Aquells episodis en que tothom parlava del temps que feia.





dimecres, 18 d’abril de 2012

Estiu de 1816. Any sense estiu?

Tots els aficionats a la meteorologia han sentit parlar de l'any sense estiu, frase feta que es refereix a l'estiu de 1816 que va ser extraordinàriament fred a Europa Occidental i al nord-est de Amèrica del Nord, casualment els territoris més desenvolupats científicament i on hi havien els primers observatoris meteorològics en funcionament.

Però, realment va ser tan fred com es diu?

Sincerament, he llegit moltes bajanades sobre el que va passar i moltes històries s'han mitificat fins al punt de que quan llegeixes un nou article sobre el tema acaba explicant el mateix i poques vegades aporta novetats que poden ser contrastades amb diaris de la època, dietaris personals i, fins i tot, per dades meteorològiques. La història més coneguda relacionada amb aquest estiu és la que ens explica que uns escriptors es van reunir a la casa que Lord Byron tenia a la vora del llac Leman a Suïssa. Entre ells estava Mary Shelley que va escriure Frankenstein, i que segons els seus biògrafs el va escriure influenciada en les tertúlies mantingudes amb els seus companys que, retinguts per les inclemències meteorològiques a Vila Diodati, la casa de Byron, després d'una aposta, van imaginar possibles relats protagonitzats per personatges terrorífics.

Una vegada dit això, la resposta a la pregunta anterior és que sí que va ser molt fred però en comparació amb altres estius. En cap cas, com he arribat a llegir, es va glaçar el Llobregat durant l'estiu ni la neu va caure a cotes molt baixes.


A sobre d'aquestes línies tenim el mapa que representa les anomalies de les temperatures mitjanes de l'estiu de 1816 respecte al trentenni de 1971-2000. Mentre Europa Occidental va ser un estiu molt fred a la Europa Oriental va ser més càlid del normal. Això ens fa pensar en la presència de depressions sobre Europa Central que permetien la entrada continua d'aire més fred provinent de latituds més altes i, tanmateix, la persistència de dies coberts, foscos i plujosos que impedia que el Sol escalfés com s'espera a ple estiu. De la mateixa manera, a Europa Oriental gaudien de vents de latituds meridionals i dies més assolellats. Uns exemples, salvant les distàncies, els podríem trobar en el estiu de 1977 o en el Juliol de 2011.

Que va passar a Barcelona?

Tenim la sort de que el Dr. Salvà prenia dades des de 1780 de forma ininterrompuda, la qual cosa ens permet establir comparacions, i podem afirmar que l'estiu de 1816 va ser el més fred de la sèrie meteorològica pionera a Barcelona però a molt poques dècimes de diferència de dos estius que no s'han fet famosos com són els de 1809 i el de 1860.

Mirant dia per dia les dades veiem que cap dia en tot l'estiu passa dels 24ºR (30ºC) en el moment de la observació, el Dr. Salvà no mesurava la màxima i la mínima, així el dia més càlid d'aquell estiu va ser el 21 de juliol amb 23,4ºR (29,3ºC) a les 2 de la tarda. La mínima observada no la valoraré doncs la observació del matí la feia a les 6, hora que durant l'estiu fa unes dues hores que el Sol escalfa, no obstant la més baixa és de 13,9ºR (17,4ºC) el 29 de Setembre.

El que més destaca de les seves dades és la quantitat de dies ennuvolats que hi ha i les pluges que tot i no ser continues, difícilment passa una setmana sense que anoti "lluvia" o "rociada".

Anomalia de les temperatures mitjanes del lustre 1816-1820 respecte a les mitjanes de 1780-1815.

Un cronista del episodi va ser el Baró de Maldà, que explica les seves impressions al seu dietari Calaix de sastre i del que ja hem parlat en aquest bloc. El Baró ja te 70 anys i fa poc ha tornat de l'exili, es sent vell i ja no surt a passejar com quan era més jove però ens segueix fent cinc cèntims del temps que feia. Compara de forma constant l'estiu amb la primavera, l'ambient és fred per estar a l'estiu i això l'incomoda força. En tot cas, són sensacions, amb tota la subjectivitat que suposa, i no dades tot i que ell diu que te un termòmetre, però pel que he pogut anar llegint les dades que aporta són molt dubtosa fiabilitat. Prefereixo les seves impressions i les dades, les del Dr. Salvà.

Els efectes produïts per les temperatures persistentment baixes són importants en la agricultura, especialment en els conreus que ocupen a més treballadors. El cereal no madura prou i la collita es retarda i dona poca quantitat de gra doncs en molts casos encara és verd a ple estiu. En el raïm passa quelcom similar, les hores de sol i de calor són escasses, apart d'un règim de pluges més abundant del que és normal, la qual cosa evitarà que el fruit maduri i que la qualitat del vi sigui dolenta.

Tota aquesta situació al camp venia agreujada per la situació de postguerra a Europa. Les guerres napoleòniques, que havien acabat el 1815 amb la batalla de Waterloo i l'exili de Napoleó, havien deixat camps erms i quan els camperols pensaven recuperar les reserves consumides en els deu anys de guerra, van haver d'afrontar un any misèrrim. Va ser necessari que soldats armats s'ocupessin del transport del blat fins a Paris per evitar el saqueig del poble famolenc. França potser va ser un dels països que més va patir aquest mal estiu.

Perquè l'estiu va ser tan fred?

L'arxipèlag indonesi on trobem la illa de Sumbawa. L'explosió volcànica va matar unes 82000 persones i va cobrir tota l'atmosfera de la Terra amb un tel de cendres i fum.

Mai en meteorologia, on tot està interconnectat, hi ha una sola causa però en aquest episodi podem destacar dues causes directes:
  1. El mínim de Dalton, període de baixa activitat solar que va tenir lloc durant les primeres dècades del segle XIX i que es va notar a nivell climàtic en uns anys més frescos del normal.
  2. La erupció volcànica del mont Tambora en 1815, considerada una de les més fortes de la història i que, degut al fet d'estar a l'Equador, va estendre les seves cendres per tot el globus.

Els nivells de sulfurs mesurats a Groenlàndia. El pic de 1816 correspon a l'erupció del Tambora, i l'anterior de 1810 correspon a la pertorbació consecutiva a l'erupció desconeguda, l'any 1809.

En ambdós casos és el calor del Sol el que es veu afectat. En el cas del mínim de Dalton la causa és inherent al mateix Sol i els seus cicles però en el cas de les erupcions volcàniques és el tel de fum i cendra que no permet el pas de la radiació solar. Al cap i a la fi és l'alteració en la influència de la nostra estrella que és el motor del clima i, en definitiva, de la vida a la Terra.



Si voleu llegir més sobre el que va passar aquell any, us deixo uns enllaços:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada