Inundacions a la Plaça Cerdà. Un clàssic

Molts indrets de Barcelona o rodalies han sigut coneguts per les inundacions. Els rius Llobregat i Besòs, que emmarquen la ciutat, han estat els grans protagonistes en aquest aspecte durant segles, però moltes de les rieres o sèquies que recorren el pla de Barcelona des de la serralada Litoral fins el mar, com la riera d'en Malla, el Bogatell o el Rec Comtal, també han incomodat als barcelonins amb les seves avingudes.

En l'actualitat, moltes d'aquestes rieres han estat canalitzades i soterrades en carrers que porten el seu nom i els rius han vist com quedava delimitada la seva llera d'inundació perquè quan es produeixi una crescuda, climatològicament normal a Barcelona, aquesta estigui controlada en un tant per cent molt alt. Dit d'una altra forma, hauria de ploure molt i amb una torrencialitat important per generar problemes com els que la història meteorològica de la ciutat està farcida.

La plaça Cerdà als anys seixanta. La Gran Via creua de forma longitudinal la plaça.

Les darreres dècades del segle XX un indret va ocupar portades de diaris i telenotícies en relació a les inundacions va ser la plaça Cerdà. Fronterera amb el municipi de L'Hospitalet va patir una remodelació l'any 1971, convertint-la en qualsevol estructura urbana que hom vulgui aplicar menys en el que entenem per una Plaça.

Aquesta remodelació va incloure un descens del nivell per on circulava la Gran Via, com es pot veure a la següent imatge de La Vanguardia. L'alçada de la plaça Cerdà sobre el nivell del mar és de només 10 metres, que amb el soterrament era inferior, és clar, i si a això li unim el fet que la riera Blanca passa pel bell mig i que el col·lector d'aigües va quedar petit des del primer moment, les imatges de cotxes amb l'aigua per sobre del capó eren qüestió de temps.

La plaça Cerdà durant la seva construcció, el mes d'Abril de 1971.

Com si d'una revenja divina es tractés, els darrers anys del segle XX van tenir una quantitat més alta de pluges torrencials del que climatològicament és habitual. Per aquest motiu trobem un munt de referències periodístiques sobre incidents en la Plaça Cerdà.

L'any 1983, una vulgar tempesta d'estiu va provocar escenes lamentables que es poden veure a la imatge de La Vanguardia:"En Barcelona se recogieron 16,5 litros por metro cuadrado, según datos facilitados por el Observatorio Meteorológico del Putxet y la lluvia provocó grandes atascos de tráfico. Concretamente en el paso elevado de la Plaza Cerdá, varios automóviles se vieron inmovilizados, obligando a sus conductores a salir del charco arrastrando con cuerdas el vehículo." LV. 23.08.1983 Pàg. 16

Aquell mateix any de 1983, al mes de Novembre, pluges molt importants van afectar les comarques catalanes amb especial virulència al litoral i prelitoral barceloní. Aquell mes va ser un dels més plujosos del segle XX a Barcelona i no podia quedar sense la afectació, que ja començava a ser habitual, de la Plaça Cerdà i zones properes, tant de la Zona Franca com de Badal: "La lluvias caídas sobre Barçelona durante la noche-madrugada del lunes se llevaron por delante todo lo qne pudieron. Menos de lo que cabía imaginar. Sin embargo, el agua produjo grandes inundaciones en puntos de la ciudad, sobre todo en la Zona Franca y en el último tramo del Cinturón de Ronda. Los aparcamientos privados situados en ese largo sector resultaron especialmente afectados." LV. 08.11.1983 Pàg. 36

Dos anys més tard, a l'Octubre de 1985, un autobús va quedar al mig i amb l'aigua que arribava a les finestres va tenir que ser evacuat amb llanxes. Aquest fet va provocar el malestar en la gent i va portar al periodista Eugenio Madueño de La Vanguardia a fer un article, irònic però molt crític, amb el títol El penúltimo "show", en la plaza sobre la Plaça Cerdà, ja celebre per les seves inundacions després de ploure una mica:

"Cincuenta litros de agua por metro cuadrado son suficientes, si éstos caen en una hora, para que Barcelona quede desprovista de los más elementales servicios públicos. Cincuenta litros bastan para remover la vida ciudadana, dejar los semáforos fuera de servicio, provocar caos circulatorios considerables, mantener a barrios enteros con apagones intermitentes de fluido eléctrico, o provocar que multitud de alarmas bancarias suenen al unísono. Pero, siendo esto tan penoso en su conjunto, queda en nada comparado con lo que viene ocurriendo en la plaza dedicada -paradojas de la vida- al ilustre urbanista Ildefons Cerdà.
Bastan cincuenta litros, o el anuncio de que éstos pueden caer, para que los periodistas gráficos dispongan sus máquinas, los bomberos sus cubas achicadoras, lanchas neumáticas y buzos y la compañía municipal de autobuses sus más potentes grúas capaces de sacar de las entrañas de voraces riadas a autobuses engullidos por la marea, para emprender de mmediato el camino hacia la fatídica plaza deprimida.
Es en este fatal punto urbano, exponente del último urbanismo desarrollista, donde se concentran y representan las deficiencias y el caos que cincuenta litros de agua por metro cuadrado son capaces de provocar en todo el complejo entramado social de una gran urbe.
Una ciudad como Barcelóna no puede permitirse estos periódicos y localizados desastres sin que se arbitre una solución técnica que ponga fin de forma definitiva a tan insólitos y tercermundistas "shows"." LV. 09.10.1985 Pàg. 28

La tardor següent, un article de La Vanguardia posa en evidència el problema de les inundacions i del que la Plaça cerdà només és la punta del iceberg: Barcelona carece de una red suficiente de alcantarillas que evite inundaciones.

Un taxista amb l'aigua gairebé al coll el 14 de Setembre de 1999.

Les pluges, i les inundacions, es van anar succeint. Octubre de 1987, Maig de 1990, Setembre de 1993... però no va ser fins el Setembre de 1999 quan dues trombes d'aigua amb 10 dies de diferència van fer vessar el got de la paciència.

Els titulars, a tota pàgina, carreguen amb força contra l'Ajuntament que havia fet unes obres uns mesos abans per substituir una vàlvula que evités noves inundacions de la plaça, aquesta vàlvula va fallar i les crítiques van esclatar. La oposición carga contra Joan Clos por el fiasco de la plaza Cerdà i Aguas turbulentas en Cerdà encapçalen uns articles molt eloqüents sobre el malestar ciutadà i polític.

