

Dades meteorològiques de tot l'episodi de fred i neu entre finals de Febrer i primers de Març de 1993 a l'observatori Fabra.

Per acabar, copio un article de Lluís Sierra publicat a les pàgines 2 i 3 de la Revista de La Vanguardia que, amb el títol "Un día de nieve a domicilio. Los barceloneses descubren lo mejor y lo peor de una nevada que hará historia", fa una semblança de les actituds de la gent davant la nevada a la part alta de la ciutat:

"Como falta poco para que llegue la primavera, las nubes que tenían nieve la han soltado ahora, porque en primavera no puede nevar." Alba, de siete años, reflexionaba así el pri mer día que había visto nevar, poco después de haber sido "rescatada" por su padre de un colegio de la zona alta de Barcelona, ayer más "alta" —de altitud— que nunca y, por ello, más nevada. Muchos niños de ciudad se lo pasaron mejor que sus padres, reclamados por los directores de los colegios para que fueran a recoger a sus hijos.

A media mañana ya se veía venir que la cosa iba en serio y, previsores, los colegios empezaron a avisar a los padres: que vinieran, que los autocares quizá no podrían circular por aquellas calles, porque no todos tenían cadenas... desde el mediodía hasta el anochecer, y aunque algunos autocares escolares cubrían servicios mínimos con cadenas, las caravanas de apresurados padres Bonanova arriba colapsaron una amplia zona de Sarriá y Pedralbes. La radio del coche informaba que en la ronda de Dalt y en la ronda Litoral también había atascos.

Cerdanyola del Vallès poc després de posar-se a nevar.

La "batallita" del 62

Los padres sufrieron por llegar lo antes posible a la escuela. Dificil: ellos mismos colapsaron los accesos a la gran zona escolar. Sufrieron por los limpiaparabrisas atascados, las baterías al límite, los neumáticos sin cadenas y los guardias impotentes, sufrientes ellos también. Y alguno sufrió por un trompazo. El comentario de padres y madres se repitió: "Cuando yo era más o menos como tú, cayó una nevada mucho mayor". El recuerdo de la nevada del 62 era un dato de erudición familiar. Como las del 85 y del 86 —vistas ahora— no eran para tanto, la del 62 es para muchos la primera batallita que explicar al niño de ciudad que si ha visto la nieve (algunos incluso tiene esquíes) pero nunca ha visto nevar frente a su casa, ni se ha quedado sin clase por ello.

—Abrígate.
—Es igual, el profesor ha dicho que mañana no hay colegio porque va a nevar igual.

Otra gran frase se repetía a lo largo y ancho de las ciudades menos acostumbradas a la nieve: "Esta ciudad no está preparada para la nieve". Es un tópico para una situación tan poco típica de Barcelona y su entorno como la nevada. Seguramente es cierto: cayeron ramas y árboles enteros, cables de alta tensión, dejaron de circular autobuses y ferrocarriles.

Les atraccions del Tibidabo van quedar cobertes per una capa de neu al voltant d'un pam de gruix.

Venganza "fría"

Pero es que los ciudadanos tampoco están demasiado preparados. Cayeron señoras y señores y, además, siempre falta alguna prenda para un día como ayer, sean botas, paraguas o bufandas. En contra, menudearon perros bien abrigaditos con mantas, bufandas o abrigos improvisados con bolsas de plástico.

El negocio siguiente a una nevada en Barcelona es —talleres de reparación y comercios donde vendan cadenas aparte— para las farmacias y las zapaterías. Muchos zapatos italianos quedaron para el arrastre y el butano no llegó a tiempo —problemas de transporte— para reponer estufas domésticas.

Alguna satisfacción si hubo. En la pendiente de la avenida Pearson un cochazo alemán serie 700 se escoraba sin remedio hacia los vehículos aparcados a su derecha. Unos me tros más adelante, un todoterreno del que desciende el conductor y se acerca a ayudar:

—Es que llevas el peor coche para la nieve. Mira, te ayudamos a aparcarlo aquí y subes en el mío, porque me parece que vas a la misma escuela.

Era la venganza, plato más frío que nunca ayer, en medio de un atasco, contra el conductor de uno de esos cochazos que le habían adelantado mil veces por la autopista.

