Aquells episodis en que tothom parlava del temps que feia.





dissabte, 15 de febrer de 2020

A l'ombra del vent (i 2)

Encara tenim molt recent en la memòria els efectes de l'anomenada Borrasca Gloria on, apart de les pluges i inundacions, el temporal de mar va arrasar literalment moltes platges, provocant danys en menor o major quantia a tot el litoral català, valencià i balear. Les afectacions, no obstant, va ser gairebé generals a la península Ibèrica: "El Gloria és una mena de borrasca perfecta, “que aglutina tots els fenòmens que hi pot haver a l’hivern: onatge intens, neu, pluja amb màxims de 315 litres per metre quadrat i ratxes de vent de 100 quilòmetres/hora al litoral”, apuntava ahir un portaveu del Servei Meteorològic de Catalunya. “El temporal marítim és excepcional, ja que ha afectat tota la costa, des del cap de Creus fins a Llevant”, afegeixen les mateixes fonts. La persistència, i també l’ampli àmbit geogràfic afectat, és una de les característiques del temporal que ha deixat un paisatge de devastació. L’Observatori Fabra no registrava ratxes de vents superiors als 100 km/h durant dos dies seguits des del 1992, segons indica l’agència Efe, que cita l’Agència Estatal deMeteorologia." La Vanguardia. Viure. 23.01.2020 Pàg. 1

El moviment de la borrasca Gloria va ser curiós, sembla que volia contentar a tots.

El pas de depressions són les causes més normals de vents arreu del món, des dels huracans als ciclons extratropicals, on trobem les que ens afecten a nosaltres. Catalunya no és un país per el que passin de forma freqüent les àrees de baixes pressions, com si que ho fan a països com Irlanda, Escòcia o Islàndia, per aquest motiu, quan un sistema depressionari es passeja per les nostres latituds, els seus efectes són considerables. No cal dir que en un territori tan humanitzat com el nostre, les afectacions semblen més importants però el problema és l'invasió de tot tipus d'habitat per part dels humans.

Les imatges de la gent són prou explícites per recordar un episodi històric de pluja, neu i vent.

Des del punt de vista sinòptic, aquesta circulació anòmala de borrasques ve provocada per la presència d'un gran anticicló a Europa central. Si una depressió va a parar al mar Balear pot acabar generant un flux de llevant d'ampli recorregut marítim, que aixeca onades imponents i vents forts a causa de l'alt gradient baromètric. Són les conegudes llevantades.

L'any 1948, després d'un episodi de nevades que va deixar blanca Barcelona, un mar embravit per la força del llevant destrossa literalment el front costaner de la ciutat ocupat per barriades de xaboles que van quedar gairebé arrasades: "El temporal degeneró en azote calamitoso. Sus consecuencias han sido dramáticas para las sempiternas víctimas de estas inundaciones. Solamente la tenacidad humana en resistir a la Naturaleza puede explicar que periódicamente, con regularidad de ciclos casi matemáticos; se repitan las causas y, por lo tanto, los efectos. Los sitios inundados son siempre los mismos y naturalmente, sus vecindarios son siempre los que pagan la siniestra contribución al temporal. Tratándose de Barcelona ya se sabe que nos referirnos, por ejemplo, a las barriadas bajas de Somorrostro y Casa Antúnez inermes cada año más, porque cada año el mar vuelve por sus fueron con mayor ímpetu, ante esta calamidad periódica. Y fuera de Barcelona, ya se sabe también; la línea férrea de la costa que, poco a poco, se va convirtiendo en comunicación de cabotaje, a juzgar por lo próxima que corre al mar. El alcalde de la ciudad visito las zonas damnificadas y tomó las disposiciones convenientes en auxilio de la humilde población que en ellas se alberga.
Por la misma razón de mal tiempo se suspendió la salida del barco correo entre Barcelona y Palma de Mallorca y no llegó el vapor «Plus Ultra», que regresa de Canarias y Cádiz.
Mediada la tarde lució tímidamente el sol, haciendo concebir alguna esperanza a que la tan deseada lluvia no se pase de la raya."
La Vanguardia. 28.02.1948 Pàg. 7

Retall de La Vanguardia del 28 de Febrer de 1948

L'àrea de Barcelona no és un lloc on els vents bufin amb vigor de forma continuada. Hauríem de pujar a les parts altes de Collserola per trobar una prevalència de vents forts. En aquest cas, l'observatori Fabra és un bon referent i, com veiem a la figura següent, publicada pel Meteocat, hi ha un domini més important del Garbí i el Mestral. El Ponent i el Gregal tenen un domini secundari. Respecte a la velocitat, són els vents entre el NW. i NNW. els que bufen més violentament i estan relacionats amb el pas de fronts freds, i un màxim secundari pels vents del ENE. i NE. relacionats amb depressions mediterrànies.


A la història meteorològica podríem trobar infinitat d'exemples de mestralades després del pas de fronts freds lligats a depressions atlàntiques en el seu recorregut cap a l'est: “En la madrugada de este día se han dejado sentir algunas ráfagas de viento huracanado, que no ha dejado de ocasionar algunos sustos y averias y el derribo de algunos árboles. Por la mañana continuaba el viento, pero con mucha menos violencia.” Diario de Barcelona. 23.01.1860 Ed. Tarda Pàg. 773.

No és gens estrany que depressions molt profundes generin tàlvegs que, unit a un marcat gradient baromètric, provoquen ventades destacades: “El fuerte viento, o mejor huracán, que se dejó sentir en la mañana de anteayer, derribó pajares y una casa que se estaba construyendo en el vecino pueblo de San Martín de Provensals.” Diario de Barcelona. 25.01.1860 Ed. Matí Pàg. 828.

Com veiem, aquests comentaris de finals de Gener de 1860 estan separats per una setmana i la causa no és altre que el pas continuat de depressions en el que s'anomena "família de borrasques" que assegura una afectació continuada de fronts i vents forts: “El fuerte viento que se dejó sentir durante la penúltima noche y una gran parte del dia de ayer nos hace abrigar serios temores de que no habrá venido á crear nuevos obstáculos para nuestro ejercito espedicionario. En varios pueblos del llano ha derribado árboles, tabiques y pajares. En la plaza Real observamos que había hecho rodar por el suelo una gran parte de las macetas que hay en el centro de la misma.” Diario de Barcelona. 01.02.1860 Ed. Matí Pàg. 1067

En aquest mapa de superfície podem veure el que coneixem com una "família" de borrasques en circulació des de l'Atlàntic. Els centres principals, podríem dir que són els "pares", porten una B majúscula, i els centres secundaris, els hi diem "fills", formats sota l'influència dels primers, amb b minúscula. Porten pluges a l'oest peninsular però a nosaltres ens deixen més vent que aigua.

Hi ha vegades que la diferència de pressió, és a dir, el gradient, entre les depressions, al nord, i l'anticicló, al sud, porta ventades que provoquen danys considerables. En el cas següent, el vent molt fort és provocat per una depressió que discorre amb gran rapidesa des de l’Atlàntic i el Cantàbric cap al Canal de la Mànega, on arriba amb pressions properes als 970 hPa. Aquest vent causa molts desperfectes, especialment en una incipient xarxa de cables telefònics enlairats pels carrers de la ciutat: “El vendabal N. O. que desde hace dos días viene soplando, continuó durante toda la noche de ayer, aunque con menos violencia. La fuerza de la ventolera, en la calle de las Beatas, derribó una tabla colocada en el balcón de una casa. La tabla fue á dar contra un farol, rompiéndolo.
El cercado de mampostería que existe en el anden bajo del puerto, conocido antes por el muelle de pescadores, quedó derribado en una extensión de cincuenta metros, por el ímpetu de la borrasca que derribó también la cerca que rodea el jardín del Palacio de Bellas Artes.
En la Rambla de Cataluña el viento tronchó un poste telegráfico que quedó suspendido á un metro de altura. Los destrozos ocasionados por el viento en la red telefónica han sido considerables, habiéndose roto gran número de alambres.”
La Vanguardia. 23.02.1893 Pàg. 2

Les estructures provisionals, com va passar el 27 de Desembre de 2017 a la Fira de Nadal de la Gran Via, poden patir les conseqüències d'una mestralada violenta.

Un efecte curiós relacionat amb el vent a Barcelona és l'anomenat "rebuf". La causa no és altre que la confluència al mar, enfront de la costa central, de la tramuntana que bufa a l'Empordà amb el mestral, o cerç, que baixa per l'Ebre i que porta vents marítims, carregats d'humitat, que sovint deixen precipitacions sobre la capital catalana. Això ens ho explica molt bé en Marcos Amores al web de Betevé.

