Hivern de 1954. A l’ombra de la gran fredorada

A la història hi ha un munt d’esdeveniments que destaquen amb llum pròpia, i ho fan amb tanta lluentor que altres fets importants propers en el temps s’acaben oblidant o perdent el seu veritable valor. No és estrany que això també passi amb les grans personalitats científiques, polítiques, esportives. Recordem Eddy Merckx però oblidem al gran Poulidor. Podríem dir que això és el que va passar amb el Hivern de 1954, que es perd en el record eclipsat per la importància del Febrer de 1956, potser el més fred des que tenim dades instrumentals, fa uns 240 anys.

Però abans d'entrar en matèria meteorològica, no hi fa res uns apunts històrics, per allò de posar-nos en situació.

Espanya es troba fora del mapa estratègic, aïllada després d'acabada la Segona Guerra Mundial. La Organització de les Nacions Unides, recent nascuda després del conflicte bèlic, recull en la Resolució 39 de la ONU el que es coneix com Qüestió espanyola el conjunt de relacions geopolítiques i diplomàtiques entre l'Espanya feixista i el països de l'ONU.

Un Franco ben somrient es troba amb Hitler a Hendaya, l'Octubre de 1940.

Com ens expliquen a l'article anterior: "A l'ONU, el tema d'Espanya va ser un dels primers a ser tractat per l'organització, per iniciativa de la delegació de Polònia. Entre maig i juny de 1946, el Consell de Seguretat de l'ONU va fer un estudi sobre la situació política a Espanya, arribant a les següents conclusions:

1. El règim de Franco era de naturalesa feixista, establert amb ajuda del règim nazi d'Alemanya i el règim feixista d'Itàlia.
2. Malgrat les protestes aliades, Franco va ajudar a les potències de l'eix enviant la Divisió Blava a la Unió Soviètica i apoderant-se de Tànger en 1940.
3. Franco, juntament amb Hitler i Mussolini, va ser culpable de la conspiració que va resultar en la Segona Guerra Mundial, en la qual es va ajornar la bel·ligerància de Franco fins al moment que s'acordés mútuament."

No obstant, degut a la posició anti-comunista del règim franquista, els Estats Units, en l'àmbit militar, van fent més lleugera aquesta pressió enviant armes després del conegut com Pacte de Madrid, signat el 26 de Setembre de 1953. Aquest, en esència, seria el punt d'inflexió que marcaria el final de l'embargament que patia Espanya i la normalització internacional de la dictadura.

Un Franco ben somrient es troba amb Eisenhower a Madrid, el Desembre de 1959.

Ens trobem en plena escalada de la Guerra Freda. Després de la II Guerra Mundial, les potències es divideixen en blocs: per una banda el bloc capitalista, encapçalat pels Estats Units que desenvolupen el conegut com Pla Marshall i el bloc comunista, que lidera l'Unió Soviètica que acabarà signant el Pacte de Varsòvia.

En aquest augment de les friccions est-oest, entrava en joc una eina que, d'haver-se utilitzat, podria haver estat terrible per la humanitat sencera: les bombes atòmiques. Era un tema molt tractat a la premsa d'aquell hivern. Només començar l'any ens posen en situació amb un article de José Artero Soteras amb el títol Muere un año peligroso, 1953, Nace un año esperanzador, 1954: "La energía atómica y los armamentos fundados en ella, bien sean ingenios A o artefactos H son conocidos en el mundo entero; hallándose los dos posibles enemigos en posesión de todos sus secretos. Nadie, por tanto. debe soñar con eliminar al contrario en un primer golpe, por muy grande que éste fuera; máxime sí como en el caso de Rusia tiene ésta el espacio a su favor.

Quien conozca la geografía rusa deberá reconocer que esto es una verdad evidente y con bombas atómicas, como ya sucedió cuando sólo se luchaba con fusiles, el tremendo «general espacio», y el «mariscal invierno» lucharán siempre en vanguardia contra quienes pretendan, ignorar su existencia."

Així estava tot, i més anys que va seguir, però per sort, els dos galls de la baralla es van limitar a treure pit i ensenyar-se qui en tenia més i qui les tenia més grans.

Enmig de tot aquest enrenou, la vida seguia i els dies passaven, amb més o menys dificultats, per la gent d'una banda i de l'altre de les fronteres, cada vegada més altes, que s'aixecaven entre països.

Però, si hi ha quelcom que no entén de fronteres és el conjunt de fenòmens que cada dia ens afecta: calor, fred, sol, pluja, neu..., en definitiva, la Meteorologia. Especialment adversa va comportar-se durant aquest hivern tan "bèlic" i, com veurem, n'hi va haver per tothom.

El període hivernal 1953-1954 va començar a Catalunya de forma molt decepcionant, pels amants del fred i la neu, és clar, i és que la suavitat tèrmica s'allarga fins Nadal. La causa no és altre que un gran anticicló centrat sobre Europa oriental que bloqueja el pas de depressions atlàntiques que, en el seu recorregut típic d'oest a est, queden ancorades a les portes de la península Ibèrica, generant un corrent del sud o sud-oest gairebé constant.

Com podem observar a la pàgina del Boletín Meteorológico diario del 18 de Desembre, una setmana abans de Nadal, quasi tots els observatoris de la xarxa d'AEMET, llavors Servicio Meteorológico Nacional, tenen mínimes superiors a 5ºC, fins i tot en localitats molt fredes com Molina de Aragón o Soria i, curiosament plou dèbilment arreu d'Espanya menys al Cantàbric i Galicia. Els vents del sud són els causant d'aquest desgavell.

Malgrat que no s'acostuma a recordar, com si que passa amb els freds i les nevades, aquest tipus de situació és bastant normal, de manera que molts hiverns tenen alguns dies o setmanes de caire primaveral, abans i ara. No és estrany, fins i tot, que aquest dibuix sinòptic sigui tan durador que abasti tota l'estació, avançant dates de floració i portant als catastrofistes de l'escalfament a fer tota mena d'auguris.

En el hivern que ens concerneix, va ser durant els dies de Nadal quan va girar la truita. L'espai atlàntic va ser ocupat per un anticicló que, amb el seu gir en sentit horari, va portar vents de latituds septentrionals, més freds, és clar. El canvi, no obstant, no es limita a un moviment de les peces en el tauler meteorològic. L'anticicló atlàntic s'allarga cap al nord-est establint un pont amb l'anticicló del nord d'Europa i dibuixant la nit de Cap d'Any un corrent que porta els freds de les planes russes cap a l'interior continental.

Només començar l'any 1954, el fred i la neu prenen un protagonisme absolut quan el 2 de Gener cau a la mateixa ciutat de Barcelona una mica d'aiguaneu: "La que acaba de venir ha sido la primera ola de frío que hemos padecido en el invierno actual. La causa de ella ha sido igual a la que origina todas las más intensas que se registran siempre en estos meses: la absorción de vientos del sur de Rusia por una borrasca que se sitúa en Italia y que procede de otra que comenzó en Canarias y que después de cruzar el estrechó de Gibraltar se fue corriendo por el Mediterráneo hasta alcanzar la península hermana. (...)
Sin embargo, aunque España no recibía tan directamente el empuje de la masa aérea fría, fue lo suficiente para ocasionar en Cataluña, y especialmente en los Pirineos orientales, grandes nevadas con espesores de treinta y ochenta centímetros de altura. (...)
¿Continuará viniendo más aire frío? Esta es la pregunta que, aterida y asustada, formula ahora todo el mundo. Y a ella hay que contestar que lo probable es que vaya cesando la impetuosidad de ese viento y que poco a poco la masa aérea, se aquiete y repose sobre nuestro suelo y se temple con nuestro sol.
El cielo, no siendo en las cordilleras, está limpio, «claro y heladero propio de enero», y si de noche se enfría mucho, por el día se caldea bastante.
Las temperaturas de nuestras capitales de provincias — que es de donde tenemos rápidamente datos — han descendido en uno o dos días, tres, seis, doce y aun más grados." La Vanguardia. 03.01.1954 Pàg. 6

La neu a les muntanyes del Cantàbric aïllava sovint molts pobles. Els treballs per restablir les comunicacions eren titànics.

El règim franquista, quinze anys després de la guerra, no havia preparat al país per evitar aquests problemes cíclics. Poca neu havia caigut fora de les muntanyes però els problemes de comunicacions eren generals. Calia buscar una justificació transcendental: "El mundo se nos está empequeñeciendo de tal modo —por efecto de la creciente intensidad y rapidez de las comunicaciones— que en cualquier lugar repercuten las consecuencias de los sucesos acontecidos a muchos kilómetros de distancia. En este momento el pais entero se encuentra bajo la égida de un tiempo riguroso, pródigo en nevadas, en lluvias y en ventiscas, y ello ha tenido por resultado inmediato que las comunicaciones ferroviarias padezcan interrupciones y retrasos, los cuales vienen a constituir ante nosotros como una embajada del desorden del clima en aquellos lugares. De este modo los trenes procedentes de Zaragoza llegaron a nuestra ciudad con tres o cuatro horas de retraso sobre su horario." La Vanguardia. 10.01.1954 Pàg. 6

Com el temps evoluciona sense aturador, l'onada de fred siberià desapareix i a meitat de mes es gaudeixen unes temperatures inimaginables dies enrere. Els canvis sobten tant com els 20ºC que es registren a Barcelona: "Estamos sometidos a grandes cambios de temperatura del aire. Tan pronto bajamos en España por escalones de seis grados centígrados, como trepamos a saltos locos de doce grados en muchos puntos de nuestra Península.
Puntos destacados por sus mayores excesos térmicos han sido durante la semana última Cuenca, que vió caer el termómetro a 11 grados bajo cero, y Alicante, que disfrutó casi de los 25 de máxima, propios de un día de verano." La Vanguardia. 17.01.1954 Pàg. 5

I, com no podia ser d'una altre manera en un hivern tan variable, el millor estava per arribar. La darrera setmana de Gener s'estableix un pont anticiclònic entre les altes pressions de Sibèria oriental i Escandinàvia. El flux de vent de l'est és mastodòntic, abasta gairebé mig hemisferi nord, com podem veure en la següent imatge. Podem dir que hi havia fred per tothom, els de l'est i els de l'oest.

En el seu recorregut, afecta primer a Europa oriental i, en concret, a Romania, oberta a Sibèria pel mar Negre. En aquest sentit, voldria fer una àmplia ressenya d'aquell Febrer de 1954 a Romania que és la terra de la meva dona.

A la memòria meteorològica del país daci hi han molts hiverns durs, que a Catalunya són impensables, però aquest Febrer de 1954 destaca amb llum pròpia. Una paraula que temen els romanesos durant les informacions del temps a l'hivern és viscol. Més que una nevada, estaríem parlant de neu amb vents molt forts durant hores i hores que arriba a acumular decenes de centímetres, fins i tot metres de neu, en un temps relativament curt.

Una de les regions més afectada per aquest fenomen és Muntènia, situada entre els Càrpats i el Danubi. Oberta al mar Negre per l'est, quan una depressió hivernal queda instal·lada al sud aporta, amb el seu gir ciclònic, fred de les planes russes i humitat del mar Negre. Aquesta barreja crea un coctel que als Estats Units es coneix com Lake-effect i acumula neu a dojo en zones concretes afectades pel vent.

Imatges de la tempesta de neu de Febrer de 2012 a prop de Buzău

Us puc assegurar que és molt angoixant. Neva sense parar reduint la visibilitat a la mínima expressió, que fa gairebé impossible caminar o circular per carretera, i acumulant grans quantitats de neu que poden arribar a formar congestes que sepulten cotxes i, fins i tot, cases.

Una de les més importants que recorden els romanesos va ser al principi de l'etapa comunista i es coneix com a Marele Viscol din februarie 1954 (La gran nevada del Febrer de 1954), que va afectar sobre tot a Buzău i a la capital, Bucarest.

La mare de la meva dona va viure amb 19 anys aquest hivern glacial a la localitat de Săpoca, un poble prop de Buzău, i segons em va explicar, els que van poder sortir amb menys dificultats, anaven a ajudar a la gent que havia quedat literalment enterrada dins de casa seva portant menjar i traient-los si calia. Calia obrir camins que, en molts casos, semblaven tunels per l'alçada de les parets de neu. Tot això sense màquines, que havien quedat enterrades, i base de pales i la unió dels veins.

