La calorada de Juliol de 1.982

Acabem de passar un mes de Juliol atípic a moltes comarques catalanes pel que fa a precipitacions i ambient fresquet pel que els darrers estius ens tenien acostumats. Aquesta anomalia ni és general ni obeeix a circumstàncies que no tinguin un caire meteorològic: l'anticicló ben situat a les Açores permetia un flux constant de vents d'origen nord-atlàntic i l'arribada de línies d'inestabilitat ha donat lloc a un mes de Juliol atapeït de tempestes, especialment a la meitat est i nord de Catalunya.

L'altre cara estiuenca la trobem l'any 1.982, l'any dels Mundials del Naranjito, Espanya 82, quan la calor tòrrida, amb rècords inclosos, va ser la nota destacable.

Després d'un mes de Juny amb poques calorades a Barcelona, només un dia per sobre dels 30ºC a l'observatori Fabra, però que va preparar els ingredients pel Juliol. L'anticicló a les Açores, una depressió a l'Atlàntic nord que formava un solc en alçada i un matalàs de calor important sobre el Magrib són els actors principals en aquesta onada de calor.

Anàlisi de la situació atmosfèrica el dia 2 de Juliol de 1982

La dinàmica dels centres d'acció va evolucionar de manera que el solc va transformar-se en un depressió aïllada en nivell alts (DANA) sobre Madeira amb un flux de vents del sud sobre Marroc que impulsarà la bombolla càlida cap al nord i cap a l'est, és a dir cap a la Mediterrània occidental, com podem veure en el següent anàlisi.

Anàlisi de la situació atmosfèrica el dia 6 de Juliol de 1982

Una primavera extremadament seca, entre Abril, Maig i Juny van caure només 39 mm, va deixar els boscos completament eixuts, factor decisiu en el desenvolupament dels incendis, la majoria provocats, de primers de Juliol. La Vanguardia encapçalava el seu article principal amb aquest paràgraf: "Gran parte de los bosques de la provincia de Barcelona estallaron ayer en llamas. Como si un negro cerebro dirigiera las operaciones, los incendios forestales se sucedieron uno tras otro con inusitada rapidez y en múltiples lugares: Garraf, Martorell, Sant Quírze de Safaja, Parets, Cardedeu, Castellterçol, Caldes de Montbui, El Figaró, Aiguafreda... los bosques parecían haber declarado la guerra. El más espectacular y peligroso de todos los incendios fue el originado en el macizo de Garraf en el término municipal de Beques, que llegó a quemar varias torres y óbligó a desalojar a dos mil personas en la zona de Castelldefels." LV. 07-07-1982.

Tot seguit, el mapa publicat en el mateix article amb els focs actius al voltant de Barcelona.

La meteorologia i el factor humà van ser crucials per a que les temperatures atenyessin valors rècord, molts d'ells encara vigents, i que és noticia de portada a La Vanguardia junt a les reaccions a un Brasil-Itàlia del Mundial, jugat a l'estadi de Sarrià sota una temperatura superior als 37ºC.

Les altíssimes temperatures van afectar de forma més clara a la part interior de Barcelona, Collserola i Prelitoral. Al Fabra la màxima va ser de 39,8ºC, rècord absolut de tota la sèrie de quasi 100 anys, i no només això sinó que la mínima de la nit següent no va baixar dels 30ºC en molts barris de Barcelona i l'ambient era molt tòrrid. Al Vallès les màximes van ultrapassar els 40ºC, en canvi, a l'aeroport la marinada d'una Mediterrània encara no gaire càlida va impedir unes màximes molt elevades. Tot seguit un quadre amb les màximes i mínimes a l'observatori Fabra, al Putxet i a l'aeroport, tots ells observatoris oficials:

En l'anàlisi de la situació que fa La Vanguardia, cal observar com el periodista deia el què passava i el que li havien explicat perquè passava, evitant sensacionalismes com avui en dia que relacionen amb l'escalfament global qualsevol onada de calor: "La actual ola de calor tiene su origen en los calientes vientos que llegan a Cataluña y gran parte de España procedentes del Africa y más concretamente del Sahara. Estas altas temperaturas «circulan» a media y alta altura. Simultáneamente a este factor, se registra lo que los técnicos en Meteorología denominan «inversión térmica»; en las capas más altas de la atmósfera existe la misma temperatura que a ras de suelo e, incluso, algunos grados por encima.
Un tercer elemento se une a los dos anteriores: pese a que los vientos están en calma, cuando soplan lo hacen en dirección Castelldefels - Barcelona" LV. 07-07-1982.

Queda molt clar, una invasió d'aire saharià unit a la presència propera de focs i a vents fluixos del SW que porten l'aire reescalfat, van ser les causes de la onada de calor més forta que Barcelona i les comarques properes han patit al segle XX. El Mundial de Futbol de Espanya 82 sempre serà recordat per la forta calor.

El fred i la neu de Gener de 1914 (i III)

Units amb aquest esdeveniment meteorològic trobem dos aspectes recurrents: la part lúdica i la crítica als governants.

Tots sabem, perquè tenim molt present encara les conseqüències de la nevada de Març de 2010, com les incomoditats posteriors a una nevada important són grans i en alguns casos per la negligència dels òrgans de govern i de les empreses a ells vinculades.

L'any 1914 Barcelona començava a ser una ciutat molt activa i gran, només faltava l'agregació de Sarrià l'any 1921 per a tenir les dimensions actuals, però ja tenia uns 600.000 habitants, població que s'havia doblat en poc més de 20 anys. El problema era que els serveis de l'ajuntament no van augmentar en eficàcia en la mateixa progressió.

