Aquells episodis en que tothom parlava del temps que feia.





dimecres, 28 de març del 2012

Hivern 1835-36. La nevada més tardana

Després de la mort de Ferran VII l'any 1833 a molts llocs d'Espanya van haver revoltes emmarcades en el que coneixem com a Primera Guerra Carlista desenvolupada entre 1833 i 1840 i que era una lluita de successió entre els seguidors de Carles, el germà de Ferran VII, i Isabel, la filla de Ferran VII, que encara era una nena, però en el fons era una lluita entre els conceptes absolutistes (carlins) i lliberals (isabelins) dins del reguitzell de revolucions europees hagudes en la dècada de 1830.

El hivern de 1835-36, Juan Álvarez Mendizábal era el President del Consell de Ministres i ministre d'Hisenda però és més conegut per la Desamortització de Mendizabal que intentava un accés a la propietat per part de molta gent, cosa que permetria el naixement d'una burgesia, com diu la Wikipèdia: "La divisió dels lots es va encomanar a comissions municipals que es van aprofitar del seu poder per fer manipulacions i configurar grans lots inassequibles als petits propietaris, però sufragables en canvi per les oligarquies molt adinerades, que podien comprar tant grans lots com petits. Els llauradors no van poder entrar en les licitacions i les terres van ser comprades per nobles i burgesos adinerats, de manera que no va poder crear-se una veritable burgesia o classe mitjana a Espanya que tragués el país del seu marasme."

Els terrenys desamortitzats eren de l'Església en una època on l'anticlericalisme havia esclatat de forma violenta l'any 1835 amb la crema de convents iniciada a Barcelona utilitzant com a pretexte una corrida de toros a la plaça del Torín. Uns versos populars relaten els fets:

El dia de Sant Jaume
de l’any trenta-cinc
hi va haver gran broma
dintre del Torín;
van sortir set toros
tots van ser dolents:
això va ser la causa
de cremar els convents.

La broma del Torín va ser la gota que va desencadenar la bullanga de Barcelona. Aquesta plaça estava on avui hi ha la seu de Gas natural a la Barceloneta.

En aquesta Barcelona convulsa el que menys desitjaria la gent fora un hivern fred, especialment si aquest s'allarga durant la primavera, ja que això podria ser causa directa de una mala collita i, de retruc, d'un encariment dels preus dels productes bàsics. Doncs, com diu el refrany, si no vols caldo, dues tasses.

Ja al mes de Novembre, encara a plena tardor i després d’un episodi de pluges entre el 10 i el 12, es produeix una sobtada i prematura onada de fred com a preludi del hivern llarg que venia. A les observacions publicades al Diari de Barcelona no consta que nevés al pla de Barcelona o a les muntanyes del voltant però el dia 16 de Novembre plou amb una temperatura inferior als 5ºC al centre de la ciutat. Els últims dies de Novembre les temperatures es normalitzen però el conjunt del mes queda bastant fred.

Desembre serà un mes fred. Les glopades fredes iniciades el mes anterior segueixen i després d’uns dies que podríem qualificar de "normals", l'ambient es torna fred entre el 11 i el 13 tot i que el cel és clar probablement per una massa d'aire continental. La evolució, malgrat tot, va cap a més inestabilitat i el dia 19 es presenta un episodi de pluja i fred. Tant és així que la nit del 20 al 21 de Desembre plou a Barcelona amb temperatures inferiors als 3ºC, dada que fa suposar que a les muntanyes properes com Collserola o la Serra de Marina va caure neu o aiguaneu. No he trobat informació sobre aquest extrem però cal pensar que veure nevar en quantitats testimonials aquells hiverns era bastant més habitual que ara, per aquest motiu i atenent a que hi havien altres preocupacions no en van fer gaire cas. Pels volts de Nadal l’ambient fred s'aguditza, el dia 25 de Desembre la màxima no passa de 5,6ºC i la temperatura a les 7 del matí va ser de 0,1ºC, però el cel seré i sense precipitació continua fins final de l’any.

Els primers dies de l’any són molt freds amb temperatures entre els 7,5º i 1ºC fins el dia 5 però amb el cel seré o poc núvol a causa, sens dubte, d'una situació típica de vents de gregal amb origen a l'interior d'Europa que en els inicis de la era instrumental meteorològica es presentava amb més freqüència que avui en dia. Per Reis, no obstant, van arribar pluges i temperatures un pèl més altes, entre 5º i 11ºC, però ben fresques. Durant la resta del mes l’ambient és fred amb màximes que no arriben gairebé cap dia als 12ºC amb diversos episodis de pluja que deixen 2,5 polsades de pluja.