Normalment, no porta vents forts però no és descartable que pugui ser l'origen d'algun desperfecte: “Desde las primeras horas de la mañana de ayer sopló un fuerte viento Sud, que en algunos momentos arreció de tal suerte que semejaba un verdadero huracán. Los cristales de algunos balcones y los globos de cristal de las puertas de algunas tiendas se hicieron añicos, sufriendo también daño los hilos de la red telefónica. Los arroyos laterales de las Ramblas quedaron alfombrados de hojas. Aunque en las aguas del puerto no se notaba ninguna variación sensible, en los pueblos de la costa debió de ser bastante fuerte la marejada.” La Vanguardia. 19.11.1893 Pàg. 2

Si el més normal és que deixi precipitacions en forma de aigua, pot passar que, en plena onada de fred, porti algun regal en forma de neu: "La nieve sorprendió ayer dos veces a los habitantes del área de Barcelona. Primero de madrugada y luego a media mañana. La sorpresa fue todavia mayor porque mientras nevaba en el litoral barcelonés, en la Cataluña interior estaba despejado, aunque hacía, eso sí, mucho frío. La primera nevada se produjo hacia las 4 de la madrugada, entre Barcelona y Castelldeíels, y fue la responsable de los retrasos que padeció durante todo el día el aeropuerto de El Prat. La segunda, que dejó cinco centimetros de nieve, se registró a partir de las 10. Cerca de 30 puertos de montaña estaban cerrados en el centro y norte de España, mientras que en el sudeste francés se colapsó la autopista A-7." La Vanguardia. 22.11.1999 Pàg. 1

Diumenge 21 de Novembre de 1999, ben d'hora, molts barcelonins van llevar-se amb una sorpresa blanca.

Menys agradables són els efectes que porten vents com el Ponent, especialment a l'estiu, quan s'emporta el mercuri ben amunt i la humitat relativa als seus valors mínims. Les màximes temperatures registrades a Barcelona venen de la mà d'aquest vent escalfat per la seva fricció sobre una península Ibèrica molt calenta. Això va passar durant el Mundial de Futbol de 1982: "Barcelona registró ayer una temperatura de 37,6 grados, la más alta del siglo. El calor pudo más que el popular termómetro de la avenida Puerta del Angel. Las bombillas que lo iluminan e indican las temperaturas tan sólo funcionaban hasta los 35 grados. Ayer, a marchas fórzadas, los operarios tuvieron que colocar nuevas luces para que se pudiera reflejar el caluroso ambiente de nuestra ciudad." La Vanguardia. 07.07.1982 Pàg. 1

Una conseqüència indesitjada del Ponent és la facilitat amb la que el foc s'escampa. Aquell Juliol, els incendis van tenir un protagonisme que va posar en guàrdia el medis existents en materia d'extinció: "Gran parte de los bosques de la provincia de Barcelona estallaron ayer en llamas. Como si un negro cerebro dirigiera las operaciones, los incendios forestales se sucedieron uno tras otro con inusitada rapidez y en múltiples lugares: Garraf, Martorell, Sant Quírze de Safaja, Parets, Cardedeu, Castellterçol, Caldes de Montbui, El Figaró, Aiguafreda... los bosques parecían haber declarado la guerra. El más espectacular y peligroso de todos los incendios fue el originado en el macio de Garraf en el término municipal de Begues, que llegó a quemar varias torres y óbligó a desalojar a dos mil personas en la zona de Castelldefels." La Vanguardia. 07.07.1982. Pàg. 3

Visió apocalíptica d'un cel vermell al massis del Garraf aquell Juliol de 1982.

No obstant, el vent de Ponent no s'allarga molts dies i sovint es limita a un dia de ràbia. Només el canvi de vent canvia les condicions meteorològiques com un mitjó. L'Alfons Puertas ens explica l'experiència del 27 d'Agost de 2010: "Si fins aquí l’agost de 2010 havia mostrat un comportament força discret, el dia 27 decideix entrar a l’història meteorològica de l’Observatori Fabra. Per aquesta finalitat tingué prou amb 6 hores: Una entrada molt marcada de vent de ponent entre les 09TU i les 15TU dispara la temperatura fins un valor extraordinadi de 37.9ºC a les 14:11TU. Aquesta és la quarta temperatura més alta registrada mai al nostre observatori des del 1914 i la tercera en un mes d’agost. L’episodi va ser tan intens com efímer. La mateixa tarda el vent gira a NE i rebaixà sobtadament el mercuri que ja es mantindrà en valors suaus, fins i tots frescos als matins, fins a final de mes." Web de l'Observatori Fabra. Resum del 2010.


Per acabar aquest tema sobre el vent i les seves conseqüències, voldria recordar una de les ventades més violentes i dramàtiques que hem tingut les últimes dècades i que es va fer famosa per la situació meteorològica que la va generar: la ciclogènesi explosiva del 24 de Gener de 2009. La recordo perfectament perquè, casualment, va ser el dia de la presentació de la Xarxa d'Observadors de Meteorologia del Meteocat, a la qual pertanyo, i vàrem comentar molt les previsions del moviment de la borrasca enmig d'una ventada imponent. El conseller del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, Francesc Baltasar, present a l'acte, va estar informat dels esdeveniments i va marxar abans d'hora per coordinar les actuacions amb la resta del Govern.


Per definició, una ciclogènesi explosiva no és més que la formació o aprofondiment molt ràpid d'una depressió, considerant una variació de més de 24 hectopascals (hPa) en menys de 24 hores i que pot generar forts vents de fins a 140 kilòmetres per hora i amb ràfegues superiors. Normalment tenen un recorregut més septentrional però el cicló extratropical Klaus va passar ben a prop causant una gran quantitat de danys i la mort de 4 nens a Sant Boi i 2 homes a Abrera i La Palma de Cervelló: "La prueba más evidente de la excepcionalidad de lo ocurrido en Catalunya en las últimas veinticuatro horas es la cantidad de árboles caídos desde la madrugada del sábado hasta media tarde de ayer. Pinos y encinas con más de cincuenta años fueron arrancados de cuajo por las ráfagas de viento, que en diversos puntos de Catalunya superaron los 170 kilómetros. En su caída cortaron calles y vías de ferrocarril y destrozaron edificios.
A la luz de las intervenciones de los bomberos y de los incidentes registrados parece que el viento se ensañó especialmente con las comarcas de Barcelona, Baix Llobregat, Vallès, Anoia, Garraf, Maresme y también con las del litoral y el prelitoral de Tarragona. Algunas zonas, básicamente urbanizaciones y residencias ajardinadas, quedaron materialmente aisladas por esta tormenta de árboles."
La Vanguardia. Vivir 25.01.2009 Pàg. 4


Molt didàctic és el capítol del programa Quèquicom emés el 11 de Febrer de 2009 sobre el fenomen viscut dues setmanes abans. També, si voleu, és molt útil la presentació del Grup d'Anàlisi de situacions Meteorològiques Adverses (GAMA) sobre el cicló Klaus, des d'un punt vista acadèmic.

dimarts, 26 de novembre de 2019

A l'ombra del vent

El vent és un dels paràmetres meteorològics que mesurem en un observatori però, malgrat fer-ho amb aparells de precisió, el seu valor pot no ser representatiu d'una àrea geogràfica àmplia, i menys si l'orografia és irregular o amb condicions meteorològiques variables. Les ciutats són un exemple de com pot ser més fort o més fluix en funció de l'orientació d'un carrer, de l'amplitud d'una plaça o de l'elevació d'un barri.

Remuntant a la història, és molt possible que el vent fos el primer fenomen meteorològic que va preocupar els homes. A la mitologia grega, i després a la romana, ja el trobem simbolitzat en els Anemoi, deus dels vents governats per Èol i que representaven els punts cardinals: Bòreas (N), Notos(S), Euros (E) i Zèfir (O). La importància que aquests significaven per l'agricultura i la navegació és causa directa del seu culte.

La Torre dels Vents d'Atenes, del segle I a.C., mostra els principals vents. A la part superior, disposava d'un penell que mostrava la procedència del vent que bufava.

Un vent de tempesta que porti una pedregada, vents abrasadors que sequen els conreus o vents que podien embravir el mar i posar en perill una expedició, ja fos comercial o bèlica, podien ser decissius en el tarannà d'un poble o una comunitat. Era necessari conèixer-los i pregar per la seva ajuda. Cultures com la vikinga o asteca també pregaven als deus meteorològics la seva complaença.

En aquest ordre de coses, és lògic pensar que les primeres noticies relacionades amb el temps, que trobem en les cròniques antigues, són les que fan referència a danys o destrosses originades pel vent, com és el cas dels temporals de mar que són la causa de naufragis amb perdua de vides humanes: “A 18 de Mars 1376, hague gran tempestat de mar en Barcelona, y doná á travès al cap de Lobregat un Pamfil de Genova carregat de mercaderías, y moriren fins en 60 personas entre líberos, y esclaus.” Rúbriques de Bruniquer. Volum 5. Capitol 73

La tempesta, d'Ivan Aivazovsky representa molt bé els riscos d'una tempesta marina.

No només en mar obert, on el risc és extrem, a port els danys materials també poden ser molt quantiosos, tot i que es minimitza la perdua de vides. En un port com el de la ciutat de Barcelona, amb poca protecció natural, no era estrany que un vent fort que agités el mar i, amb ell, les naus ancorades, provoqués greus desperfectes.