El problema de la neteja dels carrers va quedar en evidència després d'aquesta gran nevada, poc habitual però no excepcional, a la nostra ciutat. El setmanari Cu-Cut fa una crítica irònica del desgavell d'aquells dies: "La neu i les glaçades consegüents d'aquesta setmana han demostrat que, en quant a elements i personal de llimpiesa, el magnífic ajuntament està la meteixa altura que Vila-verruga. ¿On són les célebres brigades municipals, que tant soroll fan per què no's desmunicipalitzin més serveis? ¿On, els elements del Foment d'obres dels germans Torres i d'en Miró i Trepat, que's vanten d'ésser imprescindibles per a tota solució del problema de la neteja? Sort dels bombers, que s'han portat com uns homes de veres fent un treball pesadíssim amb una temperatura que... ríguin-se, cavallers, de la fret negra de Girona, del frio industrial, i d'altres falornies! Decididament -amb perdó de l'Atracció de Forasters- Barcelona és ciutat d'hivern! I d'hivern de órdago!" Cu-Cut. 22-01-1914.

Les incomoditats de passejar per la Rambla nevada.

En la mateixa línia irònica però més punyent, recordant que les reivindicacions i les lluites laborals són cada vegada més presents, La Vanguardia publica un article molt crític: "Como son, raras aquí las nevadas -gracias á los desvelos de los que preconizan de Barcelona como ciudad de invierno- causó la de anteayer una especie de alborozo, casi la sensación de lo desconocido, ya que para muchos jóvenes -incluyendo á los talluditos- era un espectáculo completamente nuevo el contemplar totalmente vestida de blanco la ciudad. En realidad parecía otra, y envueltos en el sudario de nieve, hasta el rincón de calle, el paseo, el jardín, el monumento, que nos es más familiar y conocido, cobraban aspecto totalmente distinto. El campanario vecino, los árboles y faróles, los bancos del jardín público, el tejado de enfrente, todo, ofrecía el efecto de una ciudad rusa, de una decoración de «Boheme» ó de «Los dos pílletes» ó de un nacimiento.

Alegra la vista un monte nevado; está muy bien la nieve espolvoreando como de azúcar los jardines y tejados y colocando caprichosos casquetes á las fiquras de los monumentos, poniendo marciales hombreras á las esculturas de mujer y un niveo boá á las estatuas de Prim ó de Clavé.

Pero que la nieve perdure y se congele en las calles, hasta en vías tan concurridas é importantes como las del Ensanche, el paseo de Colón, etc., donde los vecinos tienen que abrir senderos para poder salir de casa; y que cuando hace falta que se vean lucir los servicios de las numerosas brigadas de limpieza que Barcelona sostiene, solamente se limpien con escaso personal y aun utilizando á los bomberos, las cuatro ó cinco vías principales, eso ya no es tan bonito, aunque sí igualmente caprichoso.

Viene á cuento recordar al flamante Consistorio, por si puede ó quiere poner remedio, un párrafo íntegro de la reseña que publicamos hace veinte días del mitin de los obreros municipales, de los obreros que trabajan, se entiende, en el que valientemente se expuso la corruptela que mina la administración municipal. Helo aquí:

«Algunos de los oradores se lamentaron de que en determinados servicios sólo trabajen unos cuantos infelices, menos en número que los jefes, por un sueldo que no basta á cubrir las necesidades de la familia más modesta, y que en cambio figuren en la nómina muchos señores que no trabajan y cobran, siendo una sangría para el erario municipal, el cual, á causa de los que toman el Ayuntamiento como un asilo, no está bien servido teniendo que hacer el trabajo de los que no van más que á cobrar, unos pocos empleados de poco sueldo y sin padrinos.»

Asi se explica que quede la nieve en las calles dos días después de la nevada y que muchos de los que debieran quitarla, digan para su capote, viendo caer tranquilamente los blancos copos: — ¡pa mí que nieva!" LV. 17-01-1914.

No tot van ser incomoditats i crítiques. Destacable va ser el fet que per primer cop, i potser únic, la neu caiguda el dijous 15 de Gener i el fred que la va mantenir fins el cap de setmana van permetre que tingués lloc una competició d'esports d'hivern a Vallvidrera organitzada pel Centre Excursionista de Catalunya. Els diaris s'en van fer ressò, en especial els esportius com El Mundo Deportivo, llavors setmanari i que ho publica el 22-01-1914.

Retall de El Mundo Deportivo.

Tots els detalls de l'esdeveniment els podem llegir al butlletí de Febrer de 1914 del Centre Excursionista de Catalunya amb imatges evocadores com, per exemple, aquestes:

El fred i la neu de Gener de 1914 (II)

A la primera part d'aquest tema hem fet una ullada a la onada de fred que va caracteritzar els primers dies del Gener de 1914. Les dades observades al Fabra són prou contundents: entre el dia 1 i 9 de Gener només s'arriba a 8,8ºC de màxima el dia 8 i el dia 1 baixa fins a -4,3ºC, la mínima està per sota de zero graus durant 6 dies i la mitjana d'aquests 9 dies és de tant sols 2,0ºC.

Després d'aquest fred van venir 3 dies de temps molt suau a causa d'un anticicló situat sobre la península Ibèrica, que va comportar inversions tèrmiques i glaçades a l'interior, però l'atmosfera estava preparant un còctel ben conegut pels amants del fred i la neu a les costes del nostre país que podreu reconèixer amb la informació de l'estat atmosfèric d'Europa fet a La Vanguardia el dimarts, dia 13: "Una extensa zona de altas presiones encuéntrase sobre Europa, formada por dos centros, los cuales se hallan, uno de 768 milímetros en nuestra península y otro de 780 en Cristiansund, al W. de Noruega.
Hállanse en el centro del Mediterráneo algunas bajas presiones cuyo foco no puede precisarse por falta de los datos de Italia, Turquía y Grecia." LV. 13-01-1914.