Des d'un punt de vista més meteorològic, en Jordi Miralles s'afegeix a les crítiques amb un article que titula Una tormenta nada excepcional i que va en la línia de la de 1985: "El intenso aguacero que descargó la tarde del pasado viernes no deja de ser una tormenta de finales de verano. Un fenómeno meteorológico que siempre ha afectado al litoral mediterráneo y que no tiene nada de extraordinario. Por ser un tipo de precipitación convectiva, su distribución es muy irregular, pero en la ciudad de Barcelona osciló éntre los 30 y 40 hm2. Unas tres cuartas partés de esta lluvia cayeron en poco menos de media hora y fue acompañada de rayos y truenos, lo que le dio más espectacularidad. La red de 22 pluviómetros de la que dispone Clabsa, la empresa que gestiona el alcantarillado de la ciudad, permite medir la intensidad de esta precipitación y su periodo de retorno, es decir, el tiempo que ha de transcurrir para que se vuelva a repetir una lluvia con la misma intensidad. Este periodo es de seis meses para una intensidad como la del pasado viernes en la ciudad de Barcelona, y por lo tanto no se puede calificar de lluvia excepcional. Para lluvia extraordinaria en Barcelona, la que cayó el día 21 de septiembre de 1995, cuando cayeron 145 l/m2 en poco más de media hora. Fue la tormenta del siglo. LV. 05.09.1999 Pàg. 3

Els diposit de retenció d'aigües pluvials que gestiona Clabsa van contribuir de forma important en el control de les inundacions a la ciutat de Barcelona.

Cert que ja hi havia una planificació per evitar noves inundacions però van ser aquestes darreres tempestes les que van enllestir el projecte de construcció de grans dipòsits d'aigües pluvials, tal com llegim a El País: "Según el Ayuntamiento, la construcción de los depósitos de retención de aguas pluviales de Bori i Fontestà y del Campus Sur y el depósito de la Escuela Industrial contribuirán a evitar inundaciones como la que se produjo el pasado viernes en la Plaza Cerdà." El País. 05.09.1999

El que és cert és que no ha tornat a produir-se cap inundació com les ocorregudes a finals de segle XX. En un informe de Clabsa de 2005 es feliciten de la gestió d'aquests dipòsits i posen com a prova de foc satisfactòria la tromba d'aigua de la nit del 31 de Juliol al 1 d'Agost de 2002 que va deixar precipitacions properes als 200 mm i intensitats altíssimes.

La nova estructura funcionava i la Casa Gran es treia un pes de sobre. La Plaça Cerdà segueix fent de important nus d'entrada a Barcelona pel sud i segueix col·lapsant-se però no d'aigua sinó de vehicles degut al gran volum de transit que absorbeix.

La Plaça Cerdà en l'actualitat.

Setembre de 1962. Aiguats al Vallès. Els estudis

Després de veure imatges, llegir testimonis i cròniques d'un dels esdeveniments meteorològics més catastròfics ocorreguts mai a Catalunya, cal posar llum científica sobre el tema.

Perquè va ploure tant? Perquè va causar tanta devastació? Quines van ser les causes meteorològiques? Podria tornar a passar?

Els estudis que s'han fet han intentat donar resposta a aquestes preguntes. Com és lògic, la quantitat de revisions d'un episodi meteorològic és directament proporcional al seu impacte social i aquest és un dels més estudiats durant el segle XX. Un dels treballs més exhaustius i ben fets des d'un punt de vista exclusivament meteorològic és el d'en Francisco Martín León, meteoròleg d'AEMET, que va publicar dividit en dues parts a la revista RAM amb el títol de Las inundaciones de Catalunya del 25 de Septiembre de 1962. Diagnosis retrospectiva:

• Primera part.
• Segona part.

L'autor es pregunta quina va ser la causa meteorològica: "...cabe preguntarse si lo ocurrido fue debido a un sistema convectivo de mesoescala de grandes proporciones, a una DANA (Depresión Aislada en Niveles Altos, o la popular “gota fría”), un conjunto de tormentas muy organizadas, etc.", per aquest motiu analitza la única imatge del satèl·lit TIROS que hi ha d'aquell dia, tot i que cal recordar que aquesta tecnologia encara es trobava als seus inicis.

"Lo qué se aprecia sobre la península Ibérica es una borrasca con sus sistemas frontales asociados. El frente que más y mejor se marca es el frío, al menos en altura, según se aprecia en la amplia capa de nubes altas-medias. Por las protuberancias más marcadas, se aprecia posible convección embebida en la banda nubosa del frente frío, posiblemente asociada a Cumulonimbus frontales, Cbs F en la figura superior. En la parte más occidental del frente, se observa una especie de “cabeza” asociada a la onda en altura y un aparente centro de rotación “V” ciclónico. Los elementos más llamativos de la imagen son las amplias zonas afectadas por estructuras convectivas, compactas y brillantes, que se encuentran entre la parte delantera del frente frío y el Golfo de León. Se han etiquetado como Cbs V..."

Tot i que per als no iniciats en el llenguatge tècnic hi han conceptes del tot desconeguts, Francisco Martín León explica de forma senzilla que és cada cosa i a la seva conclusió descarta la presència de una DANA però com passa en un sistema caòtic els factors van ser múltiples: "...a la luz de los campos básicos utilizados para la diagnosis de la situación y la imagen única del satélite TIROS, podemos concluir que las inundaciones del 25 de septiembre de 1962 se debieron en gran medida a una concatenación de factores sinópticos, mesoescalares y otros que actuaron a nivel de tormentas que condujeron a la formación y desarrollo de convección profunda, eficiente y explosiva en un entorno inestable y rico en humedad."

Mapa isobàric del vespre del 25 de Setembre de 1962 on podem observar que no hi ha cap DANA o gota freda a la Mediterrània occidental, l'arribada d'un front fred que travessava la Península i un flux d'aire càlid i humit del SE en superfície van ser els detonants de les tempestes.

Les precipitacions van ser torrencials entre el vespre i la nit del dia 25 amb intensitats superiors als 2 mm/min i que van durar hores. Cal recordar que alguns observatoris van registrar precipitacions entre 150 i 300 mm en gairebé 3 hores. Aquesta torrencialitat va fer créixer rius, rierols i rieres de forma sobtada.