La neu als carrers de Barcelona sempre ha donat, i donarà, problemes de transit.

Actitudes de todo tipo

En Pedralbes, Sant Gervasi, Vallcarca, el Carmel, Torre Baró... fue el día de los coches de tracción integral, que superaban pendientes resbaladizas, con algunas excepciones debidas a la impericia de sus conductores.

También fue un día de contradicciones. Mientras muchos ciudadanos ayudaban a otros a apartar vehículos, recogían vecinos caídos o prestaban bombonas de butano, otros iban a la suya, sin más. Ante la manga ancha, muchos conductores salvaron los atascos no ya saltándose un semáforo —se pasaba cuando se podía y punto—, sino subiéndose por las aceras, emulando a los ya clásicos usuarios de los arcenes de las autopistas.

Como no siempre nieva a gusto de todos, en el llano y en el litoral de la ciudad, allá donde los niños no pudieron hacer muñecos de nieve, la parroquia se lamentaba.

-Yo quiero que cuaje, que es muy bonito.
-Luego se va a caer señora.
-No, si voy a verlo desde la ventana, y con calefacción."

La plaça Lesseps encara coberta per la neu el dia 2 de Març.

dimecres, 22 de febrer de 2012

Gener de 1899. Nevada efímera

Acabava un segle i Espanya perdia les seves darreres colònies, Cuba i Filipines, circumstància que va provocar una forta crisi de identitat que es va manifestar tant social, política com culturalment. La Generació del 98, dins de la Literatura, representa el desencís de la nova realitat espanyola.

Barcelona, per la seva banda, havia començat la seva expansió municipal. El 20 d'Abril de 1897 un reial decret signat per la reina regent Maria Cristina sancionava l’annexió al terme municipal de Barcelona dels antics municipis de les Corts de Sarrià, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sants i Sant Gervasi de Cassoles. Horta (1904) i Sarrià (1921) s'hi van afegir uns anys més tard. Barcelona passava en aquest final de segle XIX d'ocupar l'espai del que avui coneixem com Ciutat Vella a estendre's per gairebé tot el pla entre el Llobregat i el Besòs i la seva població es va multiplicar.

Aquesta unificació municipal era poc més que un fet des de l'aprovació del Pla de l'Eixample que ocuparia gran part de l'àrea que hi havia entre tots els pobles i viles del pla i que portaria més d'una polèmica i molts desacords entre l'ajuntament de la capital i aquests per temes de taxes, terrenys, etcètera. Per altra banda als pobles, el projecte agregatiu de Barcelona va provocar un moviment de reacció opositor. Les mobilitzacions populars contra l’agregació van arribar al clímax el 7 d’Abril de 1889, quan unes quaranta mil persones van participar en una gran manifestació que, des de l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals, al barri del Clot, va recórrer la ciutat fins a la seu del Govern Civil, al pla de Palau. Alguns dels eslògans que es podien llegir a la manifestació eren "¡Viva la autonomía de los pueblos!", "¡Abajo la agregación!", "¡Queremos la autonomía municipal de los pueblos!".

Aquí teniu un reportatge a la Revista de La Vanguardia en commemoració dels 100 anys de l'agregació.

Plànol de Barcelona de 1900 que apareix al bloc de Fotosdebarcelona.com.

En l'aspecte meteorològic, Barcelona gaudia els darrers hiverns del segle XIX d'una suavitat atípica respecte al que acostumava, tant és així que després del extremadament fred hivern de 1890-91 no havia nevat en cap moment llevat del 30 de Gener de 1895 en que es van acumular tres dits de neu. Això no seria sorprenent avui en dia però cal pensar que durant la dècada anterior, 1881-90, només un hivern va estar exempt de neu i la majoria van tenir diversos dies blancs, alguns de forma abundant.

El hivern 1898-99 seguia la tònica de suavitat de la dècada, sense glaçar cap dia, fins que la darrera setmana de Gener una massa d'aire molt fred és impulsada per un anticicló al nord d'Europa cap a Catalunya i una depressió al golf de Gènova va introduir inestabilitat provocant una intensa nevada al litoral i al prelitoral de Barcelona el dia 27 de Gener. L'aire fred no va durar gaire ja que una massa d'aire més temperada i humida de la Mediterrània va escombrar qualsevol resta de la neu degut a la pluja que va caure la mateixa tarda. Tot seguit podeu veure el butlletí meteorològic d'aquell dia i el mapa isobàric.