En un país amb hiverns tan freds, la neu pot aguantar sense desfer-se durant setmanes, per tant, hom pot imaginar que una nevada d'aquest nivell paralitza l'activitat a qualsevol lloc, ja sigui un poble o una gran ciutat, com Bucarest. Aquí, el govern de la República Socialista, liderat per Gheorghiu-Dej, va mobilitzar l'exercit romanés, que encara mantenia una presència significativa de soldats soviètics que havien ocupat Romania des de l'any 1944 i presoners polítics i comuns que van intentar obrir vies de comunicació.

Tot seguit, tres enllaços a diferents temes que tracten aquest episodi meteorològic, en llengua romanesa:

• DOCUMENTAR ÎN IMAGINI: Iarna anului 1954

• ROMÂNIA - IARNA 1953-1954

• Presoners de la Gran Nevada amb torb de l'hivern de 1954

Des del punt de vista purament meteorològic, aquest hivern de 1953-54 va ser un dels més freds viscuts a Romania durant el segle XX. Les dades de Buzău parlen per si soles: entre el 1 de Desembre de 1953 i el 28 de Febrer de 1954, van haver 55 dies amb temperatures màximes inferiors a 0 graus, és a dir, glaçant tot el dia, i 41 dies amb mínimes per sota dels -10ºC, apart de diversos dies que queden per sota dels -20ºC. La mitjana de -8,7ºC del mes de Febrer de 1954 queda uns 9 graus per sota de la mitjana climàtica actual.

Però com he dit abans, hi va haver fred per tothom. Si hi ha una cosa òbvia, és que les masses d'aire no entenen de fronteres ni de murs ideològics i aquesta massa gèlida va recórrer tota Europa fins arribar a les terres més occidentals del continent.

 Febrer de 1954. Carrer Pelai de Barcelona

Només començar Febrer, el fred arriba amb puntualitat a Catalunya. El 31 de Gener el fred ja era ben viu, durant la tarda el cel s'anava tapant i amenaçava pluja. Al vespre ja queia un plugim que poc abans de mitjanit es transforma en neu: "La grisácea luz y el aire cortante de la tarde del domingo advirtieron a los barceloneses de la inminencia de una nevada, que, en efecto, comenzó alrededor de las once de la noche, si bien a partir del crepúsculo cayó en distintas zonas de la ciudad una finísima lluvia de gotitas heladas, que contribuyó a poner en su punto un panorama meteorológico muy poco frecuente en Barcelona. Al principio los copos tuvieron la graciosa y alígera apariencia de pavesas agitadas por el viento, visibles al cruzar los haces de luz de las farolas y de los reflectores de los automóviles. Poco a poco aumentó su tamaño y su consistencia y fue posible contemplar el espectáculo de la nieve desprendiéndose como ingrávidas masas de plumón sobre las desiertas y ateridas calles, en las que el frío se intensificó progresivamente hasta permitir que se depositara una leve capa blanca que a primeras horas de la madrugada era unánime, con esa mágica monotonía de la nieve en la que triunfan los mil matices del blanco.

Avinguda Josep Tarradellas, abans Infanta Carlota, en plena nevada. Al fons, la que llavors era la plaça Calvo Sotelo

La gran sorpresa se la llevaron los ciudadanos madrugadores, a quienes les fue negado, cierto, el encanto de la iniciación, pero que, en cambio, gozaron de la plenitud del paisaje urbano nevado, acontecimiento que — de no mediar el frío — sería una pura maravilla, particularmente para quienes vivimos en una ciudad que sólo cada dos o tres años, y normalmente en este mes de febrero, siente el prurito de jugar al Polo Norte. En las calzadas y en la mayor parte de las aceras los automóviles y los peatones ensuciaron y disolvieron la alba superficie, más no pudieron hacer lo mismo en las copas de los árboles, y en los balcones, y en los alféizares de las ventanas, y en las azoteas, y en los jardines, y en las montañas del Tibidabo y Montjuich, y en las estatuas y grupos escultóricos, donde, con. un excelente criterio decorativo, la nieve ciñó las figuras con su manto, renovando por unas horas su habitual apariencia.