En el llibre El temps a Catalunya dia a dia, en Mariano Barriendos ens porta dos testimonis que relaten el mateix succés: “Martes a 20 de abril de 1632 al amanecer se vio el cielo tan amarillo como una cera y tan barroso causava espanto (...) No tardó mucho a evacuar el Cielo lo que amenasava pues a lo mas dos horas antes del medio día empesó a soplar un bochorno (...) el mar tan embravecido dieron las dos naos mayores sobre los paños de Monjui que ardiéndose y haciéndose pedaços couna, la nave más pequeña pudo ponerse a salvo (...) Duró la tormenta hasta dos horas passado medio día: enfureciéndose más y más el Mar (...) Hasta media tarde no se sosegó la tormenta.” Sembla que la devastació va ser gran: "En aquest die succehi tant gran naufragi en lo moll de la present ciutat de Barcelona ques perderen en ell dues naus grosses y moltes barques de tal manera succehi que noy ha memoria de homens que hajan vist tant gran fortuna."

Vista de Barcelona de 1563. Gravat d'Anthonis van den Wyngaerde. Podem veure com els vaixells queden molt desprotegits, especialment als vents d'origen marítim.

No sempre una ventada forta s'ha interpretat com un fet dolent, malgrat les destrosses. La nit de Nadal de 1821 el vent provoca danys al port però malgrat això, es pren com una benedicció. La causa no és altre que Barcelona havia patit des de l'estiu una epidèmia de febre groga des de l'Agost i hom creia que aquest vent netejaria la ciutat del virus: "El ventarrón furioso de la noche entre el 24 y 25 al paso que produjo muchas ventajas relativamente al espurgo natural de esta Ciudad, causó grandes daños en los buques anclados en este puerto. Se regulan a una cantidad considerable los perjuicios que han recibido los propietarios. Ocupados los hombres de mar en la reparación de esta desgracia no han podido acudir a la convocatoria del Escelentísimo Ayuntamiento para la elección de celadores de marina." Diario Constitucional, político y mercantil de Barcelona. 27.12.1821 Pàg. 3

Barcelona no és una ciutat habituada als vents forts però, de vegada en quan, la violència d'Èol es fa notar. El Baró de Maldà ens explica una ventada que provoca danys a la ciutat el 21 de Novembre de 1770: “La vigilia de la presentació de Nostra Senyora en lo any 1770, per espay de 12 horas continuas, feu un gran vent, cesant á las 10 del matí, fins á las ... de la nit, y á las 8 del vespre, pasá á un espantós uracàn, de manera que horroritzava á quants lo ohíren pués feu caurèr las mes de las chimeneas de las casas de Barcelona, sen portá teulas; rompé molts dels fanals dels carrers y vidrieras de las finestras de las casas, feia tocar las campanas, tirá a terra las dels rellotges y els panarets del hospital y de las Geronimas; derribá la cupula del cimbori de la Cathredal (...) arranca arbres, sense altres estargos considerables dins y fora de la Ciutat.” Calaix de Sastre. Baró de Maldà. Pàg. 7

La Rosa dels Vents ens indica la procedència del vent. En l'aspecte més tècnic indiquem els graus de la circumferència però molta gent coneix el nom de cada vent i la seva influència. A Catalunya, aquests són els més generalitzats.

Actualment hi han diversos mètodes de medició. El més exacte és mitjançant l'anemòmetre que ens marca la velocitat, màxima, mitjana o en interval de temps, i també la procedència en graus. Així podem saber quina és la ràfega màxima, el cop de vent més fort, i la velocitat mitjana en 10 minuts, que ens explicarà si el vent fort és sostingut o puntual.

Un mètode més empíric es fa observant les conseqüències del vent. Així va nèixer l'escala de Beaufort que mesura la força del vent en funció de com veiem el nostre entorn, ja estem a terra o en alta mar. Altres són més específiques com l'escala Fujita-Pearson, que mesura la força dels tornados, l'escala Saffir-Simpson, que classifica els huracans segons la seva intensitat o l'escala Douglas, específica del mar.

L'anemòmetre del cim de Sant Jeroni, fotografiat el Juliol de 1932, que pertany a la xarxa d'observatoris de la muntanya de Montserrat.

Les ventades poden ser provocades per diferents causes meteorològiques. Les tempestes d'estiu, amb els seus canvis sobtats de temperatura, humitat i pressió atmosfèrica, porten associats vents horitzontals i verticals que es presenten de forma ràpida i violenta, capaços de provocar danys considerables com és el cas de les torbonades: “Dia 7 de Setembre de 1776 á dos quarts de 12 de la nit, sobrevingué un fort uracán, mesclát ab pluja, trons y llamps, que horrorisava, el que (Gracias a Deu) durá molt poch, no obstant lo gran impetu del vent derribá la paret que tanca lo hort dins del recinto del Monastir de Sant Pere, en seguida del cuerpo de Guardia existeix en la muralla de terra.” Calaix de Sastre. Baró de Maldà. Pàg. 32

El tornado del 7 de Setembre de 2005 va espantar molta gent, sobre tot als que havien d'agafar un avió.

En aquesta categoria podríem incloure els tornados, poc habituals a Catalunya tot i que cada any registrem més d'un però de baix nivell a l'escala Fujita. L'any 2005, a final de l'estiu i amb uns valors d'energia potencial (CAPE) molt alts, van haver diversos tornados prop de Barcelona, els més forts a El Prat el 7 de Setembre i a Mollet, el dia següent, on ens expliquen les seves sensacions: "Los vecinos no salían de su asombro. “Todo ha sido muy rápido” –señaló Encarna, del barrio de Can Pantiquet–. Estaba desayunando cuando empecé a oír ruidos y golpes muy fuertes. Me asusté mucho porque no sabía qué ocurría, así que me quedé quieta en la cocina esperando a que pasase. Cuando me asomé a la ventana, no me lo podía creer”, detallaba aún temblorosa por la impresión.
Que si “sólo lo habíamos visto en películas de catástrofes”. Que si “vaya susto, si no me refugio por poco se me vuela el cochecito con el niño”, etcétera. Todos parecían haber sufrido el golpe de viento en carne propia. Leo, la propietaria de un bar situado también en el barrio de Can Pantiquet, explicó a la agencia Efe: “Han sido momentos dramáticos y hemos pasado mucho miedo e impotencia. No lo había visto nunca, lo levantaba todo, se lo llevaba todo, todo volaba, sobre todo ramas”. “Un cliente me ha ayudado a que no se abrieran las puertas del bar y pensábamos que como saliera alguien, se lo llevaba el viento”, añadió. La dueña del establecimiento continuó explicando: “Hemos leído lo de El Prat –en referencia a otro tornado que barrió el aeropuerto– y hoy nos ha tocado a nosotros. Ha sido un segundo y no me gustaría volverlo a pasar. ¡Qué miedo!”."
La Vanguardia. Vivir. 09.09.2005 Pag. 1


Per sort, molts poques vegades cal lamentar danys personals provocats per tornados a Catalunya i que, en la majoria de casos, són mànegues marines que es desenvolupen a tocar de la línia costanera i en entrar terra endins són causa d'algun ensurt, com en el vídeo anterior. Les situacions de Gota freda o Depressió aïllada en nivells alts (DANA) són potencialment perilloses per generar aquest tipus de fenòmens.

Sempre hem tingut tornados i no són més nombrosos ara, senzillament ara l'informació, visual i escrita, vola a la velocitat de la fibra òptica i abans a la del pas del periodista amb ganes d'escriure: “Durante la noche de anteayer y ayer, la mayor parte del dia, descargó sobre esta capital una fuerte borrasca de agua y granizo, acompañada de vez en cuando de relámpagos y truenos, cual si estuviésemos en lo fuerte del verano, y de algunas ráfagas de viento. Desde las diez de la mañana hasta las dos de la tarde el aguacero fué muy considerable, de manera que los habitantes de las tiendas y almacenes de las calles inmediatas á la de la Bora del Rech, empezaron á desocupar-los mas que de prisa, temiendo los estragos de una inundacion. A las doce y minutos un golpe de viento, que en algunos presentó todo el carácter de un huracan, y que en concepto de algunos era procedente de una manga, arreció de una manera espantosa acompañada de un ruido que parecia al de un terremoto. La plaza de Palacio y la de la Constitucion fueron los dos sitios, que segon ha llegado á nuestra noticia, fueron teatro de alarmantes escenes. Los paraguas, sombreros y otros objetos de las tiendas y aparadores eran arrebatados por el aire á considerables distancias. Se rompieron infinidad de cristales y en el último punto las puertas del Palacio de la Diputacion se cerraron de golpe. El toldo de la mujer que vende agua y azucarillos, lo propio que los postes en que estaban fijados los carteles de una libreria, fueron arrojados al suelo. Un hombre y un niño fueron arrojados contra la pared, y sufrieron algunas contusiones.


