Aquells episodis en que tothom parlava del temps que feia.





dimarts, 18 de juliol del 2017

1817: Lo any de la fam

El primer quart del segle XIX va suposar per a Espanya una de les crisis més importants de seva història, tant és així que suposarà un abans i un després en l'evolució econòmica i política del país ibèric, i una enorme pèrdua de pes especific respecte a altres països d'Europa que van saber resoldre millor els moments més convulsos.

Les revolucions i les guerres napoleòniques deixen la economia d'Espanya en una situació molt greu. Tot això unit a uns reis i dirigents polítics ineptes que només perseguien el lucre personal, en consonància amb la corrupció estructural que viu aquest país, i un malestar creixent a les colònies americanes que acabaria en un seguit de declaracions d'independències que deixarien l'imperi espanyol reduït a la mínima expressió i a molts ports i empresses espanyoles al límit de la fallida. En definitiva, només faltava que la mare natura se'ls tornés en contra.... i així va ser.

Simón Bolivar és el primer gran cabdill dels pobles americans que lluiten per la seva independència.

Les activitats econòmiques dels primers anys del segle XIX eren eminentment agrícoles, només Barcelona i les poblacions properes començaven a tenir una incipient activitat industrial, per tant, la societat encara era molt depenent del ritme de les collites, és a dir, una mala collita era la causant d'una carestia, en el millor dels casos, i, fins i tot, de fam en casos extrems. Queda clar, doncs, que la meteorologia jugava un paper pervers en la societat preindustrial perquè, tant pagesos com ciutadans, eren molt vulnerables a una sequera o una inundació durant el temps de creixement dels conreus. Actualment, per sort, les coses han canviat moltíssim i una mala collita només provoca algunes pèrdues als pagesos però no falta menjar a taula.

Malgrat això, en el fil del canvi climàtic, hi ha qui parla sovint de que un augment de temperatura portaria un descens de la quantitat de precipitació, fent un símil amb el clima nord-africà, i quan hi ha un període de sequera sempre surten veus alarmistes advertint de la catàstrofe. No deuen estar gaire informats els que diuen això; en primer lloc, perquè les dades observades no mostren cap indici en la tendència de la precipitació, i en segon lloc, perquè la sequera és inherent al clima mediterrani.

En qualsevol època trobem noticies de sequeres devastadores a casa nostra.

La identificació de una sequera no és una qüestió fàcil. La complexitat dels climes i microclimes arreu del país impedeix que es pugui fer una valoració general i, per tant, establir llindars equivalents d'afectació que permetin posar remeis de forma generalitzada per pal·liar els seus efectes. I només amb un estudi climatològic a posteriori podem establir el nivell de sequera respecte a d'altres al llarg de la història. En aquest cas podríem establir 3 tipus de sequeres:
  1. Sequera hidrològica. Amb afectació al cabdal dels rius, llacs, embassaments i aigües subterrànies.
  2. Sequera agrícola. Quan el sòl és prou eixut per impedir el creixement normal dels conreus.
  3. Sequera socioeconòmica. La més greu, en la majoria de casos engloba les anteriors, i que porta danys sobre la població que poden anar des d'una carestia dels preus fins a patir els efectes de la fam.
El Bornet, mercat barceloní anterior al conegut Born, en una pintura del segle XVIII on es pot veure al fons la Ciutadella amb la Torre de Sant Joan, tant odiada durant l'ocupació napoleònica.

Pel que fa a la sequera de principi del segle XIX, més concretament entre 1812 i 1824, la perspectiva del temps ens permet afirmar que va ser la més important de la història meteorològica (des de que hi han dades, és clar) a la costa central catalana: "queda perfectamente definida en los registros de precipitación total anual por su extraordinaria duración: mientras que la precipitación anual media (1901-1990) es de 584,4mm en Barcelona, 12 de los 13 años analizados registran valores inferiores a esta media. Pero también es interesante percibir la intensidad de la sequía, con valores totales anuales inferiores al 50% de la media en un buen número de años: 1813, 1817, 1822, 1823, 1824." (1)

Aquesta sequera va tenir caràcter socioeconòmic greu amb pèrdues de collites, pèrdues de llocs de treball, pujada de preus als mercats i escassetat d'alguns aliments. Tot això emmarcat en una Catalunya de postguerra, per tant, ja empobrida.