Tot seguit veiem el mapa isobàric que coincideix perfectament amb la descripció de fa quasi 100 anys.

Les peces anaven situant-se al seu lloc i el nou canvi de temps no trigaria massa. El 13 de Gener plou i cauen flocs a estones a la ciutat. A Collserola agafa en un primer moment però després cau aiguaneu i es desfà la neu. La descripció de la jornada la trobem a La Vanguardia del dia següent: "Ayer amaneció con lluvia poco nutrida en el llano, que se convirtió en nieve en la montaña donde se licuó por la humedad de la tierra, transcurriendo la mañana con viento del NE., lloviznas, frío intenso y marejada. A primera hora de la tarde se deslizaron algunos copos de nieve, pero luego se despejó algo la atmósfera, brillando a intervalos el sol, continuando el resto del día con tiempo vario y anocheciendo sereno con luna llena y temple glacial." LV. 14-01-1914.

La temperatura va caient durant el dia però encara la màxima arriba als 10,2ºC a primera hora del matí. Per la tarda, tal com narra el cronista, la temperatura és prou baixa per deixar precipitació sòlida a la mateixa ciutat però no baixa del punt de congelació. La matinada del 13 al 14 la mínima baixa fins a 0,8ºC a l’observatori Fabra amb cel cobert i precipitació de neu.

El dia 14, a primera hora, la blancor ja domina Collserola i tot i l'ambient extremadament fred, la neu no fa acte de presència, agafant al terra de la ciutat, fins la nit: "Amaneció ayer con cielo nivoso, viento del SO., frío intensísimo y mar de fondo, abundando el hielo en el llano y la nieve en las alturas y ribazos de las vecinas montañas. De aquí que transcurriera el día con temperatura glacial, la más baja registrada en el presente invierno. El viento de la tarde fue el SSE., veloz é ingrato, que prosiguió durante el curso de la noche.
Esta presentóse con cielo de mal cariz, cubierto, empezando á las nueve á soltar copos de nieve que se licuaba al principio por venir mezclada con ligera lluvia, pero después empezó á blanquear los paraguas de los transeúntes y parte de los tejados y calles." LV. 15-04-1914.

La neu també fa acte de presència a comarques veïnes i localitats com Granollers, Mataró o Sabadell es veuen cobertes per una petita catifa de neu.

Imatges de Barcelona aquell dia. La Rambla, la Universitat i el carrer Consell de Cent.

La temperatura segueix desplomant-se i no passa dels 2,1ºC al Fabra i poc més de 4ºC a la ciutat. De nit, en el moment de la nevada, ja és sota zero arreu. Com diu la crònica, comença a agafar de nit i està nevant tota la matinada i gran part del matí del 15 de Gener, dia que transcorre així: "Amaneció ayer con copiosísima nevada que blanqueó toda la ciudad, el llano y la montaña. Puede decirse que toda Cataluña está cubierta por la nívea sábana, desde el Pirineo al litoral, desde el Ebro á Cabo Creus. La nieve ha alcanzado en esta capital, por término medio, 24 centímetros de espesor, cantidad pocas veces vista aquí, donde los nevascos apenas toman asiento.
Los copos continuaron deslizándose durante el curso de la mañana, con viento flojo del NNO., mar tranquila y temple glacial. Después del mediodía el viento se llamó al ENE., arrumbando las nubes y apareciendo sol decaído entre claros, transcurriendo la tarde sin otras variaciones atmosféricas. Anocheció con frío intensísimo y horizontes aturbonados." LV. 16-01-1914.

A la ciutat és la nevada més important des del 1899 o potser el 1887 i provoca problemes de mobilitat, malgrat els automòbils encara són escassos, però les caigudes dels que surten encuriosits són freqüents i alguns transports públics tenen dificultats.

El port, Montjuïc i el centre de la ciutat sota la neu.

La nevada és general al Vallès amb gruixos que oscil·len entre un pam i dos pams (entre 20 i 40 cms.) a Terrassa, Sabadell i Granollers. Segons la publicació El Poble Català, aquest és el panorama a Catalunya: "...la nevada es general en la nostra terra. La neu, per la part del migdia, arriba fins a Sant Vicens de Calders.
A Girona nevà de les nou del vespre a les vuit del matí, quedant una capa d'un pam de gruix. El tren de Girona a Sant Feliu funciona amb dificultats.
A Terrassa i Sabadell, la nevada fou copiosa. Lo mateix diuen de Granollers.
A Manresa no ha nevat. A Berga i al Moianès, hi caigué molta neu.
A Sant Feliu de Guixols, la capa de neu era de 30 centímetres. També nevá copiosament a les muntanyes del Berguedà i del Moianès, i tot l'Empordà i el Gironès, a la Selva i el Vallès. Del Baix Penedes també diuen que hi ha caigut una espessa nevada. El Montseny, Sant Llorenç del Munt i el Montserrat están curulls de neu.
Arreu la temperatura ha baixat considerablement, glaçant-se rieres i basses de aigua i les vores dels rius." EPC. 17-01-1914.

El dia 16 de Gener és el més fred. Les mínimes són extremadament baixes i, segons els observatoris oficials, al centre de Barcelona, als jardins de la Universitat, assoleixen els -3,2ºC, a la falda del Tibidabo, a l'observatori Fabra, -5,2ºC, on la màxima no supera els -0,8ºC, i a Sabadell, -7,1ºC. La crònica meteorològica de La Vanguardia diu: "Amaneció ayer cubierto, viento del SSO., temple muy ingrato, marejada y fuerte helada, sin que apenas se licuara la nieve en las alturas, por lo que continuaron cubiertos con el niveo manto los tejados, las montañas y el arbolado, transcurriendo la mañana con todos los rigores propios de las temperaturas bajo cero y de la humedad excesiva. Después del mediodía el viento roló al NNO., acreciendo las masas nubosas, con mar arbolada en el canal, renovándose el nevasco al promediar la tarde, aunque en pequeños copos que pronto se oonvirtieron en franca y pausada lluvia, que terminó ya entrada la noche." LV. 17-01-1914. La matinada ja és més suau, malgrat el fred intens, i ja comença fondre's la neu a la ciutat que el sol que llueix el dia següent acaba desfent: "El día transcurrió ayer despejado con blancas celagerías sueltas, sol espléndido que fundió gran parte de la nieve, viento del ENE. y SSO., frío intenso y marejada; anocheciendo con atmósfera recargada de humedad". LV. 18-01-1914.