Una de las tiendas que mas sufrieron fue la de géneros estableciada á la entrada de la calle de la Libreteria. Los aparadores cayeron hechos trizas, y la multitud de pañuelos y otros objetos fueron arrebatados por el aire. La mayor parte de dichas prendas recogidas por varias personas, fueron devueltas acto contínuo á su legítimo dueño. A un caballero le pasó un lance bastante original. Hallándose en el centro de la plaza el sombrero se le echó á volar hasta la altura de un segundo piso, y fué á parar á la mitad de la espresada calle. Un honrado artesano se lo entregó, y como havia encontrado un tapabocas y un pañuelo procedentes de la espresada tienda creyó que ambas cosas se habian caido de dentro el sombrero, y las metió dentro. El caballero al llegar á su casa se apercibió de que el sombrero contenia dos objetos, que no le pertenecian, y se apresuró á devolverlos. En la plaza de Palacio algunas personas tuvieron que arrojarse al suelo para poder librarse de ser derribadas por el torbellino.
Afortunadamente á la hora en que escribimos estas líneas no sabemos que aconteciese ninguna desgracia personal. En el puerto no hubo alteracion sensible. Se nos ha dicho que el Llobregat esperimentó una caudalosa avenida. Los árboles de los paseos no sufrieron daño notable. Se aseguraba que en dos ó tres casas de esta ciudad, habian ocurrido desplomes parciales de algunos trozos de pared. Momentos hubo en que era del todo punto imposible el poder transitar por las calles. En la Bolsa, tan solo se reunieron un cortísimo número de personas y por lo tanto solo se habló del temporal, sin que se hiciese operacion alguna.”
Diario de Barcelona. 14.11.1851 Pàg. 6714-15


Són innombrables les situacions en que el vent ens ha afectat en major o menor mesura. I moltes que vindran. Però, malgrat la seva molèstia, cal agafar-lo com una forma de sentir la natura.

dissabte, 3 de febrer de 2018

Hivern de 1954. A l’ombra de la gran fredorada

A la història hi ha un munt d’esdeveniments que destaquen amb llum pròpia, i ho fan amb tanta lluentor que altres fets importants propers en el temps s’acaben oblidant o perdent el seu veritable valor. No és estrany que això també passi amb les grans personalitats científiques, polítiques, esportives. Recordem Eddy Merckx però oblidem al gran Poulidor. Podríem dir que això és el que va passar amb el Hivern de 1954, que es perd en el record eclipsat per la importància del Febrer de 1956, potser el més fred des que tenim dades instrumentals, fa uns 240 anys.

Però abans d'entrar en matèria meteorològica, no hi fa res uns apunts històrics, per allò de posar-nos en situació.

Espanya es troba fora del mapa estratègic, aïllada després d'acabada la Segona Guerra Mundial. La Organització de les Nacions Unides, recent nascuda després del conflicte bèlic, recull en la Resolució 39 de la ONU el que es coneix com Qüestió espanyola el conjunt de relacions geopolítiques i diplomàtiques entre l'Espanya feixista i el països de l'ONU.

Un Franco ben somrient es troba amb Hitler a Hendaya, l'Octubre de 1940.

Com ens expliquen a l'article anterior: "A l'ONU, el tema d'Espanya va ser un dels primers a ser tractat per l'organització, per iniciativa de la delegació de Polònia. Entre maig i juny de 1946, el Consell de Seguretat de l'ONU va fer un estudi sobre la situació política a Espanya, arribant a les següents conclusions:
  1. El règim de Franco era de naturalesa feixista, establert amb ajuda del règim nazi d'Alemanya i el règim feixista d'Itàlia.
  2. Malgrat les protestes aliades, Franco va ajudar a les potències de l'eix enviant la Divisió Blava a la Unió Soviètica i apoderant-se de Tànger en 1940.
  3. Franco, juntament amb Hitler i Mussolini, va ser culpable de la conspiració que va resultar en la Segona Guerra Mundial, en la qual es va ajornar la bel·ligerància de Franco fins al moment que s'acordés mútuament."
No obstant, degut a la posició anti-comunista del règim franquista, els Estats Units, en l'àmbit militar, van fent més lleugera aquesta pressió enviant armes després del conegut com Pacte de Madrid, signat el 26 de Setembre de 1953. Aquest, en esència, seria el punt d'inflexió que marcaria el final de l'embargament que patia Espanya i la normalització internacional de la dictadura.

Un Franco ben somrient es troba amb Eisenhower a Madrid, el Desembre de 1959.

Ens trobem en plena escalada de la Guerra Freda. Després de la II Guerra Mundial, les potències es divideixen en blocs: per una banda el bloc capitalista, encapçalat pels Estats Units que desenvolupen el conegut com Pla Marshall i el bloc comunista, que lidera l'Unió Soviètica que acabarà signant el Pacte de Varsòvia.

En aquest augment de les friccions est-oest, entrava en joc una eina que, d'haver-se utilitzat, podria haver estat terrible per la humanitat sencera: les bombes atòmiques. Era un tema molt tractat a la premsa d'aquell hivern. Només començar l'any ens posen en situació amb un article de José Artero Soteras amb el títol Muere un año peligroso, 1953, Nace un año esperanzador, 1954: "La energía atómica y los armamentos fundados en ella, bien sean ingenios A o artefactos H son conocidos en el mundo entero; hallándose los dos posibles enemigos en posesión de todos sus secretos. Nadie, por tanto. debe soñar con eliminar al contrario en un primer golpe, por muy grande que éste fuera; máxime sí como en el caso de Rusia tiene ésta el espacio a su favor.

Quien conozca la geografía rusa deberá reconocer que esto es una verdad evidente y con bombas atómicas, como ya sucedió cuando sólo se luchaba con fusiles, el tremendo «general espacio», y el «mariscal invierno» lucharán siempre en vanguardia contra quienes pretendan, ignorar su existencia."

Així estava tot, i més anys que va seguir, però per sort, els dos galls de la baralla es van limitar a treure pit i ensenyar-se qui en tenia més i qui les tenia més grans.


Enmig de tot aquest enrenou, la vida seguia i els dies passaven, amb més o menys dificultats, per la gent d'una banda i de l'altre de les fronteres, cada vegada més altes, que s'aixecaven entre països.

Però, si hi ha quelcom que no entén de fronteres és el conjunt de fenòmens que cada dia ens afecta: calor, fred, sol, pluja, neu..., en definitiva, la Meteorologia. Especialment adversa va comportar-se durant aquest hivern tan "bèlic" i, com veurem, n'hi va haver per tothom.

El període hivernal 1953-1954 va començar a Catalunya de forma molt decepcionant, pels amants del fred i la neu, és clar, i és que la suavitat tèrmica s'allarga fins Nadal. La causa no és altre que un gran anticicló centrat sobre Europa oriental que bloqueja el pas de depressions atlàntiques que, en el seu recorregut típic d'oest a est, queden ancorades a les portes de la península Ibèrica, generant un corrent del sud o sud-oest gairebé constant.


Com podem observar a la pàgina del Boletín Meteorológico diario del 18 de Desembre, una setmana abans de Nadal, quasi tots els observatoris de la xarxa d'AEMET, llavors Servicio Meteorológico Nacional, tenen mínimes superiors a 5ºC, fins i tot en localitats molt fredes com Molina de Aragón o Soria i, curiosament plou dèbilment arreu d'Espanya menys al Cantàbric i Galicia. Els vents del sud són els causant d'aquest desgavell.

Malgrat que no s'acostuma a recordar, com si que passa amb els freds i les nevades, aquest tipus de situació és bastant normal, de manera que molts hiverns tenen alguns dies o setmanes de caire primaveral, abans i ara. No és estrany, fins i tot, que aquest dibuix sinòptic sigui tan durador que abasti tota l'estació, avançant dates de floració i portant als catastrofistes de l'escalfament a fer tota mena d'auguris.

En el hivern que ens concerneix, va ser durant els dies de Nadal quan va girar la truita. L'espai atlàntic va ser ocupat per un anticicló que, amb el seu gir en sentit horari, va portar vents de latituds septentrionals, més freds, és clar. El canvi, no obstant, no es limita a un moviment de les peces en el tauler meteorològic. L'anticicló atlàntic s'allarga cap al nord-est establint un pont amb l'anticicló del nord d'Europa i dibuixant la nit de Cap d'Any un corrent que porta els freds de les planes russes cap a l'interior continental.


Només començar l'any 1954, el fred i la neu prenen un protagonisme absolut quan el 2 de Gener cau a la mateixa ciutat de Barcelona una mica d'aiguaneu: "La que acaba de venir ha sido la primera ola de frío que hemos padecido en el invierno actual. La causa de ella ha sido igual a la que origina todas las más intensas que se registran siempre en estos meses: la absorción de vientos del sur de Rusia por una borrasca que se sitúa en Italia y que procede de otra que comenzó en Canarias y que después de cruzar el estrechó de Gibraltar se fue corriendo por el Mediterráneo hasta alcanzar la península hermana. (...)
Sin embargo, aunque España no recibía tan directamente el empuje de la masa aérea fría, fue lo suficiente para ocasionar en Cataluña, y especialmente en los Pirineos orientales, grandes nevadas con espesores de treinta y ochenta centímetros de altura. (...)
¿Continuará viniendo más aire frío? Esta es la pregunta que, aterida y asustada, formula ahora todo el mundo. Y a ella hay que contestar que lo probable es que vaya cesando la impetuosidad de ese viento y que poco a poco la masa aérea, se aquiete y repose sobre nuestro suelo y se temple con nuestro sol.
El cielo, no siendo en las cordilleras, está limpio, «claro y heladero propio de enero», y si de noche se enfría mucho, por el día se caldea bastante.
Las temperaturas de nuestras capitales de provincias — que es de donde tenemos rápidamente datos — han descendido en uno o dos días, tres, seis, doce y aun más grados." La Vanguardia. 03.01.1954 Pàg. 6


La neu a les muntanyes del Cantàbric aïllava sovint molts pobles. Els treballs per restablir les comunicacions eren titànics.