Un gravat de finals de la dècada de 1830 que mostra Barcelona ciutat, segons el peu de la fotografia, des del Pont de les Vigues, camí d'Horta. Costa creure avui en dia un paisatge com aquest al pla de Barcelona.

Al Febrer l’ambient és fred en conjunt, sense grans variacions de temperatura, i amb un episodi que dona pluja amb temperatures entre els 5º i 10ºC i pluja que podria ser neu o aiguaneu ben a prop de Barcelona. Cauen 2,5 polsades de precipitació. Març, per contra, contrasta amb Febrer amb temperatures considerablement més altes, pujada que no correspon a cap onada de calor fora de temporada si no que només van ser les que toquen per les dates.

El hivern va ser molt fred en conjunt, -1,8ºC inferior a la mitjana de 1780 a 1835 que són els primers 55 anys d'observació meteorològica a Barcelona. El Dr. Agustín Yañez, primer climatòleg català i botànic, analitza a les seves memòries les dades obtingudes a l'observatori meteorològic situat a la seu del Diari de Barcelona i les compara amb les dels anys anteriors. Quan parla del hivern de 1835-36 és prou clar respecte al fred: "Las tablas solo nos presentan dos inviernos mas frios, á saber los de 1830 y 1808, é igual el de 1810. Con esto se vé que nos hemos quejado con razon del rigor del último invierno."

Abril, mes plenament primaveral, es torna més fresc i inestable amb nombrosos dies amb pluges, tempestes i calamarsa. La temperatura no remunta, com caldria esperar i fins i tot l'ambient és cada cop més fresc. Acaba el mes amb dies que no passen de 12ºC com és el cas del 25, el 28 i també del 1 de Maig, el dia més fred. Aquest 1 de maig de 1836 resultarà històric perquè consta en els registres com el dia amb la nevada més tardana des de l’inici de les observacions. El Diari de Barcelona publica aquestes dades, originalment en graus Reaumur i traduïdes a Centigrads:


És molt possible que la nevada fos de neu granulada i amb caiguda sobtada de la temperatura al pas d’un línia de tempestes perquè les temperatures no són prou baixes com per imaginar un dia de neu típicament hivernal. El fred segueix fins ben entrat el mes de Maig, de manera que no passen dels 15ºR (18,7ºC) fins la segona quinzena de Maig amb constants episodis de pluges i tempestes.

El Dr. Yañez descriu aquesta atípica primavera, recalcant el fet que les sensacions es corresponien amb la realitat de les dades i esmentant la fita històrica de la neu al mes de Maig: "Primavera, que comprende los tres últimos meses, temperatura 13º,7, estraordinariamente baja, y la mas fria de todas desde 1780; diferencia á la promedia -2º,2; diferencia á las tres mas frias del espresado período, que fueron las de 1807, 1809 y 1827, -0º,6. Luego han sido muy fundadas nuestras quejas sobre la frialdad de la última primavera en abril y mayo.

El frio estraordinario de dichos dos meses no ha sido un acontecimiento local ó limitado á un pequeño espacio, pues que los periódicos nos han referido iguales fenómenos de varios puntos de España y de otras rejiones de Europa. Por lo que toca á nuestra Ciudad, hemos visto nevar el dia primero de mayo despues de mediodia, y nos consta que lo mismo sucedió en una grande estension de terreno de esta provincia; hemos visto descender el termómetro en dicho dia á 7º,4, y en el siguiente á 6º,2, temperatura á que no habia bajado despues del 25 de febrero y que aun entonces se reputó justamente por fria; hemos visto amanecer el dia 18, presentándose enteramente blancas las cimas del Monseny que se divisan desde esta ciudad, tan cargadas de nieve como en diciembre ó enero, y continuar de esta manera por espacio de bastantes dias, cuyos fenómenos no se encuentran notados en las tablas metereolójicas principiadas en 1780, ni los mas ancianos recuerdan haber visto jamas en Barcelona en el mes de mayo." (Dr. Yañez. Memòria del 15 de Juny de 1836).

Certament, ni els més vells d'aleshores ho havien vist ni actualment tampoc per no ha tornat a nevar a Barcelona en un mes de Maig, gairebé ho va fer el dia 9 de Maig de 1991.... però aquest episodi donaria per un altre tema.

dimecres, 21 de març del 2012

Hivern 1852-53. Un canvi radical

Des del llibre El temps a Catalunya dia a dia, concretament en el 13 de Gener, en Mariano Barriendos ens porta un testimoni que demostra que la recerca de fonts textuals en el clima històric és de molta importància ja que ofereixen matisos que les dades meteorològiques no poden mostrar. Queda ben palès que la passió per la meteorologia i l'interès per anar escrivint el que passa és de molta utilitat. No calen grans observatoris, ni coneixements exhaustius, només cal observar, estimar la natura i tenir cura de anar-ho apuntant.... que la memòria és molt traïdora.

El nostre observador és Francesc Gorina i Riera, propietari del Mas Gorina i alcalde de Matadepera interessat pel temps per les necessitats agrícoles seus camps.

La masia de Can Gorina de Matadepera en l'actualitat. Aquí vivia a mitjans del segle XIX el nostre informador meteorològic.

El hivern de 1852-53 comença molt suau però que giraria com un mitjó a meitat de la estació.

El mes de Novembre va tenir temperatures molt suaus fins que la nit i matinada del 22 al 23 hi ha una forta ventada que provoca danys, especialment, fora de la muralla i en arbres: "El paso de la carretera de Francia quedó interceptado por seis ú ocho árboles arrancados de cuajo, no obstante de ser casi todos ellos antiguos y muy corpulentos." Diario de Barcelona 24.11.1852 Pàg. 7167

Els últims dies són més freds i fins i tot plujosos, com el dia 30 en que la màxima no passa de 11ºC amb pluja tot el dia: "Continúa el tiempo lluvioso de unos tres días á esta parte, reinando fuertes vientos de levante. El Monseny ha aparecido cubierto de blanco...." DB 2.12.1852 Pàg. 7351

El temporal de mar és considerable provocant danys en algunes cases de la Barceloneta que l’aigua descalça. Apart de la llevantada de primers de mes de Desembre no hi ha noticies meteorològiques destacables i l’ambient és molt suau tot el mes.

Gener segueix igual de suau. Tal era la suavitat del hivern que Francesc Gorina explicava al seu diari el 13 de Gener de 1853: "Buy dia 13 de janer, se encontra el tems mol umil y suau, per cuant en tota la tardorada pasada, ni en tot lo any present, no ha fet fred ni sols no ha glasat, encara solamén mol poca cosa en part de poca aygua, però no per glasar en paratge en què se encòntria, solament una casada de aygua no se és glasada en tot aquest any ni últims del pasat; tan sols feran un poch de vents en desembre proppassat, però no frets;; en la muntanya de Sant Llorens del Munt se posà neu en lo mes de desembre enterior, però no feu fret ni glasà. Abuy al dia ja se encontran los esplets mol adelantats; los blats primerenchs ja se han de cabar a tot tall per ser ja grosos en demacia. Los llegums, lo meteix. Los arbres ja borronan y floreixan. (...) los treballadors al camp raz treballan a tota feyna en mànagas de camisa...."

Tal era la bonança que durant les festes de Nadal i Cap d'Any, la gent evita passejar per la muralla de mar, desproveïda d'arbres i ben assolellada, i prefereix l'ombra agradable de la Rambla: "Este invierno se va pasando con una temperatura casi primaveral, siendo notable que ni en uno solo de los varios dias festivos que acaban de transcurrir la concurrencia en los paseos ha podido fijarse en la muralla de Mar y sí en la Rambla del Centro, por razón de hallarse á la sombra que se disfrutaba en ella. La vegetación está ya muy adelantada tanto en los árboles como en los viñedos, y si ahora sobrevenía un frio inesperado sufririan muchos los intereses de los agricultores." DB 12.1.1853 Pàg. 243


Tot aquest ambient primaveral anima als barcelonins a admirar el que seria el primer parc d'atraccions de la ciutat i que estava situat fora de les muralles en uns camps molt propers al Passeig de Gràcia, que només era un camí molt ample gairebé sense urbanitzar encara, que comunicava la capital i la vila veïna. Acabant els darrers detalls calia provar l'enginy: "En la tarde de ayer vimos funcionar los coches de las montañas rusas construidas en los Campos Elíseos; en el vehículo, de forma sencilla y elegante como una berlina, iban cómodamente dos caballeros. Lo que notamos costoso es, que á peso de brazos tenga que volverse el coche al punto de partida; pero creemos, que se empleará para ello un mecanismo mas sencillo. El descenso y ascenso se verifica con una seguridad tal que solo puede creerlo el que lo vé." DB 23.01.1853 Pàg. 531

"El domingo (dia 23) al mediodia gran número de señoras pasaron un rato muy entretenido, arrojandose con admirable serenidad por los rápidos planos inclinados de las montañas rusas en los Campos Elíseos. La novedad de este espectáculo, que se veía desde el Paseo de Gracia, tenía estacionados frente los indicados jardines gran número de espectadores." DB 25.1.1853 Pàg. 566

La suavitat que permetia gaudir de l'aire lliure ja durava moltes setmanes de suposat hivern. El 26 de Gener, no obstant, canvia el temps: "Durante el dia de ayer reinó un aire muy frío y cayó una abundante lluvia que no habrá dejado de ser beneficiosa á la siembra. El barómetro estaba bajo y el mar un poco agitado...." DB 27.1.1853 Pàg. 619