Butlletí meteorològic del Instituto Central Meteorológico, precursor de l'actual AEMET, del dia 27 de Gener de 1899. Les dades de Catalunya no van arribar aquell dia.

Mapa isobàric del mateix dia, durant la nevada de matinada.

La Vanguardia ho explicava de manera molt gràfica i podem observar que Collserola estava pràcticament nua d'arbres quan parla de que "la vecina cordillera semejaba una calva de blancura rosácea". També veiem que molts indrets de Barcelona encara no tenien ni tant sols llambordes, fet que va ser clau per acumular-se la neu més fàcilment a aquests carrers:

"Como anticipamos en nuestra anterior edición, el día de ayer amaneció ofreciendo un espectáculo sorprendente por lo pintoresco y pocas veces visto en esta capital, donde el clima está reñido con la nieve y ésta sólo por excepción se avecina en el llano de Barcelona alguna vez durante el curso de algunos años.

Conforme díjimos ayer, la llovizna que despidieron las nubes á última hora de la madrugada, convirtióse en copos de alba nieve que se poso en gran cantidad en los tejados y cubiertas de los edificios, en el firme de las calles, estendiendo su blanca sábana por todas partes y cubriendo con niveo manto los árboles de los paseos y jardines.

Todo apareció transformado por arte de encantamiento: el Tibidabo, Montjuich, San Pedro Mártir, toda la vecina cordillera semejaba una calva de blancura rosácea, como si quisieran evidenciar por breve rato, la edad senil, la vejez de aquellas moles que en forma de anfiteatro delimitan el llano barcelonés; en los jardines del Parque, en el arbolado de los paseos, en los monumentos emplazados en las vías públicas, la nieve se entretuvo formando los más caprichosos dibujos, ora queriendo moldear los motivos ornamentales, ya disfrazando las estatuas y esculturas, bien imitando estalactitas que se desprendían á millares de las ramas de los árboles, ó cubriendo las plantas y arbustos de cristalinas redes, formando en conjunto un panorama encantador que atrajo multitud de curiosos.

Fueron en gran número los fotógrafos y aficionados que tomaron vistas de los varíados paisajes que se ofrecían á la vista.

El fotograbado que publicamos en el presente número representa un trozo de la Granvía, donde la nieve llegó á alcanzar un espesor de 20 y más centímetros, que fue la altura medía en casi todo el perímetro del Ensanche.


En el interior de la ciudad sólo pudo conservarse la nieve en las vías no adoquinadas, como en las Ramblas, plaza de la Paz y Paseo de Colón.

La nevada que empezó á las tres y media de la madrugada, duró próximamente hasta las ocho de la mañana.

En las hondonadas del llano y en las vertientes de los vecinos montes se acumularon grandes cantidades de nieve.

Como decimos, á las ocho cesó el nevasco, cayendo después hasta las nueve ligera lluvia que empezó á derritir la nieve, sobre todo en los sitios de mayor circulación.

Las brigadas municipales cuidaron desde las primeras horas de la mañana de amontonar la nieve á los lados de los arroyos dejando libre el centro de las calles, por cuyo motivo los carruajes pudieron circular sin dificultad. Los pasos adoquinados fueron también cuidadosamente limpiados.

Por su parte, los encargados del riego, auxiliados por las brigadas, limpiaron los paseos, habiéndose también arrojado arena en el de Colón, donde el piso se presentaba muy resbaladizo.

Desde las díes de la mañana hasta las tres de la tarde el cielo permaneció nivoso. El viento que había soplado hasta aquella hora del NE. roló después del mediodía al ESE., flojo y menos frío.

Á las tres de la tarde empezó á llover copiosamente, retumbando el trueno.

Con ei agua caída por la tarde se derritió por completo la nieve que quedaba en las calles, pero no la de las alturas por haberse allí congelado.

El termómetro señaló ayer una mínima á la sombra de 2'5 grados y una máxima de 6'5. La humedad llegó á 100 grados.

Al declinar la tarde cesó la lluvia, cerrando la noche con tiempo inseguro y temperatura muy baja.