El règim franquista, quinze anys després de la guerra, no havia preparat al país per evitar aquests problemes cíclics. Poca neu havia caigut fora de les muntanyes però els problemes de comunicacions eren generals. Calia buscar una justificació transcendental: "El mundo se nos está empequeñeciendo de tal modo —por efecto de la creciente intensidad y rapidez de las comunicaciones— que en cualquier lugar repercuten las consecuencias de los sucesos acontecidos a muchos kilómetros de distancia. En este momento el pais entero se encuentra bajo la égida de un tiempo riguroso, pródigo en nevadas, en lluvias y en ventiscas, y ello ha tenido por resultado inmediato que las comunicaciones ferroviarias padezcan interrupciones y retrasos, los cuales vienen a constituir ante nosotros como una embajada del desorden del clima en aquellos lugares. De este modo los trenes procedentes de Zaragoza llegaron a nuestra ciudad con tres o cuatro horas de retraso sobre su horario." La Vanguardia. 10.01.1954 Pàg. 6


Com el temps evoluciona sense aturador, l'onada de fred siberià desapareix i a meitat de mes es gaudeixen unes temperatures inimaginables dies enrere. Els canvis sobten tant com els 20ºC que es registren a Barcelona: "Estamos sometidos a grandes cambios de temperatura del aire. Tan pronto bajamos en España por escalones de seis grados centígrados, como trepamos a saltos locos de doce grados en muchos puntos de nuestra Península.
Puntos destacados por sus mayores excesos térmicos han sido durante la semana última Cuenca, que vió caer el termómetro a 11 grados bajo cero, y Alicante, que disfrutó casi de los 25 de máxima, propios de un día de verano." La Vanguardia. 17.01.1954 Pàg. 5

I, com no podia ser d'una altre manera en un hivern tan variable, el millor estava per arribar. La darrera setmana de Gener s'estableix un pont anticiclònic entre les altes pressions de Sibèria oriental i Escandinàvia. El flux de vent de l'est és mastodòntic, abasta gairebé mig hemisferi nord, com podem veure en la següent imatge. Podem dir que hi havia fred per tothom, els de l'est i els de l'oest.

En el seu recorregut, afecta primer a Europa oriental i, en concret, a Romania, oberta a Sibèria pel mar Negre. En aquest sentit, voldria fer una àmplia ressenya d'aquell Febrer de 1954 a Romania que és la terra de la meva dona.

A la memòria meteorològica del país daci hi han molts hiverns durs, que a Catalunya són impensables, però aquest Febrer de 1954 destaca amb llum pròpia. Una paraula que temen els romanesos durant les informacions del temps a l'hivern és viscol. Més que una nevada, estaríem parlant de neu amb vents molt forts durant hores i hores que arriba a acumular decenes de centímetres, fins i tot metres de neu, en un temps relativament curt.

Una de les regions més afectada per aquest fenomen és Muntènia, situada entre els Càrpats i el Danubi. Oberta al mar Negre per l'est, quan una depressió hivernal queda instal·lada al sud aporta, amb el seu gir ciclònic, fred de les planes russes i humitat del mar Negre. Aquesta barreja crea un coctel que als Estats Units es coneix com Lake-effect i acumula neu a dojo en zones concretes afectades pel vent.

Imatges de la tempesta de neu de Febrer de 2012 a prop de Buzău

Us puc assegurar que és molt angoixant. Neva sense parar reduint la visibilitat a la mínima expressió, que fa gairebé impossible caminar o circular per carretera, i acumulant grans quantitats de neu que poden arribar a formar congestes que sepulten cotxes i, fins i tot, cases.

Una de les més importants que recorden els romanesos va ser al principi de l'etapa comunista i es coneix com a Marele Viscol din februarie 1954 (La gran nevada del Febrer de 1954), que va afectar sobre tot a Buzău i a la capital, Bucarest.



La mare de la meva dona va viure amb 19 anys aquest hivern glacial a la localitat de Săpoca, un poble prop de Buzău, i segons em va explicar, els que van poder sortir amb menys dificultats, anaven a ajudar a la gent que havia quedat literalment enterrada dins de casa seva portant menjar i traient-los si calia. Calia obrir camins que, en molts casos, semblaven tunels per l'alçada de les parets de neu. Tot això sense màquines, que havien quedat enterrades, i base de pales i la unió dels veins.

En un país amb hiverns tan freds, la neu pot aguantar sense desfer-se durant setmanes, per tant, hom pot imaginar que una nevada d'aquest nivell paralitza l'activitat a qualsevol lloc, ja sigui un poble o una gran ciutat, com Bucarest. Aquí, el govern de la República Socialista, liderat per Gheorghiu-Dej, va mobilitzar l'exercit romanés, que encara mantenia una presència significativa de soldats soviètics que havien ocupat Romania des de l'any 1944 i presoners polítics i comuns que van intentar obrir vies de comunicació.


Tot seguit, tres enllaços a diferents temes que tracten aquest episodi meteorològic, en llengua romanesa:
Des del punt de vista purament meteorològic, aquest hivern de 1953-54 va ser un dels més freds viscuts a Romania durant el segle XX. Les dades de Buzău parlen per si soles: entre el 1 de Desembre de 1953 i el 28 de Febrer de 1954, van haver 55 dies amb temperatures màximes inferiors a 0 graus, és a dir, glaçant tot el dia, i 41 dies amb mínimes per sota dels -10ºC, apart de diversos dies que queden per sota dels -20ºC. La mitjana de -8,7ºC del mes de Febrer de 1954 queda uns 9 graus per sota de la mitjana climàtica actual.

Però com he dit abans, hi va haver fred per tothom. Si hi ha una cosa òbvia, és que les masses d'aire no entenen de fronteres ni de murs ideològics i aquesta massa gèlida va recórrer tota Europa fins arribar a les terres més occidentals del continent.

 Febrer de 1954. Carrer Pelai de Barcelona

Només començar Febrer, el fred arriba amb puntualitat a Catalunya. El 31 de Gener el fred ja era ben viu, durant la tarda el cel s'anava tapant i amenaçava pluja. Al vespre ja queia un plugim que poc abans de mitjanit es transforma en neu: "La grisácea luz y el aire cortante de la tarde del domingo advirtieron a los barceloneses de la inminencia de una nevada, que, en efecto, comenzó alrededor de las once de la noche, si bien a partir del crepúsculo cayó en distintas zonas de la ciudad una finísima lluvia de gotitas heladas, que contribuyó a poner en su punto un panorama meteorológico muy poco frecuente en Barcelona. Al principio los copos tuvieron la graciosa y alígera apariencia de pavesas agitadas por el viento, visibles al cruzar los haces de luz de las farolas y de los reflectores de los automóviles. Poco a poco aumentó su tamaño y su consistencia y fue posible contemplar el espectáculo de la nieve desprendiéndose como ingrávidas masas de plumón sobre las desiertas y ateridas calles, en las que el frío se intensificó progresivamente hasta permitir que se depositara una leve capa blanca que a primeras horas de la madrugada era unánime, con esa mágica monotonía de la nieve en la que triunfan los mil matices del blanco.

Avinguda Josep Tarradellas, abans Infanta Carlota, en plena nevada. Al fons, la que llavors era la plaça Calvo Sotelo

La gran sorpresa se la llevaron los ciudadanos madrugadores, a quienes les fue negado, cierto, el encanto de la iniciación, pero que, en cambio, gozaron de la plenitud del paisaje urbano nevado, acontecimiento que — de no mediar el frío — sería una pura maravilla, particularmente para quienes vivimos en una ciudad que sólo cada dos o tres años, y normalmente en este mes de febrero, siente el prurito de jugar al Polo Norte. En las calzadas y en la mayor parte de las aceras los automóviles y los peatones ensuciaron y disolvieron la alba superficie, más no pudieron hacer lo mismo en las copas de los árboles, y en los balcones, y en los alféizares de las ventanas, y en las azoteas, y en los jardines, y en las montañas del Tibidabo y Montjuich, y en las estatuas y grupos escultóricos, donde, con. un excelente criterio decorativo, la nieve ciñó las figuras con su manto, renovando por unas horas su habitual apariencia.