Hi ha por d'una nova llevantada, com la de Desembre, i tothom vigila el vent per si cal prendre mesures: "Ayer continuó lloviendo durante todo el dia y el tiempo ha refrescado mucho. El viento cambió y cesaron por lo tanto los temores que el dia anterior se habian abrigado de temporal en el mar." DB 28.1.1853 Pàg. 646

Però la pluja, tant beneficiosa pel camp, porta incomoditats a una ciutat de carrers estrets i, encara en la majoria dels casos, sense empedrar i amb voreres molt estretes: "En los dias lluviosos es cuando es mas sensible en Barcelona la falta de una costumbre que autorize á los que pasan por una calle á conservar la acera derecha, á no ser que voluntariamente quieran cederla en obsequio de alguna señora ó de alguna persona anciana. En el dia con las aceras resaltadas, en su mayor parte sumamente estrechas, los transeuntes se vén espuestos de continuo á tener que abandonarlas sufriendo la incomodidad del agua y del barro." DB 30.1.1853 Pàg. 704

Gener acaba amb un ambient més fresc però en la mateixa línia de suavitat termomètrica de tot el hivern. Febrer, per anar canviant la tònica, comença amb temperatures més fresques tot i que més pel contrast amb la suavitat del hivern que per fred real: "El Monseny se halla cubierto de nieve, y el tiempo ha refrescado muchísimo." DB 5.2.1853 Pàg. 836


El Carnaval arriba i el hivern es treu la màscara alegre i primaveral ensenyant la seva imatge més crua: "Ayer siguió lloviendo durante gran parte de la mañana, y por lo tanto ni hubo paseo ni salieron las mascaradas. Por la tarde, el cielo aunque se mantuvo despejado, reinaba un frio ambiente. La Rambla estuvo escasamente concurrida y seguían la rua un corto número de carruajes." DB 7.2.1853 Pàg. 890

Les temperatures durant el mes de Febrer no van passar dels 12ºC cap dia amb una notable onada de fred a mitjans de mes on més d’un dia les màximes no passen de 5ºC. Una idea recurrent durant el segle XIX és que el fred es provocat per la neu caiguda a prop enlloc de pensar, com sabem ara, que una massa d'aire fred fa baixar la temperatura i provoca les precipitacions de neu: "El frio que se siente de unos dias á esta parte es motivado de la nieve que ha caido en varios puntos de la montaña de Cataluña y tambien por la parte de Granollers." DB 9.2.1853 Pàg. 927

Els dies més freds, com he dit, coincideixen amb un final de Carnaval amb poques celebracions a l'exterior, com era habitual, degut al fred cada dia més intens. El 12 de Febrer neva a la part alta del que avui seria la ciutat de Barcelona, a les muntanyes veïnes de Gracia i Sarrià per sobre d'uns 150 o 200 metres. Al Vallès la nevada és més important: "Despues de haber tenido una hora de lluvia, bastante ligera aunque fria, vimos ayer aparecer blanqueadas por la nieve algunas de las montañas de Gracia y Sarriá. Se nos ha dicho que también ha nevado muchísimo por la parte del Valles." DB 13.2.1853 Pàg. 1040

El fred és general tot i que a Barcelona, com sempre, degut a la seva situació costanera i a la illa de calor que en aquella època ja era notable no es manifestava amb evidència com serien les fonts i els tolls glaçats gran part del dia: "Como consecuencia de la nieve y granizo que ha caido en diferentes puntos, hace tres dias que se deja sentir un frio bastante intenso, cual no se habia esperimentado durante el transcurso de un invierno que casi ha tenido caràcter de una verdadera primavera. Si bien el termómetro ha bajado bastante, lo que es en Barcelona á penas ha helado. El domingo hubiera sido seguramente el único dia festivo del presente invierno en que el público hubiese escogido para paseo de mediodia el de la muralla de Mar sin temor de que le molestara el ardor del sol, pero el viento que soplaba obligó á las personas que se presentaban en dicho sitio á tener que atravesarlo mas que de prisa." DB 15.2.1853 Pàg. 1075

El 16 de Febrer, des de les 3 de la matinada i fins gairebé migdia, plou o cau aiguaneu a la capital però en llocs molts propers i que actualment formen part de ciutat com Sant Gervasi o Horta la neu va agafar i hom pot veure el Tibidabo emblanquinat. Els dies següents la neu baixa fins la mateixa línia de costa, tant a Barcelona com a les comarques veïnes: "Desde las tres de la madrugada de ayer hasta muy cerca del medio dia, llovió continuamente en esta capital, pero en varios puntos cercanos á la misma, cayó una nevada copiosa. Las cumbres de las montañas inmediatas á San Gervasio y á Horta aparecieron por la tarde ligeramente emblanqueciadas, pero se tiene noticia de que nevó en grande abundancia por la parte de Granollers y de Moncada." DB 17.2.1853 Pàg. 1131