La nieve dio margen á muchos resbalones y caidas. En la calle de la Fusína una pobre anciana se fracturó la mano derecha, siendo recogida por algunos transeúntes y conducida y auxiliada en la casa de Socorro del distrito. En la calle de Pelayo resbaló un joven causándose una fuerte contusión en el brazo. En la calle de Urgel sufrió igual accidente otro joven, resultando con una herida contusa en la pierna derecha, de la que fue auxiliado en el Dispensario de la calle de Sepúlveda. Un sugeto que discurría por la calle del Comercio, resbaló cayendo al suelo é infiriéndose una herida de gravedad en la frente.

Como ocurre siempre en días como el de ayer, durante la mañana los chicuelos se entretuvieron formando enormes bolas de nieve en distintos sitios.

Según nuestras noticias el temporal de nieves ha dejado sentir sus efectos en toda la región catalana, perjudicando ios árboles frutales, especialmente los almendros y cerezos que habían avanzado en su florescencia, movidos por la benigna temperatura que veníamos disfrutando."
La Vanguardia. 28.01.1899. Pàg. 1

La nevada també va caure al prelitoral amb intensitat i cobria tot el Vallès però, com diu La Veu de Catalunya, no va penetrar molt més cap a l'interior del Principat:

"Tot lo Vallés ha quedat aquesta matinada cubert d'una grossa capa de neu. La nevada ha comensat entre tres y quatre, durant fins á las 10 del matí. Segons noticias que'ns arriban á darrera hora, la neu cayguda ha arribat á fer un tou d'un pam d'alsada. Nos comunican igualment de dita comarca, que á primeras horas de la tarde, s'hi presentan senyals de pluja, essent vivament esperada, perque en altre cas la neu probablement se glassaria, perjudicant en gran manera los blats y demés plantacións. No obstant, las montanyas de Puiggraciós y Bertí y fins lo Montseny, no apareixen pas complertament emblanquits." La Veu de Catalunya. 27.01.1899. Ed. Vespre. Pàg. 2.

La plaça de Catalunya l'any 1899. Al fons el Cafè Colom, construït el 1897 i que esdevingué hotel de luxe el 1902, que malauradament ja no existeix, i la casa Pascual i Pons, construïda l'any 1890 i que encara fa la cantonada del Passeig de Gràcia i Ronda Sant Pere.

Per acabar, un petit homenatge a la gent com el Comando Tibidabo, entre els que em compto i que amb motiu de la neu, pugem al Tibidabo per observar en el punt més alt de la ciutat la caiguda dels primers flocs de neu. Aquesta activitat ja tenia seguidors fa més d'un segle i de la qual en tenim constància pels diaris de l'època:

"Aquest matí, en plena nevada, han sortit varis joves del Centre Excursionista, cap al Tibidabo, pera recordar los espectacles de neu que feya pochs días havian vist en sa excursió á Puigmal y Nuria. La cantitat de neu que han trobat en lo Tibidabo, y en lo camí tant d'anada com de tornada, era proporcionalment á lo baix que's, bastant considerablement, puig hi havia punts que n'hi havia tres pams bons. Un moment que s'ha desfet la boyra, han vist que tot lo pla de Barcelona y montanyas de la costa, per la part de Llevant, estavan també nevats. Cap al Nort seguia la nevada, puig la neu y'l vent que d'allá venian y qu'eran bastant forts, no han parat ni un sol moment, estant tot embolcallat per la boyra. Lo conjunt oferia nn espectacle verdaderament hermós." La Veu de Catalunya. 27.01.1899. Ed. Vespre. Pàg. 2.

dilluns, 13 de febrer de 2012

13 de Febrer de 1962. Ja fa 50 anys.

Suposo que pels que llegiu aquest bloc la data del 13 de Febrer de 1962 no us dirà gran cosa. Històricament parlant no es van produir noticies impactants, d'aquelles que acaben als llibres d'Història, el món de l'esport es trobava a mitja temporada i tampoc en l'àmbit meteorològic varem tenir cap episodi destacable. La raó per la que vull destacar aquesta efemèride és, senzillament, perquè jo hi vaig néixer avui fa 50 anys.