Poc a poc, Barcelona va recuperant el seu tarannà diari, la neu desapareix de la ciutat i queda tot ben xop, brut i en els carrers encara no asfaltats, tot ple de fang. Això desferma una forta crítica a l'Ajuntament.

Les imatges pertanyen a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

El fred i la neu de Gener de 1914 (I)

L’any 1914 troba una Barcelona convulsa on els moviments obrers i un catalanisme cada cop més lluitador marquen la vida de la gent. La creació de la CNT al 1911 i la lluita per unes reivindicacions socials i laborals que avui ens semblen obvies estan a l’ordre del dia durant aquesta segona dècada del segle XX. Al 1914 neix la Mancomunitat que vol significar una recuperació de les Corts Catalanes abolides 200 anys abans.

En aquest marc de reivindicació, les ciències i les lletres catalanes avancen a bon ritme. El modernisme és un fet i donarà una personalitat a Barcelona que encara perdura, una Barcelona que es troba immersa en un dels processos que canvien la seva fesomia durant el segle XX, la Reforma de la Via Laietana.

La Via Laietana en plena reforma durant aquell Gener.

Pompeu Fabra marca les pautes de la llengua catalana moderna amb les seves Normes ortogràfiques de la llengua catalana publicades el 1913 i la meteorologia avança amb el naixement de diversos observatoris emblemàtics com el de Roquetes a Tortosa i el Fabra a Barcelona i una labor científica important que culminaria l’any 1.921 en la fundació del Servei Meteorològic de Catalunya del que va ser primer president el Dr. Eduard Fontserè i Riba.

Parlant de l’Observatori Fabra, és el mes de Gener de 1914 quan comença la sèrie meteorològica que continua sense interrupció fins a dia d’avui. Malgrat es conserven dades des de 1905, els aparells eren al terrat de la torre i tot i que es van baixar l’Octubre de 1913, lloc on són des d’aleshores, cal homogeneïtzar les dades.

En aquesta imatge del web Fotos de Barcelona veiem l'Observatori Fabra poc després de la seva inauguració i a l'actualitat. Els canvis en la edificació són mínims, en l'entorn vegetal, evidents.

Curiosament aquell mes de Gener de 1914 quedarà en la història meteorològica de Barcelona com un dels destacats, degut a la intensa nevada que va caure i al fred que es va viure que el converteix en el segon mes de Gener més fred de la sèrie, després del de 1945 i una mica més fred que el més recent de 1985.

Com en tots els mesos destacats per les mitjanes molt baixes no és només una onada de fred sinó més d’una que marquen el tarannà meteorològic. En aquest cas, el primer embat fred arriba abans d’acabar l’any 1913 coincidint amb un esdeveniment artístic de primer ordre com era l'estrena de Parsifal de Richard Wagner al Liceu, tal com llegim a La Vanguardia del dia 31 de Desembre en referència al dia anterior: “Amaneció ayer con tiempo crudísimo, regazos de nieve en la montaña y fuerte helada en el llano.” LV. 31-12-1913. Just aquell mateix dia 31, Barcelona registra la temperatura més baixa de l’any que s’exhaureix, -1,2ºC a la Universitat, amb la primera glaçada a la ciutat des del 1 d’Abril de 1910. El dia de Any Nou de 1914 és el més fred d’aquesta primera onada de fred, com ens descriu el periodista: “Amaneció ayer despejado con hielo y escarcha por doquier, mantenido constantemente por el soplo glacial del NE. Después apareció el sol que no pudo caldear la atmósfera, continuando todo el día con temple crudísimo y mar picada. Anocheció lo mismo.
Las nieves son generales, habiéndose dado el caso ayer de que los vapores correos de Mallorca recalaran en el puerto con las cubiertas y palos blanqueados, convertidos en neveras.” LV. 02-01-1914. Aquell dia l’Observatori Fabra registra -4,3ºC.

La causa d’aquest fred és una advecció continental amb un potent anticicló a l’Atlàntic que canalitza l’aire molt fred i sec de les planes russes cap a Catalunya. És per aquest motiu que no neva cap dia i que en tot moment els observadors ens parlen de dies serens.

El fred intens es va esmorteint però les mínimes al voltant dels 0ºC al Fabra segueixen durant els primers dies del mes fins que el dia 10 els vents del sud dominen l'ambient i fan ensumar la primavera: "El día transcurrió ayer con cielo sin brumas, completamente despejado, sol esplendído, vientos flojos del S y SSE, temple casi primaveral y mar tranquila; anocheciendo con luna llena y densa niebla que mojó las calles como si hubiese llovido." LV. 11-01-1914. La mínima aquell dia va ser de 9,1ºC al Tibidabo; res feia pensar en el que passaria uns dies més tard.

La nevada de Febrer de 1887. La més gran del segle XIX (II)

Gravats apareguts a la publicació La Ilustración de diferents indrets de Barcelona i Gràcia

Actualment són molts els aficionats a la meteorologia que van a cercar, caçar en el seu argot, nevades o tempestes. Els vehicles són segurs i confortables fins i tot en situacions meteorològiques compromeses.