"Anteayer por la noche y ayer por la tarde nevó en esta capital, bien que ligeramente. En los pueblos de la montaña y en toda la costa de levante la nieve ha caido en abundancia. Se deja sentir un frio muy intenso, y hemos visto helada el agua de varios estanques. Varios de los carros que á primera hora de la mañana entraban ayer en Barcelona venian cubiertos de una espesa capa de nieve." DB 19.2.1853 Pàg. 1188

"Continuó soplando un viento sumamente frio durante todo el dia de ayer, efecto de la nieve que ha caido con mas ó menos abundancia en la mayor parte de los pueblos de la provincia. Durante la noche hubo una fuerte helada." DB 20.2.1853 Pàg. 1216

La Barcelona de mitjans del segle XIX és una ciutat molt densament poblada, encotillada per les muralles de mar i de terra sense pràcticament espais verds i amb carrers molt estrets on el sol gairebé no arriba. Aquest atapeïment va ser la causa de l'enderrocament de les muralles de terra el 1854.

El mes de Febrer acaba amb una lenta pujada de temperatures però en cap cas l'ambient es torna més temperat. Febrer de 1853 resulta el més fred des de que comença la sèrie de temperatures de Barcelona l'any 1780, amb una mitjana de 6,2ºC, i actualment només és superat per Febrer de 1956 (4,9ºC) i pel de 1888 (6,1ºC). A final de mes es parla que el fred ha cremat les plantacions de llegums i que és possible que pugui malmetre els tarongers a llocs com Alella i pobles veïns

Març comença mogut i amb una tempesta de neu: "A eso de las cuatro de la tarde de ayer, y por espacio de media hora, cayó sobre el casco de esta capital, y sobre la inmediata villa de Gracia estendiéndose hasta las montañas mas inmediatas á San Gervasio, una copiosa nevada, que afortunadamente dejó poco rastro por no haber helado. Al caer la tarde parecia que nevaba mucho por la parte del Vallés y de la costa de levante, y se dejaba sentir un frio bastante intenso. No deja de ser un fenómeno bastante notable que á la espresada hora relapagueaba, como en un dia tempestuoso de verano, por la parte de Monjuí." DB 2.3.1853 Pàg. 1455

Les temperatures són baixes però es normalitzen ràpidament. En tot cas, la pluja no es fa esperar amenaçant les processons prèvies a la Setmana Santa: "Atendido lo mucho que llovió ayer, aunque hoy amanezca el dia sereno, dudamos que pueda hacerse la procesion si no se limpia el piso de varias calles que aquella debe recorrer." DB 13.3.1853 Pàg. 1763. Som a Diumenge de Passió, anterior al diumenge de Rams que dona inici a la Setmana Santa, tot i que, malgrat els fangs dels carrers, finalment la processó es va poder celebrar amb tota normalitat.

Les pluges continuen caient i provoquen alguns problemes en uns rius i rieres amb les lleres encara no arranjades: "A consecuencia de las lluvias que han caido en varios puntos de la provincia el Besós y otras rieras esperimentaron anteayer una caudalosa avenida, que, segun voz pública, no dejó de ocasionar algunas desgracias." DB 16.3.1853 Pàg. 1847

S'acosta la primavera i el fred no remet, no obstant cal fer balanç de la estació que va començar extremadament suau. Recordem a Francesc Gorina? Dos mesos abans escrivia sobre el hivern primaveral que gaudien però, com rectificar és de savis i més amb els imponderables del temps atmosfèric, el 17 de Març torna a anotar al seu diari: "Aunque lo dia 13 janer enterior no hagués fet fret, (...), dich abuy, dia 17 mars, an fet frets forts en tan menera que mols llegums an de tornar a brotar, altres gèneros morts, an fet terribles glasadas, neus y vents."


La primavera arriba... però no ho sembla: "Ayer entramos en la primavera pero seguramente que el tiempo no correspondió al anuncio del Calendario. Un viento fuerte y sumamente frio dió al dia un caràcter de crudo invierno, aun cuando el cielo se presentaba completamente sereno. El Monseny está cubierto de nieve." DB 21.3.1853 Pàg. 2002

La Setmana Santa va venir molt aviat amb dies de pluja i fred plenament hivernal. Encara no era una època en la que aquesta setmana tothom marxava de vacances però tampoc era un continu de processons com al segle XVIII, que si que hi havien, però el esbarjo començava a fer-se notar sobre tot entre la classe burgesa. Per aquest motiu es va construir el primer parc d'atraccions de la ciutat, els Camps Elisis, als terrenys d'un Eixample encara sense projectar i fora d'una Barcelona encara emmurallada i on no hi cabia res més.

La intenció era inaugurar el recinte el dia 3 d'Abril, diumenge de Resurrecció, però la por al fred fa ajornar l'esdeveniment: "Atendido al frio ambiente que continua soplando, parece probable que el domingo no se inaugurarán los Campos Elíseos, no obstante de que siguen muy adelantados los ensayos de orquesta, componiendose esta de unos setenta profesores. Atendido lo riguroso de la estación, serían pocas las personas que se decidirían á atravesar los jardines al aire libre para ver los fuegos ó para entrar en el salon de baile." DB 24.3.1853 Pàg. 2091

Finalment, el diumenge 10 d’Abril amb un temps molt més agradable els Camps Elisis es van inaugurar. En una columna informativa de caire femení ens ho expliquen així: "Sonrie ya la primavera, y á su primera encantadora sonrisa, como una nueva flor de nuestros campos, ha brotado, seductor de promesas y henchido de esperanzas, el jardín de los Campos Elíseos." DB 12.4.1853 Pàg 2602

dimecres, 14 de març del 2012

Estiu de 1928. Humor enlloc de terror

De vegades, escoltant i llegint els mitjans de comunicació, sembla que les onades de calor són patrimoni de les darreres dècades del segle XX i primers anys del XXI. Be, quan mirem quin temps feia molts anys enrere també trobem estius d'allò més càlids i onades de calor molt intenses. L'estiu de 1928 n'és un exemple.

Aquell estiu Barcelona estava en plena transformació. La Exposició Universal de 1929 era un bon motiu per modernitzar la ciutat i tot l'entorn de Montjuïc i la plaça Espanya canviaria de forma radical per aconseguir la imatge que actualment coneixem. Però, com sabem els que vam viure els Jocs Olímpics, les obres no es van quedar restringides a l'àrea on es celebraria l'esdeveniment, ans al contrari, van tenir un abast general. La plaça de Catalunya va canviar la configuració de X que tenia des de finals del segle XIX a la forma actual i, potser amb major impacte urbà, el soterrament de les vies dels Ferrocarrils Catalans en el seu recorregut pel carrer Balmes i fins la part alta de Sarrià. Podríem dir que Barcelona, com a ciutat, entrava de ple en el segle XX.

1928. Obres a la plaça Espanya i Montjuïc.

En definitiva, l'estiu de 1928 pels barcelonins va ser una cursa d'obstacles, tanques, obres i pols. Només els va faltar la calorada que des de finals de Juny i fins al Setembre va incomodar el tarannà diari.

Per que ens fem una idea de la calor que va fer tenim les dades mitjanes de l'observatori Fabra. La mitjana del mes de Juliol del 28 no va ser superada per cap mes fins al Juliol del mític 2003 però el mes d'Agost d'aquell any no es va quedar curt i encara és el cinquè més d'Agost amb la mitjana més alta de tota la sèrie iniciada el 1914. Per tant, podríem afirmar que l'estiu de 1928, en conjunt, és el segon més calorós dels darrers 100 anys a Barcelona, després del estiu de 2003.

Els 5 juliols i els 5 agosts més càlids a Barcelona els darrers 100 anys.

La calor va ser infernal i duradora, un estiu dels de veritat, però a diferència del que va passar al 2003, amb un mitjans de comunicació que ens predicaven la fi del món cada dia, poques referències a la calorada trobem als diaris generalistes i si, en canvi, als setmanaris que tractaven l'actualitat amb certa ironia. Al 1928 la calor era matèria pels acudits, al 2003 la calor semblava una sèrie de terror.

Per començar, unes pàgines de humor satíric.

El setmanari Papitu fou una revista molt popular a Catalunya, similar a la revista El Jueves actualment, i tenia una pàgina escrita en castellà però com el parlaria un català i amb unes "catalanades" que fan riure. El Dia Betico del 8 d'Agost de 1928 és dedicat a la calor amb un curiós butlletí meteorològic que comença així: "Màxima al sol.- Un pedo de grados que esparvera." Seguiu llegint.


L'Esquella de la Torratxa tenia una línia més política i era més crític que satíric. Aquí trobem una pàgina amb opinions imaginades de personatges importants de l'època, encara molt coneguts la majoria i entre ells Comas i Solà, primer director de l'observatori Fabra, sobre l'estiu tant calorós que tothom patia.