Vaig venir al món de matinada a Barcelona, concretament a l'Hospital de la Vall d'Hebron, llavors anomenat Residencia Sanitaria del Generalísimo Franco, doncs el dictador l'havia inaugurat 5 anys abans. El record de mon pare és que un cop se'n va assabentar de que tant la meva mare com jo estàvem be, ell va marxar amb la meva avia a casa. Al sortir, al voltant de les 3 de la matinada, es va trobar un dia fred i molt ventós en un indret de Barcelona molt deshabitat encara. No hi havia res més que la Residència i camps, el transport públic es limitava als pocs taxis que circulaven a hores intempestives, per això considera un bon auguri l'aparició d'un taxi al poc temps de sortir caminant. Sempre he sigut rebel, inconformista i ja ho vaig deixar clar en el moment d'obrir els ulls.

L'Hospital de la Vall d'Hebron l'any 1962. Com es pot veure només hi havia l'actual Àrea General, sense el edifici Materno-Infantil construït el 1965 ni la resta de edificis. El barri de Montbau, que acolliria molts immigrants els anys 60, encara estava en construcció.

Com he dit abans, aquell va ser un dia com qualsevol altre al calendari. Una història d'espies, en plena Guerra Freda, saltava a les pàgines del diaris. El pilot americà d'un avió espia U-2, Francis Gary Powers, havia estat abatut pels russos dos anys abans en plena estepa siberiana. Després d'estar presoner a Rússia va formar part d'un intercanvi d'espies entre la CIA i el KGB a Postdam, llavors frontera entre Alemanya Oriental i Occidental, aquell 13 de Febrer. Un altre episodi relacionat amb la Guerra Freda va tenir lloc a Berlín i va ser el tiroteig que van mantenir policies des de les dues bandes del mur que dividia la ciutat. La Vanguardia ho explica així:

"La policía oriental y occidental se ha tiroteado de uno a otro sector en el distrito francés de Wedding, según informa un representante de la policía del Berlín Oeste. Añade el representante que los agentes orientales abrieron fuego contra los occidentales, disparando contra dos agentes que se hallaban en una plataforma desde la que se domina el muro levantado cor los comunistas.
Los agentes occidentales respondieron al fuego y los orientales continuaron disparando. Se intercambiaron un total de diez disparos y nadie resultó herido.
La policía oriental lanzó entonces cinco bombas de gases lacrimógenos y los agentes occidentales respondieron con el mismo número de ellas. Una hora más tarde, en el mismo lugar, un agente oriental disparó contra un occidental, también sin alcanzarle. El policía occidental devolvió el disparo.
Esta es la primera vez que se intercambian disparos por encima del muro."
LV. Pàg. 3. 14.02.1962.

Aquest incident tenia lloc després d'un estira i arronsa entre Kruschev y Kennedy, presidents de la Unió Soviètica i dels Estats Units respectivament, per tal de establir una cimera entre les dues potències i tractar temes comuns. La escalada de tensió entre els dos governs culminaria uns mesos més tard, a l'Octubre de 1962, en la Crisi dels míssils de Cuba.

Portada de La Vanguardia el dia del meu naixement, el dimarts 13 de Febrer, i on podem veure que la atracció del darrer cap de setmana a Barcelona era la visita dels vaixells de l'Armada holandesa al port de la Ciutat Comtal.

Aquells dies, la NASA estava ultimant el llançament de la nau Friendship 7 del Projecte Mercury per situar al primer americà, John Glenn, en vol orbital al voltant de la Terra. Després de diferents retards deguts a entrebancs meteorològics la missió es va portar a terme el dia 20 de Febrer de 1962 amb èxit.

Les converses per l'adhesió del Regne Unit al Mercat Comú, l'ens precursor de l'actual Unió Europea, topaven amb les reticències de França degut als estrets lligams d'aquest país amb els americans, una França que es veia immersa en la Guerra de la independència d'Algèria que es trobava en els seus darrers actes ja que setmanes després es van signar els acords d'Evian que ratificarien la independència del país més gran de l'Àfrica. I parlant de l'Àfrica, un altre país, Kenya, buscava la seva independència, esperonat pel seu gran impulsor Jomo Kenyatta que el dia que jo vaig néixer es trobava a Londres en converses per avançar en la Constitució del seu futur país. I una noticia que portava als records més negres, encara recents, de la Segona Guerra Mundial era la detenció a Alemanya Occidental del general de les SS i ajudant de Himmler, Karl Wolff.