L'estudi de la Dra. María del Carmen Llasat, El Episodio del 25 de Septiembre de 1962, dona algunes referències impressionants: "La respuesta de los sistemas fluviales fue muy rápida, así la avenida del río Ripoll se formo en una hora (Sanz 1983), y en algunos casos en menos. Sólo se dispone de datos directos de aforos del río Llobregat debido a la escasa monitorización de las cuencas en aquella época, sin embargo se dispone de datos estimados. Salvador Llobet estima la avenida de la riera las Arenes (Cuenca del Llobregat) en 1750 m³/s, para el río Ripoll (cuenca del Besós) la estimación llega a 2000 m³/s aumentando en aproximadamente 10 Km. a 3200 m³/s, la riera de Caldes (cuenca del Besós) sobrepasó el caudal de 1000 m³/s. Para contrastar los datos, citamos a Martín Vide (1997) que estima el caudal medio anual del río Besós en 3,9 m³/s. Estos datos, la mayoría estimados, llegan a multiplicar por diez mil los caudales medios de unos cauces secos durante la mayor parte del año."

El darrer treball que vull destacar es va publicar al número 13 de la revista Penell de l’ACOM a l'hivern 2002-2003, quan es complien 40 anys de la catàstrofe. Amb el títol Ara fa 40 anys (Episodi de Setembre del 62), els autors Miguel Àngel Prat i Germán Bermell fan un estudi meteorològic i d'impacte social on posen el dit a la llaga: "Però la pregunta es, perquè es van produir aquest nombre tant alt d’afectats? Bé, al llarg de l’article l’hem apuntat, malgrat les fortes pluges, el desencadenant final del desastre va ser el propi ésser humà."

Quan s'analitza fredament, qualsevol coneixedor del clima del litoral i prelitoral català podria dir que era una catàstrofe que estava cantada. Com ja he apuntat, la construcció ràpida, sense cap estudi previ, per allotjar als immigrants que venien a Catalunya va fer créixer barris d'habitatges de baixa qualitat i fàbriques en els llits d'inundació de rius com el Llobregat i el Besòs i els seus afluents i rieres. Amb la crescuda sobtada, en menys d'una hora en alguns casos, va deixar indefensos a uns ciutadans que ja de nit i sense llum veien com l'aigua brava seguia pujant de nivell sense parar. A les cases s'ofegaven i fora se'ls enduia el corrent.

Actualment, i a ran d'aquell esdeveniment luctuós, ja no està permès construir-hi en aquests llits d'inundació que estan ben delimitats. Malgrat això, no podem dir que un episodi de les mateixes característiques no provocaria danys però, de ben segur, les destrosses i el nombre de víctimes seria infinitament menor.

És important aprendre del passat i no relaxar-se amb la força de la natura.

Setembre de 1962. Aiguats al Vallès. La crònica

Si en un altre tema d'aquest mateix bloc, referit als aiguats del Vallès de 1962, hem vist algunes imatges colpidores ara podem llegir les cròniques escrites a peu de carrer, amb el fang fins els genolls i vivint en directe les tasques de desenrunament i la recuperació de cossos de desapareguts.

GRAVEDAD EN EL DOLOR Y FORTALEZA FRENTE A LA ADVERSIDAD

"El negro cielo de la tempestad que descargó anteanoche sobre casi toda Cataluña, y especialmente sobre Barcelona y su provincia ha cubierto nuestros paisajes con un velo de luto. Las trombas de agua —porgue fueron varías— dejaron tras sí un desastre, una tragedia, una catástrofe. Centenares de familias sufren profunda amargura, dolor sin límites. Se han concitado la muerte, las destrucciones, la ruina y la desolación sobre Tarrasa, Sabadell, Montcada, Rubí, Cornellá, El Prat, Gavá, Martorell, San Vicente, San Baudilio y otras poblaciones situadas en los valles del Besós y del Llobregat. En la propia capital, la ansiedad fue muy viva durante las horas que duró la tormenta, aungue los daños y desventuras no alcanzaran el índice aterrador gue abruma a las ciudades y pueblos de que antes hemos hecho mención.

El espectáculo de la furia de la Naturaleza desatada durante horas y horas, en la noche del martes al miércoles, será inolvidable para cuantos hubieron de sufrirlo, más que contemplarlo. La condición humana, el desvalimiento del hombre, la poquedad de sus fuerzas, se revelan cuando se desencadena sobre nuestras vidas y haciendas una de estas violencias incontrastables: terremotos, ciclones, trombas arrasadoras, cóleras volcánicas... Entre las seis de la tarde y la una de la madrugada del martes al miércoles, se hubiera dicho que todo —campos, colinas, casas, árboles, fábricas, rocas cimeras— iba a quedar sumergido y destruido para siempre en la provincia de Barcelona; tal era el ímpetu del agua que caía como una inmensa masa metálica.

Los primeros datos de la catástrofe son agobiadores. La tempestad nos lega cerca de tres centenares de muertos y cuatro centenares de desaparecidos; más el desplome de viviendas y fábricas, el arrasamiento de talleres y factorías, un panorama de vías férreas desbaratadas, de carreteras hendidas, de caminos cegados... En suma, un enorme duelo." La Vanguardia. 27.09.1962. Pàg. 5

Aquest article, que descriu amb un lèxic i un títol molt adients amb l'estil de la època, ocupava lloc de privilegi a la primera pàgina de La Vanguardia del dia 27 de Setembre de 1962, el dia després de la devastació. L'impacte que va generar en la societat, tant catalana com espanyola, va ser molt gran i la onada de solidaritat per una catàstrofe natural no tenia precedents a Catalunya.

La revista Destino, de periodicitat setmanal, va tenir que canviar a corre-cuita la seva portada i part de la publicació del 29 de Setembre a causa de la importància de l'esdeveniment.

La evolució de la tempesta va ser com qualsevol altre que podem tenir a finals d'estiu. Alberto Llines Escardo, cronista de la Secció Meteorològica de La Vanguardia, explica les causes i en feia el seguiment:

"Días atrás, toda la Península, en particular el Levante, se encontraba sometida a las cálidas corrientes del Sur. Y repentinamente ha llegado el aire frío, procedente de altas latitudes, que ha entrado en violenta colisión con el aire meridional. Este choque ha sido particularmente intenso en las capas altas atmosféricas, donde en realidad se ha generado el extraordinario temporal que tanto daño y dolor va causando. En la tarde del martes, a lo largo del frente de ataque de las dos masas de aire contrapuestas, se formaron grandes centros tormentosos, que se localizaron principalmente en las laderas orientales de la cordillera Ibérica y que, poco después, fueron discurriendo a lo largo del Ebro hacia Cataluña. Entrada la noche, la actividad tormentosa, como es habitual, decreció en el interior, pero se reactivó hacia las costas." La Vanguardia. 27.09.1962. Pàg. 7

La negror que avançava amb les tempestes era considerable, tal com descriu el periodista en un article que porta per títol Se anticiparon las sombras de la noche:

"Viajeros que se dirigían a Barcelona y que fueron sorprendidos por la tempestad declaran que, uno de los signos precursores de la inmensidad del fenómeno que iba a desencadenarse fue el hecho de haberse anticipado, por así decirlo, la llegada de la noche del martes. Ya en las angostas gargantas que descienden desde La Panadella hasta Igualada, o en los panoramas del Vallés y de La Maresma, advirtieron los automovilistas que, a las cinco y cuarto o cinco y media de la tarde, empezaba a hacerse necesario el empleo de los faros, no como luces de advertencia y señalización, sino como iluminación indispensable para poder continuar el viaje. A las seis de la tarde, toda la montaña de Montserrat estaba cubierta de espesas sombras. En toda Cataluña arreciaron las lluvias aproximadamente a esa hora, y alcanzaron su máxima violencia entre nueve y once de la noche. Cientos de automóviles iban alineados en fila india, por así decirlo, y tratando de avanzar muy lentamente, en lucha contra un viento huracanado y contra cortinas de agua tan espesas que llegaban, en ocasiones, a, cortar prácticamente toda visibilidad. Las carreteras ya no parecían tales, sino ríos de caudal copioso. Hacia la medianoche empezaron a movilizarse en las distintas carreteras que confluyen sobre Barcelona miles y miles de autos que habían estado detenidos bajo la tormenta. Y en las cunetas quedaban, averiados vehículos de motor, cuya cifra alcanzaba más de un centenar solamente entre Esparraguera y Molins de Rey." La Vanguardia. 27.09.1962. Pàg. 7

La construcció incontrolada, en una època de corrupció molt accentuada, i els immigrants de pocs recursos que vivien en assentaments de barraques situades en els llits d'inundació de rius i rieres van ser causa directa de la elevada quantitat de desgràcies personals i materials.

Malgrat les cròniques periodístiques, no hi ha millor testimoni que el de qui ho ha viscut. Han passat 50 anys però queda molt viva en la memòria una nit passada per aigua que va canviar la vida a moltes persones i que és història viva al Vallès especialment.

Són moltes les històries particulars de moments d'angoixa i horror provocats per l'aigua totalment descontrolada que venia a confirmar la vulnerabilitat humana enfront de les forces de la natura. La Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental va descriure la evolució de la tempesta quan va fer la memòria del Projecte de condicionament de la Riera de Les Arenes al seu pas per la ciutat de Terrassa:

• 19:30 h. Plou fort.
• 21:00 h. Marxa la llum.
• 21:30 h. Pànic a les cases al veure com l’aigua va ascendint. Impressionant soroll de la pluja al colpejar el sòl. És arrossegat el pont del ferrocarril sobre la Riera de Les Arenes.
• 22:30 h. S’escolten impressionants crits ensordidors pel soroll de l’aigua. L’aigua penetra per les escletxes de les portes. Els cops d’aigua arrosseguen alguns fugitius de les cases i moltes persones moren a dintre d’elles.
• 23.45 h. Ha deixat de ploure. Algunes cases que han resistit són abandonades pels seus habitants en amenaçar ruïna. Alguns veïns que demanen auxili des de les teulades són arrossegats al ensorrar-se les cases.

Aquesta cita i el següent testimoni de Luis Ruiz, maquinista del tren que es va aturar davant la violència de les aigües després de creuar el pont entre les Fonts i Terrassa, que es va enfonsar uns minuts després, les podeu trobar aquí:

"Fueron dos horas y media espantosas (...) Se oía gritar y rezar, llorar y maldecir. Por suerte todos los objetos que se detuvieron contra la máquina desviaron el agua en dos vertientes. Éramos como la proa de un barco, que resistía oleadas terribles de agua, algunas veces con tres o cuatro menos de altura"

Tren dels Ferrocarrils Catalans aturat enmig de la tempesta amb 105 passatgers que van salvar la vida de miracle perquè Luis Ruiz va bloquejar les portes i ningú va poder baixar del tren i ésser arrastrat per l'aigua.

Més colpidors són els testimonis de qui va perdre algun familiar directe com Maria Romero Benavente que va perdre una filla de 4 anys:

"Aquella noche nos fuimos a dormir. Me desperté por los gritos de una vecina. Todo estaba oscuro. Se había ido la luz y el agua empezó a entrar por debajo de la puerta. Cuando nos dimos cuenta nos habíamos quedado encerrados porque la puerta de entrada era muy pesada y el agua no nos dejaba abrirla. El agua subió rápidamente hasta que alcanzó la altura de la ventana. Me encerré con mis hijos en una de las habitaciones y nos cogimos con todas nuestras fuerzas a la reja de la ventana por donde seguía entrando y saliendo agua. Yo le decía a mi hija que no abriera la boca para no tragar agua. La verdad es que no recuerdo bien si se resbaló o se cayó. Nos rescataron unos vecinos de la Font Pudenta. Movieron la puerta como pudieron y entraron con una linterna. Entonces nos vieron. De aquel momento no recuerdo más porque me desmayé y perdí el conocimiento."

Aquest i altres testimonis de gent que va patir la riuada a Montcada, els podeu llegir en aquest web commemoratiu.

El drama que es va viure aquella fatídica nit al Vallès va ser enorme. Podeu trobar més informació a molts webs però jo destacaré el tema de la Wikipedia dedicat a la riuada i el bloc Records de Terrassa que dedica uns quants temes a la riuada.

Setembre de 1962. Aiguats al Vallès. Imatges i vídeos

La riuada que va patir la comarca del Vallès el 25 de Setembre de 1962 és una d'aquelles catàstrofes meteorològiques que transcendeixen l'esdeveniment estrictament natural per entrar en la memòria col·lectiva, fins i tot passant de generació en generació.

Per la seva importància dividiré el tema en diferents parts per fer-ho més amè. En primer lloc, un recull de vídeos i imatges del dia que l'aigua va portar la mort al Vallès.

Clicant en el títol del documental, Aiguats 62: la catàstrofe més gran, podeu veure un especial que el programa 30 minuts de Televisió de Catalunya va emetre el 27 de Setembre de 1987, amb motiu del 25è aniversari de la tragèdia.

Seguidament, un vídeo de la riuada a feta per l'ajuntament de Terrassa.

Les imatges parlen per si mateixes, no cal afegir gaire més, només apuntar la localització perquè les destrosses van ser tan importants que molts llocs van quedar irrecognoscibles.

Cerdanyola.

El pont trencat sobre el riu Ripoll des d'on avui tenim la C-58. Al fons, el turó de Montcada.