Un tramvia i un autobus de dos pisos desafien la neu durant el matí del primer dia de Febrer

Con la aurora, cuyos dedos no fueron en esta ocasión rosados, sino pálidos, con estrías cárdenas, disminuyó la precipitación y simultáneamente aumentó el frío, de tal manera que a las seis de la madrugada el termómetro marcaba 1,4 grados bajo cero y a las diez 2,4 bajo cero también, temperatura «record» de este invierno. La nieve caída equivalió a un litro de agua por metro cuadrado, y sü espesor máximo fue de centímetro y medio, que se redujo milímetro a milímetro a medida que avanzaba el día y lucía el sol — un sol boreal y sosísimo — hasta no quedar más que rastros de la nieve que tan bellamente ornamentó Barcelona." La Vanguardia. 02.02.1954 Pàg. 13

La nevada al Tibidabo també va ser discreta però va fer les delícies dels que hi van pujar

Així va començar aquesta onada de fred siberiana que, si no va portar molta neu, com acostuma a passar, no va ser parca a l'hora de distribuir el fred. A l'observatori Fabra van baixar fins a -5,9ºC que era la temperatura més baixa de la sèrie de registres que llavors portava 40 anys d'activitat i que seria superada dos anys després pels -10,0ºC de Febrer de 1956. En tot cas, la mínima del 54 segueix sent una de les més baixes mesurades al centenari observatori.

La contundència en que el fred i la neu va afectar a molts punts d'Espanya, ens dona fe de la magnitud de l'episodi: "Los puertos, cerrados; las ciudades, ateridas. La nieve y la escarcha están creando en muchos caminos y poblaciones una situación alarmante. Como dicen los cronistas deportivos, se han "batido todos los records" en el termómetro. Hay víctimas que deplorar. Y en Málaga, en Sevilla y en otros cálidos lugares de Andalucía, donde —como testifican alguno de nuestros corresponsales— los copos de nieve no se habían visto en los últimos setenta años, la nevada es insólita. Es inusitada. Es casi un "fenómeno".

Se cuenta que, en Londres, en la última guerra, una señorita que, con varios centenares de señoritas aguerridas, había llegado a la metrópolis de la "Commonwealth" desde su Patria, que era Nueva Zelanda, viendo, por primera vez, una noche de diciembre de 1940, la nieve, que caía silenciosa e inexorable sobre el jardín de su Residencia de aprendices de soldados, exclamó, en éxtasis: "¡Qué bonita! Voy a coger un poco para mandársela a mamá por correo aéreo." Algo así han debido de pensar ayer las bellas niñas de Málaga, de Sevilla, de Ecija, de Alicante, de Orihuela; de Águilas, en Murcia; de Sueca, en Valencia; de Algeciras, de Tarifa...; las niñas que no han conocido hasta ahora el famoso sudario del invierno nórdico. En Madrid, en cambio, Madrid, capital del frío de la meseta, la nieve parece como si se helara en las alturas y perdiese vigor para descender a la vía pública." ABC Madrid. 04.02.1954 Pàg. 15

 

Una onada de fred d'aquest nivell no es limita a deixar quatre volves de neu i portar durant unes hores el termòmetre per sota del punt de congelació. La varietat de sensacions meteorològiques és notable i digne de recordar: "La jornada atmosférica de ayer puede muy bien compararse a una de estas funciones taurinas donde, según el dicho vulgar, «hay de todo», puesto que las estaciones parecieron irse turnando en el dominio del cielo, y hubo incluso sus esbozos de sol verdadero, al lado de las nieves invernales, de las brumas del otoño y de los chaparrones de la primavera. Con todo y señalar tan peculiarmente al día esta rara coincidencia de facetas climáticas, lo que le hará más memorable para los anales de Barcelona fue la caída de una nevada espesísima, que trasladó a nuestro panorama durante tres cuartos de hora la calma blanca que situaba Dostoievski en las noches del invierno petersburgués. En los comentarios de días pasados describíamos más bien una nieve traviesa, ligera, suave, que se complacía en vestir estatuas, en moldear relieves y en poner guirnaldas a las ramas y a los cables. Huyendo de tales frivolidades, la nieve de la mañana de ayer fue solemne, maciza y majestuosa, y nos hubiera legado una ciudad pavimentada de blanco durante largas horas de no haber sobrevenido providencialmente a continuación un aguacero que despejó el paisaje, en eficaz connivencia con las brigadas municipales de limpieza." La Vanguardia. 06.02.1954 Pàg. 12

Aquesta darrera nevada arriba quan els vents, originats per una depressió mediterrània, tenen un recorregut marítim que aporta humitat i que esdevé en una nevada consistent. La fredorada siberiana queda tallada, malgrat el fred es manté, i les temperatures no baixen més. No obstant, els dies tapats i amb precipitació mantenen el mercuri en valors del més cru hivern.

El fred, la neu i el gel acabaran marxant quan el dia 8 de Febrer una profunda depressió sobre el mar del Nord envia un front que escombra literalment la massa d'aire fred de gran part del continent europeu: "Una masa templada de aire marítimo substituyó a la masa ártica de los pasados días y originó lluvias en casi todo el país. Esta situación favorece la licuación de las nieves, todavía muy densas y abundantes en las montañas, y no impide el restablecimiento de las comunicaciones." La Vanguardia. 09.02.1954 Pàg. 4

Un contrallum preciós de F. Català Roca a la Via Laietana ens mostra el moviment d'una Barcelona que comença a despertar de la llarga posguerra.

El fred més intens ja marxava i, malgrat mantenir-se en uns nivells típics de qualsevol hivern, no va tornar a les excepcionalitats viscudes entre Gener i la primera quinzena de Febrer de 1954. És hora de fer balanç que, com acostuma a passar, té una incidència desigual: "Terminó el temporal de nieves y heladas que debía de haber venido ya en la segunda quincena de enero y vamos a pasar ahora el de aguas que correspondía para la primera de febrero, o un poco antes.
El temporal de nevadas lo producía una borrasca del Mediterráneo que aspiraba aire siberiano. Esa perturbación atmosférica dominaba Italia. Ahora ha cesado esa alteración subiendo el barómetro por la península hermana. Y en cambio comienzan a venir del Atlántico una serie de borrascas encadenadas que nos producen este tiempo loco y alborotado, tan propio de febrero. Ya no nos acuchilla el viento helado, ahora nos abanica juguetonamente el del océano turbulento y variable. Por algo le llaman los campesinos «regañón»; sin duda quieren expresar con ese nombre que sopla a bufidos.
La presión atmosférica sube y baja con alborozo. Se alegra con la primavera en perspectiva. Cada vez que baja nos lanza un pasajero chubasco. Chubasco de lluvia en casi toda la Península y todavía de nieve en las montañas más encumbradas.

El Paral·lel de Barcelona bullia aquell hivern, malgrat les gabardines i les bufandes.

Las bajas temperaturas de los anteriores temporales han dejado una triste huella en los huertos levantinos. No sólo las naranjas sino los árboles que las producen han padecido. Hay quien se acuerda del desastre del año 1946, y aún dicen que este año ha sido quizá más extenso. Del día 1 al 7 del actual mes de febrero ha estado helando en todo Levante. Y el termómetro ha descendido allí a los cuatro grados centígrados bajo cero, que es la temperatura peligrosa para las naranjas.
En cambio de ello se muestran contentos los cerealistas castellanos. Las duras heladas de las Castillas que han sido hasta de 12, de 14 y de 16 grados centigrados bajo cero han tenido la prematura elevación de las espigas. También dan muestra, de alegría — si bien condicionada — los ganaderos: las crías estaban ya lo suficientemente fortalecidas para resistir los fríos. Y al fundirse la nieve van a reverdecer los pastos.
Las precipitaeiones caídas durante el temporal de nieves han sido desiguales. Escasas contra lo que pueda creerse, en los valles, en las mesetas, y abundantes en las montañas. Consecuencia de ello es que las tierras llanas esperan todavía que caiga más lluvia en febrero para poder cantar victoria de buen grado de humedad — de buen «tempero» que dicen los agricultores hasta la siega —." La Vanguardia 14.02.1954 Pàg. 4