Aquí us porto la petita odissea d'uns periodistes del setmanari La Ilustración (clicant aquí accedireu al número 329 del setmanari i podreu veure els gravats a que fa esment) que es va publicar a Barcelona entre 1.880 i 1.890. És una crònica entretinguda, molt apta per un bloc actual, i que ens fa una descripció de com era aquella Barcelona amb un Eixample incipient i que volia donar-se a conèixer al mon amb una Exposició Universal.

Indudablemente la nevada del día 11 de febrero ha sido la más copiosa que en lo que llevamos de siglo ha sufrido Barcelona, pues la mayor de que se tenia memoria era la del año 1.829, y los que pueden recordarla están contestes en que cuanto más llego á igualarla, pero de ningún modo á superarla: siguen luego como importantes las del año 1.855 y 1.883, pero ninguna de estas alcanza la importancia que esta última ha tenido.

De diferentes observaciones hechas en distintos puntos de la capital, la capa de nieve alcanzó un promedio de 0,40 m., habiendo puntos en que fue mayor, sobre todo, saliendo del casco de la ciudad.

El aspecto de esta y de sus alrededores era á la verdad fantástico, sobre todo para los que, como acontece á la mayoría de habitantes de Barcelona, moran de continuo en ella y no tienen ocasión de hacerse cargo del cambio que ofrece el ver la igualdad que una sábana de nieve, que por su color blanco se hace más notable, establece, nivelando resaltos y accidentes. No era de extrañar, pues, que todo el mundo se lanzara á las calles y paseos para observar y gozar del diferente aspecto bajo que se nos ofrecían todos los sitios que estamos acostumbrados á ver, y no hemos de ocultar, que deseosos de poder dar á nuestros lectores cabal idea del aspecto de Barcelona, fuimos unos de los primeros que recorrimos todos los principales puntos que reproducimos en nuestros grabados.

El viernes por la mañana, con nuestro digno director D. Luís Tasso, pudimos conseguir un carruaje, de los pocos tal vez que se atrevían á cruzar por calles y paseos, dirigiéndonos primeramente hacia la parte de la estación del ferrocarril de Villanueva, en donde nos vimos con apuros para atravesar, llegando por fin á poder obtener una vista fotográfica de Vista Alegre, que indudablemente era uno de los puntos en que más caprichosamente se había amontonado la nieve.

Desde allá nos dirigimos al puerto en la parte de la Puerta de la Paz y Paseo Colón, cuyas vistas ofrecemos; pasando por la Plaza de Medinaceli llegamos al Parque, siendo la parte más visitada por el gentío que acudió á él, el lago y la cascada, de cuyos puntos damos vistas generales y de la última un detalle: en el antiguo Salón de San Juan ofrécese la fuente de Hércules, cuyo grabado, directo de fotografía, así como los anteriores, reproducimos, llegando después, hasta la estación del ferrocarril de Zaragoza, de donde también obtuvimos una vista fotográfica: ya de regreso de nuestra expedición de mañana, como pudiéramos llamarla, se sacaron vistas de la Plaza Real, Plaza del Teatro con parte de la Rambla del Centro, así como de la Rambla de Santa Mónica, terminando aquí nuestra primera parte.

La nevada del medio día hízonos temer no pudiéramos completar nuestros datos y nos privara del placer de recorrer algo de las cercanías de Barcelona; pero por fin á las tres y media pudimos emprender de nuevo nuestra peregrinación, empezando por el Paseo de Gracia, que por de contado ofrecía el mismo aspecto que el resto de Barcelona o tal vez más notable, pues el poco tránsito ó ninguno que tanto de carruajes corno de peatones había, dejaba la nieve lisa, sin accidente alguno que alterara su blancura: devoto punto, atravesando Gracia, por una calle «de cuyo nombre no quiero acordarme» en Gracia á algunos pelotazos de nieve que nos valió el pasar por ella y en carruaje descubierto por más señas, por no haber hallado otro, por algunos que habían tomado por diversión á lo que se rió el obsequiar á los transeúntes de esta suerte, fuimos á parar á la vía del ferrocarril de Sarria, antes de llegar á la estación de Gracia. Desde este punto, que domina completamente la izquierda del Ensanche, se gozaba de un panorama precioso, del que obtuvimos una vista, lo mismo que de la parte de vía ascendente frente á la casa Grases. Siguiendo en nuestra empresa, llegamos hasta los Jusepets, en donde está la estación de tranvías de Gracia, y de donde también ofrecemos una vista (I); se obtuvo también otra panorámica de Gracia desde el mismo punto. Ya en éste, después de dudar á dónde nos encaminaríamos, decidímonos llegarnos hasta Vallcarca, por su parte alta, recorriendo con penas y trabajos parte de la carretera de Horta, desde la cual pudimos tomar las vistas que ofrecía el pueblo dicho, que por estar en el fondo y ladera de una montaña presentaba magnifico aspecto. En esto anocheció y vímonos obligados á retirarnos por ser imposible continuar trabajando y hacerse ya sensible para nosotros el tener que estar, como estuvimos, metidos completamente entre la nieve para poder obtener muchas de las fotografías que, ya directas, ya en dibujos debidos al señor Vázquez, que nos acompañó en esta segunda parte de nuestra expedición, y señor Gómez Soler: ofrecemos en el presente número.

En suma, que Barcelona ha visto casi paralizado todo su movimiento comercial durante dos días por la imposibilidad de tránsito y trasporte que ha sido la admiración de muchos que nunca habían visto una nevada tan copiosa, dando lugar á accidentes risibles, á veces desagradables por el furor con que algunos habían tomado el obsequiar á los que por gusto ó necesidad iban por las calles con nieve apelmazada: que se han registrado algunos desperfectos ocasionados por la nieve, como el hundimiento de los tinglados de los mercados de San José y Santa Catalina, y que ha sido diversión de grandes y chicos el recorrer los puntos principales de Barcelona, en donde no han faltado escultores aficionados que han dado prueba de su talento, modelando estatuas ó bustos de personajes conocidos.