El riu Sec al seu pas pel centre, prop de l'actual camp de futbol, amb el campanar de l'església a la esquerra.

Un camió arrossegat per la força de la riuada.

Montcada i Reixac.

Rubí.

Danys a la zona Escardivol.

Casa destrossada per la riera en plena nit.

Fàbriques, conreus i ponts destrossats per l'avinguda.

Terrassa.

Les vies del tren queden penjant sobre la riera després que l'aigua s'endú el pont.

Sabadell.

Una nau industrial completament destrossada. El danys al sector industrial de la comarca van ser molt grans.

Cornellà.

També a l'àrea del Llobregat van arribar les inundacions. Podem veure l'alçada de l'aigua als carrers del barri d'Almeda de Cornellà.

Abril de 1904. Inauguració del Fabra

Hi han moments a la història que signifiquen un salt de qualitat, fets que amb la perspectiva que dona el pas del temps adquireixen una importància clau en algun àmbit o a nivell general. A la història científica catalana, i més concretament de la de la ciutat de Barcelona, la creació de l'observatori Fabra va representar un esdeveniment que ha impulsat la recerca i observació dels fenòmens astronòmics, meteorològics i sísmics que ens han permès tenir una base de dades de molta categoria.

El valor de l'observatori Fabra en meteorologia és gran degut a que durant gairebé 100 anys les dades han estat mesurades al mateix indret i sense pràcticament canvis a l'entorn més proper si no és per una major coberta de vegetació, arbres i matolls, però cap edificació nova que obligués a una homogeneïtzació de les dades amb la subjectivitat que això comporta.

La vinguda del rei a Barcelona va suposar un trasbals del tarannà de la ciutat. El jove rei, encara no tenia 18 anys, va atraure una munió de gent allà on anava.

Un dia del mes d'Abril de 1904 el rei Alfons XIII va venir a Barcelona i va ser un bany de masses. Podeu llegir tota la ruta que va fer el monarca a La Vanguardia del dia 8 d'Abril de 1904. Entre d'altres esdeveniments va inaugurar l'observatori de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

El dia va ser bo, potser una mica calorós per ser a primers del mes d'Abril, i va acompanyar als barcelonins que volien veure al seu rei passejant pels carrers de la ciutat. La informació meteorològica va ser aquesta:

E1 día de ayer transcurrió con cielo despejado, brisas del S., sol ardiente y mar picada; anocheciendo lo mismo.
Las presiones quedaron á 766 milímetros, y las temperaturas fueron las siguientes: Máximas: 27,3 grados al sol y 18,9 á la sombra.
Mínima: 6,8 grados á la sombra.
Reflector: 5,8 grados.
La humedad á 78 grados.

En el següent vídeo de 108 anys d'antiguitat podem veure algunes de les activitats relacionades amb la visita del rei aquell dia.

La crònica de la inauguració de l'observatori Fabra va ser explicada així per La Vanguardia als seus lectors:

En carruaje y después de recibir continuas muestras de afecto, el Rey y su acompañamiento se dirigieron hacia la plazoleta donde se alza el Observatorio astronómico que fundó el difunto primer marqués da Alella.
A la puerta del flamante edificio aguardaban á S.M. el Rey el presidente y varios individuos de la Real Academia de Ciencias y Artes, el marqués de Alella y su hermano don Román Fabra y otras distinguidas personalidades.
En el peristilo estaba el Obispo auxiliar de esta diócesis doctor Cortés y el Obispo de Solsona doctor Belloch.
S. M. fué acompañado hasta el salón de Actos, donde se le tenía dispuesto un trono bajo el retrato de su augusto antecesor del Rey Don Carlos III.
Antes de subir ai estrado el Rey saludó á la marquesa viuda de Alella, que alli estaba rodeada de sus hijos.
Don Alfonso firmó en ei álbum del Observatorio, siendo au firma la primera; luego firmaron la marquesa de Alella, el señor Thos y Codina, presidente de la citada Academia, y otras personalidades.
Cuando el Rey se hubo sentado en el trono, el señor Thos y Codina le dirigió un elocuente saludo y dedicó un recuerdo á la buena memoria del marqués de Alella, ensalzando la labor de la Academia de Ciencias y terminando por agradecer á Don Alfonso XIII el honor de inaugurar el Observatorio.
El señor Thos y Codina terminó su discurso con un viva el Rey, que fue contestado con entusiasmo.
En nombre de S. M. contestóle el Presidente del Consejo de Ministros, pronunciando frases elocuentes y oportunas.
Luego el Rey acompañado por los señores ya citados y por el señor Comas y Sola, subió á la rotonda donde está montada la soberbia ecuatorial que como saben nuestros lectores es la más potente é importante de España.
Don Alfonso XIII mostróse muy complacido de la visita y en medio de continuas aclamaciones volvió á tomar el funicular y se dirigió hacia ei paseo de la Bonanova, siendo vitoreado con igual entusiasmo que antes. La Vanguardia. 08.04.1904. Pàg. 3

La ironia de La Esquella de la Torratxa deixava en evidència a les classes dirigents de la ciutat.

Estiu de 1977. L'any sense estiu del segle XX

De vegades és difícil trobar un qualificatiu a un estiu en que les temperatures han estat molt inferiors a les habituals. És evident que no podem dir que ha fet fred, per molt que la màniga llarga hagi estat la peça de roba més usada, perquè a les nostres latituds i en terres no gaire elevades tampoc cal tapar-se massa per molt "fred" que faci. Temperat, fresc, suau.... són els adjectius més utilitzats en informes de les agències meteorològiques però quan arribem a extrems estadístics cal ser més contundent. És el cas del estiu de 1977, el més fresc de tot el segle XX.

Si busqueu referències a estius frescos, fàcilment trobarem estudis o articles que parlen del famós 1816, el any sense estiu per tot el seu component mític tant d'origen literari com científic però l'estiu de fa 35 anys va ser molt fresc a tota Europa, en aquest cas amb una anomalia més gran a la Península Ibèrica tal com podem veure en el següent mapa que ens mostra les variacions respecte a la mitjana de 1951-80 que va presentar aquell estiu de 1977.

Històricament, Espanya està en plena transició de la dictadura a la democràcia. Són molt normals les manifestacions per reclamar drets per poder establir les bases de l'estat que encari el repte del final de segle amb llibertat i prosperitat.

A Catalunya la reclamació de la restauració de l'autogovern, amb la Generalitat al capdavant, i l'estatut d'autonomia és un fet i la multitudinària manifestació que recorre els carrers de Barcelona el 11 de Setembre de 1977 és tota una declaració d'intencions del poble català. Més d'un milió de persones, tot i que sabem com ballen sempre les xifres de manifestants, però el riu de gent al Passeig de Gràcia va ser constant tal i com sintetitza la imatge de portada de La Vanguardia del dimarts 13 de Setembre ja que llavors no hi havia premsa generalista els dilluns, només la Hoja del lunes.

En l'aspecte meteorològic, aquell estiu va ser dels que uns dies de calor són noticia perquè els dies inestables o frescos no conviden a gaudir d'un dels bens més preuats de les terres mediterrànies, el Sol i el mar. Pot semblar un tòpic però tots sabem la importància psicològica que això representa de cara a carregar les piles per afrontar un hivern amb optimisme.

Una descripció general de dos climatòlegs del que va passar a Espanya ens ajudarà a situar degudament aquest atípic estiu.

Primerament, Vicente Aupí ens ho explica al seu web Estrellas y borrascas:

"En los tiempos recientes no ha habido en España verano térmicamente más anómalo, por lo frío, que el de 1977. Julio y agosto marcaron temperaturas que, en promedio, fueron de 3 a 4°C más bajas de lo normal, lo cual es mucho. En contra de lo habitual, aquel extraño estío tuvimos sobre la Península una persistente entrada de aire fresco del norte, que además de favorecer semanas con tiempo muy desapacible en las playas mediterráneas, trajo el frío a muchas zonas del interior. Heló por las noches en poblaciones situadas en las parameras de Molina de Aragón (Guadalajara), el entorno de los Picos de Urbión, la vertiente norte de Gredos y, por supuesto, en numerosas comarcas pirenaicas. Julio fue el más frío del siglo XX para el conjunto de España, y así lo atestiguan los datos de la red meteorológica, de la que extraemos el del Observatorio del Ebro, en Tortosa, cuya temperatura media de aquel mes cayó hasta los 22,9°C."

I Inocencio Font Tullot al seu llibre Historia del Clima de España:

"Pero, de todos los veranos de esta década fue el de 1977 el más sensacional del siglo; a un junio frío y lluvioso, excepto en el Sudeste, le siguió un julio que en la mayor parte de la Península, incluida Andalucia, se distinguió por su excepcional pluviosidad y frialdad quedando, en general, las temperaturas medias mensuales del interior de la Península, unos seis grados por debajo de su valor medio (1931-60); estas condiciones, apenas mitigadas, se mantuvieron en agosto." Inocencio Font Tullot. Historia del clima de España. Pàg. 153.

Gràfica d'anomalies de temperatura on podem veure la punxada dels tres mesos de l'estiu de 1977.

A Catalunya mai va acabar per arribar l'estiu de ple. Va començar amb pluges torrencials i algunes inundacions a les comarques veïnes: "La torrencial lluvia caída ayer por la tarde en el área del Valles y zona del Maresme causó varias inundaciones en casas y almacenes." La Vanguardia. 26.06.1977. Pàg. 6

Durant el mes de Juliol sembla que la primavera s'allarga i els ítems propis de l'estiu, sequera i calor, brillen per la seva absència. Els comentaris referits al temps intenten trobar coses positives: "Tiene sus ventajas este tiempo fresco y a intervalos, húmedo. Los ríos del Pirineo llevan más agua que nunca por estas fechas, al menos no se recuerda tanto caudal en muchos veranos anteriores. Para encontrar la nieve, no hay que subir demasiado; los embalses están con un aspecto excelente y por supuesto, mucho mejor que en los dos años anteriores, que tan desmedrados andaban. Y la hierba abunda, y se ha hecho buena recolección para el ganado estabulado en el invierno." LV. 17.07.1977. Pàg. 30

En plena canícula, després d'uns dies agradables que no calorosos, arriba una potent massa d'aire polar com si de plena tardor ens trobéssim. A Barcelona, el dia 29 de Juliol, la temperatura cau a valor propis d'Octubre amb màximes de 19,5ºC a les Drassanes, 18,8ºC al Putxet o 16,9ºC al Tibidabo. Les mínimes entre 12 i 15 graus.

La pluja i el fred provoquen una fugida massiva de estiuejants de les localitats marítimes.

Si a la costa l'ambient convida a utilitzar alguna roba de abric, al Pirineu directament cal portar roba de ple hivern. No neva a les valls però si a muntanyes i alçades impròpies del període més càlid de l'any: "El hecho insólito de que las montañas aparezcan nevadas en pleno verano, en el tránsito de julio a agosto, no se recuerda desde hace muchos años en la comarca, pero la realidad es ésta, de nuevo las prendas de abrigo se han visto en nuestras calles en un 30 de julio." LV. 31.07.1977. Pàg. 3

Arriba el mes d'Agost i les perspectives no són de més calor, més aviat al contrari, segons veiem en aquesta previsió mensual: "Las temperaturas en agosto se espera que sean por debajo de sus valores normales en toda la geografía española, según ha comunicado a «Cifra» el Servicio Meteorológico Nacional." LV. 29.07.1977. Pàg.5

La informació, publicada a la pàgina de titulars de La Vanguardia, venia a satisfer l'interes de la gent que marxava al tradicional mes de vacances i veia que l'estiu, com l'entenem aquí, no s'ensumava per enlloc. I la van encertar tot i la poca fiabilitat de les previsions a més de una setmana.

Un pensaria que en ple estiu no és cap noticia parlar de gaudir de la calor però si, aquell estiu més d'una portada era dedicada a aquest tema, no se si com noticia real o per convidar a la gent a sortir i contribuir a una millora de l'economia de la hoteleria, que ja començava a patir l'atípic estiu: "La tardía llegada del calor en este verano, ha cambiado el paisaje de nuestro entorno durante un largo trecho de esta estación y, con ello, se ha hecho esperar la típica estampa del niño o el adulto con el helado en la mano paseando por las calles, las terrazas de los bares atestadas o la cola ante tas fuentes callejeras. La aparición de agosto ha sido como un anuncio de la llegada de este calor, muchas veces agobiante, pero natural en esta época. Pérez de Rozas nos muestra en estas fotos lo que tantas veces hemos visto en cada canícula: la ciudad viviendo su verano y remontando y defendiéndose del calor y la sed con cuantos medios encuentra a su alcance" LV. 04.08.1977. Pàg. 1

Portada de LV del dia 4 d'Agost. El text és el que podeu llegir en el paràgraf anterior.

El desig de calor, de no tenir-se que tapar, de platja, de gelats, de poder seure a una terrassa a prendre una cervesa ben freda, en definitiva, de fer tot allò que ens agrada de l'estiu es va poder fer realitat la primera quinzena d'Agost en que va ploure molt poc i les temperatures, sense ser molt altes, van remuntar a valors gairebé normals. Però no va anar més enllà, la segona quinzena torna la fresca i els dies tapats o plujosos.

Tot i que la primera quinzena de Setembre fes una temperatura normal i, fins i tot, el 13 de Setembre enregistrés la màxima de l'estiu a Barcelona amb 30,8ºC al Tibidabo i 31,6ºC al Putxet, en el que va ser un dia aïllat de molta calor, l'estiu havia "punxat" de forma clara, tant que una vegada fetes les estadístiques amb el segle XX al complet podem assegurar que va ser el més de la darrera centúria.

Va sobtar tant l'anomalia estiuenca que fins i tot llavors, que la hipòtesi de l'escalfament global no s'havia enunciat, tothom es preguntava el perquè d'un estiu així, de fet, sempre, en totes les èpoques, l'home s'ha preguntat el perquè de les anomalies meteorològiques, circumstància que forma part de la curiositat humana que ens fa avançar. Ara sembla que tenim la resposta per aquestes variacions, el problema vindrà si, potser, hem trobat la resposta equivocada. El temps ho dirà.

En un article del 1 de Setembre de 1977 ens explicaven el que havia passat i es preguntaven el perquè:

"«Este verano tenemos un suave invierno.» Esta es una frase habitual de conversación cotidiana al referirse a las temperaturas de los meses estivales. El pasado mes de julio ha sido el más frío y lluvioso en lo que va de siglo en la España peninsular. La temperatura en la Costa Brava en los últimos días ha descendido a los nueve grados, habiéndose agotado las mantas en los establecimientos públicos. Las imágenes de inundaciones y tormentas han sido constantes. Los metereólogos someten a revisión las teorías científicas que pueden explicar los cambios y anomalías climáticas. Benito R. Mallol y Lorenzo G. Pedraza informan sobre las distintas hipótesis de los cambios de clima.

Se especula mucho en estas fechas sobre posibles cambios a nivel mundial. Verano como el sufrido algunas semanas de estos meses apoyan hipótesis sensacionalistas y que verdaderamente rozan la ciencia-ficción.Anomalías climáticas como las acaecidas en EEUU, Australia o Europa en el verano-pasado, ayudan también a mantener las suposiciones de que algo extraño acontece en la atmósfera de nuestro planeta. Pero, ¿existe un verdadero fundamento científico para pensar que estamos en una época crítica, meteorológicamente hablando? La respuesta en este sentido es rotunda: no poseemos series cronológicas de datos suficientemente amplias que lleguen a aportar explicaciones concretas sobre el tema."

L'article sencer el podeu llegir en aquest enllaç a la hemeroteca del diari El País.

Abril de 1787. Processons passades per aigua

Actualment relacionem la Setmana Santa amb el període vacacional primaveral després d'un llarg trimestre hivernal en el que intentem gaudir de la natura, sortint de forma massiva ja sigui al mar, a la muntanya o be a la recerca de les tradicions culturals o religioses. En definitiva, és un període de lleure curt que cal aprofitar intensament.... però estem a la primavera, estació canviant en la que la pluja és bastant habitual. I és que realment mai plou a gust de tothom.

Fa més de 200 anys no era temps de vacances, de fet les vacances no existien, en prou feines algun dia de celebració permetia a la gent gaudir d'una sortida al camp o en peregrinació a alguna ermita dedicada a algun/a sant/a.

La Setmana Santa era temps de processons i gairebé cada dia en sortia alguna. Per saber com es vivia aquesta setmana a finals del segle XVIII el Baró de Maldà és una font molt fiable gracies al seu fervor religiós i si afegim el seguiment habitual de la situació meteorològica unit a la seva fina ironia, tenim el quadre complet d'aquella setmana de recolliment i oració.

El passeig de l'Esplanada de Barcelona a finals del segle XVIII, època en la que el Baró de Maldà ens fa aquestes narracions. Foto extreta de Barcelona : Imatges amb història.

Tot seguit una selecció de textos del Calaix de sastre, manuscrit on el Baró de Maldà escrivia noticies, reflexions i el tarannà diari de Barcelona. En aquest cas som a l'any 1787 i s'acosta Setmana Santa que cau a primers d'Abril. Llegint al Baró i mirant les observacions del Dr. Salvà sabem que el Febrer i Març de 1787 van ser poc plujosos, tant que el Baró anota:

"Dia 22 de Mars (...) Lo temps, no havent plogut de dias, ó prou distancia de temps encaraqué seré es incomodo per la polsaguera que alza lo vent de estos dias, sent yá en la lluna de Mars, que sol ser variable anys mes, anys menos."

Sembla ser que el Gener havia estat molt plujós i la poca evaporació hivernal havia permès als cultius aguantar dos mesos secs però acabant Març ja comença a fer falta l'aigua:

"Dia 31 de Mars havent amanescut nubol, ó emboyrat, disposantse lo temps per pluja, que bastant se necessita á comensat á plourer á dos quarts de onse abans de mitgdia, y á estonas prou fort, continuant medianament en plourer tot lo dia y entrada de nit, indicant ser duradera, per la molta humitát de las pedras y tirár los llevants, ó lo vent de llevant."

I arriba el primer dia de celebració religiosa, el Diumenge de Rams i la processó dels armats que encara es fa a molts llocs de Catalunya. El dia anterior, com hem llegit, va ser passat per aigua. Es mullarà el Capità Manaia i els seus armats??

"Lo Diumenge de Rams 1 de Abril amanesqué seré, per conseguent plausible ab lo Sol, y limpia la admosfera en son blau celeste, però azia la tarde desde la una en avall se aná ennubolant, y tant que á las 5 horas amenazaban los nubols alguna pluja, com en efecte comensaren á caurer tals quals gotas en ocasió que lo Capitá manaya ab los armats ab lo demés seguit de la Professó exint del Bonsuccés cerca de 6 horas anaban venint á 6 horas y mitja per la plaza de Santa Anna, entrantsen á suplugár lo Capitá manaya ab los armats á la entrada de Casa Castellbell indecisos vist lo temps si proseguirían en devánt, ó si sen tornarían, pará lo gotejar y continuaren avánt, no plovent gota mentres que los misteris y demés de la Professó continuaba son curs dret á Palacio, mes al tornár no pogué ab lo degut ordre, per havér tornat a plovisquejar, tornantsen á entrar lo Capitá manaya y Armats á la entrada de Casa Castellbell; tirant los misteris per son cap, excepto la Congregació Los Religiosos y los de las atxas ab casacas negres que acompañaren á la mare de Deu ab la Santa Espina, y no ab la del cor y set espasas sense el talam á la Iglesia del Bonsuccés de Pares Servitas y despues acompañaren altres ab atxas á Maria Santissima dels Dolors sota talám.
Lo numero de Congregants era de alguns 240 més, ó menos, anant calsats los que duyan improperi per causa del temps. Molta gent de per tot more solito."