Un comentari al Papitu que porta per títol El Termòmetre i signat per un suposat periodista de nom Gundemaro Recolons, el signaria qualsevol en un dia de calor tòrrida avui en dia: "Sense termòmetre la calor devindria més suportable. El termòmetre en lloc d'alleugerir els nostres sofriments els hi dóna estat oficial. Mentre no veiem el termòmetre suposem que la calor és insuportable. En veure el termòmetre, ens aclaparem. El 37 a l'ombra devé una obsessió i esperem que baixi amb la mateixa ansietat que esperem la baixa de les subsistències. Vàries vegades hem estat a punt d'estrellar-lo contra la barana de la galeria, però sempre hem desistit. Al fi i al cap el termòmetre ens dóna tema per sostenir les nostres converses a l'estiu. I això sempre s d'agrair."

El mateix Papitu publica una sèrie d'acudits amb una sola vinyeta.




També l'Esquella de la Torratxa dedica pàgines senceres als acudits de caire meteorològic.


Per acabar, unes làmines del gran Ricard Opisso i uns dibuixos amb la moda estiuenca i els mètodes per apaivagar la calor ara fa 84 anys.



dimecres, 7 de març del 2012

Març de 2010. La nevada del segle

L'argument principal d'aquest bloc és portar els principals episodis meteorològics que han afectat a Barcelona en algun moment de la història. Si entenem com història el passat, des d'ahir mateix, una nevada com la del 8 de Març de 2010 és història viva de la ciutat i de la que demà acomplirem dos anys.

La crisi era un fet inqüestionable i les paraules recessió, atur, retallades, despesa pública o reformes saltaven a les primeres pàgines del diaris i demés mitjans de comunicació. Han passat dos anys i seguim igual.... o pitjor.

Barcelona, malgrat el canvi a l'alcaldia, poc ha canviat en aquests dos anys. Les obres de l'estació de trens de la Sagrera i la urbanització del seu entorn, una de les zones més degradades de la ciutat, són el únics canvis importants a nivell urbanístic.

Les roderes dels cotxes ben marcades a la Rambla de Catalunya.

Pocs dies abans de la nevada, el 27 de Febrer, dues catàstrofes naturals van colpir l'opinió pública. Un terratrèmol de 8,8 graus i un posterior tsunami van devastar la zona central de Xile, sis setmanes després del que va patir Haití, provocant prop d'un miler de morts i desapareguts i el cicló extra-tropical Xynthia provocava danys materials i personals al nord d'Espanya. Aquest cicló, amb pressions inferiors a 980 hPa i ràfegues màximes superiors als 200 km/h, va recórrer en poc més d'una setmana la façana atlàntica d'Europa des del nord de les Canàries, Galícia, Bretanya, sud d'Anglaterra, Països Baixos, Dinamarca i Escandinàvia deixant víctimes i destrosses materials al seu pas.

Eren dies de capricis de la natura, com si volgués posar a prova la nostra resistència o preparació enfront l'adversitat. En aquest sentit, la nevada del 8 de Març va posar en evidència la gran assignatura pendent de la nostra ciutat i dels nostres governants i, per enèsima vegada, els va agafar amb el peu canviat.

Un tramvia sobre una catifa blanca davant l'edifici Fòrum.

Gràcia també va viure "intensament" el fenomen meteorològic.

Per recordar tot el que va passar i veure unes imatges d'un dia memorable pels aficionats a la meteorologia, us porto l'article, que el gran Sergi Pàmies, una mica rebotat, tot sigui dit, va publicar a La Vanguardia amb el títol Nieva sobre mojado l'endemà, encara blanc, de la nevada:

"Lo que empezó siendo bucólico acabó en indignación y caos. Desde media mañana, viendo caer la nieve, muchos catalanes, maleados por la buena prensa de este fastidioso fenómeno climatológico, deseaban que cuajara. “¿Cuaja?”, preguntaban los más jóvenes, narcotizados por su propia inconsciencia y por la propaganda. Los más veteranos, en cambio, curtidos en otros marrones, miraban el cielo buscando señales de esperanza. Pero no: sólo tronaba.

Fueron pasando las horas y, cuando la nieve empezó a cuajar, se estropearon los primeros y premonitorios semáforos. Cualquiera que mirara a su alrededor observaba que la Guardia Urbana brillaba por su ausencia (preferimos concentrarnos en los maratones), aunque, en mi barrio, detecté algunos vigilantes de aparcamiento reacios –gracias– a empeorar las cosas poniendo multas. Y si, en actitud de consciente ciudadano, uno consultaba los múltiples servicios de emergencia e información, se estrellaba contra un desalentador y colapsado muro de silencio.

Un carrer de Nou Barris amb un bon tou de neu.

Los más lanzados seguían confundiendo el desastre con un parque temático e insistían en lanzarse jocosas bolas de nieve y en retratarse los unos a los otros. No hay que tenérselo en cuenta: todas las imágenes que conservamos de la nevada de 1962 fueron hechas por optimistas recalcitrantes. El país de entonces no era, sin embargo, el de ahora. Y a juzgar por la insuficiencia de la reacción pública y la colectiva inconsciencia del personal, que sigue sin creerse los avisos meteorológicos (en esa pérdida de credibilidad intervienen muchos factores), puede que no hayamos mejorado todo lo deseable.