Dado lo templado del clima que regularmente gozamos, no es de desear que se repita á menudo este espectáculo, que si muy bonito al principio, es de no muy buenas consecuencias, pues si bien en lo interior de Barcelona se ha procurado quitar la nieve de las calles y paseos, el Ensanche ha quedado abandonado á sí mismo, estando poco menos que intransitable, lo que no abona mucho en pro de la ciudad de Barcelona.

La nevada de Febrer de 1887. La més gran del segle XIX (I)

Estem a finals del segle XIX, en una Barcelona que es prepara amb força per un dels seus grans canvis, la Exposició Universal de 1888. Malgrat l'esdeveniment, la ciutat presenta moltes mancances i sovint les queixes quotidianes són la brutícia i els carrers sense empedrar, circumstàncies que no fan per una ciutat que molt aviat serà visitada per molts estrangers.

En aquest ordre de coses, la meteorologia canviant i revoltada dels darrers anys del segle XIX sovint provoca més d'un trasbals.

Desembre, al volts de Nadal es baixa fins a -3,5ºC al centre de Barcelona, i Gener, el dia 2 marca una mínima de -5,8ºC a la Universitat, van ser molt freds i moguts. Com a mostra el temporal de vent de mestral que al voltant del dia 10 de Desembre crea problemes a la vida de la ciutat i afecta a les construccions emblemàtiques de la època: “Varios desperfectos ha ocasionado el fuerte viento qua se ha desencadenado estos últimos días en nuestra ciudad.
Se ha derrumbado parte de la cerca del monumento á Colón.
Algunos de los edificios que se están levantando en la Exposición han sufrido tan grandes desperfectos, que tendrán que reedificarse.” LV. Ed. Tarda. 11-12-1886.

Febrer, al contrari, comença molt temperat i estable durant la primera setmana però no dura gaire. El dilluns dia 7 canvia radicalment: “Ayer tarde el tiempo se puso muy malo, como si hubiésemos retrocedido á primeros del mes pasado. El viento era sumamente incómodo y frío, amenazando además lluvia, que no llegó á caer.” LV. Ed.Tarda. 08-02-1887.

Això era el preludi del que passaria uns dies més tard. El dia 10 de Febrer cau una intensa nevada a tota la ciutat i rodalies que va agafar ràpidament i es van acumular, segons alguna informació, fins 3 pams de neu. La nevada va començar cap a les 3 de la tarda, dèbilment, però la matinada del 10 al 11 es va intensificar molt i els flocs queien espessos i abundants.

La cruïlla dels carrers Balmes i Pelai, ho reconeixem fàcilment malgrat les vies del tren de Sarrià encara a cel obert.

La Vanguardia ens explica així el panorama al dia següent:
“Esto no es Barcelona, sino Siberia.
El frío y la nieve lo invaden todo y nos envuelven y aprisionan en una atmósfera que hiela.
Indudablemente los nacidos no recuerdan otra nevada semejante en la condal ciudad.
La nevada del 9 de marzo de 1883, que nos parecía la más fenomenal de las que podían tener lugar en Barcelona, queda reducida á un conato, comparándola con la actual. La del 54 tampoco alcanzó los honores de la de 1887.
Los edificios están decorados con cenefas blancas, coronándolos asimismo gran cantidad de nieve. En un terrado la hemos medido esta mañana y tenía más de tres palmos de espesor. ¡Qué frío!
Se ha paralizado todo el movimiento de esta industriosa ciudad; no circulan tranvías, ni coches, ni carros. El puerto está hoy desierto y tranquilo como si el día fuese festivo. Por las calles solo transitan los curiosos y los que, como nosotros, pobres periodistas, no podemos quedarnos en casa. También algunos, por amor al arte, contemplan el espectáculo que ofrece la naturaleza. En el Parque hemos visto algunos artistas que tiritando de frío y desafiando las inclemencias del tiempo, sacaban preciosas vistas de la nevada. En las plazas-mercados hay pocas vendedoras, escaseando la hortaliza.
La sociedad «Cervantes», suspendió el baile que debía haber celebrado anoche en el teatro Romea.
En nuestras calles apenas se puede transitar pop la gran cantidad de nieve, habiéndose tenido que abrir paso para poderlas atravesar. Los vecinos se daban prisa esta mañana en quitarla de los arroyos. En París la derriten por medio de la sal.
Ha continuado nevando toda la noche y á esta hora, las once de la mañana, aun caen abundantes copos. Desde las tres de la madrugada á las siete de la mañana la nevada ha sido copiosísima. El caso es que coloca á Barcelona en situación crítica, pues los edificios han de sostener extraordinario peso.
La misma nieve que cae impide ver las montañas vecinas. Cuando el tiempo se serene ofrecerá un espectáculo sorprendente ver Barcelona rodeada por tanta nieve. En las afueras su espesor mide unos cuatro palmos. Y como hemos dicho, aun continúa nevando, pero empieza á clarear el sol.
El pasatiempo obligado de los chiquillos en los actuales momentos, es hacer bolas de nieve y á guisa de proyectiles arrojárselos mutuamente. Otros se entretienen en hacer grandes montones con aquellos copos blancos y ligeros, y ensayan la confección de obras artísticas, y como ignoran lo perjudicial que es para la salud tal entretenimiento, copiamos de un colega local las siguientes líneas para que no se olvide lo que en las mismas se indica:
«Muchas son las personas que se entretienen haciendo bolas de nieve. La ocupación es peligrosa, por las enfermedades que con frecuencia desarrolla. El tocar la nieve largo rato, produce reumatismos, flujos de sangre por la boca, resfriados y otras alteraciones de la salud. Debe, pues, abandonarse aquel pasatiempo como dañino.»” LV. Ed. Tarda. 11-02-1887.