Un tramvia i un autobus de dos pisos desafien la neu durant el matí del primer dia de Febrer

Con la aurora, cuyos dedos no fueron en esta ocasión rosados, sino pálidos, con estrías cárdenas, disminuyó la precipitación y simultáneamente aumentó el frío, de tal manera que a las seis de la madrugada el termómetro marcaba 1,4 grados bajo cero y a las diez 2,4 bajo cero también, temperatura «record» de este invierno. La nieve caída equivalió a un litro de agua por metro cuadrado, y sü espesor máximo fue de centímetro y medio, que se redujo milímetro a milímetro a medida que avanzaba el día y lucía el sol — un sol boreal y sosísimo — hasta no quedar más que rastros de la nieve que tan bellamente ornamentó Barcelona." La Vanguardia. 02.02.1954 Pàg. 13

La nevada al Tibidabo també va ser discreta però va fer les delícies dels que hi van pujar

Així va començar aquesta onada de fred siberiana que, si no va portar molta neu, com acostuma a passar, no va ser parca a l'hora de distribuir el fred. A l'observatori Fabra van baixar fins a -5,9ºC que era la temperatura més baixa de la sèrie de registres que llavors portava 40 anys d'activitat i que seria superada dos anys després pels -10,0ºC de Febrer de 1956. En tot cas, la mínima del 54 segueix sent una de les més baixes mesurades al centenari observatori.

La contundència en que el fred i la neu va afectar a molts punts d'Espanya, ens dona fe de la magnitud de l'episodi: "Los puertos, cerrados; las ciudades, ateridas. La nieve y la escarcha están creando en muchos caminos y poblaciones una situación alarmante. Como dicen los cronistas deportivos, se han "batido todos los records" en el termómetro. Hay víctimas que deplorar. Y en Málaga, en Sevilla y en otros cálidos lugares de Andalucía, donde —como testifican alguno de nuestros corresponsales— los copos de nieve no se habían visto en los últimos setenta años, la nevada es insólita. Es inusitada. Es casi un "fenómeno".


Se cuenta que, en Londres, en la última guerra, una señorita que, con varios centenares de señoritas aguerridas, había llegado a la metrópolis de la "Commonwealth" desde su Patria, que era Nueva Zelanda, viendo, por primera vez, una noche de diciembre de 1940, la nieve, que caía silenciosa e inexorable sobre el jardín de su Residencia de aprendices de soldados, exclamó, en éxtasis: "¡Qué bonita! Voy a coger un poco para mandársela a mamá por correo aéreo." Algo así han debido de pensar ayer las bellas niñas de Málaga, de Sevilla, de Ecija, de Alicante, de Orihuela; de Águilas, en Murcia; de Sueca, en Valencia; de Algeciras, de Tarifa...; las niñas que no han conocido hasta ahora el famoso sudario del invierno nórdico. En Madrid, en cambio, Madrid, capital del frío de la meseta, la nieve parece como si se helara en las alturas y perdiese vigor para descender a la vía pública." ABC Madrid. 04.02.1954 Pàg. 15

 

Una onada de fred d'aquest nivell no es limita a deixar quatre volves de neu i portar durant unes hores el termòmetre per sota del punt de congelació. La varietat de sensacions meteorològiques és notable i digne de recordar: "La jornada atmosférica de ayer puede muy bien compararse a una de estas funciones taurinas donde, según el dicho vulgar, «hay de todo», puesto que las estaciones parecieron irse turnando en el dominio del cielo, y hubo incluso sus esbozos de sol verdadero, al lado de las nieves invernales, de las brumas del otoño y de los chaparrones de la primavera. Con todo y señalar tan peculiarmente al día esta rara coincidencia de facetas climáticas, lo que le hará más memorable para los anales de Barcelona fue la caída de una nevada espesísima, que trasladó a nuestro panorama durante tres cuartos de hora la calma blanca que situaba Dostoievski en las noches del invierno petersburgués. En los comentarios de días pasados describíamos más bien una nieve traviesa, ligera, suave, que se complacía en vestir estatuas, en moldear relieves y en poner guirnaldas a las ramas y a los cables. Huyendo de tales frivolidades, la nieve de la mañana de ayer fue solemne, maciza y majestuosa, y nos hubiera legado una ciudad pavimentada de blanco durante largas horas de no haber sobrevenido providencialmente a continuación un aguacero que despejó el paisaje, en eficaz connivencia con las brigadas municipales de limpieza." La Vanguardia. 06.02.1954 Pàg. 12


Aquesta darrera nevada arriba quan els vents, originats per una depressió mediterrània, tenen un recorregut marítim que aporta humitat i que esdevé en una nevada consistent. La fredorada siberiana queda tallada, malgrat el fred es manté, i les temperatures no baixen més. No obstant, els dies tapats i amb precipitació mantenen el mercuri en valors del més cru hivern.

El fred, la neu i el gel acabaran marxant quan el dia 8 de Febrer una profunda depressió sobre el mar del Nord envia un front que escombra literalment la massa d'aire fred de gran part del continent europeu: "Una masa templada de aire marítimo substituyó a la masa ártica de los pasados días y originó lluvias en casi todo el país. Esta situación favorece la licuación de las nieves, todavía muy densas y abundantes en las montañas, y no impide el restablecimiento de las comunicaciones." La Vanguardia. 09.02.1954 Pàg. 4

Un contrallum preciós de F. Català Roca a la Via Laietana ens mostra el moviment d'una Barcelona que comença a despertar de la llarga posguerra.

El fred més intens ja marxava i, malgrat mantenir-se en uns nivells típics de qualsevol hivern, no va tornar a les excepcionalitats viscudes entre Gener i la primera quinzena de Febrer de 1954. És hora de fer balanç que, com acostuma a passar, té una incidència desigual: "Terminó el temporal de nieves y heladas que debía de haber venido ya en la segunda quincena de enero y vamos a pasar ahora el de aguas que correspondía para la primera de febrero, o un poco antes.
El temporal de nevadas lo producía una borrasca del Mediterráneo que aspiraba aire siberiano. Esa perturbación atmosférica dominaba Italia. Ahora ha cesado esa alteración subiendo el barómetro por la península hermana. Y en cambio comienzan a venir del Atlántico una serie de borrascas encadenadas que nos producen este tiempo loco y alborotado, tan propio de febrero. Ya no nos acuchilla el viento helado, ahora nos abanica juguetonamente el del océano turbulento y variable. Por algo le llaman los campesinos «regañón»; sin duda quieren expresar con ese nombre que sopla a bufidos.
La presión atmosférica sube y baja con alborozo. Se alegra con la primavera en perspectiva. Cada vez que baja nos lanza un pasajero chubasco. Chubasco de lluvia en casi toda la Península y todavía de nieve en las montañas más encumbradas.

El Paral·lel de Barcelona bullia aquell hivern, malgrat les gabardines i les bufandes.

Las bajas temperaturas de los anteriores temporales han dejado una triste huella en los huertos levantinos. No sólo las naranjas sino los árboles que las producen han padecido. Hay quien se acuerda del desastre del año 1946, y aún dicen que este año ha sido quizá más extenso. Del día 1 al 7 del actual mes de febrero ha estado helando en todo Levante. Y el termómetro ha descendido allí a los cuatro grados centígrados bajo cero, que es la temperatura peligrosa para las naranjas.
En cambio de ello se muestran contentos los cerealistas castellanos. Las duras heladas de las Castillas que han sido hasta de 12, de 14 y de 16 grados centigrados bajo cero han tenido la prematura elevación de las espigas. También dan muestra, de alegría — si bien condicionada — los ganaderos: las crías estaban ya lo suficientemente fortalecidas para resistir los fríos. Y al fundirse la nieve van a reverdecer los pastos.
Las precipitaeiones caídas durante el temporal de nieves han sido desiguales. Escasas contra lo que pueda creerse, en los valles, en las mesetas, y abundantes en las montañas. Consecuencia de ello es que las tierras llanas esperan todavía que caiga más lluvia en febrero para poder cantar victoria de buen grado de humedad — de buen «tempero» que dicen los agricultores hasta la siega —." La Vanguardia 14.02.1954 Pàg. 4

dimarts, 18 de juliol de 2017

1817: Lo any de la fam

El primer quart del segle XIX va suposar per a Espanya una de les crisis més importants de seva història, tant és així que suposarà un abans i un després en l'evolució econòmica i política del país ibèric, i una enorme pèrdua de pes especific respecte a altres països d'Europa que van saber resoldre millor els moments més convulsos.

Les revolucions i les guerres napoleòniques deixen la economia d'Espanya en una situació molt greu. Tot això unit a uns reis i dirigents polítics ineptes que només perseguien el lucre personal, en consonància amb la corrupció estructural que viu aquest país, i un malestar creixent a les colònies americanes que acabaria en un seguit de declaracions d'independències que deixarien l'imperi espanyol reduït a la mínima expressió i a molts ports i empresses espanyoles al límit de la fallida. En definitiva, només faltava que la mare natura se'ls tornés en contra.... i així va ser.

Simón Bolivar és el primer gran cabdill dels pobles americans que lluiten per la seva independència.

Les activitats econòmiques dels primers anys del segle XIX eren eminentment agrícoles, només Barcelona i les poblacions properes començaven a tenir una incipient activitat industrial, per tant, la societat encara era molt depenent del ritme de les collites, és a dir, una mala collita era la causant d'una carestia, en el millor dels casos, i, fins i tot, de fam en casos extrems. Queda clar, doncs, que la meteorologia jugava un paper pervers en la societat preindustrial perquè, tant pagesos com ciutadans, eren molt vulnerables a una sequera o una inundació durant el temps de creixement dels conreus. Actualment, per sort, les coses han canviat moltíssim i una mala collita només provoca algunes pèrdues als pagesos però no falta menjar a taula.

Malgrat això, en el fil del canvi climàtic, hi ha qui parla sovint de que un augment de temperatura portaria un descens de la quantitat de precipitació, fent un símil amb el clima nord-africà, i quan hi ha un període de sequera sempre surten veus alarmistes advertint de la catàstrofe. No deuen estar gaire informats els que diuen això; en primer lloc, perquè les dades observades no mostren cap indici en la tendència de la precipitació, i en segon lloc, perquè la sequera és inherent al clima mediterrani.

En qualsevol època trobem noticies de sequeres devastadores a casa nostra.

La identificació de una sequera no és una qüestió fàcil. La complexitat dels climes i microclimes arreu del país impedeix que es pugui fer una valoració general i, per tant, establir llindars equivalents d'afectació que permetin posar remeis de forma generalitzada per pal·liar els seus efectes. I només amb un estudi climatològic a posteriori podem establir el nivell de sequera respecte a d'altres al llarg de la història. En aquest cas podríem establir 3 tipus de sequeres:
  1. Sequera hidrològica. Amb afectació al cabdal dels rius, llacs, embassaments i aigües subterrànies.
  2. Sequera agrícola. Quan el sòl és prou eixut per impedir el creixement normal dels conreus.
  3. Sequera socioeconòmica. La més greu, en la majoria de casos engloba les anteriors, i que porta danys sobre la població que poden anar des d'una carestia dels preus fins a patir els efectes de la fam.
El Bornet, mercat barceloní anterior al conegut Born, en una pintura del segle XVIII on es pot veure al fons la Ciutadella amb la Torre de Sant Joan, tant odiada durant l'ocupació napoleònica.

Pel que fa a la sequera de principi del segle XIX, més concretament entre 1812 i 1824, la perspectiva del temps ens permet afirmar que va ser la més important de la història meteorològica (des de que hi han dades, és clar) a la costa central catalana: "queda perfectamente definida en los registros de precipitación total anual por su extraordinaria duración: mientras que la precipitación anual media (1901-1990) es de 584,4mm en Barcelona, 12 de los 13 años analizados registran valores inferiores a esta media. Pero también es interesante percibir la intensidad de la sequía, con valores totales anuales inferiores al 50% de la media en un buen número de años: 1813, 1817, 1822, 1823, 1824." (1)

Aquesta sequera va tenir caràcter socioeconòmic greu amb pèrdues de collites, pèrdues de llocs de treball, pujada de preus als mercats i escassetat d'alguns aliments. Tot això emmarcat en una Catalunya de postguerra, per tant, ja empobrida.

Hom pot veure la clara anomalia seca de principi de segle XIX a la sèrie climàtica de Barcelona.

Durant el l'interval abans citat, entre 1812 i 1824, no tots els anys són dolents, tal com ens escriu el Baró de Maldà el Juliol de 1816: "... molt contents los pagesos de la bona, y abundant cullita de grans, y ara en las batudas, com així en aquella hera." El motiu no és altre que, malgrat el dèficit, la pluja va caure quan era més necessària respecte al període vegetatiu dels conreus.

No és el cas de l'any següent, 1817, que amb 193,3 mm va ser, no només el més sec d'aquest episodi sinó de tota la sèrie pluviomètrica de la ciutat de Barcelona iniciada el 1786 pel Dr. Salvà a l'observatori que tenia a casa seva, al carrer de Petritxol. Però si amb això no n'hi ha prou, el dèficit més gran es va donar entre els mesos de Febrer i Maig, vitals per el correcte desenvolupament dels conreus, sobre tot del cereal. Les xifres parlen per si mateixes: entre el 1 de Desembre de 1816 i el 30 d'Abril de 1817, Barcelona va recollir la esquifida quantitat de 17,3 mm, xifra que no arriba ni al 10% de la que hauria d'haver caigut i en l'any agrícola de Setembre de 1816 a Agost de 1817 es van mesurar 158,8 mm. Aquestes dades són pròpies d'un clima desèrtic.

La precipitació de l'any agrícola 1816-17 a Barcelona posa en evidència la sequera extraordinària que van patir.

Lluny de la fredor de les dades, sabem que aquell any va ser molt dur per la gent. Els aliments depenien d'una pluja que no arribava: els cereals (blat, civada, blat de moro...) no germinaven, fet que suposava no disposar de farina per fer pa i escassetat de menjar per al bestiar, els rius no portaven prou aigua per fer moure els molins (fariners o paperers) ni tampoc tenien prou cabal per omplir les séquies que permetien regar els horts, circumstància que va fer patir o morir hortalisses i fruiters. Com hom suposa, el preu dels aliments augmenta per la falta d'oferta i, de retruc, calia importar molts d'aquests aliments amb el consegüent pagament d'aranzels.

Malgrat això, la vida seguia però no de la mateixa manera. Un exemple que no tot era igual és que el Carnaval es va suspendre pel fet que s'estaven fent rogatives per demanar la pluja. El dia 16 de Febrer de 1817, una informació publicada al Diari de Barcelona advertia que s'havien vist persones disfressades per la ciutat i recordava que no està permès disfressar-se durant el Carnaval per estar fent-se rogatives per falta d'aigua i que els infractors poden ser condemnats a penes de 100 assots si són gent sense títol i 6 mesos de desterro si són nobles. Queda clar, quan hi ha patiment no hi espai per la diversió.

Carnaval a Barcelona a la primera meitat del segle XIX.

En una societat on encara existia la Inquisició (quedaria suprimida el 1820 durant el Trienni Liberal i, tot i que Ferran VII la va restablir, les pràctiques de tortura acaben en 1834), la coacció al compliment dels deures que ordenava l'església era ben clara i, malgrat la pressió acadèmica exercida per il·lustrats amb coneixements científics, no oferia alternativa al ciutadà del carrer que no tenia accés a estudis especialitzats.

L'avís de rogativa publicada el 22 de Febrer de 1817 deixa clar qui mana en els temes meteorològics: "Rogativa. No hay cosa más justa en un pueblo cristiano que acudir á Dios en sus necesidades. La mano poderosa del Señor suspende á veces los efectos de su clemencia, y hace que experimentemos los de su rigor para apartarnos de nuestros vicios y para obligarnos á implorar su misericordia. En el dia nos aflige con la falta de agua que experimentan nuestros campos y que puede perjudicar en gran manera á la salud de nuestros cuerpos; y en esta pública calamidad, Barcelona que tantas pruebas ha dado en todos tiempos de un espíritu verdaderamente católico, no puede dejar de multiplicar sus votos y oraciones, y de acudir á la mediación de sus santos tutelares para que el Todopoderoso se digne consolarla en su aflicción y remediar la necesidad de agua que tantos males podría ocasionarla si continuase por más tiempo. Para conseguir este beneficio los Muy Ilustres Cabildos Eclesiastico y Secular con anuencia y conocimiento del Ilustrísimo Sr. Obispo han acordado ir hoy en procesión á la Iglesia de Nuestra Señora de la Merced en la que se cantará una misa solemne y se harán las deprecaciones convenientes á fin de implorar la protección de aquella poderosa Intercesora de la que Barcelona tiene recibidos innumerables beneficios: y a mas han resuelto hacer una fervorosa rogativa por espacio de nueve días en la Santa Iglesia, teniendo á la veneración pública el cuerpo del glorioso Martir y Obispo de esta ciudad San Severo y el de Santa Madrona. Se empezará esta tarde á las cuatro y media y á mas de los dos M. I. Cabildos asistirán algunos individuos del clero secular y regular. El pueblo de Barcelona con su devoción y con su concurrencia á esta piadosa rogativa contribuirá sin duda á que la misericordia de Dios nos favorezca con la lluvia saludable de que tanto se necesita; y bien persuadido de que el Supremo Hacedor de cielo y tierra dispone todas las cosas según su voluntad, despreciará las voces de los que, atribuyéndolo todo á efectos naturales, creen que si llueve es porque había de llover, y no porque el Señor se digne socorrer con lluvia cuando un pueblo que le adora verdaderamente contrito y humillado le pide esta gracia." DB. 22.02.1817 Pàg. 274

Hom pot creure que les rogatives són cosa del passat, i majoritàriament és així, però aquí veiem una que es va fer a Cabra del Camp l'any 2005 per necessitat i en commemoració de una que es va fer en 1905 i va ser efectiva.