Hom pot veure la clara anomalia seca de principi de segle XIX a la sèrie climàtica de Barcelona.

Durant el l'interval abans citat, entre 1812 i 1824, no tots els anys són dolents, tal com ens escriu el Baró de Maldà el Juliol de 1816: "... molt contents los pagesos de la bona, y abundant cullita de grans, y ara en las batudas, com així en aquella hera." El motiu no és altre que, malgrat el dèficit, la pluja va caure quan era més necessària respecte al període vegetatiu dels conreus.

No és el cas de l'any següent, 1817, que amb 193,3 mm va ser, no només el més sec d'aquest episodi sinó de tota la sèrie pluviomètrica de la ciutat de Barcelona iniciada el 1786 pel Dr. Salvà a l'observatori que tenia a casa seva, al carrer de Petritxol. Però si amb això no n'hi ha prou, el dèficit més gran es va donar entre els mesos de Febrer i Maig, vitals per el correcte desenvolupament dels conreus, sobre tot del cereal. Les xifres parlen per si mateixes: entre el 1 de Desembre de 1816 i el 30 d'Abril de 1817, Barcelona va recollir la esquifida quantitat de 17,3 mm, xifra que no arriba ni al 10% de la que hauria d'haver caigut i en l'any agrícola de Setembre de 1816 a Agost de 1817 es van mesurar 158,8 mm. Aquestes dades són pròpies d'un clima desèrtic.

La precipitació de l'any agrícola 1816-17 a Barcelona posa en evidència la sequera extraordinària que van patir.

Lluny de la fredor de les dades, sabem que aquell any va ser molt dur per la gent. Els aliments depenien d'una pluja que no arribava: els cereals (blat, civada, blat de moro...) no germinaven, fet que suposava no disposar de farina per fer pa i escassetat de menjar per al bestiar, els rius no portaven prou aigua per fer moure els molins (fariners o paperers) ni tampoc tenien prou cabal per omplir les séquies que permetien regar els horts, circumstància que va fer patir o morir hortalisses i fruiters. Com hom suposa, el preu dels aliments augmenta per la falta d'oferta i, de retruc, calia importar molts d'aquests aliments amb el consegüent pagament d'aranzels.

Malgrat això, la vida seguia però no de la mateixa manera. Un exemple que no tot era igual és que el Carnaval es va suspendre pel fet que s'estaven fent rogatives per demanar la pluja. El dia 16 de Febrer de 1817, una informació publicada al Diari de Barcelona advertia que s'havien vist persones disfressades per la ciutat i recordava que no està permès disfressar-se durant el Carnaval per estar fent-se rogatives per falta d'aigua i que els infractors poden ser condemnats a penes de 100 assots si són gent sense títol i 6 mesos de desterro si són nobles. Queda clar, quan hi ha patiment no hi espai per la diversió.

Carnaval a Barcelona a la primera meitat del segle XIX.

En una societat on encara existia la Inquisició (quedaria suprimida el 1820 durant el Trienni Liberal i, tot i que Ferran VII la va restablir, les pràctiques de tortura acaben en 1834), la coacció al compliment dels deures que ordenava l'església era ben clara i, malgrat la pressió acadèmica exercida per il·lustrats amb coneixements científics, no oferia alternativa al ciutadà del carrer que no tenia accés a estudis especialitzats.

L'avís de rogativa publicada el 22 de Febrer de 1817 deixa clar qui mana en els temes meteorològics: "Rogativa. No hay cosa más justa en un pueblo cristiano que acudir á Dios en sus necesidades. La mano poderosa del Señor suspende á veces los efectos de su clemencia, y hace que experimentemos los de su rigor para apartarnos de nuestros vicios y para obligarnos á implorar su misericordia. En el dia nos aflige con la falta de agua que experimentan nuestros campos y que puede perjudicar en gran manera á la salud de nuestros cuerpos; y en esta pública calamidad, Barcelona que tantas pruebas ha dado en todos tiempos de un espíritu verdaderamente católico, no puede dejar de multiplicar sus votos y oraciones, y de acudir á la mediación de sus santos tutelares para que el Todopoderoso se digne consolarla en su aflicción y remediar la necesidad de agua que tantos males podría ocasionarla si continuase por más tiempo. Para conseguir este beneficio los Muy Ilustres Cabildos Eclesiastico y Secular con anuencia y conocimiento del Ilustrísimo Sr. Obispo han acordado ir hoy en procesión á la Iglesia de Nuestra Señora de la Merced en la que se cantará una misa solemne y se harán las deprecaciones convenientes á fin de implorar la protección de aquella poderosa Intercesora de la que Barcelona tiene recibidos innumerables beneficios: y a mas han resuelto hacer una fervorosa rogativa por espacio de nueve días en la Santa Iglesia, teniendo á la veneración pública el cuerpo del glorioso Martir y Obispo de esta ciudad San Severo y el de Santa Madrona. Se empezará esta tarde á las cuatro y media y á mas de los dos M. I. Cabildos asistirán algunos individuos del clero secular y regular. El pueblo de Barcelona con su devoción y con su concurrencia á esta piadosa rogativa contribuirá sin duda á que la misericordia de Dios nos favorezca con la lluvia saludable de que tanto se necesita; y bien persuadido de que el Supremo Hacedor de cielo y tierra dispone todas las cosas según su voluntad, despreciará las voces de los que, atribuyéndolo todo á efectos naturales, creen que si llueve es porque había de llover, y no porque el Señor se digne socorrer con lluvia cuando un pueblo que le adora verdaderamente contrito y humillado le pide esta gracia." DB. 22.02.1817 Pàg. 274

Hom pot creure que les rogatives són cosa del passat, i majoritàriament és així, però aquí veiem una que es va fer a Cabra del Camp l'any 2005 per necessitat i en commemoració de una que es va fer en 1905 i va ser efectiva.

En una època en que la ciència meteorològica era gairebé un llibre en blanc i la majoria d'esdeveniments quedaven vinculats a la voluntat de Deu, les pregaries eren el pa de cada dia, ja fos per demanar o agrair qualsevol fet. Pel que fa a la dinàmica d'establir una rogativa per pluja començava en la gent del camp que veuen que la pluja no es prou generosa per l'evolució de la collita; els pagesos feien arribar les seves preocupacions a les autoritats gremials; una vegada constaten que el perill és real, es dirigeixen a les autoritats municipals i aquestes a les eclesiàstiques. Aquesta gràfica d'en Mariano Barriendos indica la piràmide que calia seguir:


Aquestes rogatives no quedaven en un seguit de pregaries i prou, si les oracions no eren suficients calia augmentar, no només les accions religioses, sinó també la conducta de cadascú per no interferir la súplica divina: "Si mientras por desgracia vemos aumentar cada día la necesidad de que el cielo nos socorra con una lluvia abundante y saludable, fuésemos capaces de suspender los votos y oraciones que hasta ahora hemos dirigido al Todopoderoso nos haríamos indignos de alcanzar este beneficio, y acreedores á que la mano del Señor se mostrase en nosostros más áspera y pesada. El pueblo de Barcelona guiado por los sentimientos de piedad y de religión que heredó ya de sus mayores se hará siempre un honor en seguir sus huellas, y en buscar en las necesidades públicas aquel refugio y aquella protección que no fue implorada en vano en los tiempos pasados. Los estragos de la langosta roedora, los horrorres de la peste y el furor de poderosos enemigos desaparecieron, cuando Barcelona imploró humilde la intercesión de la Virgen Santísima bajo el título de las Mercedes. Esta consoladora memoria mueve al muy ilustre Ayuntamiento y al muy ilustre Cabildo eclesiástico á recurrir á su poderosa mediación para alcanzar remedio á los males que nos amenazan si por más tiempo nos aflige el Señor con la terrible sequía que experimentamos, y por lo mismo han acordado con anuencia del Excmo. Sr. Capitán General y del Ilmo. Sr. Obispo ir esta tarde en procesión de Rogativa á buscar su milagrosa Imagen y trasladarla á la Catedral, donde se continuará todos los días una humilde Plegaria por la mañana y tarde. Si alguno creyera que basta solo levantar nuestras manos al Cielo y hacer votos y oraciones sin abandonar el vicio y sin reformar las malas costumbres se engaña miserablemente, pues el Señor desprecia al que le honra solo con los labios y no con el corazón." DB. 05.03.1817 Pàg. 333

Si totes les oracions, processons i bones accions no donaven el fruit desitjat, calia que la intermediació dels sants i la implicació de la gent augmentés tal i com llegim el dia 6 d'Abril, dia de Pasqua de Resurrecció, quan la comunitat de Sta. Maria del Mar fa una rogativa per aconseguir "el beneficio de la lluvia que tanto se necesita (…) y sucesivamente irán dos comunidades cada día, pues aumentando la necesidad, justo es que aumente la rogativa…" DB. 06.04.1817 Pàg. 510

Aquests serien els nivells de gravetat en una rogativa a Barcelona. La sequera de 1817 és la darrera a la història de la ciutat que s'arribà al nivell màxim.

És ben clar que no només els precs portarien la solució a la sequera, tothom coneix el refrany castellà de A Dios rogando y con el mazo dando, sinó que calia posar l'enginy a treballar. Durant la primera meitat de l'any 1817 podem llegir diverses cartes, gairebé una discussió en dies successius, on hi ha la demanda de la construcció d’un canal del riu Llobregat, que diuen es demandat des del segle XVII, per a beneficiar especialment a la agricultura de la comarca del Baix Llobregat. Es crea una comissió al mes de Maig i el 11 de Setembre comencen les obres del que serà el futur Canal de la Infanta.

Malgrat això, hi ha necessitats més peremptòries com és el pa nostre de cada dia, motiu pel que l'Ajuntament ofereix la possibilitat, de franc, de construir molins de sang, tahonas en castellà, degut a que els molins reals no podien subministrar la farina necessària per l'abastiment de la ciutat: "Deseando el muy ilustre Ayuntamiento de esta ciudad proporcionar al Público, en cuanto alcanzan sus facultades, los alivios posibles, y á fin de evitar que por la gran carestía de aguas no falten las harinas necesarias para la fabricación del pan que se consume en esta ciudad, aun acudiendo á los molinos más lejanos, ha acordado ofrecer, como ofrece, á cualesquiera personas que quieran construir tahonas para moler trigos, que facilitará los locales proporcionados al intento, de los edificios llamados Silár y Pastim, sin pago alguno, á cuyo efecto presentarán sus demendas en la Secretaría del muy ilustre Ayuntamiento para verse, en el concepto que en igualdad de circunstancias será preferido el sugeto que ofrezca tener corrientes en más breve tiempo las tahonas ó tahona que quiera construir." DB. 29.04.1817 Pàg. 630

Molí de sang per moldre el blat.

Però no tot serien mesures urgents per evitar la fam, cada vegada més present en les famílies barcelonines. Aprofitant el baix cabal d'aigua de les séquies, l'Ajuntament disposa que es netegi la principal via d'entrada d'aigua a la ciutat de Barcelona, el Rec Comtal. Cal pensar que, en un temps en que l'aigua era portadora de nombroses malalties (diarrea, còlera, malària, febre groga, etc) i les epidèmies eren recurrents en aquella Barcelona, la neteja de les aigües estancades o contaminades era un benefici que millorava, en certa mesura, la qualitat de vida dels barcelonins: "La poca agua que tiene en la actualidad la acequia condal es motivo de que no alcanza al nivel del conducto por el cual ha de venir á esta ciudad, y para remediarlo, en lo que cabe, á fin de que teniéndola la acequia, pueda llegar á las fuentes del Arrabal y Rambla, ha sido indispensable providenciar la limpia de parte del referido conducto. Por esta causa dejarán de estar corrientes desde hoy por los tres ó cuatro días de la limpia: pero á beneficio de los vecinos de aquellos barrios, se procurará que en estos días, sin que falte el abasto á los demás, estén más abundantes las fuentes de San Francisco, San Miguel, San Jaime y plaza Santa Ana." DB. 01.05.1817 Pàg. 649