La nevada va continuar fins la nit del dia 11. La ciutat va quedar paralitzada i durant força dies les tasques de neteja de la neu ocupaven a l’ajuntament i a molts particulars. El dia següent, dia 12, millora el temps, la temperatura puja lleugerament i plou: “El buen tiempo que presagiamos sucedería á la nevada ha venido ya, y en su consecuencia ayer empezó el deshielo de la nieve, de suerte que caía agua de todas partes, haciendo preciso el llevar paraguas.
Por la tarde llovió regularmente, repitiendo la lluvia por la noche. Sin embargo, como la nevada ha sido de ordago, aún continúa existiendo gran cantidad de nieve.” LV. Ed. General. 13-02-1887.

A La Vanguardia es fa un càlcul del pes de la neu per metre quadrat gracies a que a La Maquinista Terrestre y Marítima hi ha una bàscula de un metre quadrat que va quedar coberta de neu. El pes era de 6 arroves que és l’equivalent a 68 kilograms de pes de la neu cada metre quadrat.

El 13 de Febrer és molt fred i els núvols dominen al cel. Pel matí cau aiguaneu que poc a poc es va transformant en pluja tot i que és molt possible que seguís nevant a llocs alts de Collserola. El desgel continua.

Mentrestant arriben noticies de grans nevades també a les costes de Tarragona i València així com que a Madrid no va caure ni un floc, a Barcelona millora el temps, ja no plou ni neva, i l’ambient cada dia és un pel més suau que l’anterior i a partir del dia 17 les temperatures estan plenament normalitzades.

Relació de les dades d’aquells dies publicades per La Vanguardia.

Un cop passat aquest episodi històric, els últims dies de Febrer són molt suaus, amb mínimes al voltant dels 10º, i amb pluges, situació que fa queixar-se a més d’un per l’estat dels carrers de la ciutat: “Para no perder la costumbre, también las nubes nos regalaron ayer agua en abundancia, especialmente durante la madrugada. No se quejarán este año los agricultores.
En cambio los barceloneses nos vemos obligados á levantar el grito al cielo, á consecuencia de la gran cantidad de barro que invade nuestras calles.” LV. Ed. General. 17-02-1887.

Tot seguit un recull d'imatges de la que quedarà com la nevada més memorable del segle XIX.

Montjuïc i el port.

La Rambla a l'alçada del Teatre Principal.

La Plaça Reial.

L'hospital de la Santa Creu, al carrer de l'Hospital.

Les imatges pertanyen al Arxiu Fotogràfic de Barcelona i els texts periodístics a la Hemeroteca de La Vanguardia.

El hivern de 1788 a 1789. Precursor de revolucions.

Aquest hivern ve marcat sens dubte per la intensa i duradora onada de fred que comença poc abans de Nadal i arriba al 10 de Gener.

El fred aquesta temporada va començar a plena tardor, estació especialment plujosa: “La estación fue más fría de lo que acostumbra, y en extremo húmeda”, segons el Dr. Salvà, que parla de perjudicis a la verema i als camps sembrats. Malgrat el fred no va haver glaçades ni al Novembre ni al Desembre fins que uns dies abans de Nadal arriba una onada de fred amb majúscules.

En paraules del Dr. Salvà podem imaginar la magnitud de la situació meteorològica: “En el 23 heló en los parages expuestos al ayre pero deselaba al medio día, no así desde el 28 hasta el 31, no obstante que los días fueron claros y serenos, pues en parages que no tocaba el sol helaba a todas horas y en los días 30 y 31 llegaron a helarse las olas del mar al retirarse de la arena, cosa que los más ancianos de la ciudad no se acuerdan haber visto ni oido decir que hubiese sucedido entre nosotros; igualmente el que se helase el agua en piezas de dormir”. Per poder avaluar amb dades concretes ens diu que “mi termómetro regular llegó á bajar 2 grados del punto del hielo, pero otro más expuesto al ayre, y que coloqué en parage más elevado bajó un grado más en aquellos días al salir el sol, punto á que no había visto en el año 1765 que fue muy frío, según consta de las observaciones que entonces hacía nuestro difunto socio Dr. Pablo Balmes”.

Tot seguit, en una imatge d'un estudi del Dr. Mariano Barriendos sobre aquesta onada de fred, es poden veure els efectes devastadors a molts llocs d'Europa.

És important matisar que llavors no hi havien encara termòmetres de mínima i aquestes dades corresponen al moment de la observació, 7 del matí amb hora solar actual, i també cal afegir que l’observatori es trobava al terrat de casa seva al carrer Petritxol. Extrapolant aquestes dades podríem pensar que les mínimes a Barcelona van voltar els -5º i l’episodi de fred pot ser comparable al viscut el Febrer de 1956 amb gairebé -7º a la mateixa línia de la costa de Barcelona.

Els efectes del fred son propis d’una advecció àrtica continental, popularment coneguda com onada de fred siberiana: “Lo grueso del hielo dentro de la ciudad no pasó de una pulgada y media, pero fue mucho mayor en varias partes del Principado en que se helaron los ríos, sobre cuyos hielos pasaban los carruajes sin romperlos.” “Los efectos de este frío sobre la vegetación fueron abrasarnos o quemarnos todas las verduras, echarnos á perder todas las naranjas dulces y limones”. La veritat és que els danys als vegetals van ser molt considerables, especialment perquè no es van prendre mesures per protegir-los degut a que “como acá no acostumbra a sucedernos esto, la gente no tomó esta precaución”.