A la hora de la salida de los colegios, la preocupación era generalizada, pero, para que no cundiera el pánico, la mayoría recurrió a tres armas fundamentales: el humor, la resignación y la radio. Huérfanos de versión oficial (hasta casi las siete, las autoridades no se dignaron a empezar a explicarse), la gente asumió la fatalidad. Entre tanto cabreo de conductores atrapados, la alegría de los escolares al salir de clase compensó el bajón anímico. Al poco rato, sin embargo, se fueron dando cuenta de que esa nieve no era como la de las películas sino un torbellino cabrón, áspero, de esos que fomentan los pensamientos más sombríos y antipáticos.

Un arbre tombat a la Rambla del Caçador de la Guineueta.

En la parte alta de la ciudad, el habitual trajín de vehículos recogedores de niños con merienda se vio afectado por la parálisis casi absoluta del tráfico. En la Via Augusta, corrió el bulo de que las cotorras estaban cayendo congeladas de las palmeras sobre los coches. Lo desmiento: eran trozos de nido podrido, lo cual confirma que, a diferencia de lo que ocurre con los humanos, a las cotorras no las pillarán en ningún atasco.

Inmediatamente, se puso en marcha un mecanismo psicológico reactivo: conformarte con tu situación comparándola con otras peores. Por ejemplo: si estás atrapado en la ronda de Dalt, piensas que estarías peor atrapado en la autopista AP-7. Y si estás atrapado en la autopista AP-7, te resignas pensando que podrías estar peor atrapado en una perdida carretera secundaria, junto a una torre de alta tensión destrozada por la virulencia del viento y de la nieve.

Feia molts anys que la platja de Barcelona no presentava aquest aspecte.

En Barcelona, que ayer tuvo motivos para renunciar a su caprichoso ramalazo olímpico-invernal, la lucha por un taxi era pura supervivencia, igual que las colas de la gente, corriendo hacia el metro, buscando, con una disciplina admirable, atajos y soluciones. La Protección Civil no fue, durante horas, digna de este nombre y siguió activando planes de emergencia sin tomar las medidas oportunas para hacerlos viables (levantar barreras de los peajes y del metro, por ejemplo).

Tarde y mal, por más que se recuerde la inconciencia de los que, por desconfianza o frivolidad, no atendieron los múltiples avisos de los hombres del tiempo. Por la calle, se impuso el resbalón y la prudencia. Los paraguas no servían para nada porque, hasta las siete, la nieve cayó espiral, brutal y horizontalmente, una variante perversa de la meteorología.

El carrer Paris, a l'Eixample, en un dels moments de més intensitat de la nevada.

La radio seguía conteniendo la rebelión: humor, paciencia y un intercambio de testimonios que aportaban ciertos datos y que, entre tanto hartazgo, ayudaban a mantener la calma. Eso, y la telefonía móvil, que, pese a los problemas de cobertura, ahorró disgustos y aplacó las posibilidades de sufrir más de lo indispensable. Gracias al teléfono, se consensuaron meriendas, regresos accidentados, noches en blanco e intendencias varias.

Cuando, en conferencia de prensa, se recurrió a justificar la negligencia con referencias históricas, el mal ya estaba hecho. En caliente, la capacidad de análisis se resiente pero un paseo (?) por nuestras calles permitía comprobar, además de la virulencia del temporal, las escandalosas limitaciones de una ciudad y de un país. Las explicaciones de Joan Boada deberían haberse producido antes: habrían ayudado a comprender la dimensión de un temporal excepcional y a contagiar serenidad y pedagogía. Pero, por incapacidad o negligencia, se optó por una espera angustiosa, que minó la confianza en una gestión eficaz de la crisis.

Tant el transport públic com el privat van patir de valent.

Cuando los elementos superan cualquier previsión, administrar bien la información es fundamental. Por suerte, la gente es buena y, con el tiempo, olvidará la dimensión más apocalíptica de la nevada. Se irá imponiendo la versión edulcorada de las fotografías bucólicas, de los niños jugando y de los muñecos de nieve. Pero, mientras tanto, predominará la indignación y la búsqueda de culpables. Y, por favor: que nadie exija una comisión parlamentaria para investigar los hechos."
La Vanguardia. Supl. Vivir. 09.03.2010. Pàgs. 8 i 9.

Després dels missatges apocalíptics sobre l'escalfament de la Terra, molts creien que ja no veurien una nevada com aquesta a Barcelona. La natura sempre posa les coses a lloc.