I, és clar, calia buscar culpables de la sequera tan tossuda i, tal com passa actualment amb el canvi climàtic que és el sospitós mediàtic en qualsevol contrarietat meteorològica, la recerca de culpabilitat en aquelles dates no podia ser altre que l'imperi francès, comandat per Napoleó, que havia marxat 3 anys abans, després de annexionar-se Catalunya, i haver deixat un país empobrit i amb moltes ferides: "Problema. Se suplica á los amantes de la física, se dignen resolver este problema: ¿Si la falta de árboles es causa de la sequedad que padecemos? Pues la tierra es más árida y menos dispuesta á evaporarse, por ser más penetrada por el sol, que la enciende en algun modo, haciéndola más seca. La sequedad de la atmósfera es indefectible en un territorio donde no haya cuerpos húmedos y frescos, que comuniquen sus calidades.
Si esto es así, podremos dar las gracias al tirano de la Europa, por la corta de tantos árboles, que tal felicidad nos trajo. D.D.J.P.B."
DB. 01.05.1817 Pàg. 648

Durant els anys d'ocupació francesa el Diari de Barcelona s'escrivia en francès, castellà i també, al principi, en català.

Però malgrat tots els esforços, pregaries i culpables aliens, la collita a la majoria de comarques catalanes va acabar perdent-se: "... por estar enteramente perdida la cosecha á causa de la grande sequedad, sin esperanzas de remediarse, aunque nos favorezca el Cielo con el beneficio de la lluvia, que en todo el Urgel llegará ya tarde." DB. 03.05.1817 Pàg. 656. Els que van viure fa 200 anys ho van recordar com "Lo any de la fam".

Arribat aquest punt, cal preguntar-se quina va ser la causa d'una sequera tant forta. Malgrat que hi ha que relaciona les erupcions volcàniques, com la del Tambora el 1815, o el mínim solar de Dalton amb aquest període, és difícil establir una connexió directa amb la precipitació, al contrari que amb la temperatura afectada per la disminució de radiació solar que provoquen els milers de tones de cendra acumulades a l'estratosfera. Si realment hi hagués una causa-efecte, veuríem que després d'una gran erupció volcànica sempre disminuiria la quantitat de pluja i no és el cas, p. ex. quan el Pinatubo o el Krakatoa.

Potser seria més correcte indagar al voltant de causes sinòptiques, és a dir, possiblement la persistència d'una gran àrea anticiclònica i/o circulació zonal al sud d'Europa o a la Mediterrània bloquejaria el pas de fronts atlàntics actius, desviaria les depressions més al nord i evitaria la formació de depressions a la Mediterrània occidental, principal causant de les pluges més abundoses a la costa i prelitoral català. Hi ha constància de que aquell 1817 va ser especialment plujós al nord d'Europa o al nord de Portugal, per tant, quelcom impedia un règim pluviomètric normal a Catalunya, i també a les Illes Balears i València.

Mitjançant mesures de pressió atmosfèrica s'han pogut fer reconstruccions sinòptiques com les que presenta el Dr. Mariano Barriendos en la següent gràfica i que reflexa les sospites abans esmentades.


Els anys que van seguir es va mantenir el dèficit hídric, conformant la sequera més important que han patit els barcelonins i cal preparar-se perquè la incògnita no és si tornarà, sinó quan tornarà a passar... i no culpem al canvi climàtic, si us plau.




DB: Diari de Barcelona.