Aquesta va ser la primera part de la onada de fred que va continuar, fins i tot accentuant-se pels volts de Reis, en aquest cas també amb neu.

El dia 5 de Gener neva pel matí tot i que no sembla una gran nevada. El dia de Reis, al vespre, el cel es va tapant amb un ambient molt fred, a les 2 de la tarda hi ha 3,8ºC, i de nit ja neva. Segueixen caient flocs gran part de la matinada i el matí del 7 de Gener, en un dia molt fred doncs en prou feines arriben als 2ºC a les 2 de la tarda amb cel tapat. El gruix era considerable i el fred ajudava a mantenir la neu.

Segons una crònica de l’Arxiu Històric: “Este año de 1789 fue un año muy frío que se hielaron las aguas del claustro dela catedral y el día 6 de enero del presente llobió niebe que el día 7 quando se despersó la giente bieron dos palmos de niebe por las calles parages de más y parages de menos y en las fiestas de navidad del próximo passado 88. También se hielaron las aguas del claustro de la catedral.” Arxiu Històric Municipal de Barcelona, Ms. 165, fol. 22.

Aquesta neu va ser l’epíleg de la fredorada, com explica el Dr. Francesc Salvà: “Las tablas evidencian que desde el primero de enero hasta el cinco, el frío fue menguando y aunque del 5 al 7 amenazaba volver al grado del diciembre á causa de la nieve que cayó aquellos días, no obstante con los vientos meridionales y lluvias que sobrevinieron á ella se nos templó la estación y siguió así en lo sucesivo.”

A partir d’aquí el mes de Gener va quedar molt suau i no va tornar a refrescar fins a mitjans de Febrer en que “la lluvia del día 12, que fue nieve en los montes vecinos”, cal suposar que aquest “montes vecinos” es refereix al Montseny. També cap al 11 de Març va ploure a Barcelona i neva a les muntanyes veïnes. Aquí acaba aquest memorable hivern on cal ressenyar que entre Nadal i la nit de Cap d’Any va caure la nevada més important del segle XVIII a Mallorca i una de les més grans de las que se’n te noticia a ses Illes.

Moltes vegades els historiadors han debatut sobre la influència de la meteorologia en els esdeveniments socials, doncs aquest any de 1789 tenim un clar i destacat exemple, la Revolució Francesa, que Delacroix ens reflexava amb la pintura La Liberté guidant le peuple. A Barcelona no van arribar els aires de canvi del pais veí però degut igualment a les males collites es van viure uns avalots marcats per l'augment del preu del pa.

Els rebomboris del pa de 1789.

Revolta ocorreguda a Barcelona els dies 28 de febrer, 1 i 2 de març de 1789 (amb repercussions a Vic i a Mataró), motivada pel reiterat encariment del pa. Les males collites del 1787 i del 1788 havien provocat una forta puja del preu del blat durant els mesos de gener i febrer del 1789, alhora que les varietats més econòmiques de pa, com el pa morè, escassejaven i eren de mala qualitat.

En anunciar-se un nou augment de preu a partir del dia 1 de març, hi hagué un avalot popular a Barcelona la nit abans: una multitud descontenta assaltà el pastim i l'incendià en bona part, alhora que s'apoderava del pa, de la pasta per a coure i dels diners; al mateix temps calà foc a les barraques de venda de pa i assaltà les cases dels arrendadors de la fabricació de pa. El capità general, Francisco González y de Bassecourt, comte d'El Asalto, envià tropes per a reduir els amotinats, però aquests les apedregaren i ell hagué de refugiar-se a la Ciutadella davant l'actitud amenaçadora de la gent, que només fou dissuadida de cremar la casa de la ciutat per la presència de la tropa. L'ordre dels caputxins intentà d'apaivagar l'avalot, però només hi reeixí en part i amb el lliurament de diners als amotinats.

L'endemà, 1 de març, diumenge, es reproduïren els incidents: una multitud es presentà al pla de Palau i reclamà la rebaixa del preu del pa, cosa que obtingué per escrit, així com la llibertat dels detinguts de la nit anterior. Els avalots es reproduïren, però, a la tarda, amb l'exigència que fossin rebaixats els preus de la carn, del vi i de l'oli. Davant la negativa, un grup nombrós penetrà a la catedral per la força, insultà el bisbe i tocà a sometent. Les autoritats prometeren la reducció dels preus i el bisbe renuncià a una part del dret de cóps, que encaria l'entrada de blat a la ciutat. Mentrestant els regidors, la noblesa i els representants gremials organitzaren patrulles que dissolgueren els grups de la ciutat i detingueren alguns amotinats, mentre des de la Ciutadella els canons eren encarats a la ciutat.

El 2 de març hi hagué encara aldarulls aïllats, però les patrulles evitaren nous incidents i obligaren els botiguers a obrir llurs establiments. Les campanes de les esglésies foren privades de llurs batalls durant una setmana, per evitar nous tocs de sometent. La noblesa i els gremis es feren càrrec del cost de mantenir el preu del pa i de millorar-ne la qualitat.

La repressió del govern de Carles IV fou molt dura: el capità general fou destituït i substituït pel comte de Lacy, que imposà set penes capitals a Barcelona i d'altres a Vic i a Mataró; d'altres amotinats foren deportats. La duresa de la repressió suscità la repulsa de la ciutat, que demanà l'indult dels condemnats a mort, sense obtenir-lo. Molts barcelonins abandonaren la ciutat el dia de l'execució en senyal de desaprovació, fet que desmentiria el caràcter exclusivament plebeu de l'avalot. La ciutat romangué militarment ocupada durant diversos mesos. Hom ha remarcat l'origen comú dels Rebomboris del Pa amb la Revolució Francesa del mateix any, afavorida per la crisi agrària dels anys 1787 i 1788, comuna a tot l'occident europeu.