La Vanguardia dels dies 13 i 14 de Febrer de 1962 es feien eco d'aquestes i altres noticies del dia.

Les classificacions de la Lliga de futbol de la temporada 1961-62 tal com estaven aquell dia.

En els esports el futbol acaparava la atenció de la gent. Aquell cap de setmana el Real Madrid de Di Stefano era lider amb molt avantatge respecte als seus perseguidors, l'Atlético de Madrid, el Saragossa que l'havia guanyat per 2 a 1 i el Barça que va guanyar per 2 a 3 al camp del Betis gracies a una impressionant remuntada després d'anar perdent per 2 a 0. Al final de temporada el Barça va quedar sots-campió. L'Espanyol, per la seva banda, perdia aquell cap de setmana a casa contra el Sevilla i estava en llocs de promoció. Va acabar promocionant i baixant a Segona Divisió.

Pel que fa al temps que feia, ja he dit que el meu pare sempre ha dit que la matinada era freda i ventada. La raó era que s'acostava un front fred amb una advecció polar i els vents del nord començaven a fer-se notar. La temperatura al centre de Barcelona no era excessivament baixa, uns 7ºC, però el windchill, que és la sensació de fred unida al vent, si que era destacable. La crònica de La Vanguardia del dia 14 de Febrer de 1962 era:

"En casi toda Europa se está registrando un acentuado descenso de las temperaturas acompañado de numerosas lluvias, chubascos y fuertes vientos, que crean un cuadro de tiempo desapacible y frio. Dicha situación meteorológica es determinada por la intensísima borrasca que desde Finlandia ha provocado el avance de una nueva ola de aire polar que penetra por el norte de nuestro Continente. A la penetración de dicho frente contribuye también el anticiclón de las Azores que, replegado sobre el Atlántico, se extiende hada Islandia y enlaza con las zonas polares."

Mapa del temps que hi havia a les poques hores del meu naixement.

Aquest és el panorama d'aquell dimarts 13 de Febrer de 1962, ara fa 50 anys. La Guerra Freda ja és història i Rússia ja no és l'enemic, el mur de Berlín fa més de 20 anys que va caure i la NASA va poder acabar portant homes a la Lluna tot i que actualment ha deixat de enviar astronautes per problemes de pressupost. El Real Madrid torna a ser lider de la Lliga malgrat que és el Barça qui te al millor jugador del món. El temps, malgrat que canvia constantment, sembla que vulgui recordar el mateix de fa 50 anys. El mapa isobàric és gairebé calcat al que hi havia llavors.

Tot canvia, tot evoluciona i quan mirem amb perspectiva històrica ens donem compte de com passa el temps. Fa 50 anys, el meu pare per comunicar a la família del poble que jo vaig néixer va tenir que posar una conferència telefònica mitjançant una operadora i va trigar unes tres hores en poder anunciar la bona nova. Avui jo publicaré aquest escrit que uns minuts més tard podrà llegir qualsevol a l'altre part del món. Actualment va tot molt ràpid, fins i tot el temps sembla que passa massa ràpid. Mig segle de vida comença a donar un cert vertigen perquè, sincerament, ni me'n he adonat, se m'han passat volant els primers 50 anys tot i que, per sort, els he gaudit intensament.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Estiu de 1783. El sol amb color de sang.

A finals del segle XVIII Barcelona vivia un període molt mogut. Urbanísticament avançava a uns trets identitaris que dignificaven la ciutat com la creació de la Rambla com un passeig central després de l'enderroc de la muralla medieval que ocupava tot el seu recorregut, la construcció de la basílica de la Mercè sobre una altra església de la època medieval i l'edifici de la Llotja al Pla de Palau en l'espai que hi havia entre la Barceloneta, construïda el 1753, la Ciutadella i el barri de La Ribera. Poc abans de l'any 1783 Barcelona va instal·lar l'enllumenat públic, donant així un aspecte més modern i avançat a la ciutat. Una mica més tard es començaven a planificar dos dels passejos més emblemàtics de la ciutat, el de Sant Joan i, ja en el segle XIX, el de Gràcia nascut a partir del camí que duia fins la església dels Josepets a l'actual plaça de Lesseps.