More solito ve a significar com és habitual, com també ho seria la utilització de expressions llatines en els seus escrits.

Passa el primera processó amb una certa normalitat i ara venen uns dies més tranquils. Malgrat la pluja, una societat eminentment agrícola i religiosa agraeix l'aigua com un be de Deu.

"En lo seguent dia 2 de Abril, dilluns de la Semana Santa feu lo temps nubol y plogué molta part del dia, havent fet gran bé en la terra per sá bastanta sequedat y los sembrats que yá patian dias había.

Dimars Sant feu un hermós dia, havent estat en lo antecedent lo Plenilunio de Mars."

Gravat del segle XIX amb el Capità Manaia i els armats.

Arriba Dijous Sant, dia important, tradicionalment la mort de Jesucrist, i una nova processó en un dia passat per aigua amb l'afegit, important per un noble, de que els cotxes de cavalls no poden circular, tal com diu el Baró, i això fa que, en una Barcelona amb carrers gairebé sense empedrar, un acabi amb fang fins les orelles.

"Dijous Sant 5 de Abril há amanescut lo dia ab pluja yá de bon matí y há continuat á plourer á estonas fort, á estonas menos, y en altres plovisquejár fins á mitgdia, no plovent en la tarde si que nubulosa com al dematí, ab tot, lo tems perillós de pluja que estorva á la gent á seguir comodament los monoments ab los sots de aygua y fanch pels carrers no podent anár las Señoras y Señors en coche ab la incomoditat del fanch, per ser vedát en Dijous y Divendres Sant. Lo Professó del Pi ab tot de ser lo temps nubol se es feta, y isqué lo Capitá manaya ab los armats á 6 horas y mitja comensant á pasár per lo carrér del Pi á 3 quarts de 7 tocats y mantenintse fins á casi acabár de pasár los Misteris, ó pasos, lo temps sens plourer gota aná bé, después comensant á caurer tals quals gotas casi rés proseguí ab molt pocas pausas y al venir la Congregació comensánt á plovisquejár há anat depresa, caminánt los Congregants ab pás algo acelerát y per ultim no dexantse. Los Srs Capellans del Pi, fora de pochs ab atxa devant del Sant Sepulcre los de detrás amunt y avall ab la pluja á la esquena, y há acabat de pasár per lo carrér del Pi la Professó á dos quarts de 9 y penso que sen haurá entrat la Congregació Capellans del Pi y Sant Sepulcre á la Seu, per havér comensat á rajár las canals á cerca de las 9 horas, y es dable, que luego de donár lloch lo temps Congregació Srs Capellans y St Sepulcre sen tornaran al Pi y de alló ben enfangats."

I veient el panorama atmosfèric, arriben les primeres suspensions.

"Dia 6 de Abril Divendres Sant amanesqué ab pluja, havent plogut bé en la nit. Per lo tant, ab tot de no plourer desde las 8 horas en avall, no se há feta la Professó de Jesus nazareno dels Trinitaris Descalzos. Desde las 10 se ha serenát lo temps y exit lo Sol, mostrantse lo cel blau azia ponent, continuant seré y nubol, tapantse y destapantse lo Sol á principis de la tarde, y continuánt aixi en la hora present 3 quarts de 5. Se feu la Professó de la Mercé ab lo mateix lluhiment dels antecedents anys, y havent comensat á eixir envés 6 horas se retirá tota cerca de las 10 havent fet bona nit y quieta.

Disabte sant amanesqué lo dia nubol y en la tarde á 3 horas plogué fort ab mescla de calamarsa, que durá cosa de mitja hora ó tres quarts venint la turbonada de la vanda de Ponent."

Les processons i manifestacions religioses per motius tant diversos com demanar que plogui o que ho deixi de fer, estan completament arrelades a la nostra història. Imatge de finals del segle XIX de la Processó de Corpus a Terrassa.

La Setmana Santa ja s'acaba i la inestabilitat segueix. Cap dia se'n lliuraria de l'aigua del cel.

"Dia 8 de Abril Diumenge solemnisim de la resurrecció de Jesu Christ Señor nostre. Dia de Pasqua. Fou nubol y en la tarde envés 5 horas ó 6 se manifestá molt negra ó obscura la admosfera en tota la part de Llevant azia al Vallés, y la costa, denotant pluja forta ó calamarsada la que no arribá á Barcelona fora de plovisquejár un poch á entrada de nit, però después desde la mitja nit en amunt há fet algun xafach de aygua, no corresponent lo temps á tan alegre festivitát fora de las Iglesias, per no poderse pasejár.

En tal dia 9 de Abril (...) ...y fora entoldát lo pati ab telas blancas y dobles telas per causa de la pluja havent yá plogút casi en tot lo dematí fins á 10 horas, y en la nit á 7 horas y mitja alló de un remansat de aygua, que durá poch y nons mullá; bé que á durár no se com hauria anát alló."

Els ruixats acompanyaran als barcelonins fins després de Setmana Santa, ja immersos en la Pasqua. El Baró de Maldà ens narra una divertida escena de corre-cuites. Per situar-vos, la riera d'en Malla transcorre per el que avui seria la Rambla de Catalunya i Jesús era un petit nucli pertanyent a Gràcia situat aproximadament a l'inici del carrer Gran de Gràcia.

"Dimars de Pasqua, 10 de Abril feu lo dia com de Lluna de Mars; moltas nuboladas y poca, ó ninguna serenitát havent plogut fort en la tarde envés Gracia y Collsarola, á 5 horas, y despues á las 6 comensá á plovisquejar sobre la riera den malla, Jesús y Barna, que la del poble que habia anát afora á paseig bon goig de correr y las donas ab las faldillas al cap entrantsen á la ciutát.

Dia 11, Dimecres feu un dia clár enterament, fora de tal qual nubolet de no rés, azia tramontana, per conseguent plausible per anár hom á paseig á muralla y afora."

I aquí acaba la pluja, que deslluí les celebracions just en la setmana més intensa de tot l'any.

Per conèixer la evolució de la Setmana Santa al passar dels segles, mireu aquest enllaç.