En una època en que la ciència meteorològica era gairebé un llibre en blanc i la majoria d'esdeveniments quedaven vinculats a la voluntat de Deu, les pregaries eren el pa de cada dia, ja fos per demanar o agrair qualsevol fet. Pel que fa a la dinàmica d'establir una rogativa per pluja començava en la gent del camp que veuen que la pluja no es prou generosa per l'evolució de la collita; els pagesos feien arribar les seves preocupacions a les autoritats gremials; una vegada constaten que el perill és real, es dirigeixen a les autoritats municipals i aquestes a les eclesiàstiques. Aquesta gràfica d'en Mariano Barriendos indica la piràmide que calia seguir:


Aquestes rogatives no quedaven en un seguit de pregaries i prou, si les oracions no eren suficients calia augmentar, no només les accions religioses, sinó també la conducta de cadascú per no interferir la súplica divina: "Si mientras por desgracia vemos aumentar cada día la necesidad de que el cielo nos socorra con una lluvia abundante y saludable, fuésemos capaces de suspender los votos y oraciones que hasta ahora hemos dirigido al Todopoderoso nos haríamos indignos de alcanzar este beneficio, y acreedores á que la mano del Señor se mostrase en nosostros más áspera y pesada. El pueblo de Barcelona guiado por los sentimientos de piedad y de religión que heredó ya de sus mayores se hará siempre un honor en seguir sus huellas, y en buscar en las necesidades públicas aquel refugio y aquella protección que no fue implorada en vano en los tiempos pasados. Los estragos de la langosta roedora, los horrorres de la peste y el furor de poderosos enemigos desaparecieron, cuando Barcelona imploró humilde la intercesión de la Virgen Santísima bajo el título de las Mercedes. Esta consoladora memoria mueve al muy ilustre Ayuntamiento y al muy ilustre Cabildo eclesiástico á recurrir á su poderosa mediación para alcanzar remedio á los males que nos amenazan si por más tiempo nos aflige el Señor con la terrible sequía que experimentamos, y por lo mismo han acordado con anuencia del Excmo. Sr. Capitán General y del Ilmo. Sr. Obispo ir esta tarde en procesión de Rogativa á buscar su milagrosa Imagen y trasladarla á la Catedral, donde se continuará todos los días una humilde Plegaria por la mañana y tarde. Si alguno creyera que basta solo levantar nuestras manos al Cielo y hacer votos y oraciones sin abandonar el vicio y sin reformar las malas costumbres se engaña miserablemente, pues el Señor desprecia al que le honra solo con los labios y no con el corazón." DB. 05.03.1817 Pàg. 333

Si totes les oracions, processons i bones accions no donaven el fruit desitjat, calia que la intermediació dels sants i la implicació de la gent augmentés tal i com llegim el dia 6 d'Abril, dia de Pasqua de Resurrecció, quan la comunitat de Sta. Maria del Mar fa una rogativa per aconseguir "el beneficio de la lluvia que tanto se necesita (…) y sucesivamente irán dos comunidades cada día, pues aumentando la necesidad, justo es que aumente la rogativa…" DB. 06.04.1817 Pàg. 510

Aquests serien els nivells de gravetat en una rogativa a Barcelona. La sequera de 1817 és la darrera a la història de la ciutat que s'arribà al nivell màxim.

És ben clar que no només els precs portarien la solució a la sequera, tothom coneix el refrany castellà de A Dios rogando y con el mazo dando, sinó que calia posar l'enginy a treballar. Durant la primera meitat de l'any 1817 podem llegir diverses cartes, gairebé una discussió en dies successius, on hi ha la demanda de la construcció d’un canal del riu Llobregat, que diuen es demandat des del segle XVII, per a beneficiar especialment a la agricultura de la comarca del Baix Llobregat. Es crea una comissió al mes de Maig i el 11 de Setembre comencen les obres del que serà el futur Canal de la Infanta.

Malgrat això, hi ha necessitats més peremptòries com és el pa nostre de cada dia, motiu pel que l'Ajuntament ofereix la possibilitat, de franc, de construir molins de sang, tahonas en castellà, degut a que els molins reals no podien subministrar la farina necessària per l'abastiment de la ciutat: "Deseando el muy ilustre Ayuntamiento de esta ciudad proporcionar al Público, en cuanto alcanzan sus facultades, los alivios posibles, y á fin de evitar que por la gran carestía de aguas no falten las harinas necesarias para la fabricación del pan que se consume en esta ciudad, aun acudiendo á los molinos más lejanos, ha acordado ofrecer, como ofrece, á cualesquiera personas que quieran construir tahonas para moler trigos, que facilitará los locales proporcionados al intento, de los edificios llamados Silár y Pastim, sin pago alguno, á cuyo efecto presentarán sus demendas en la Secretaría del muy ilustre Ayuntamiento para verse, en el concepto que en igualdad de circunstancias será preferido el sugeto que ofrezca tener corrientes en más breve tiempo las tahonas ó tahona que quiera construir." DB. 29.04.1817 Pàg. 630

Molí de sang per moldre el blat.

Però no tot serien mesures urgents per evitar la fam, cada vegada més present en les famílies barcelonines. Aprofitant el baix cabal d'aigua de les séquies, l'Ajuntament disposa que es netegi la principal via d'entrada d'aigua a la ciutat de Barcelona, el Rec Comtal. Cal pensar que, en un temps en que l'aigua era portadora de nombroses malalties (diarrea, còlera, malària, febre groga, etc) i les epidèmies eren recurrents en aquella Barcelona, la neteja de les aigües estancades o contaminades era un benefici que millorava, en certa mesura, la qualitat de vida dels barcelonins: "La poca agua que tiene en la actualidad la acequia condal es motivo de que no alcanza al nivel del conducto por el cual ha de venir á esta ciudad, y para remediarlo, en lo que cabe, á fin de que teniéndola la acequia, pueda llegar á las fuentes del Arrabal y Rambla, ha sido indispensable providenciar la limpia de parte del referido conducto. Por esta causa dejarán de estar corrientes desde hoy por los tres ó cuatro días de la limpia: pero á beneficio de los vecinos de aquellos barrios, se procurará que en estos días, sin que falte el abasto á los demás, estén más abundantes las fuentes de San Francisco, San Miguel, San Jaime y plaza Santa Ana." DB. 01.05.1817 Pàg. 649

I, és clar, calia buscar culpables de la sequera tan tossuda i, tal com passa actualment amb el canvi climàtic que és el sospitós mediàtic en qualsevol contrarietat meteorològica, la recerca de culpabilitat en aquelles dates no podia ser altre que l'imperi francès, comandat per Napoleó, que havia marxat 3 anys abans, després de annexionar-se Catalunya, i haver deixat un país empobrit i amb moltes ferides: "Problema. Se suplica á los amantes de la física, se dignen resolver este problema: ¿Si la falta de árboles es causa de la sequedad que padecemos? Pues la tierra es más árida y menos dispuesta á evaporarse, por ser más penetrada por el sol, que la enciende en algun modo, haciéndola más seca. La sequedad de la atmósfera es indefectible en un territorio donde no haya cuerpos húmedos y frescos, que comuniquen sus calidades.
Si esto es así, podremos dar las gracias al tirano de la Europa, por la corta de tantos árboles, que tal felicidad nos trajo. D.D.J.P.B."
DB. 01.05.1817 Pàg. 648

Durant els anys d'ocupació francesa el Diari de Barcelona s'escrivia en francès, castellà i també, al principi, en català.

Però malgrat tots els esforços, pregaries i culpables aliens, la collita a la majoria de comarques catalanes va acabar perdent-se: "... por estar enteramente perdida la cosecha á causa de la grande sequedad, sin esperanzas de remediarse, aunque nos favorezca el Cielo con el beneficio de la lluvia, que en todo el Urgel llegará ya tarde." DB. 03.05.1817 Pàg. 656. Els que van viure fa 200 anys ho van recordar com "Lo any de la fam".

Arribat aquest punt, cal preguntar-se quina va ser la causa d'una sequera tant forta. Malgrat que hi ha que relaciona les erupcions volcàniques, com la del Tambora el 1815, o el mínim solar de Dalton amb aquest període, és difícil establir una connexió directa amb la precipitació, al contrari que amb la temperatura afectada per la disminució de radiació solar que provoquen els milers de tones de cendra acumulades a l'estratosfera. Si realment hi hagués una causa-efecte, veuríem que després d'una gran erupció volcànica sempre disminuiria la quantitat de pluja i no és el cas, p. ex. quan el Pinatubo o el Krakatoa.

Potser seria més correcte indagar al voltant de causes sinòptiques, és a dir, possiblement la persistència d'una gran àrea anticiclònica i/o circulació zonal al sud d'Europa o a la Mediterrània bloquejaria el pas de fronts atlàntics actius, desviaria les depressions més al nord i evitaria la formació de depressions a la Mediterrània occidental, principal causant de les pluges més abundoses a la costa i prelitoral català. Hi ha constància de que aquell 1817 va ser especialment plujós al nord d'Europa o al nord de Portugal, per tant, quelcom impedia un règim pluviomètric normal a Catalunya, i també a les Illes Balears i València.

Mitjançant mesures de pressió atmosfèrica s'han pogut fer reconstruccions sinòptiques com les que presenta el Dr. Mariano Barriendos en la següent gràfica i que reflexa les sospites abans esmentades.


Els anys que van seguir es va mantenir el dèficit hídric, conformant la sequera més important que han patit els barcelonins i cal preparar-se perquè la incògnita no és si tornarà, sinó quan tornarà a passar... i no culpem al canvi climàtic, si us plau.




DB: Diari de Barcelona.