Durant el regnat de Carles III, tal com es descriu en l'article La transformació de Barcelona en el segle XVIII, va millorar molt Barcelona i la va fer pròspera amb l'ampliació de drets per comerciar amb Amèrica des de 1778 i amb l'Extrem Orient des de 1785. Això no va ser prou perquè els avalots i rebomboris, provocats per una sèrie de males collites i per un malestar creixent a tota Europa, colpissin la vida diària dels barcelonins.

Un dia qualsevol del segle XVIII al barri de La Ribera de Barcelona.

Les males collites de les darrers dècades del segle XVIII van ser causa directa d'un temps molt canviant. Tan aviat hi havien fredorades com calorades, sequeres importants com pluges persistents. D'aquestes últimes el Baró de Maldà, amb la seva marcada religiositat, ens diu al Calaix de sastre: "Ab lo motiu dels estragos han causát, y causan de present los aiguats en los sembrats de tot lo Plá de Barcelona, havent ab tanta copia de pluja continua, sobrexit los dos rius Llobregát y Vesós, haventsen entrat la aigua de est ultim á la Iglesia de Sant Martí de Provensals, quedant intransitables las carreteras per lo trafich de carbó, llenya y altres generos necessaris á la vida humana generalment per tota España, durant yá 3 mesos tals aiguats sens parar, se há comensát á dir la collecta en la missa pro serenitate, y demà dia 23 de Desembre de 1783, vist que no cessan las plujas, se exposa lo SSm en la Catredal (Alabat sia sempre) per implorár lo auxili especial de Deu en tal necessitat fent un dia de rogativas, assistinthi lo molt Illre Ajuntament, las que seguirán en las Parroquias y Iglesias de regulars fins alcansár del Altissim Deu lo remey en tal calamitat publica."

Dins dels múltiples factors que modelen el clima, les erupcions volcàniques tenen una importància gran i bastant més coneguda que la majoria de factors. Així, sabem que a finals del segle XVIII un volcà va tenir molta influència en el clima europeu, va ser la erupció devastadora del volcà Laki que va començar el 8 de Juny de 1783 i va durar fins el 7 de Febrer de 1784. Tot i que Laki no és un volcà pròpiament dit si no una fissura volcànica provocada per les explosions a la capa freàtica, les seves conseqüències van ser catastròfiques per la població islandesa ja que els gasos tòxics alliberats per l'erupció va contaminar l'aigua i les praderies, causant la mort d'un munt de caps de bestiar i ovelles en el que seria la causa directa de la mort de una cinquena part degut a la fam però també va afectar de forma important altres indrets del continent.

Alguns dels volcans de la fissura del Laki. La fissura es va fer durant l'erupció de 1783 amb una longitud de 25 km, sortint la quantitat més gran de lava dels darrers segles. (Imatge extreta del web http://foto.snaefell.de)

En aquella època no hi havien avions però les conseqüències a nivell europeu van ser greus. Com exemple, aquell estiu va ser conegut al Regne Unit com el sand-summer ("estiu de sorra") degut a la caiguda de cendres volcàniques i, queda clar, tal com s'explica a la Wikipedia que a Europa tothom se'n va assabentar:

"S'estima que 122 milions de tones de diòxid sulfúric van ser emeses a l'atmosfera, l'equivalent de tres vegades les emissions industrials actuals a Europa i l'equivalent d'una erupció com a la del Pinatubo el 1991 cada 3 dies. La coincidència de l'emissió de diòxid de sulfur i condicions climàtiques inhabituals va provocar una espessa boira sulfurada que es va estendre a través de l'Europa occidental, provocant milers de morts durant 1783 i l'hivern de 1784. L'estiu de 1783 va ser el més calent enregistrat i, a sobre, una zona inhabitual d'alta pressió sobre Islàndia van fer que els vents bufessin cap al sud-est. El núvol enverinat va derivar cap a Bergen a Noruega, després va baixar sobre Praga el 17 de juny, Berlín el 18 de juny, París el 20 de juny, La Haia el 22 de juny i el Regne Unit el 23 de juny. La boira era tan espessa que els vaixells es van quedar al port i el sol va ser descrit com de "color sang". La inhalació d'aquests gasos sulfurats va provocar un augment de la mortalitat. A la Gran Bretanya, l'arxiu indica que probablement l'índex de mortalitat es va duplicar o va triplicar a Bedfordshire, Lincolnshire i sobre la costa oriental. S'ha estat estimat que 23.000 britànics van morir a causa del núvol durant l'agost i setembre de 1783. La boira, escalfada pel sol d'estiu, va causar violentes tempestes amb importants precipitacions de pedra, matant bestiar i tot això fins a la tardor. L'hivern que va seguir va ser particularment dur, Gilbert White de Selborne a l’Hampshire va informar de 28 dies de gelada contínua. Es considera que l’hivern extrem va causar 8.000 defuncions suplementàries al Regne Unit. A la primavera, Alemanya i l’Europa central van conèixer importants inundacions. L'impacte meteorològic de les erupcions de Laki es va fer sentir els anys següents amb diversos hiverns molt rigorosos a Europa. França conegué una continuació de situacions meteorològiques extremes amb una collita excepcional el 1785 provocant una caiguda dels preus dels productes agrícoles i una pobresa a les zones rurals, seguida d'episodis de sequeres, de mals hiverns o estius, als quals es van produir tempestes de calamarsa molt violentes el 1788, que va destruir les collites. Això va contribuir de manera significativa a la pobresa i a la fam, un dels factors importants que va provocar la Revolució Francesa el 1789."

Imatge de la erupció del volcà islandès Eyjafjallajökull el mes d'Abril de 2010 i que tants maldecaps va donar als europeus que necessitaven fer un viatge en avió.

I a casa nostra, hi han referències sobre el que passava? Doncs sí.

El Baró de Maldà ja escrivia el seu diari de noticies però en ell no trobem referències directes sobre l'aspecte del cel si, en canvi, el Dr. Francesc Salvà, que va ser el primer observador meteorològic de Barcelona descriu al resum anual de 1783 un curiós fenomen observat a la ciutat:

"A últimos de junio se empezó a observar en esta Capital una niebla blanca y espesa que no dejaba ver los montes más vecinos, y a través de ella el sol parecía del color de sangre, con especialidad al tiempo de ponerse. Por la noche parecía quitarse, pues las estrellas se veían brillantes, pero a la madrugada volvía á verse y continuaba todo el día, sin que los vientos llegasen a quitarla. Las gazetas nos dan cuenta de que al propio tiempo se vio dicha niebla en Constantinopla, Suecia, Dinamarca y en otras varias partes de Europa."

Sens dubte el color de sang era provocat per les cendres volcàniques i els vents de superfície no s'emportaven la "boira" que no era res més que aquestes cendres caient des de l'estratosfera. Però amb aquesta situació extraordinària, com va ser aquell estiu a Barcelona? El Dr. Salvà també ho explica:

"El estío no fue muy caluroso pero le tuvimos seco en los meses de julio y agosto, y llovioso en setiembre de suerte que la abundancia de lluvias echó a perder las uvas. Hubo escasez de frutas, y solo abundaron un tanto los melones, y los higos. Los vientos dominantes fueron los del Sud con especialidad el SO., pero en el setiembre sopló el Este varios días. La niebla que empezó a verse a últimos de junio perseveró en observarse hasta mediados de julio."

Mirant les dades fredament, Juliol de 1783 va ser un dels més calorosos de les primeres dècades d'observació meteorològica a Barcelona, en canvi, Agost va resultar fresc respecte a la mitjana de la època però tots dos van ser secs i les poques precipitacions van caure en forma de tempesta. Setembre, com diu el Dr. Salvà, va ser bastant fresc sobre tot per la poca radiació solar provocada pels núvols i les abundants pluges i, possiblement també per un lleuger enfosquiment de l'atmosfera degut a l'erupció del Laki.

Les variacions climàtiques que van succeir en el final de segle XVIII no les podem atribuir totalment a aquesta erupció volcànica però, de ben segur, la influència en el clima del planeta va ser gran de la mateixa forma que més tard ho serien les erupcions del Tambora en 1815, Krakatoa en 1883 o, més recentment, el Pinatubo en 1991.